Administrar

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 12 Maig, 2022 12:44 | facebook.com

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


L’orquestrina del Gran Hotel tocava un vals vienès


La guerra trasbalsà completament el petit món que em servia de refugi, els costums que tenia establerts d’ençà que havia acabat la carrera de medicina. Vivia al marge del món cultural i polític de Palma. Des de la premsa intervenia ocasionalment, per portar la contrària a tothom. Creia vertaderament el que escrivia o era un simple entreteniment de bon vivant? La revista Brisas era el meu passatemps més estimat. Socialistes i catalanistes podien fer el que volguessin. El seu món m’era completament indiferent. No m’interessava en absolut. Em conformava amb viure un exili daurat. Uns conspiraven contra la República; altres, em negaven el pa i la sal, dient que mai no seria un escriptor.


La guerra ho sacsejà tot.

No deixà res en el seu lloc. Talment un dimoni sorgit de les profunditats de l’infern hagués transformat el món on vivíem fins aleshores.

Viure el dia a dia a Ciutat esdevenia prou complicat. No era solament el soroll infernal de cotxes i tramvies, de les ràdios, fent propaganda dels productes més inversemblants. Clàxons i gramòfons havien acabat amb la tranquil•litat d’una ciutat habitable fins els anys vint. Les desfilades amb renou de tambors i trompetes arrodonien el quadre d’una Mallorca que em repel•lia. I pere això ens havíem sublevat contra la República? Per seguir el mateix camí de progrés desenfrenat, de manifesta vulgaritat?

Volia tornar a Bearn, reiniciar la meva tasca liteterària. El cafè Alhambra no era el mateix de les cites amb Eros Miranda i Eva Tay. Ara era un establiment ple de militars. Quina necessitat tenia d’haver de trobar-me diàriament amb el coronell Tamarit? Una cosa era mantenir polèmiques amb ell, però una altra de ben diferent era tenir-lo a la tertúlia, aferrat al teu costat, fitant-te amb els seus ulls inquisidors.

Em feia por. No sabies què volia dir amb aquella mirada que et travessa de part a part, talment una esmolada espasa.

Jo no tenia cap intenció de compartir taula cada dia amb el jutge instructor del procès contra Emili Darder. El doctor Orbaneja, el metge Mateu Palmer, el Comte Rossi, la plana major dels Dragones de la Muerte, el teatí Julià Adrover, mà dreta de Rossi, el mateix Francesc Barrado, cap de la policia, compareixien sovint per l’Alhambra i el Formentor. Se’ls veia cansats per la multitud de processos que portaven entre mans. Per la tasca de neteja que feien cada nit Barrado i els amics del Comte Rossi. Volien petar la conversa, trobar un moment d’esbarjo enmig de l’embalum d’aquells mesos frenètics. Que vengués Zayas era diferent. M’unia amb ell una amistat que venia de lluny. Zayas era summament educat. Home clarivident, molt abans de l’aixecament militar ja sabia el que s’esdevendria a Mallorca. Però quina necessitat tenia d’haver de suportar els acudits macabres de Francesc Barrado, les riallades del Comte Rossi explicant el nombre de mallorquines que passaven pel seu llit?

Ja bastava el grau d’implicació que jo tenia amb el Moviment per ampliar-lo encara més. No hi veia sortida. Necessitava acabar amb aquella situació que no em deixava escriure i l’única solució raonable que em venia al cap era tornar a Bearn. Ara tenia l’excusa ideal: el matrimoni amb Maria Antònia Gelabert. A ningú no estranyaria que una parella que just acaba de casar-se vulgui estar una temporada allunyada del món.

Record que mesos abans d’esclatar la guerra jo havia publicat un dels meus acostumats articles en El Día. Deia que Mallorca continuava essent una illa tranquil•la, l’illa de la calma de Santiago Russinyol. Ningú no robava, no hi havia cap crim espectacular, els conservadors no pensaven en guerres civils, els falangistes no arribaven a les mans amb l’esquerra. Mallorca era l’únic indret en el món on els feixistes no havien tengut la necessitat d’apallissar ningú.

Zayas sempre se’n va riure, de les meves curioses prediccions polítiques.

-Salvador –em deia-. Podràs ser tan bon escriptor com vulguis, no et negaré ni t’he negat mai la teva vàlua. Però et puc ben assegurar que de política no en saps res. Els anys de fer el dandy amb Eros Miranda i les estrangeres de El Terreno et passen factura. Saps atacar com pertoca els regionalistes, ho reconec. Centro, el recull d’articles que publicares a Gràficas Mallorca l’any trenta-quatre, és un bon llibre. Sempre l’he recomanat a tothom. Aquell article teu, “Absorción”, on parles tan encertadament de la vampirització que Catalunya vol fer de les Balears, és molt important per entendre el paper nefast del catalanisme mallorquí. Saps, i tampoc no ho negaré, cantar quatre veritats als socialistes. Però estàs completament negat per a fer una anàlisi política de la situació. Ja veus com els teus articles on deies que “no s’esdevenia res a Mallorca” no endevinaven la gestació de la Revolució bolxevic que maquinaven Emili Darder, Alexandre Jaume i tots els seus.

George Bernanos, Zayas, Mateu Palmer, el bisbe Miralles, Barrado, Orbaneja, creien en l’existència d’una terrible conspiració maçònica i marxista que, repartint armes entre el poble, instauraria una dictadura comunista. Una dictadura com la de la Rússia d’Stalin que ens faria esclaus de l’Estat.

Era l’opinió generalitzada existent entre la gent de dretes. I per això mateix el judici, la mort dels procesasts, els aplaudiments del nombrós públic que aquella gèlida matinada de febrer del trenta-set havia anat a veure l’afusellament del batle de Palma.

Zayas segurament tenia raó. Possiblement he estat un bon polemista, però un mal endeví. En els anys que precediren la guerra mai vaig perdre el temps en conspiracions fins a altes hores de la matinada, pràctiques de tir a la garriga, viages a Roma i Berlín per anar a constatar, amb els propis ulls, els èxits de Mussolini i Hitler en la tasca de situar els seus respectius països en un lloc destacat de la comunitat internacional. Les beates de Palma portaven fotografies dels dirigents feixistes dins del missal de nacre. Les besaven amb deler a l’hora de la consagració. Resaven per aconseguir que sorgís un general salvador, un dirigent que acabàs per sempre amb l’actitud d’altiva independència que mostraven criades i jornalers.

Més que el futur d’Espanya el que em preocupava era el meu propi destí. Si aconeguiria més de els cinc-centes pessetes que guanyava mensualment; si podria arribar a escriure les obres que tenia en ment; on trobar un refugi adient que em permetés concentrar-me en els meus records, en un passat que enyorava.

Era una tasca de folls pugnar per aturar el temps que s’esmunyia, veloç, per entre els dits de les mans?

Indiferència? Cinisme? Reaccionarisme, com deien els meus contraris? M’era completament indiferent l’opinió que poguessin tenir de mi.

L’amor de les classes benestants de Palma per Itàlia i els italians arrribava a límits increïbles. Ja no era solament l’augment constant de les expedicions per anar a veure el Vaticà, visitar Venècia, Florència... Jo he estat testimoni dels dinars que algunes de les famílies més distingides de Palma oferien als capitans i la oficialitat dels transatlàntics que feien escala al port. En aquests àpats hi assistien nombroses autoritats militars, senyores i senyoretes de les més conegudes nissagues. Com si tothom, anys abans de la guerra, ja sabés que Itàlia ens enviaria els avions que ens alliberarien de la invasió de la Generalitat. Mussolini era el déu del moment. En el Teatre Líric, quan després de l’estrena d’una pel•lícula dels germans Marx o de Fritz Lang projectaven algun documental on sortia el Duce, el públic es dividia entre un sector que el xiulava i un altre que l’aplaudia amb totes les seves forces. El mateix s’esdevenia si en el documental sortia Hitler, presidint alguna de les seves freqüents concentracions i desfilades militars.

Mentre la gent s’apassionava amb les imatges del dictador de torn, reflexionava en la influència que tenien els moderns mitjans de comunicació en la conformació dels estats d’ànim de la xurma. Constatava, i els teatres i cinemes em servien a la perfecció com a laboratori psicòlogic, que, com ja havia previst de forma magistral José Ortega y Gasset, la substitució del llibre en la formació de les persones era irreversible. Havia passat el temps de les biblioteques. Anaven endarrerits els esquerrans que demanaven més pressuposts per comprar llibres, bastir locals per a la lectura. I el primer errat, amb la seva dèria per donar cultura al poble, era Emili Darder.

En el món que ja teníem aquí no seria la cultura escrita una de les eines més importants per a fomentar la intel•ligència, l’instrument bàsic per a culturalitzar les masses. Tot això quedaria enrere. Eren concepcions periclitades per l’avenç d’allò que anomenaven “progrés” i que a mi em semblava la consolidació de l’anarquia cultural i política, el final de tota la bellesa que havien anat creant, al llarg dels segles, les races rectores de la humanitat. Ara seria la bruixeria inventada per Hollywood, els llums i ombres que una màquina projectava damunt una pantalla, la que conformaria les idees i els pensaments de la gent que anava a veure les estrenes cinematogràfiques. El cinema, els documentals, el teatre, la ràdio, els mítings dels polítics professionals, la premsa dels partits, serien la universitat dels pobres. Una absurda banalització de la cultura. Les masses, mitjançant el vot, podrien portar al parlament de la nació qualsevol inculte que sortís molt en els documentals o que sapigués parlar millor que els altres en els mítings.

M’adonava, amb certa ràbia continguda, de la fi de l´univers pel qual havia lluitat sempre: la importància donada als esperits selectes, a les nissagues que sabien manar com en el passat. La cultura mai no havia estat producte del poble, com predicaven els demagogs. Eren els esperits selectes els creadors de l’art i la literatura universals. Els aristocràtes de Grècia i de Roma, els elegits per la la deessa Fortuna, aquells als quals la sang els havia fet dipositaris de tot el que hi havia de bell en el món. L’esquerra que ara desapareixia amb el triomf del Moviment mai no va arribar a copsar que la cultura no s’aprém solament als llibres, a l’escola. També s’adquireix genèticament. Hi ha formes de comportar-se, de saber estar, que no pot ensenyar cap universitat.

Les poques vegades que anava al cinema mirava en silenci aquell espectacle que em semblava dantesc. Mussolini, histriònic, alçant les mans com un pallasso borratxo, prometia als italians els èxits de les legions de Cèsar a les Gàl•lies. Aquells documentals, que enardien d’emoció el públic conservador i causaven la ràbia als sectors socialistes de Palma, eren d’una pobresa al•lucinant. Tot em semblava fals i dubtava que la nostra salvació pogués arribar de polítics semblants. L’autoritarisme que necessitaven vendria donat per personatges com el que veia a la pantalla del Líric? La Revolució Nacional-Sindicalista que m’explivaven Zayas i Lluís Zaforteza... s’havia de vestir amb els parracs d’un imperi soterrat en la fondària dels segles? La Hispanitat, el retorn a Amèrica, que preconitzava Ramiro de Maeztu a la revista del qual vaig col•laborar, seria un còpia barata de l’imperi preconitzat per Mussolini? No em seduïa la tasca de ressuscitar imperis corcats pels pas inexorable dels anys. Em bastaven la pau, l’ordre, la disciplina que pogués imposar un sistema autoritari que acabàs amb els partits polítics i el caduc parlamentarisme liberal. A vegades admirava l’ordre dels sistemes comunistes i els països feixistes. En alguns moments pensava que Hitler i Stalin eren el mateix. Quaselvol règim podia ser millor que el decadent sistema burgès. La qüestió essencial era aturar els aldarulls, la prepotència dels toixarruts, l’avenç de la vulgaritat. Poder estar a la terrassa del cafè, tranquil, llegint el diari, sense que una xurma analfabeta et refregui els punys tancats davant el nas i t’amenaci amb penjar-te d’un arbre a qualsevol plaça de Palma, just pel fet de tenir unes mans fines i portar camisa i corbata.

Els àpats al capità i la oficialiat dels vaixells italians! Vaig anar un parell de vegades al Gran Hotel. Convidades de circumstàncies. Ineludibles compromisos. Érem els intel•lectuals de moda. El meu germà Miquel era tot un personatge. Tots estàvem implicats en el Moviment. Els germans Orlan, els amics de Georges Bernanos i Alfonso Zayas! Qui no ens coneixia? L’articulista de moda. L’encès comentarista de Ràdio Mallorca. La veu de la Revolución Nacional-Sindicalista a les Balears. Record que aquella nit anava amb Eros Miranda. Només poguérem resistir l’espectacle una estona. En Miquel, que ens havia acompanyat, no volia que marxàs. M’ explicava que la majoria dels pulcres capitans de creuers de luxe eren agents de Ciano, el cunyat de Mussolini que s’encarregava dels afers internacionals. Espies que informaven fidelment al dictador sobre la situació política de les illes de la Mediterrània. En opinió del meu germà, el somni del Mare Nostrum italià podia afavorir-nos.

Afavorir-nos? No ho entenia. Li vaig demanar que m’ho explicàs amb més deteniment. Eros em mirava rient. Per matar l’avorriment bevia xampany sense aturar. Hauria de mirar de controlar-la. Només podia aguantar cinc o sis copes. Després es transformava. Era una dona diferent. Ho oblidava tot. Es convertia en una altra persona. A sa Fortelesa es despullà i es llançà nua a la mar. Sort que aleshores jo era una expert nadador. La vaig poder treure sense gaire dificultats.

L’orquestrina del Gran Hotel tocava un vals vienès. Els oficials dels creuers italians començaven a insinuar-se a les al•lotes de les famílies benestatnts de Palma. Els pares i les mares miraven amb certa complaença. Un capità sempre és un capità. L’uniforme blanc sempre resulta impressionant en una festa del Círculo Mallorquín. I, tanmateix... Itàlia representa el futur.

Eros Miranda era al meu costat i, amb la copa de xampany en la mà, acostant el seu cos al meu, nerviosa, em feia indiacions per tal que marxàssim.

En Miquel em volia explicar les coses.

Ens situàrem al costat d’una columna, prop de l’entrada de la sala de ball. Les parelles passaven al costat emportades per la música de l’orquestrina.

-Salvador, no ho entens. Pensa-ho bé. Reflexiona. Fixa’t en la situació. Són els dies que precedeixen la tempesta més gran de la història de la humanitat. Possiblement esclatarà una nova Gran Guerra mundial i aleshores haurem de prendre partit. O amb les decadents democràcies, és a dir, amb França i Anglaterra, o amb el Nou Ordre que ja s’albira en la distància: Itàlia i Alemanya. Els italians i alemanys han netejat a fons els respectius països del nefast parlamentarisme liberal. Itàlia, amb els informes que els proporcionen els capitans i oficials dels creuers turístics i altres agents escampats arreu, enllesteix la seva estratègia marítima. Afavorir els interessos d’Itàlia és lluitar activament contra la consolidació de l’esquerra a les Balears, en pots tenir la més completa seguretat.

Sempre estàvem discutint de política. Si no era els desastres de la República, parlàvem dels preparatius de la matança universal que, en la seva opinió, s’apropava de forma indubtable.

El Gran Hotel i els valsos vienesos! No m’entretenien gens ni mica aquelles trobades estantisses. Música d’orquestrina, tangos, pasdobles, equívoques relacions entre els oficials i les filles de la rància noblesa ciutadana. Ben igual que el que s’esdevengué després amb el Comte Rossi i els aviadors i mariners enviats per Roma en el trenta-sis. Aquesta noblesa, formada majoritàriament per parvenus del temps de Felip V, era capaç d’oferir les filles als militars italians per tal de servar la possessió, el casal on vivien, fent de rendistes, d’ençà de generacions i generacions.

Fer qualsevol cosa per salvar el casal i les terres. No sé per què els feia cap retret. Jo també em vaig posar la camisa blava per salvar el que restava de les terres de Bearn.

Quina diferència existia entre els botifarres de fa dos dies i els hereus de Bearn? Cap ni una. Tots férem el mateix.

Però la guerra encara era una hipòtesi que solament manejaven Alfonzo Zayas, el general Goded i els més exaltats de Falange.

Aquella nit li vaig dir a Eros Miranda que no podia suportar ni un minut més el sarau del Gran Hotel. Preferia marxar, fer una volta pel Terreno, nedar a la piscina de l’hotel Victòria contemplant la rutil•lant lluna nova que omplia amb la seva lluminositat el cel de Palma.

Eros accedí i, deixant en Miquel xerrant amb el metge Mateu Palmer, fugirem de la festa, dels uniformes i capells de plomes. Em preguntava quantes de les senyoretes de missa i comunió diària acabarien aquella nit en mans dels italians.

Què tenien els italians que eren tan apreciats per les al•lotes de la noblesa palmesana?

Eros Miranda, com si hagués llegit els meus pensaments, s’apropava a l’orella i em xiuxiuejava unes paraules obsecenes a cau d’orella.

Tenia raó.

Potser era això mateix, la grandària de determinat múscul masculí, el que seduïa les hereves de rendes i possessions.

En sortir del Gran Hotel, vaig agafar Eros Miranda per la cintura i, alcaçant-la dos pams del terra, la vaig besar amb passió.

Eros havia sortit del gran saló de ball del Gran Hotel portant dues copes de xampany.

Beguérem sense pensar en el futur, com si fos la darrera nit de la nostra vida. El carro dels fematers passà al costat nostre. El pobre home que recollia les deixalles dels ciutadans ens mirà amb indiferència i fàstic. “Senyorets desenfeinats. Paràsits de la societat!”, degué pensar mentre continuava la seva feina esclava.

-Visca la Revolució! –vaig cridar enmig de la nit alhora que espenyàvem les copes de xampany contra la voravia.

Em dominava una curisosa sensació. Riure en una Palma atemorida davant el futur que s’apropava, incert. Uns, els més, s’aferraven a la salvació que podria venir d’Itàlia; altres, com jo, agafats, a la desesperada, a l’únic que teníem a l’abast en aquells moments: el cos suggeridor i lasciu d’Eros Miranda prometent mil luxuries i plaers.

En Miquel, el germà, m’havia explicat el que s’esdevenia a les catacumbes. Però reconec que no hi vaig posar atenció. No podia anar a les reunions. Més d’una vegada em vaig adormir sentint les seves apocalíptiques advertències sobre els perills que s’apropaven si el govern republicà continuava en el poder.

Alfonso Zayas era valent, decidit. L’admirava perquè sabia “estar”, guardava les formes fins i tot en les circumtàncies més especials. Era semblant a un patrici romà, un noble d’abans. Mai el vaig veure defallir. Quan la República el tancà a la presó no va perdre el seu posat amable i sorneguer. Deia que ben avit arribaria l’hora de la revenja i aleshores la gent, els enemics d’Espanya, sabrien qui eren i el que podien fer els falangistes mallorquins.

De bon principi pensava que exagerava, que donava massa importància a un petit grupet, els falangistes, que en temps de la República havia vist molt poc. A vegades creia que era una organització inexistent fruit de la imaginació malaltisa del meu germà. Els fets del dinou de juliol i posteriors em feren adonar del meu error. Zayas rigué el dia que li vaig demanar per ingressar al partit.

-Ara, quan hem guanyat, tothom ve a demanar el carnet. Els intel•lectuals són lents de reflexos. No ho podies haver demanat abans, quan teníem poca gent, quan érem menystenguts, portats a la presó, peseguits per la maçoneria i el comunisme?

Em lliurà el carnet sense posar-hi cap entrebanc. Va ser una forma de refermar la nostra antiga amistat. Una manera de fer-li veure que jo no era el covard que ell imaginava, que no era l’esnob que només sabia escriure quatre acudits graciosos a Brisas. Tanmateix, els meus articles contra el separatisme, contra la vulgaritat socialista, s’havien publicat en els mateixos anys que ell organitzava Falange. Eren dues formes diferents de lluitar contra la decadència espanyola. Potser jo volia regenerar la societat mitjançant la ironia, aquells articles càustics contra l’estretor de la vida provinciana, aportant elements de modernitat des de Brisas. O era tothom que, a la Mallorca dels anys vint i trenta, parlava d’Adler, Jung, Freud? Zayas volia aturar la decadència amb la força de les armes, si era necessari. Jo ho intentava amb l’intel•lecte, provant d’esbucar barreres mentals, tractant d’obrir els ulls a uns sectors culturals endarrerits, ensopits en el més ranci provincianisme.

El dinou de juliol cantàvem el “Cara al sol” pels carrers de Palma. Tots els meus amics s’havien fet falangistes. Va ser un dia d’alegria. Mai no ens imaginàrem que la guerra duraria tres anys.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS