Administrar

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - Un tango de Gardel – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Lleonard Muntaner Editor, Premi de Narrativa Alexandre Ballester)

pobler | 27 Juny, 2021 16:36 | facebook.com

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - Un tango de Gardel – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Lleonard Muntaner Editor, Premi de Narrativa Alexandre Ballester)


Un tango de Gardel


Els pagesos aturen el carro davant l’abeurador que hi ha sortint de l’estació. El ca que un camperol porta fermat sota el carro comença a lladrar als que, lliures, a lloure pel carrer, se li apropen. Alguns dels homes que van a la feina davallen un moment a estirar les cames i acaronen el llom del cavall. El tracten com si fos un membre més de la casa. El deixen beure amb tranquil•litat mentre treuen el tabac de pota i comencen a fer-se una cigarreta. Des de la placeta de davant de l’estació, vigilats pels soldats i el sergent, sentim les converses. Xerren baixant la veu, com si fessin les reflexions per a ells mateixos. Són unes preocupacions que tenen a veure amb la venda obligatòria de les anyades a l’Estat, els preus sempre a la baixa, la manca de petroli, la impossibilitat de rebre res de l'estranger, ja sigui el preciós nitrat de Xile per a les patates i les mongetes o alguna peça de recanvi per al motor de treure aigua. Si els sentís alguna autoritat dirien que són uns derrotistes, algú que no entén les dificultats per les quals travessa la Revolució Nacional Sindicalista de Falange Espanyola y de les JONS. (Miquel López Crespí)


Els pagesos aturen el carro davant l’abeurador que hi ha sortint de l’estació. El ca que un camperol porta fermat sota el carro comença a lladrar als que, lliures, a lloure pel carrer, se li apropen. Alguns dels homes que van a la feina davallen un moment a estirar les cames i acaronen el llom del cavall. El tracten com si fos un membre més de la casa. El deixen beure amb tranquil•litat mentre treuen el tabac de pota i comencen a fer-se una cigarreta. Des de la placeta de davant de l’estació, vigilats pels soldats i el sergent, sentim les converses. Xerren baixant la veu, com si fessin les reflexions per a ells mateixos. Són unes preocupacions que tenen a veure amb la venda obligatòria de les anyades a l’Estat, els preus sempre a la baixa, la manca de petroli, la impossibilitat de rebre res de l'estranger, ja sigui el preciós nitrat de Xile per a les patates i les mongetes o alguna peça de recanvi per al motor de treure aigua. Si els sentís alguna autoritat dirien que són uns derrotistes, algú que no entén les dificultats per les quals travessa la Revolució Nacional Sindicalista de Falange espanyola y de les JONS.

Ja fa més d´una hora que hem arribat a l’estació. El tinent Alfredo Giménez Codina encara no ha tornat de les gestions que ha anat a fer a l’Ajuntament.

Esperam sota el sol rabent del migdia.

La majoria restam, esperant ordres, a l'ombra protectora dels pins. Un dels pagesos que s’han aturat a abeurar el cavall ens mira atentament i, abans de marxar, dóna el que li resta de tabac i de paper de fumar al Sevillano, que és a prop d’ell. La impressió produïda en el moment que la velleta de Palma ens lliurava el pa que havia anat a comprar, es referma una altra vegada. Una sensació difusa, però alhora potent, que aquesta destinació no serà com les altres on només trobaves menyspreu i humiliació. Talment sentir com si la terra que trepitges ja fos meva o que, quina sensació més punyent!, copsar en el fos de l’ànima la certitud que mai més ja res no em separà del paisatge que els meus ulls han començat a descobrir.

Com si algú m’hagués agafat ben fort de la gargamella i m’hagués dit: -Contempla amb atenció el que serà, a partir d´ara, la teva nova pàtria. Mai més no et separaràs de la visió de les muntanyes i de l’horitzó que indica on el cel i la mar s’ajunten.

Joan Busquets em xiuxiueja:

-Era en Tomeu de Can Caliu. Un pagès d´una família benestant. No m’ha conegut, però jo sí que sé qui és. D´infants, hem jugat plegats pels carrers del poble. És un home de dretes, beat, però de bon cor. Ja ho has vist. Si hagués estat un feixista ni ens hauria mirat o pitjor, vés a saber si ens hagués insultat o escopit a la cara. Quan les relacions es complicaren després de la Revolució d’Octubre, a Astúries, en Tomeu de Can Caliu va ser un dels pocs membres de la Congregació Mariana que continuà parlant amb els socialistes i els republicans, com si res no hagués passat. Segurament les amistats el criticaren força ja que a partir d’aleshores el poble es dividí a fons i res no va ser igual que en el passat. A una part els partidaris de la CEDA i de les consignes que sortien de la rectoria i del Club Social on es reunia la dreta; d’altra banda, els simpatitzants dels partits d’esquerra.

Com pertot arreu. Tampoc hi havia tanta diferència amb el que s’esdevengué al meu poble. L’afiliació política unia o dividia amistats i famílies. Els únics que no sabien, després de la Revolució d’Astúries que es preparava un cop dels militars o hi tornaria a haver una Revolució eren els republicans de dreta. Els mateixos que ens lliuraren fermats de mans i peus als militars aixecats el 18 de juliol. El Govern no ens volia proporcionar armes per fer front a la reacció. Quants companys i companyes no moriren en els assalts a les casernes per a aconseguir els fusells!

De cop i volta compareixen el tinent i el sergent. Aquest darrer, una mica atabalat encara per les copes de conyac que s’ha begut d’ençà hem arribat. Fa quatre crits que retronen en el silenci del migdia. El moix que dorm en el replà de l’entrada pega un bot, mira atemorit al seu voltant i en tenir controlada novament la situació, torna a tancar els ulls, indiferent al que s’esdevé al costat.

Com de costum a molts d’indrets on arribam, les autoritats del poble han dit al tinent que no tenen mitjans de transport per portar cinquanta homes fins a la seva destinació, l’indret d’internament a la platja d’Alcúdia.

Hi haurem d’anar a peu, arrossegant aquestes sabates mig foradades pels polsosos camins del país.

Ens digueren que tendríem botes noves, el que sobrava de l’exèrcit. Però passaven els mesos i no arribava res. La majoria anava amb espardenyes, altres amb pedaços per tapar els forats d´unes sabates irrecognoscibles. I encara res si no nevava o plovia, com a molts d´indrets en els quals havíem estat!

No sé el temps que el tinent ha estat parlant del que hem de fer, donant explicacions de cap on ens dirigim.

Mentrestant jo anava perdut, navegant enmig dels records del recent passat, reflexionant sobre les desgràcies esdevengudes en la guerra. Estava preocupat per la família. Feia temps que no sabia res dels germans ni dels pares. Com se les arreglarien per portar endavant la feina del moldre? Moure les rodes de lloc per netejar-les, vigilar les pales que movien l’aigua del riu, vertader motor natural del molí, depenia de la feina conjunta de la família. Si els pares tenien el suport dels germans encara podrien subsistir. Sols, ja no podien, havien envellit. Els anys començaven a pesar com una llosa. La vida, que passa sense que ens adonem i quan ens hi fixam ja és hora de deixar pas al que ens vénen al darrere.

Sempre s’esdevé el mateix. De joves ens pensam que el món ens pertany, que res no s’interposarà entre els nostres desigs i la realitat, que tot ho podrem aconseguir. Quina confiança amb les nostres pròpies forces, en la capacitat de transformar el que ens envolta, d’aconseguir la felicitat, d’obtenir el que desitjam!

Són somnis de joventut que els anys, com un vendaval furient, s’encarrega d’ensorrar de forma irreversible.

La guerra havia destrossat tantes famílies! Ja res no seria com abans, ho sabia amb certitud absoluta. Les il•lusions i esperances que ens alletaren des de l´adolescència fins a la guerra era engolit pel terratrèmol que encara sacsejava les nostres vides. Em demanava si els pares haurien rebut la darrera postal. Frisava que el comandament del camp de treball ens donàs l’adreça exacta a la qual podrien enviar les cartes. Sortosament, després dels mesos en les difícils condicions de Porlier, on només ens deixaven enviar una postal al mes amb quatre paraules, en altres indrets on treballàrem els darrers mesos ens deixaven escriure un missatge setmanal. Si tenies prou diners per paper i segells i si coneixies algú de fora del camp, podies escriure el que volies, pensant, no cal dir-ho, en la pertinent censura a què eren sotmesos els nostres missatges. Per això mateix frisava per saber quines serien les noves condicions del nou lloc d’internament.

Avançam per una carretera polsosa sota el sol d’agost.

Respir a fons. Ens arriba la flaire del fonoll que hi ha vora el camí i de la terra acabada de regar. Ja fa temps que hem sortit del poble, silenciós en aquesta hora del migdia. Hi havia molt poca gent pels carrers. Passant davant el portal de les cases podies entrellucar les ombres de les dones feinejant a la cuina, els vells asseguts a l’ombra de l’entrada, mirant com passa la vida pel carrer, enyorant el temps en què eren als horts, feinejant i sense pensar en la vellesa. Els al•lots, indiferents a la xafogor que ens fa suar just al començament de la caminada, juguen als quatre cantons sense parar gaire esment en la caravana de presoners que passa prop seu. A dreta i esquerra els camps de blat segats, les eres amb els munts de palla que alguns pagesos van posat en grans llençols de sac. Les pales de fusta o de ferro dels molins giren a poc a poc. Sents l´aigua caure dins el safareig. Quasi no bufa el vent a aquesta hora del migdia.

Quan passes al davall de les torres impressionants i mires cap a dalt, protegint-te els ulls de la ferotgia del sol amb les mans, sents grinyolar les pales, que parlen com si fossin persones enredades en una interessant conversació. Un idioma semblant al de les pales del molí fariner de casa meva, mogudes pel corrent del riu. Idiomes diferents, el de les pales que fa girar el vent i les que fa girar l’aigua, a Castella, però llenguatges universals del treball i l’esforç.

Mentre caminam al costat de la carretera contempl el que m’envolta i em sent cada vegada més i més interessat pel que veig.

La planura, immensa, es perd fins a l’infinit. Els que coneixen la comarca diuen que la mar no és gaire lluny, però jo només veig les muntanyes de la serra a l’esquerra i alguns turonets al davant. Tot el demés és terra de conreu poblada per centenars de molins d’aigua.

Joan Busquets diu que fa uns segles, el Pla era una de les terres més pobres de l´illa, sense aigua. Del temps de la dominació àrab resten, convenientment modificades, les sínies, tan semblants a les del País Valencià.

Es senzill copsar l’obra titànica d’aquesta pagesia per convertir els pedregals en un verger capaç de produir més de tres anyades anuals. Basta veure les altes torres dels molins, esveltes i fermes com la classe social que les ha bastides. La bellesa de la construcció, la resistència dels amples murs, els impressionants safareigs on s’acumula l’aigua que les pales del molí treuen de les fondàries de la terra. Qui deia que era impossible que capgiréssim el món, que els obrers, els pagesos són rucs i sense cultura? A la guerra em barallava sovint amb companys, excel•lents antifeixistes, però que no sabien llegir el futur dels pobles en la natura transformada per l´home, en les cases construïdes per les classes populars, les esglésies i catedrals, els castells bastits amb el seu esforç i sacrifici. Bastava copsar com els treballadors aixecaven un molí fariner, la bellesa d´una sínia d’herència àrab, les marjades per impedir que els aiguats s’emportassin la terra de conreu, els camps d’arròs de l'albufera de València, per copsar la inventiva inabastable de pagesos i menestrals. Arreu solucions tècniques agosarades, estris per aprofitar la força del vent o els corrents d’aigua, conduccions per portar el preat element als indrets secs, deserts convertits en jardins meravellosos. De no haver-hi unes lleis, uns propietaris que robaven el producte del treball mai no hi hagués hagut fam, ni misèria, ni guerres ni, molt manco, esclavatge. D’aquí la confiança amb el poble i la certitud que teníem en les possibilitats que se’ns obrien, després del 18 de juliol, per bastir un món nou.

Durruti deia sempre que no tenia por a les destruccions de la guerra. Explicava, i tenia tota la raó del món, que tot el que hi havia construït era obra dels treballadors i, per això mateix, perquè nosaltres havíem bastit amb la suor nostra el que existia, igualment podríem tornar a reconstruir el que quedàs fet malbé pels combats.

Passen alguns pagesos i pageses amb bicicleta.

En la senalleta que les dones duen al manillar porten el menjar per al pare, l’espòs o els fills que treballen al camp. N’hi ha que marxen a peu, silencioses, cobertes amb el capell de palma que les protegeix del sol. També porten el bolic amb el dinar. Altres camperols, ho veiem mentre caminam, es fan el menjar sota una figuera.

Mentre continuam avançant cap al camp de treball, mir les casetes de camp aferrades a la torre del molí o al safareig de l’hort. Normalment hi ha un parell d’arbres fruiters que li donen ombra. Hi veig moltes figueres, grans, esponeroses. També hi ha magraners i tarongers. Hom pot veure el carro a sota i el cavall o l’ase, sense ormejos, pasturant a l’ombra.

Tenim temps de veure com les dones, llevant-se el capell i els maneguins amb què es protegeixen del sol, ajunten tres pedres grosses per posar-hi l’olla a bullir. Ens entretenim a pensar en el que deuen menjar. Ens guiam per la flaire que surt de les olles i que arriba fins a nosaltres. L’aigua corr impetuosa per canaletes fetes de marès. Encara hi ha pagesos que reguen un bocí de l’hort on hi ha sembrades tomàtigues albergínies, pebres, alls i cebes. La majoria d’aquests homes i dones deuen ser petits propietaris. És bo d’endevinar que la terra es de la seva propietat en constatar com en tenen cura. Són horts sense gens d’herba, treballats de la mateixa manera que un joier crea una joia única.

Pens que el que tenim davant els ulls, aquesta planura inabastable formada de petits horts familiars, unes quarterades que poden ser portades per una família, no és gaire diferent del que volíem fer a València quan començarem les col•lectivitzacions. La discussió, tant abans de la guerra, a l’Ateneu, com quan començaren a expropiar els latifundistes era si era convenient donar la terra en propietat als que l´havien treballat com a jornalers. Hi havia companys de la CNT que pensaven que la propietat privada, malgrat fos petita, només per a la supervivència d´una família, creava burgesos, homes i dones de mentalitat individualista, només preocupats pel seu propi benestar. Altres eren decidits partidaris de les expropiacions i del treball en comú. La lluita, almanco això era el que discutíem a les assemblees, era per aconseguir un tipus d´home i dona nous, una humanitat que es preocupàs també de la comunitat, defugint el salvatge individualisme que tant beneficiava els senyors.

En l´ofensiva contra Terol, quan la Columna de Hierro col•lectivitzava les propietats dels pobles que alliberàvem, ens trobàvem davant situacions extremadament curioses. Cada llogaret era diferent i els problemes que se’ns presentaven també ben diversos. En els indrets on la terra havia estat d´un parell de propietaris, existia un desig fervent de col•lectivitzar el terme, de convertir els casalots dels senyors en escoles, hospitals, llars de la infància o de descans per als jornalers d’edat avançada. En altres pobles, on trobaves una abundor de petits propietaris, la tasca de convèncer la gent no era tan senzilla. Per a molts, l’escriptura de propietat era sagrada. S’estimaven més patir gana que no lliurar l´hort, el carro i els animals a la col•lectivitat.

Érem al començament de la guerra i els somnis encara no s´havien marcit.

Com una pel•lícula vista en un passat molt remot. La plaça del poble plena dels més inversemblants vehicles. Cotxes de luxe requisats als feixistes i capitalistes de València, camions de les empreses col•lectivitzades, autobusos que feien la línia regular entre els pobles i que ara servien els milicians i milicianes.

Tot era útil per portar les nostres improvisades unitats confederals a l´encontre de l’enemic.

Quan no hi havia combats, l´entreteniment dels companys era disfressar-se amb les casulles i altres ornaments dels sacerdots. Bastien processons laiques on podies veure un grup de milicianes i dones del poble obrint la marxa amb els estendards d’Acció Catòlica que portaven a cremar. Els infants s’encarregaven de portar els angelets i petites estàtues de verges de fusta que també serien llançades al foc. Un grup de milicians havia tret el piano de casa d´un terratinent i, amb el fusell o la culata de la pistola, interpretaven una peça estrident i sense sentit.

En veure’ls jugar així pensava que eren com a al•lots als quals els han regalat la primera joguina.

L´enemic encara no s´ha reorganitzat i ha retrocedit fins Osca i Saragossa. Als pobles que són en poder nostre ens dedicam a satisfer les necessitats de terra dels jornalers. En el record, les imatges de les assemblees a la Casa de la Vila, ara esdevenguts locals del Consell d´Aragó. Els noms de molts llogarets s´han esborrat de la meva memòria. Em resten les visions dels encesos debats sobre el nou món que havíem de bastir, els companys remant els arxius del registre de la propietat enmig de la plaça, entre crits de joia i una gatzara increïble. Altres destacaments afegien al foc sants de guix, escultures religioses, els quadres de l’església que s´ha convertit en caserna de les milícies o magatzem general de la Columna de Hierro. Em torna a la memòria l´improvisat concert a l´orgue de música revolucionària que interpretà Joaquim Miravet, el jove aprenent de tipògraf que morí pocs dies després en un avanç de la columna.

Miravet jugava amb l´orgue, radiant de felicitat. Tenia el fusell al costat, preparat per si un atac inesperat de l´enemic en fes sortir a reprendre la lluita. Alhora, mudant el registre de les peces que tocava, començà la interpretació d´un tango de Gardel.

-Te n’adones? –em deia. Només fa uns dies... hauries pogut somniar que seríem aquí dins, interpretant Gardel amb un orgue del segle XVIII després d´haver expropiat els terratinents de la comarca? Ens podíem haver imaginat que el món, la terra, els grans casals, les impremtes dels diaris de la reacció, les armes de la Guàrdia Civil, la terra, les fàbriques, esglésies i catedrals, tot el que l´home ha produït amb les seves mans i el seu esforç seria a disposició del poble?

Dalt l’altar major, fent uns delicats equilibris, per no caure al terra, dues companyes, Joana Fortuny i Alexandra Picornell, miraven de ballar la peça que interpretava Miravet. Les banderes roges i negres de la Columna de Hierro onejaven a l’entrada d´alguna de les capelles despullades de sants i quadres religiosos.

I és just en aquest moment quan entra Josep Pellicer, el nostre comissari, i demana a Miravet que deixi de tocar.

El sobtat silenci ens va fer sentir trets de metralladora en la distància. Instintivament premem els fusells amb força. Miravet és el primer a situar la baioneta en posició de combat. Els milicians i milicianes que ballaven davant l´altar major comencen a marxar al lloc de concentració per si els comandaments els necessiten en alguna posició amenaçada.

Pellicer es dirigeix a Miravet i, alhora, a tots els companys que eren dins l’església:

-No és hora de jugar –diu, agitat-, És el moment de fer feina ben feta. Si arribam a consolidar la Revolució i podem vèncer el feixisme, ja hi haurà temps per a la festa. Ara hem d´instal•lar alguns llits a la capella principal. Ben aviat hi haurà aferrissats combats. Per a desgràcia nostra, la sang dels companys tacarà les rajoles de marbre que trepitjam, ara tan netes, netejades durant segles per les monges del convent d´aquí a prop. El metge diu que hi ha alguns altars que ens poden servir com a improvisades taules d´operació. Necessitam cinc o sis voluntaris per tenir-ho enllestit el més aviat millor.

I adreçant-se a la Joana i l’Alexandra, els demanà que anassin per les cases del poble i cercassin tots els llençols que puguessin per a fer venes per als ferits.

Miravet ja no toca el tango de Gardel.

De cop i volta, sense necessitat de discussió, tothom ha comprés que Pellicer té raó. Hi ha molta a feina a fer: excavar trinxeres, refugis, muntar llocs d´observació, situar guàrdies permanents per vigilar els moviments de l’enemic. Hem d´estar preparats per quan els franquistes vulguin atacar per provar de recuperar el poble.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS