Administrar

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 16 Abril, 2022 15:20 | facebook.com

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


Primer de Maig


El Primer de Maig del trenta-sis estava assegut, com de costum, al cafè Alhambra. Llegia el diari. Les agències de notícies informaven de les noves lleis nazis contra els jueus. A Alemanya, l’esquerra feia temps que havia estat esborrada del mapa. El món canviava a marxes forçades. Finia l’antic parlamentarisme, ferit de mort a causa de les seves contradiccions. A Palma podies trobar cartells demanant la llibertat dels esquerrans detinguts per Hitler i Mussolini. Imaginava que, com havien fet sempre, els manifestants passarien per davant del cafè, entretinguts amb els seus càntics i crits rituals contra els rics. La processó era idèntica sempre. S’ajuntaven a la Casa del Poble, rere les estacions. Esperaven la gent provinent de les barriades i els pobles al costat de l’estàtua del rei en Jaume. Davallaven pels Oms i les Rambles fins a desembocar, una vertadera riuada humana, al passeig del Born. Pujaven després per la costa del Conqueridor, marxant a la plaça de Cort. Els polítics sortien a la balconada i feien els acostumats mítings incendiaris. Emili Darder els acabaria d’encalentir el cap? El pobre pagaria amb la vida aquells encesos discursos que tant agradaven als afiliats de partits i sindicats d’esquerra.


Mai no he entès el fervor excessiu per la política. Un dia els vaig escoltar per casualitat. Havia anat a casa de Lluís Zaforteza i la manifestació m’agafà de ple. Sortosament ningú no em reconegué. Vés a saber si hauria perillat la meva integritat física!

Vaig tenir sort. Amagat a l’entrada d’un edifici, procurant que ningú no em reconegués, vaig escoltar els discursos d’Alexandre Jaume i Emili Darder. Parlaven dominats per una passió ardent. Prometien hospitals i escoles, dies d’esbarjo, ambulatoris per a les barriades de Palma. Era una autèntica follia. Talment voler implantar l’anarquisme llibertari! D’on treurien els diners per a tot el que prometien? Els palmesans congregats davant Cort escoltaven en silenci, aplaudint amb entusiasme cada promesa dels oradors.

Al meu costat, una dona d’edat indefinible, però amb la marca de la feina i el sofriment marcades al rostre, sanglotava.

No vaig poder resistir la curiositat i li vaig demanar per quins motius plorava d’aquella manera.

-Pels meus fills, senyor. Podran estudiar. Qui sap si faran una carrera. Emili Darder ens ha promès una escola per a la barriada i ell mai ens ha decebut. No és un polític com els d’abans, dels que mai no complien les promeses que feien.

Un poble crèdul. Una massa amorfa il•lusionada amb els trucs de màgia dels predicadors. Per a mi era com anar al circ. Jocs de paraules, malabarismes amb pilotes de jugar al tennis, boira que pot desfer una bufada de vent.

Emili Darder, ben igual que els missioners. Anar a conquerir ànimes per a l’església. Els republicans i anticlericals volen guanyar els esperits de les masses per a la seva causa. Quina diferència podia haver-hi entre el religiós que marxa a Indoxina a evangelitzar els indígenes i Darder, que vol fer escoles per ensenyar a llegir i escriure els al•lots de les barriades proletàries? Socialisme i catolicisme podien ser religions intercanviables.

Ningú no pensava en el terratrèmol que vendria poc després. Com si Emili Darder hagués d’estar per a tota l’eternitat en el poder municipal! O no llegien els diaris? No s’adonaven dels perills que amenaçaven la societat?

A vegades envejava la gent que vivia d’il•lusions, somniant, enmig de tantes falses esperances, pensant que amb les promeses de quatre polítics professionals el món s’arreglaria. La il•lusió dels ximples! Qui llegia Voltaire? Ningú. Els anticlericals havien substituït la religió catòlica, els dogmes del Vaticà, per les creences en el socialisme i l’anarquisme. La bogeria humana. Arreu la mateixa necessitat de viure aferrats a una fe.

Mai no vaig creure en res a no ser en la meva salvació personal. Alfonso Zayas em considerava un cínic. Potser no anava errat. Em preocupava únicament la meva situació. Jo volia escriure i no podia. Guanyava poc. Aviat faria els quaranta anys i encara no havia trobat una dona adient, algú que em pogués ajudar a consolidar la vocació literària que em rosegava per dintre.

Necessitava diners. Una dona rica seria una bona solució. Amb les cinc-centes pessetes que guanyava anant cada dia al despatx mai no podria dedicar-me completament a la literatura.

Això és el que vertaderament em preocupava. La política? Ximpleries de somiatruites.

Vaig abandonar la plaça de Cort procurant que ningú no em reconegués. Em tapava el rostre amb el canotier comprat a París. “La darrera moda en capells per a desenfeinats”, hauria exclamat, riallera, Emilia Bernal.

Què hauria pogut passar si m’haguessin descobert escoltant el batle? Val més no pensar-ho. Per això em vaig fer fonedís.

D’ençà d’aquell dia no he tornat a estar mai més enmig de la xurma. Ni he tornat a sentir la suor dels treballadors vora meu veient els ulls esperançats de la multitud que escolta els predicadors. Quan vaig explicar als germans que havia estat a la plaça de Cort, envoltat d’esquerrans, em digueren que no ho tornàs a fer.

-Nosaltres no ens hi haguéssim atrevit. Imagina si et descobreixen els comunistes!

Tenien raó. Començaven a sovintejar els enfrontaments a qualsevol indret. Falangistes i esquerrans es perseguien i apallissaven. S’havia posat una bomba a la Casa del Poble. Corria la sang pels carrers. Mal senyal. Qui sap si Zayas i Bernanos tendrien raó. El futur es presentava incert. La joventut de dreta sortia a patrullar els carrers, armada amb garrots i pistoles. Protegien les esglésies, explicaven. Els comunistes i anarquistes feien el mateix amb els seus locals. Ningú no es fiava de ningú. L’ambient començava a enrarir-se.

Però la curiositat era més poderosa que el meu instint de supervivència.

Havia vist moltes manifestacions del Primer de Maig i, sincerament, cal dir que em deixaven indiferent. Que quatre ganàpies incultes –malgrat que hi podies veure entre la gentada professors i mestres, gent de l’Ateneo i de les més diverses entitats culturals i esportives, les executives de tots els partits i sindicats, la maçoneria en ple volguessin provar de canviar el món-, no em preocupava gaire. Què significava una manifestació autoritzada en un resplendent dia de primavera mallorquina? Simple folklore. D’ençà de feia dècades els governs de la majoria de països parlamentaris autoritzaven aquestes demostracions per aconseguir reduir la pressió social. El poble s’esbravava, es cansava caminant, travessant la ciutat, cridant les consignes que els feien dir els demagogs de torn. Regressaven a casa feliços, creient que havien donat una passa important en el camí de canviar el món. Ingenus! En determinades circumstàncies, una certa dosi de llibertat ben controlada i dirigida pot ajudar a mantenir l’essencial de la societat. Només quan les exigències populars assoleixen graus no assumibles pel cos social és menester la mà segura del cirurgià i operar. Com ho haguérem de fer nosaltres en el moment que els quatre liberals que dirigien la República, malgrat els tirs a la panxa a Casas Viejas, no bastaren per a controlar el caos i l’anarquia.

En Miquel, el germà, feia mesos m’havia dit que es preparava un moviment molt important per aturar el desgavell que s’estenia arreu. Malgrat l’incendi d’algunes esglésies, jo encara pensava que la situació no era tan delicada. Quan s’esdevengué la sublevació dels miners asturians, el trenta-quatre, l’actuació de Franco i la Legió em semblaren correctes. Un escarment en el moment que pertocava. Uns milers de detinguts i tot tornava a la normalitat. Organitzar un cop d’estat sangonós? Ni Hitler, a Alemanya, havia volgut donar cap cop d’estat i assolí el poder enlairat per una majoria electoral absoluta. No em passava pel cap haver de ser més eixelebrats que els nazis. No tenia cap mena de sentit. Tots pensàvem que, en cas que hi hagués alguna acció militar contra el desordre regnant, hauria de ser, això sí, una mica més extremada que la de Miguel Primo de Rivera. Però ningú no imaginava que els esdeveniments que patíem poguessin convertir-se en una guerra civil.

L’any mil nou-cents trenta-sis es presentava ben idèntic als altres. Calvo Sotelo continuava denunciant la progressiva anarquia que s’apoderava d’Espanya, el perill de revolució marxista. La gent amb possibilitats econòmiques comprava or i invertia en valors bursàtils a París i Londres. Tot plegat em semblava un doi. El pànic que s’apoderava dels meus amics, de les famílies conegudes, era excessiu.

Quan veia Alfonso Zayas sempre li feia la mateixa pregunta.

-Vols dir que a Mallorca, a Espanya, a un país banyat pel Mediterrani, pot instaurar-s’hi mai una república soviètica?

La seva resposta era sempre afirmativa.

No ho acabava de creure. Trobava que eren uns exagerats. Les reunions a casa de Georges Bernanos, els exercicis paramilitars al bosc de Son Serra i La Vileta, la compra d’armes, fer les llistes d’aquells que s’haurien d’anar a detenir el dia d’un cop militar.

Com més diners té la gent més en vol. La bogeria per provar de salvar els guanys, els beneficis que donaven terres i negocis, em semblava una pervivència de l’esperit fenici. La sang i l’ànima dels xuetons avançant per les venes. Era evident que els jueus conversos havien aportat molt a la nostra societat. Qui ho podria negar? Basta pensar en l’escola cartogràfica de Jafuda Cresques, per anomenar solament un nom prou conegut. Jo mai vaig ser partidari, ni quan era falangista, d’arribar a les mesures extremes contra els jueus que va emprar Hitler a Alemanya. I no podria dir el mateix d’alguns companys de partit que, en plena Guerra Mundial, feien llistes amb els noms dels descendents dels conversos per donar-les a la policia espanyola i la Gestapo. Quina salvatjada tot plegat! Els nazis donaven la culpa de la pèrdua de la Gran Guerra, la “traïció del 18”, als socialistes jueus i la banca internacional. Hitler sempre digué que els alemanys no havien perdut la guerra. Que l’armistici, la pau, fou una punyalada a traïció, un pacte entre la banca internacional i els polítics jueus que després dirigiren la República de Weimar.

Qui podia imaginar la guerra que vendria al cap d’uns mesos? Ives, el fill de Bernanos, Francesc Barrado, Mateu Palmer, Alfonso Zayas, Lluís Zaforteza, els germans Barberà, Miquel i Guillem Orlan... Trobava que desvariaven. En alguns moments albirava un règim autoritari, un govern que sabria el que era necessari i aturaria els desastres republicans. El general Batet va pacificar Barcelona amb quatre canonades i la detenció de Lluís Companys i els eixelebrats de la “República catalana”, proclamada, com si fos una festa, des del balcó de la Generalitat.

Ni Georges Bernanos ni Zayas, que seria el cap de Falange, pensaven així. Eren més pessimistes i no amagaven dir-ho.

Bernanos no tenia aleshores els miraments que després va mostrar a Les grands cimentières sous la lune.

En Miquel, que el dinou de juliol anava a cercar el fusell a Capitania, el trobà pel carrer. Em contà que veié l’escriptor joiós, exultant d’alegria per l’inici de la sublevació. Era l’únic motorista que circulava per Palma. No tenia por. Passava els controls de falangistes i soldats dient que era amic de Zayas i que Ives, el fill, era a primera línia. No sé com convencia les patrulles de militars. El cert és que era pertot, amb ulls espectants, esperant el començament d’una hipotètica revolució falangista que “salvaria definitivament Espanya del comunisme”.

Bernanos va trobar en Miquel just a les portes de Capitania i, nerviós, li digué: -Quina mena de revolució és aquesta? On són els morts i la sang? Pot ser mai seriosa una revolució sense sang?

En Miquel em digué que el va deixar discutint amb els germans Barberà.

Joan Barberà va morir aquell mateix dia en un tiroteig prop de Cort. En la confusió dels primers moments hi hagué trets entre falangistes i soldats. En els enfrontaments també morí el capità d’artilleria Josep Puch. Després donaren la culpa a elements del Front Popular que, segons digueren, disparaven des de les terrasses dels edificis de la plaça de Santa Eulàlia.

A Josep Barbarà, l’altre germà, el vaig veure esventrat a Portocristo. Havia caigut una bomba damunt el camió sota el qual s’havia refugiat.

Una família dissortada. Dos germans morts amb poques setmanes de diferència. És la Mort que sempre navega al nostre costat, a l’aguait d’una distracció per a portar-te a l’”indret que no té mai tornada”, com diu l’amic Salvador Espriu.

La Mort i la sang pels carrers de Palma. Això era el que Bernanos volia aquell matí, quan l’escriptor cercava la Revolució, anant amunt i avall pels carrers de Palma.

Uns mesos després Bernanos mudarà d’opinió i es farà famós amb els canvis en la seva manera de veure els fets esdevenguts a Mallorca.

Però qui podia pensar que la situació arribaria a complicar-se tant? Com imaginar, prenent el sol des de la terrassa de l’Hotel Victòria, que el nostre món canviaria en un parell de dies i que el cop d’estat esdevendria una guerra de tres anys de durada?

M’avorrien les discussions polítiques. Deixava Zayas i el metge Mateu Palmer, discutint fins altes hores de la nit. Parlaven d’armes, de detencions. Però jo havia de preparar el proper número de Brisas. Aquesta era la meva passió vertadera. No em podia imaginar que la revista tenia els dies comptats. Pel juny havia començat a publicar els primers capítols de Madame Dillon i m’entretenia molt més imaginar alguns enginys del pousse-café que no parlar de política. Tanmateix sempre solia errar-me en les meves apreciacions. Potser encertàs en comentar els llibres de Jung, Freud, López Ibor, però com a comentarista d’actualitat política era un vertader desastre. Els socialistes tenien raó! Un esnob que volia fer-se notar dins el tancat ambient ciutadà.

Si en un passat recent els diaris liberals, la premsa esquerrana i anticlerical havia ajudat a soscavar el poder de l’església catòlica, el poder tradicional que des de temps immemorials dominava els ressorts de la nostra societat, ara era la ràdio que, com una bomba d’incalculable potència, dinamitava de rel el que pogués restar d’influència religiosa i conservadora entre el poble. En els bars de les barriades, a les tavernes dels pobles se sentien les transmissions d’alguna sessió parlamentària, dels principals mítings que els oradors de dretes i esquerres pronunciaven a les places de braus d’Espanya. Quin poder podien tenir els suggeriments i consells del sacerdot de la parròquia si qualsevol verdulaire podia sentir de viva veu Manuel Azaña, el separatista Companys o l’eixelebrat Lenin espanyol, Largo Caballero? Al cafè, quan hi havia retransmissió d’algun míting, ho veia amb els meus propis ulls. Els cambrers paraven orella deixant qualsevol treball. Per uns moments, mentre durava la intervenció de l’agitador, deixaven d’atendre els clients amb la diligència acostumada. El propietari tampoc no deia res. Deixava de fer el que feia i romania embadalit davant l’aparell que feia el miracle de poder transportar-te a un indret tan llunyà.

El cinema, les pel•lícules franceses i nord-americanes, els documentals que podies veure als cines de Palma, ajudaven a completar la cultura d’una humanitat que no agafava un llibre si no era de Blasco Ibáñez o Remarque, i això els més intel•ligents de qui llegia.

Què podíem esperar d´unes classes populars ensinistrades en la lectura del més vulgar realisme, portades al paroxisme de l’odi vers les castes benestants pels agitadors que poblaven les ones i els diaris esquerrans? Com es podria aturar aquesta implacable rebel•lió de les masses de la qual feia tants d’anys que parlava l’admirat José Ortega y Gasset?


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS