Administrar

El futur del nacionalisme progressista: debat Miquel Àngel Maria-López Crespí

pobler | 27 Novembre, 2006 07:14

Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció. (Miquel López Crespí)

Carta oberta a Miquel A. Maria.



Miquel Àngel Maria.

Vagi per endavant que sent una profunda estimació pel meu amic Miquel A. Maria Ballester, i que aquestes reflexions, produïdes pel seu article "Llums i ombres a l'esquerra", només haurien de servir per a avançar conjuntament en la recerca de solucions. Amb Miquel A. Maria hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. I ell ho sap ben bé. Sé qué té una profunda convicció en la necessitat de renovació de l'esquerra oficial i que és un home molt allunyat d'una visió burocràtica i substituista de la política. Aclarit això, cal dir que l'article citat m'ha sorprès una mica. Em fa l'efecte que Miquel A. Maria encara no ha valorat amb prou frialdad i distanciament el significat de la desfeta progressista del 2003. Sembla que, per a tornar a l'usdefruit del poder polític, a la gestió del sistema, bastàs amb consolidar una aliança electoral tipus "Progressistes", condicionada a la independència de les forces signants del possible acord. Unes forces que, per a participar en l'aliança, no haurien d'estar tutelades per poders aliens a les Illes.

En principi, la proposta pot semblar tècnicament correcta. Fórem molts els que, per aconseguir que Aznar marxàs de la Moncloa, donàrem un suport a la coalició "Progressistes", malgrat el provat burocratisme i esperit contrari al nacionalisme d'esquerres d'alguns dels seus components. Tanmateix l'experiment va fracassar perquè la gent s'estimà més votar directament al PSOE i prescindir d'intermediaris. És una lliçó a tenir en compte per al proper futur. Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció.

He de dir a l'amic Miquel A. Maria que no crec que la salvació del nacionalisme d'esquerres o d'una possible esquerra alternativa tengui res a veure amb la repetició d'experiments cremats i fracassats. La davallada electoral del PSM (perdé el 22% del seu electorat), la conversió d'Esquerra Unida en un grupuscle quasi marginal proper a l'extraparlamentarisme, situen els partits "petits" en una conjuntura decisiva.

Ha estat precisament el grau de desmobilització creada pels partits de l'esquerra oficial (especialment pel PSOE i el PCE) al llarg d'aquest darrer quart de segle de consolidació del règim el que, finalment, ha segat l'herba sota els peus de certes organitzacions. El PSOE que, juntament amb el PP, són les columnes fonamentals d'aquest règim, no resta sotmès a aquesta mena de crisi. Qui ha hagut de fer la feina bruta per a demonitzar les idees de República, autodeterminació, socialisme i unitat sindical, han estat precisament els hereus de Carrillo. Ho he escrit en alguna ocasió. Feta la seva feina, ara ja no són necessaris al sistema a no ser com a reserva estratègica per al PSOE del vot d'una part de l'esquerra.

Si el nacionalisme d'esquerres basa l'estratègia de la seva supervivència en aliances electoralistes, per la cúpula, només per a salvar un parell de cadiretes per a les burocràcies dirigents, anam molt malament i l'agonia serà lenta i penosa. Potser és el moment adient per, en un acte de valentia, provar de recuperar la confiança en un electorat que desconfia profundament dels professionals de la política. Vint-i-cinc anys de magarrufes es paguen. Els quatre anys de gestió de l'autonomia tampoc no han servit per a consolidar la societat civil de les Illes. Ans al contrari, el trist espectacle de bregues i dissensions internes, la supeditació de les forces dites progressistes al dictat de la dreta representada per UM, ajudà a obrir encara molt més els ulls de l'electorat que donava suport a l'esquerra oficial.

És qüestió de reflexioanar a fons ara que encara hi som a temps i, entre tots, mirar de trobar fórmules noves, engrescadores, de participació que serveixin de veritat per a recuperar l'esperança del nostre electorat.

Xosé Manuel Beiras, en un dinar al qual també hi va assistir Miquel A. Maria, ens explicà la superació de la crisis per part dels grups que formen el Bloc Nacionalista Gallec. En un determinat moment es va haver de fer una assemblea on les direccions fracassades de tots els partits que posteriorment formarien el Bloc presentaren la dimissió. Es va crear una força nova, el Bloc, que, després d'aquesta catarsi, recuperà lentament la confiança del poble. Aquesta organització de nou encuny arribà a constituir-se com a segona força política de Galicia.

O inventam fórmules noves per a la reorganització de l'esquerra alternativa o, si repetim clixés caducats, estaríem condemnats a lenta, però inexorable, desaparició de l'escena política.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-II-05)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS