Administrar

Sa Pobla en el record. Fotografies antigues (II)

pobler | 12 Maig, 2006 16:24

Temps i gent de sa Pobla.

"Els molins, la terra acabada de regar, jugar amagatois enmig del blat de les indis amb els amics dels horts del voltant, cercar granots dins de les piques que envoltaven els safareigs, menjar canya de sucre (els padrins en plantaven a roure perquè n'hi hagués abastament per a tots els amics) era com giravoltar entorn del paradís (o almenys és això el que em resta en la memòria)". (Miquel López Crespí)


Miquel Crespí ("Verdera"), besavi de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí.

És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats dels meus avantpassats. Feina difícil i complicada! A vegades he pogut salvar els noms però poca cosa més. En no quedar res d'escrit, només han sobreviscut alguns noms en les ocasionals escriptures de compra-venda fetes pels membres de la família. Tota la resta, fets, esdeveniments concrets, històries, ha estat ja definitivament engolit pel pas dels anys. D'alguns noms de la família (un es remunta al segle XVIII!) només n'he tengut indicis per les velles escriptures de les quals parlava una mica més amunt (la majoria arnades i fetes malbé, trobades a les golfes de casa nostra -Can Verdera i Can Ximbó-). Escriptures que parlen de compres i vendes a noms de Joan Sastre i Munar i Catalina Munar. Hi ha també na Catalina Sastre Serra, però d'aquesta llunyana parenta del segle XIX tampoc no serv cap dada; no sabem amb qui es va casar, si tengué fills. Més endavant ens trobam ja amb els padrins dels meus rebesavis: en Baltasar Bennàssar que es va casar amb na Magdalena Sastre Simó. D'aquest matrimoni ja tenim una informació una mica més abundosa. Sabem que tengueren una filla que duia per nom Catalina Bennàssar. Catalina (que morí el 7 de maig del 1928) es casa amb Rafel Pons Socias i tenen quatre fills: Joan, Baltasar, Magdalena (casada amb el fuster Pere Joan Sabater Ferrer) i Isabel Maria Pons. D'Isabel Maria Pons Bennàssar (la mare del meu padrí Rafel i del batle "Verdera", Miquel Crespí) ja n'hem parlat una mica més amunt.


Sa Pobla en els anys vint. Col·locació de la primera pedra de s'Escola Graduada de sa Pobla a Sa Tanca de Can Verdera, propietat de la família Verdera donada al poble per a bastir l'escola. Col·loca la primera pedra el batle "Verdera", Miquel Crespí Pons, oncle-padrí de l'escriptor Miquel López Crespí.

Per altra banda les informacions que he pogut treure del padrí Miquel Crespí Isern (l'espòs d'Isabel Maria Pons) són també escasses; només sé que era fill de Miquel Crespí i de Pedrona Isern.

Ara ja ens trobam en els anys quaranta (pensau que qui escriu aquest article va néixer pel desembre de 1946). La padrina "Nana" encara és viva i els redepadrins de Can Verdera somnien sovint en la tornada del fill que marxà a l'Argentina en caure la dictadura de Primo de Rivera (parlam del batle de sa Pobla, el cap de la "Unión Patriótica", en Miquel Crespí Pons). Jo encara els he vists, els redepadrins, asseguts sota les parres del pati de Can Verdera, vellets, escoltant la lectura de les cartes (les hi llegia el meu pare o l'oncle José, els quals vengueren a sa Pobla, l'un presoner de guerra -era republicà-, l'altre cridat pel pare) arribades des de Buenos Aires. Els record plorant (enyoraven el fill que marxà i ja no tornà mai més). Jo era un infant i encara no sabia res d'enyorances ni de dolor. Anar a sa marjal amb el carro del padrí Rafel Crespí i la padrina Martina "Ximbona" era una festa. Els molins, la terra acabada de regar, jugar amagatois enmig del blat de les indis amb els amics dels horts del voltant, cercar granots dins de les piques que envoltaven els safareigs, menjar canya de sucre (els padrins en plantaven a roure perquè n'hi hagués abastament per a tots els amics) era com giravoltar entorn del paradís (o almenys és això el que em resta en la memòria).

Els padrins materns (en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona") es casaren l'any 1917 (en serv una fotografia que s'esgrogueeix inexorablement amb el pas dels anys). Tengueren dues filles i un fill: ma mare, Francesca Crespí Caldés; la seva germana (la meva padrina de fonts) Isabel; i l'oncle Miquel Crespí. Aquest darrer morí en un desgraciat accident de moto (era propietari d'una Montesa) el 21 de juliol del 1958. La padrina de fonts es casà amb un mestre de Muro, l'oncle Gabriel Server Pujol, i fa uns trenta anys adoptaren una filla, la meva cosina Isabel Server Pons.

La padrina "Ximbona" (Martina Caldés Torrens) morí a Ciutat, l'any 1980, i el padrí Rafel "Verdera" (Rafel Crespí Pons) dos anys després, el 1982. De tota aquesta nissaga de pagesos poblers només restaren vius ma mare, na Francesca Crespí i la seva germana Isabel. I, amb la mort de cada persona d'edat -sigui qui sigui, hagi fet l'ofici que hagi fet- mor un bocí irrecuperable de la nostra història. És mal d'explicar a gent de Ciutat que potser fa dècades que han perdut certes arrels de les que ens vanam els que som de poble.

Nosaltres, els poblers -i els santamariers, mureros, manacorins o pollencins- sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren a sa Pobla, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, es perd amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.

Qui signa el llibre que tenia a les mans ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya (aquella llum d'oli a les cuines o per anar al corral!). El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació.

Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons!

Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria col·lectiva. I crec que ha estat això el que m'ha fet pensar en els meus, en els avis i rebesavis que m'ensenyaren (a la seva manera) a estimar la meva terra, sa marjal de sa Pobla regada amb la sang dels agermanats, amb la suor de segles dels seus descendents.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS