Administrar

L'antifranquisme i el teatre modern a Mallorca (III)

pobler | 21 Juny, 2006 14:23

La literatura catalana experimental.

"En definitiva, es tracta d'un teatre [el teatre regional] que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura".

(Resolucions del Congrés de Cultura Catalana, 1977)


1999. Estrena a Barcelona de l'obra de Miquel López Crespí El cadàver a càrrec de la directora de teatre Teresa Gelpí.

Com molts ponents del Congrés de Cultura Catalana (vegeu Resolucions, 3, juny de 1977), nosaltres opinàvem que el teatre català a les Illes patia (com pateix encara!) mancances greus i substancials. El seu redreçament exigia (i exigeix!) un replantejament global i profund. Ben cert que als "exquisits", als escriptors que consideraven la seva obra al marge i per damunt les circumstàncies històrico-socials que patíem en aquell temps (la brutal dictadura feixista de la burgesia espanyola), no els importava gaire la situació de lluita del poble treballador i els pobles de l'Estat per la llibertat. No em parlem, si els haguéssim demanat si es volien organitzar en un partit d'esquerres per a combatre a favor de l'autodeterminació o en contra de la societat de classes o la cultura burgesa. Ben al contrari que tota aquesta colla d'il.lustres menfotistes, nosaltres lluitàvem en molts fronts alhora. Deixant a part la nostra militància en organitzacions revolucionàries anticapitalistes i antifeixistes, en el camp cultural (i sovint al marge de les prioritats del nostre partit, l'OEC) estàvem plenament implicats en un fort combat cultural contra les concepcions i obstacles del franquisme.


Coberta de l'obra de Miquel López Crespí El cadàver editada per Pagès Editors l'any 1998.

Enteníem que la llibertat, aplicada al teatre, significava, entre moltes d'altres coses:

a) Desaparició del sindicat vertical -desaparició efectiva, volem dir- i possibilitat d'organització lliure dels treballadors del teatre d'acord amb llurs interessos i llur visió de la realitat, i possibilitat alhora de treball conjunt dins unes estructures reivindicatives autènticament democràtiques.

b) Desaparició de la censura. De tota censura. De la que es feia a Madrid, i de l'originada a cada poble, a cada ciutat, a cada "província", per les autoritats "competents" (els permisos gubernativos, per exemple). De la directa i de la indirecta (pressions, amenaces, control policial, etc).

c) Democratització de la Societat d'Autors com a primer pas cap a la remodelació a fons d'aquest organisme, incloent-hi la possibilitat de la seva desaparició (obra de teatre com a patrimoni públic en una societat avançada socialment i políticament).

d) Control democràtic de les sales públiques i gestió democràtica d'aquestes en tant que entitats de servei públic, no com a negoci; i, alhora, foment de tota mena d'acció cooperativa.

El Congrés de Cultura Catalana analitzava igualment que, a Mallorca, Menorca i Eivissa, la majoria de grups teatrals eren d'aficionats (incloent-hi aquells grups que van des dels amateurs fins als nascuts a partir de la necessitat d'omplir un temps de lleure d'una gent durant un període mes o menys curt). Tornàvem ensopegar amb el teatre de l'autoodi, el teatre rekional. Aleshores, malgrat l'exemple i la lluita d'alguns grups i autors (Ballester, Soler i Antich, Llorenç Capellà, López Crespí...) constatàvem què la majoria de grups teatrals, en el moment de triar les obres per a representar, escollien les que:

a) Ocupaven un nombre elevat de components del grup (molts personatges).

b) Tenien poc de gruix interpretatiu (farses, sainets, etc). c) Es podien representar damunt escenaris tradicional (sense gaire complicacions en la decoració, etc).

En definitiva, tornàvem a trobar-nos, com hem dit abans, encarats amb el teatre "regional": tota la colla de sainets costumistes on es feia i fa burla de la gent procedent de la ruralia. Josep M. Llompart -ho hem explicat en els capítols anteriors- havia batejat aquest tipus de teatre amb el nom de "teatre d'autoodi".

En l'apartat "El teatre 'regional'", el Congrés de Cultura Catalana (pàgs. 142-143 de Resolucions, 3) havia dit:

"Aquesta mena de teatre és l'invent d'una força social reaccionària a la qual interessa reduir a segona categoria tota manifestació de cultura del poble illenc, que d'alguna manera podria desencadenar la presa de consciència d'un 'orgull de poble' que necessàriament contravendria els interessos de la classe dominant. Aquest tipus de teatre s'ha donat, bàsicament, a Mallorca, tot i que aquests darrers temps s'ha trasplantat, a Menorca, a Ciutadella concretament, on es munta, s'estrena i és portat posteriorment a Ciutat de Mallorca.

'En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS