Administrar

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, El Tall Editorial) -

pobler | 13 Juny, 2021 19:14 | facebook.com

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, El Tall Editorial) -


El Primer de Maig


El primer que podies veure, abans que el tren s’aturàs a l’estació, era la torre del campanar de les esglésies dominant la planura. La serralada al fons, els petits camins de carro amb algun pagès amb bicicleta o a peu anant a l´hort. Només a Inca, just abans d’arribar poguérem veure les xemeneies d’algunes fàbriques elevant-se, altives, vers el cel, com si volguessin competir amb el campanar.


Els presoners del vagó pugnàvem per veure l’exterior a través de les retxilleres. Els raigs de sol que penetraven dins la penombra, esdevenien llampecs de claror denunciant el fum que regnava a l’interior. Talment un focus il•luminant, ara un rostre, després un altre, evidenciaven la presencia de les vint-i-cinc persones arraulides damunt la plataforma que havia servit per transportar animals. Els soldats estaven amb el fusell entre les cames i, cansats, com tots nosaltres, romanien endormiscats, absents del que s´esdevenia al voltant. Cada quinze o vint minuts passàvem per un poble en direcció a l’estació de destinació: sa Pobla. Rètols amb noms de poblacions desconegudes per a nosaltres: Santa Maria, Consell, Binissalem, Inca, Muro... Únicament els mallorquins romanien expectants, tremolosos, i quasi podíem sentir el batec dels seus cors en contemplar la terra que els havia alletat. Tenien els ulls fixos en el paisatge que passava davant els nostres ulls. Era la vida, la joventut, tots els records que tornaven de sobte, com un cop de martell damunt el cap. Per a nosaltres, els que érem de procedències llunyanes, el panorama que divisàvem tan sols indicava alguna remota possibilitat de futur, de romandre, d´haver-hi sort, una mica millor que a l´indret d´on veníem; per a ells, les palmeres i sínies que tornaven a veure, la flaire de la terra que penetrava dins del vagó eren la infància i la joventut, regressant com un cavall desfermat.

Ara ja sabíem que anàvem a un camp de treball existent a uns quilòmetres d’Alcúdia, enmig de l’albufera de sa Pobla. Ningú no sabia què hi podíem trobar, com seria la nostra nova existència.

El primer que podies veure, abans que el tren s’aturàs a l’estació, era la torre del campanar de les esglésies dominant la planura. La serralada al fons, els petits camins de carro amb algun pagès amb bicicleta o a peu anant a l´hort. Només a Inca, just abans d’arribar poguérem veure les xemeneies d’algunes fàbriques elevant-se, altives, vers el cel, com si volguessin competir amb el campanar.

Joan Busquets era al meu costat, parlant amb el grup que mirava el paisatge:

-A Inca, amb un gran contingent de població obrera dedicada a la industria de la sabata, era on s´esdevenien les manifestacions del Primer de Maig amb la participació més nombrosa de Mallorca. A Manacor també eren força importants, no ho discutiré, si hi ha cap manacorí entre nosaltres. Era un dia de festa gran. La nostra festa. Hi compareixien republicans i sindicalistes dels pobles dels voltants. Jo vaig participar a la darrera manifestació que poguérem fer. La del Primer de Maig del 36, poc mesos abans de començar la guerra. Érem més de dues mil persones. Jornalers i jornaleres, obreres de les fàbriques, joves, empleades, més d´un petit comerciant. Una gentada mai vista! Uns companys de la UGT em demanaren si tenia inconvenient a portar la bandera roja al capdavant de la manifestació. Rient, els vaig mirar com si m’haguessin insultat. La vaig prémer amb força, amb tota la il•lusió del món. La nostra bandera! L'heroic distintiu de la Comuna! L’estendard del proletariat universal. Hi podia haver honor més gran que enlairar l’ensenya dels damnats de la terra? La gent cantava cançons de lluita i de treball. Altres ballaven davant les grans pancartes on, les brodadores, havien deixat escrites una munió de consignes alliberadores. Llegia els escrits brodats damunt la tela roja: “Salvem el camarada Thelmann de les urpes del feixisme!”, “Reforma agrària immediata. La terra per al qui la treballa!”. Hi havia grups del Partit Comunista i del Partit Socialista uniformats, marxant amb perfecta formació militar. Els anarquistes no volien portar uniformes. Deien que aquella parafernàlia era una premoció de l’autoritarisme. Arreu, onejaven una munió de banderes roges i negres de la CNT. La germanor se sentia, ferma, potent. Tot plegat era un desafiament als propietaris de terres i fàbriques. Una demostració de força davant l’egoisme de la patronal que, en haver-hi vaga, privaven els treballadors del jornal, sense anar a pensar mai què menjarien aquelles famílies.

Joan Busquets s’aturà un moment per demanar si algú tenia llumins. Sostenia a les mans la cigarreta apagada i la sang li demanava nicotina. No era cada dia que els presoners poguéssim fumar un tabac tan bo com els que ens havia lliurat el soldat que es llicenciava!

A poc a poc continuà, seguint el fil dels seus records:

-Quan la manifestació enfilà els carrers del centre i passàvem pel davant els casals dels rics comerciants i senyorassos, de la beateria inquera, vaig veure com les portes i finestres es tancaven amb soroll amenaçador. En un determinat moment, els càntics cessaren i el renou que sortia d’aquells edificis es va fer més i més desafiant. El grinyolar de portes que es tancaven semblava idèntic a l’espetec sord d´un tret o, quan eren unes quantes alhora, ben igual a les ràfegues de metralladora. Una premonició de la guerra? Potser sí. Jo anava al capdavant, portant la bandera i sentia, punyents, com ganivets que em penetraven dins la carn, cercant les venes, el cor, les mirades plenes d´odi sucós i tens dels senyors i senyores de missa diària i comunió.

Ens vigilaven rere les cortines dels grans salons endomassats.

Eren a l´aguait, ordint la tràgica cacera d´esquerrans que començaria pocs mesos després. Esmolaven les urpes, fitant, des de la penombra dels seus negocis i casals, els rostres d´aquells que anirien a detenir dos mesos després. De cop i volta, per primera vegada en ma vida, vaig ser conscient que ens volien matar. Assassinar-nos i, si fos possible, escorxar-nos de viu en viu. Com al metge de Campanet, que els falangistes el torturaren la nit sencera abans de pegar-li un tret al cap. Li obriren la panxa, li tragueren els budells, li tallaren les parts... Els pagesos que vivien pels voltants el sentiren gemegar fins a la matinada. El pobre home demanava que el matassin, que no el fessin patir més. Però no hi hagué pietat per al metge republicà de Campanet. Aquesta mena de morts eren les que es congriaven en el Primer de Maig del 36. No, no eren solament mirades d´odi ferotge, enverinades llambregades dirigides als manifestants que desfilàvem pels carrers d´Inca. Era, ho notava a cadascun dels porus de la pell, unes ganes esbojarrades de prémer el gallet contra nosaltres, homes i dones, joves i infants. Volien cremar banderes i persones. Com els nobles i inquisidors de feia segles que portaven els descendents dels jueus conversos als foguerons. Els dominics, a les seves cròniques descrivien com s’obria el ventre de la noia xueta embarassada i el foc consumia mare i fill enmig de les rialles de la gentada que havia anat a veure la cremadissa al bosc de Bellver. Passen els segles i la humanitat no canvia. Ben igual que la munió de falangistes que hi havia al cementiri de Ciutat el dia que afusellaren el batle Emili Darder. Centenars de persones per veure, palpar amb la mirada i si és possible amb les mans, la sang que raja del cos desfet per les bales. Talment quan les senyores de la noblesa mallorquina s’enervaven en olorar la flaire de la carn cremada, en sentir els crits dels homes i dones que gemegaven, desesperats, rosegats pel dolor, sota el foc abrusador que els consumia. Gatzara i aplaudiments quan sonà la descàrrega que acabà amb la vida d’Emili Darder. Les al•lotes de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de bracet dels oficials de l’exèrcit i dels voluntaris italians i alemanys que han vengut a “salvar” Mallorca del comunisme, anant a menjar xocolata amb ensaïmades després dels afusellaments. Com llegir un llibre obert, descrivint el que s´esdevendria aviat. Això era el que em deia el llenguatge de les portes quan es tancaven, violentes, al pas de la manifestació del Primer de Maig. Un esbufec semblant als trets que sonarien pels camps de Mallorca a partir del mes de juliol. Una premonició de la Mort planant per muntanyes i valls, pobles i llogarets. Cap indret es salvaria de l’endemesa enemiga. Els senyors tenien ganes de sortir de cacera. Amb l´única diferència que ara no sortirien a caçar llebres o tords. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara la caça seria més cruel i sangonosa: es tractaria d’anar a cercar homes i dones, els que desfilàvem el Primer de Maig pels amenaçadors carrers senyorials d´Inca.

Quan Joan Busquets deixà de parlar, hi hagué un espès silenci omplint els racons del vagó. Durant una bona estona només sentírem els xiulets de la locomotora i el trac-trac repetitiu de les rodes del tren avançant damunt els rails.

A les estacions on ens aturàvem per uns moments sentíem parlar una llengua ben diferent a la castellana. Era la que xerraven mallorquins, valencians i catalans. A Madrid, a les trinxeres, era curiós sentir les diverses parles d’aquests companys. Per a molts combatents republicans va ser un descobriment saber de l’existència de les diverses llengües de l’estat malgrat que, entre nosaltres, n’hi havia de rucs que volien que tothom parlàs en “cristià”. Un dia, un dels comissaris, Julián Aguirre, un basc que havia participat en la Revolució d’Astúries del 34, s’exaltà moltíssim en sentir aquestes recomanacions i, deixant de sobte la neteja del fusell, escometé els soldats sense contemplacions:

-Amb aquesta manca de respecte per les cultures mil•lenàries dels pobles no podrem guanyar mai la guerra! Sou boigs! Com és possible que sigueu tan ignorants? O no sabeu que els feixistes pensen igual que vosaltres i combaten perquè no es pugui parlar ni estudiar el català, el basc, el gallec? O pensau que l’alçament militar de la caverna s’ha fet solament perquè volem repartir les terres dels terratinents? Això només és una part del problema. El feixisme no solament nega els drets a les persones, als treballadors. Recordau el que us dic. El feixisme combat igualment a sang i foc els drets dels pobles amb cultura pròpia i vol que tothom parli castellà, esclafant les diverses nacions de l’Estat.

Vaig restar pensatiu durant una bona estona. Perquè mai, a l´Ateneu, no havíem parlat de forma semblant? D´on procedia la nostra ignorància vers el problema nacional?

Aguirre era inflexible amb els principis. Com a socialista de la tendència de Largo Caballero havia llegit Lenin i nombrosos autors marxistes. Si no hagués estat pel company Aguirre mai no hagués sentit parlar de Bernstein i Kautsky, de Rosa Luxemburg i Jules Guesde. Sempre deia que els marxistes entenien millor que els anarquistes el problema de les nacionalitats. Tenia raó. A la CNT i la FAI teníem més esperantistes que no pas defensors del català o del basc. Eren els comunistes del POUM els que més analitzaven una qüestió que, als llibertaris, sempre ens havia semblat allunyada dels interessos dels treballadors. Just ara, en plena guerra, amb el contacte directe amb els companys de cultures tan diferents, entenia que els confederals anàvem errats. No tenia sentit seguir els imperatius d´un internacionalisme que en el fons, en no assumir l’opressió nacional, era l´expressió d´una solidaritat coixa, afavoridora d’unes nacions, en aquest cas l’espanyola, sobre les altres.

Ja quasi m’havia acostumat a sentir-los xerrar en la seva llengua. M’adonava que, a les estacions, entre la gent que esperava l’arribada del tren o que, a peu de vagó, s’acomiadaven d’amics o familiars, parlaven en mallorquí. “Un món nou desconegut”, vaig pensar de seguida. La ignorància ens havia fet desconèixer l’existència d’aquests increïbles universos curulls de suggeriments, pous sense fons plens de l´aigua clara dels coneixements més diversos on aprendre el que mai no havíem sabut de nosaltres mateixos. No sé per quines estranyes circumstàncies de l’existència, i d’ençà el moment que vaig trepitjar terra mallorquina, tenia la seguretat que la meva vida canviaria per sempre. No ho sabria descriure amb paraules precises. Era una sensació punyent, sentida ben al fons de l´ànima. Talment com si el cel, els arbres, els carrers, les cases, l’aire, la terra que trepitjàvem fos quelcom de viu, palpitant i em parlàs a cau d’orella.

Mai no havia sentit res de semblant ni a Madrid, ni a Burgos, ni a Sòria. Potser fos la tranquil•litat que ens produïa sentir l’efecte narcotitzador de la nicotina penetrant suaument dins la sang. La penombra del vagó de mercaderies, la cadència mecànica dels sorolls del tren corrent per damunt les vies, l’espetegar dels pistons de la locomotora que avançava lentament pel Pla de Mallorca.

En el vagó tothom restava mig adormit. El cansament del viatge des de Madrid, les dotze hores dins la bodega del vaixell, la mala alimentació, anaven fent efecte. Es parlava sense alçar la veu, fruint a poc a poc de la cigarreta, imaginant com seria l’indret on ens portaven.

El cel blau de Mallorca feia que anàs deixant endarrere el record dels dies grisos i desesperançats de Porlier on els nostres noms corrien per ignots despatxos. Eficients funcionaris falangistes, sabent d´on eres, on havies nascut i treballat, cercaven testimonis per a inculpar-te en qualsevol dels sumaris que et podien portar al mur d’execució. A la majoria de les presons on vaig ser conduït a l’espera de la meva classificació, regnava el terror més desfermat. Acaramullats a cel•les infectes, els rostres dels companys que tenia al costat eren diferents d´un dia a l’altre. Cada vint-i-quatre hores hi havia conduccions de presos a la paròdia de judicis militars on es decidia el teu destí. Durant mesos i mesos les úniques sentències eren l’afusellament o la condemna a cadena perpètua. Era agraciat aquell que tornava a la presó amb vint o trenta anys a l´espatlla! Si no anaves al mur de les execucions, hi havia festa i tothom et saludava com si t’hagués tocat la loteria. Aleshores ens repartíem alguna cigarreta, el poc de sucre portat pels familiars, aquell bocí de xocolata feta amb farina i pa que era un tresor en les circumstàncies en què ens trobàvem. Les sentències a la pena capital es podien fer efectives en el termini d´uns dies o, com ocorria més d´una vegada i, aleshores havies de patir la tortura de la llarga espera, al cap de mesos i, sovint, més d´un any després d’haver-se dictat l´ordre d'execució.

De nit, a les galeries, els presos vivíem pendents del que s’esdevenia a les sales dels condemnats a mort. El soroll de panys i portes començava a les quatre de la matinada. En sentir les passes dels carcellers ja sabíem que era el moment terrible de portar els companys a matar. Quan ens arribava l´eco del grinyolar de portes, ens despertàvem, per molt cansats que estiguéssim i, amb el cor bategant a mil, pensàvem qui serien els que moririen de matinada. Podien ser un o deu. Normalment se’n portaven grups sencers, els condemnats en un mateix judici. La majoria dels companys morien de forma valenta, deixant, en el moment de sortir de la cel•la, les poques propietats que tenien als que quedaven a la galeria. Unes propietats que solien consistir en un bocí de llapis, la vella cullera del ranxo, alguna camisa vella i poca cosa mes. Els acomiadaments se sentien des de qualsevol indret de la presó. Les veus dels que anaven a morir, encrostades a foc lent dins el meu cervell, inesborrables. Alguns cridaven, per tal que tothom els sentís: “Adéu companys, ens porten a matar. Salut i Visca la República!”. Altres encara tenien valor per cantar La Internacional, Els Segadors o A las barricadas. Els carcellers demanaven silenci inútilment. Tanmateix... per què callar? Era el moment de l’acomiadament final i ja no tenien cap valor les amenaces, crits o cops dels qui els portaven a l’escorxador. També sentíem els plors i els gemecs dels que demanaven auxili. Imaginàvem com s’aferraven a les portes, com els carcellers els havien de portar a rastrons, fins a l’indret de l’execució. Els crits de pànic dels que humanament tenien por al que s’esdevendria en uns instants, eren esfereïdors. Em tornen i tornen cada nit, com un malson infinit, sense que no els pugui fer desaparèixer mai de la ment.

A l’endemà, segons quins fossin els vigilants que els havien portat a matar, ens assabentàvem com varen ser els darrers instants de l´amic o el conegut de la galeria. La majoria morien dempeus, sense voler que els tapàssin els ulls. I, si podien, si no els lligaven les mans a l´esquena, tancaven el puny. També es parlava dels que escopiren els botxins o aconseguiren pegar una puntada de peus a l´oficial que manava l´escamot de soldats. Altres, els que no es podien aguantar drets, asseguts en unes velles cadires, tacades per la sang de múltiples execucions, on els fermaven i els tapaven els ulls.

Els records d’un passat ben recent rondaven per la meva imaginació, mentre la nicotina em penetrava a la sang, calmant la fonda melangia que posseïa el meu esperit. Mirava els pagesos del Pla per les retxilleres. Els veia absorbits en la tasca de batre el blat a l’era, recollint els feixos de palla. Altres regaven els horts, aixecant-se un moment per eixugar-se el front, en veure passar el tren. Després continuaven la feina, impertorbables. Podien endevinar el carregament de presoners que viatjava en els vagons de càrrega? I malgrat ho haguessin endevinat... què podien fer? Tanmateix, tot semblava idíl•lic, com en aquelles velles postals dels anys trenta que parlaven d´una illa en calma enllà de la mar, perduda en la blavor de la Mediterrània. Qui podria imaginar, veient els pastors amb els ramats d’ovelles o el lent caminar dels carros pels camins sense asfaltar, els molins que giraven impulsats pel vent, traient aigua de les fondàries de la terra, que en aquesta illa havien mort més republicans i sindicalistes que a qualsevol altre indret de la península?

El trac-trac el tren m’adormia. De forma constant i poderosa, continuava sentint la sensació de quan vaig davallar del vaixell. Els núvols blancs viatjant enllà de l’altíssima façana de la Seu de Palma m’indicaven que, qui sap!, podria deixar endarrere els mesos més terribles de la meva vida. Com si existís encara la possibilitat de tornar a néixer, de començar la vida novament.

Ningú que no hagi viscut i sentit en la pell la força brutal i indiscriminada de la repressió de la postguerra no podrà entendre els sofriments que visqueren els vençuts. Aleshores, aquell gran cos ferit, format pels milers i milers de presoners, formàvem una massa compacta que sentia cadascuna de les urpades que l’enemic feia caure damunt una persona, com si colpejàs l´espatlla de tots els altres. Cada presoner afusellat o torturat, cada expedició de companys portats a l’escorxador, era viscuda com l’amputació d´un braç o una cama en el cos dels que encara sobrevivíem. Vivíem pendents dels judicis, del destí de cadascun dels condemnats i, malgrat estàssim separats i no ens haguéssim vist mai la cara els uns als altres, la narració de la vida de cada company viatjava per patis i galeries.

Silenci atent davant els que explicaven qui havia estat el presoner portat a matar.

Era igual que hagués estat comandant de tal o altra divisió, el xòfer d’aquell sindicat, el responsable dels proveïments del barri, el locutor de ràdio, el col•laborador de premsa, el soldat condecorat per haver resistir a la trinxera... El que importava era que havia lluitat amb nosaltres contra el feixisme. Com la llenya que consumeix sense aturar el forn o la locomotora que marxa veloç pels rails, així la set de venjança dels guanyadors necessitava els rituals sacrificis dels presoners. Ídol insaciable de la venjança, emprant més i més vides humanes per a calmar la ràbia pels tres anys de ferrenya resistència popular.

D’altres indrets, des de l´interior de les nombroses presons de dones, mitjançant petits missatges escrits amb tinta simpàtica, ens arribaven les notícies de l´extermini de companyes de totes les nacions i regions de l´Estat. I les dones, sobretot les més joves, patien més que nosaltres, sotmeses com estaven als instints degenerats dels botxins. Ningú no desconeixia que moltes milicianes, abans de ser afusellades en el mateix indret on eren agafades presoneres, havien de patir les salvatges violacions de legionaris o de grups de musulmans desfermats, atiats pels comandaments. Els homes podíem ser insultats, colpejats, torturats, fuetejats fins a la mort per qualsevol sergent o falangista que ho volgués fer. Era l´establert, el que podies esperar. Que et facin escopir sang per la boca, que et deixin la pell feta bocins, que tot el teu cos sigui, com vaig veure sovint, una immensa llaga que es menjaven els cucs, no tenia res a veure amb les humiliacions brutals a les quals eren sotmeses les dones.

Els patiments de les dones!

Les notícies arribaven a presons i camps de concentració.

En les visites als detinguts, els familiars s’encarregaven de fer córrer les informacions que sabien. Ens assabentàvem de les companyes que, si els era possible, es llançaven per la finestra per tal de no ser violades. Altres, en no poder matar-se, s´obrien les venes del pols a mossegades. Més d´una moria pegant-se cops amb el cap contra la paret. Una jove que, feta presonera a la retirada de Talavera de La Reina, havia vist com moros i legionaris violaven fins a la mort les amigues, es llançà a la jugular del carceller que la volia ultratjar i, amb les dents, a mossegades, li tallà les venes del coll. La mataren a cops allà mateix.

Però no sempre era possible trobar una d’aquestes sortides i, portades a cops a un racó de la cel•la, a mans d´un grapat de salvatges, es convertien durant el temps que sobrevivien, en la joguina sexual dels botxins. Per això, sovint, les condemnes a mort, l’afusellament era contemplat com un alliberament a la situació d’humiliació i vexació constant a què eren sotmeses.

Em demanava si les dones, les nostres amigues i companyes, no serien molt més fortes i valentes que tots els presoners plegats. Què haguéssim fet nosaltres en circumstàncies semblants? Qui hagués tengut el valor, el coratge que es necessita per llançar-se per la finestra, per tallar-se les venes amb les dents, per matar un botxí a mossegades al coll?

Era ben conscient del fondal on ens havia portat la derrota. Com en podríem sortir, qui ens donaria una mà, existiria la possibilitat de salvar-nos de la destrucció personal i col•lectiva ordida pels guanyadors?

La cigarreta que fumava havia esdevengut cendra. El xiulet de la locomotora anunciava que arribàvem a l´estació de la nostra destinació.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS