Administrar

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - Els al•lots neden a la platja - (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 02 Abril, 2021 15:40 | facebook.com

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - Els al•lots neden a la platja - (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)


Els al•lots neden a la platja


No sé exactament per què, però el gest d’aquesta dona que ens ha donat el pa m’ha animat i m’ha ajudat a sortir, per uns moments, dels meus pensaments, dels records dels amics morts i les esperances marcides. Com desesperar totalment si sempre, en les condicions més adverses, trobes un exemple de solidaritat, una mà amiga que pugna per treure’t del fondal? Ben cert que al costat d’aquests gests plens d´humanitat hi ha la fuetada del botxí, la denúncia anònima, el que posa la creu en la llista de presoners indicant que t’han d'afusellar... Però aquest matí curull de palmeres i saladina de la mar penetrant en els nostres pulmons i que neix, rutil•lant i sense núvols, em dóna fores per pensar que tot pot canviar encara. (Miquel López Crespí)


No sé exactament per què, però el gest d’aquesta dona que ens ha donat el pa m’ha animat i m’ha ajudat a sortir, per uns moments, dels meus pensaments, dels records dels amics morts i les esperances marcides. Com desesperar totalment si sempre, en les condicions més adverses, trobes un exemple de solidaritat, una mà amiga que pugna per treure’t del fondal? Ben cert que al costat d’aquests gests plens d´humanitat hi ha la fuetada del botxí, la denúncia anònima, el que posa la creu en la llista de presoners indicant que t’han d'afusellar... Però aquest matí curull de palmeres i saladina de la mar penetrant en els nostres pulmons i que neix, rutil•lant i sense núvols, em dóna forces per pensar que tot pot canviar encara.

De seguida que he tocat terra mallorquina he tengut una estranya sensació i m’he vist encerclat per l’ombra protectora de les palmeres i la flaire de tarongers i llimoners. Els coves que hi havia en el moll, esperant ser embarcats! Olor d’ametlles i albercocs, síndries i melons, olives i garrofes. Els productes de la terra just acabats de collir. I enllà, per damunt les teulades i els campanars de les esglésies, el fum de les fàbriques indicant que, malgrat la guerra i els morts, la misèria i la desesperança, el món podrà tornar a recuperar el seu ritme, si podem aconseguir viure novament en un país en llibertat.

Com tornar a la vida, sentir dins els pulmons el ventet vivificant de la mar.

Mir el sol, brillant en l’altura infinita del cel, malgrat me n’encegui la resplendor.

L´hivern passat, a Porlier, tancats a les gèlides cel•les del tètric indret, il•luminats solament per una petita bombeta de quinze vats, acaramullades més de trenta persones en un forat immund que havia estat pensat per a dos presoners, mai no m’hauria imaginat poder tornar respirar l’aire salabrós de la mar.

Sentir la vida, indiferent als nostres patiments, a la profunda desesperança que sentim.

La vida, com un potent motor, bategant al costat, sense voler saber res de nit de paüra i homes i dones que marxen diàriament a la mort, amb les mans lligades a l’espatlla. La vida, exultant, com la claror que ens aclapara, representada per aquests al•lotets amb un banyador ple de forats que, acompanyats de la mare, es capbussen dins les ones d’una platja propera al moll. Aprofitant uns instant que el sergent, el Perro, no vigila, puig damunt un sac de patates per veure millor el panorama. Els soldats em miren, indiferents. Som en ple estiu. Davall la fàbrica impressionant de la Seu, mitja dotzena de pescadors contemplen el suro de la canya de pescar, esperant que el peix s’hagi enganxat a l’ham. Hi ha grups d’al•lots i al•lotes que juguen dins l’aigua, vigilats pels familiars. Porten dues grans carabasses fermades amb cordes a la cintura. Altres, s’aferren al negre pneumàtic d´un cotxe. Riuen com si fossin grans senyors, orgullosos, uns de les carabasses que els sostenen, els altres, de la roda que per a ells esdevé un gran vaixell capaç de dominar els oceans.

Hem travessat la ciutat que desperta als quefers habituals.

Una columna de presoners anant al seu trist destí: el camp de treball que els espera al final del viatge.

L’estació de tren és petita, amb un parell d’edificis centrals i unes locomotores de joguina fent maniobres per les vies. Reconec una Nasmyth Wilson. Hi ha també una petita Kopel per remolcar mercaderies. Distingesc quatre vagons de passatgers i dos de transport, carregats de sacs plens d´ametlles. Imagín que, com de costum, nosaltres anirem en els vagons dedicats al transport de patates o animals talment fóssim un ramat d´ovelles. En el fons... què som nosaltres per als guanyadors? Precisament això i res més: animals, bèsties de càrrega útils per fer feina fins que caiguem morts per extenuació. El mallorquí diu que ens han portat a l’estació de tren de sa Pobla, el seu poble! La qual cosa vol dir que anirem cap al pla, a l’interior de l´illa, qui sap si a algun camp de treball proper a la mar.

Els mallorquins de l’expedició resten força preocupats ja que ignoren si els falangistes aniran a cercar-los per implicar-los a qualsevol expedient. Tots sabem que, a determinats indrets, precisament a sa Pobla, Pollença, Esporles, Binissalem, per dir solament uns noms, hi hagué resistència a l’alçament. L’exèrcit i grups de falangistes hagueren d’anar a controlar aquest focus esquerrans. Socialistes i carrabiners de sa Pobla marxaren cap a les pinedes d’Alcúdia per a mantenir una zona que servís de suport a un probable desembarcament de forces republicanes. Un somni esvanit al cap d´un parell de dies. Els resistents mallorquins no tengueren tanta sort com els eivissencs i formenterers que, un dia d’agost contemplaren com, inesperadament, els vaixells de guerra de la flota republicana omplien l’horitzó amb la seva miraculosa presència.

Imagín que deu ser com viure un somni de fades.

Els eivissencs que pogueren fugir de l´Illa després de la retirada de Bayo de Mallorca, ens ho explicaven, com si ho haguessin viscut feia uns dies. Ens ho narraven amb una agitada tremolor de la veu, amb els nervis a flors de pell.

-No teníem armes. En els locals dels sindicats només hi havia unes tauletes, per ensenyar a llegir i escriure els treballadors i les revistes i llibres de la petita biblioteca que havíem pogut anar bastint. Què havíem de fer amb les mans buides davant l’envestida de l’exèrcit? De seguida situaren metralladores i canons en els indrets estratègics. I començaren les detencions.

La majoria eren amagats a coves, casetes de camp abandonades. Alguns, dins una cisterna, esperant que d´un moment a l’altre els falangistes els trobassin i els matassin d´un tret al cap.

D´una illa ningú no pot fugir.

És com una presó.

Basta vigilar els ports, les barques dels pescadors i ja no hi ha sortida possible.

El poeta Rafael Alberti i l’escriptora Maria Teresa León eren de vacances a Eivissa quan s’esdevengué el cop d’estat i ja no tenien on amagar-se. Els amics més íntims havien estat detinguts i morts abans d’arribar a la presó de Dalt Vila. Altra gent tenia por. Començava l’implacable reialme del pànic. Amistats de tota la vida es trencaven a conseqüència d’aquesta por que ara seria omnipotent, senyora de places i carrers. La deessa de les maresmes, endiumenjada, planant per tots els indrets de l´illa. Ella, amb les ungles esmolades, vermelles de sang, mostrant als seus adoradors les despulles de la brega: el cor de les víctimes que encara palpita després d'haver-ho arrencat del pit dels condemnats de viu en viu. És l´ídol dels assedegats de sang, el déu poderós del temps que s’apropa, mentre els privilegiats beuen la copa de cava, s’abillen amb randes i sedes per anar a l’òpera o assistir a les execucions. Rafael Alberti i Maria Teresa León dormien en una caseta per les ovelles i ja no tenien res per menjar quan, de sobte, l´horitzó s´omplí de vaixells de guerra i de transport, d’avions que llançaven proclames exigint la rendició dels militars colpistes. Des de l’Almirante Antequera llancen una canonada d’advertiment als sublevats de Dalt Vila. Els soldats i mariners de la flota no poden contenir l’emoció i alguns disparen a l’aire, per demostrar als alçats la seva disposició a combatre. Tot plegat és com un somni o una gran obra de teatre que es representa pels carrers de la ciutat d’Eivissa. Hi ha pageses que han sortit a rebre Bayo i el capità Uribarry, els comandants de les columnes alliberadores que acaben de desembarcar, amb ramells de flors.

Sonen els tambors i flabiols.

Grups d’al•lotes amb vestits tradicionals ballen a l’explanada del port davant l´indret on van arribant les llanxes de desembarcament republicanes.

Setmanes més tard la flota també vengué a Mallorca, quan l’exèrcit havia detingut la majoria de participants en la resistència. El desembarcament republicà a Manacor durà tan sols unes setmanes. No hi hagué enviament de reforços des de la península i tothom hagué de reembarcar.

En davallar del vaixell que ens porta des de València, els mallorquins han estat els primers a mirar si al moll hi havia qualcú dels seus pobles, esperant. Qualsevol cosa bastaria per provar d’implicar-los en una conspiració contra el Movimiento. Que les beates del poble o el rector els haguessin denunciat per no anar a missa, per ser membres d’un sindicat, o simplement per haver treballat en obres pagades pels ajuntaments republicans, ja bastava per morir en aquelles llargues nits de paüra. Tot servia com a excusa per a implicar la gent en causes que sovint acabaven davant els murs d’afusellament o amb llargues condemnes de presó.

Els mallorquins tenien certa esperança que ningú els recordàs. Esperança fonamentada en què, amb el temps que ha passat d’ençà el final de la guerra, no els haguessin processat.

Tot podia mudar si l’arribada dels presoners despertava records i comentaris. Qui sap si algun falangista s’havia apoderat de la casa, de l’hort d’aquell republicà i ara, tement que podria reivindicar la propietat, es decidia per la denúncia per tal de fer desaparèixer l'amenaça. Quantes fortunes no s’han fet tant a Mallorca com a la resta de l’Estat confiscant negocis, terres, les joies que algú pogués tenir a casa seva. Es feien amb tot el que podien sense cap mena de pietat per als vençuts. Molts dels que eren enviats a la mort ho eren simplement per esborrar testimonis, possibles reivindicacions del futur. Els lladres, els aprofitats de la guerra, sabien ben bé que passats els primers anys la vida tornaria a la seva rutina. Millor desfer-se d’aquells que poguessin reclamar el que els havien agafat a la força. La guerra com a coartada per al robatori. La ideologia, la defensa de la fe catòlica, esdevenien l’excusa més adient per apoderar-se del que sempre s’havia desitjat.

Per la meva banda tenia certa esperança què ningú no em reclamàs.. Malgrat la meva participació en la fundació de l’Ateneu Llibertari, havia passat la major part de la guerra, juntament amb els germans, lluitant en els més diversos fronts. Mesos a Madrid, provant d’aturar les rabioses envestides de Varela i Castejón; a Terol, bona part del 37; a l’Ebre, fent tota la retirada de Catalunya fins a anar a parar novament a València, després d’haver pogut fugir dels camps de concentració francesos. Quan era a la presó de Porlier s’emportaren molts companys de la meva comarca per haver participat activament en els comitès i en el control de les fàbriques col•lectivitzades o en les cooperatives agrícoles. Sortosament, i esperava que el miracle continuàs, ningú no havia reparat encara en les activitats de l’Ateneu.

Fins quan em duraria la sort?

No ho sabia.

La vida esdevenia cada vegada més complicada i imprevisible. Pensava que potser havia tengut sort allunyant-me de la meva terra, fugint dels indrets on algú em pogués reconèixer i implicar-me en qualsevol dels sumaris urgència que obrien els guanyadors cada dia.

A l’estació, molta gent ens mirava amb llàstima, imaginant qui érem, quin era el nostre trist destí. La presència dels escamots de soldats i els oficials atemoreix tothom i, els passatgers que esperen la sortida del tren, miren cap a altres indrets. Hi ha una gitana jove, vestida de negre que prova de llegir el destí als homes i dones que esperen pujar als vagons. La gitaneta porta un fill en braços i, sense cap mena de vergonya, li dóna el pit, orgullosa. Els dos guàrdies civils que vigilen l’estació s’hi apropen i hi parlen.

Des de lluny estant no podem sentir el que li diuen.

Fa gests suplicants.

Mostra el fill que porta en braços, com si demanàs que, per pietat la deixin restar a l’estació. Però els guàrdies civils no atenen a raons. Li indiquen la porta de sortida i ella, tapant-se el pit, recollint una senalleta que havia deixat en un racó, surt obeint les indicacions que li fan.

L’estació és en plena activitat.

Les dones procuren que els fills no travessin les vies i els fan seure ben a prop, per poder vigilar-los. Alguns homes fan com si llegissin els diaris i miren de reüll l’expedició, provant d’endevinar d´on venim i cap on anam. Els passatgers que han fet tard corren apressats, amb por de no arribar a temps. A un home de certa edat li ha caigut el bitllet de cartró al terra i s’afanya per agafar-lo, mentre mira preocupat el tren envoltat de vapor. Si aquest giny metàl•lic que esbufetega pels quatre costats ens pogués portar al passat, a casa, amb la família, els anys abans de la guerra! Si el viatge no fos a un camp de treball, sinó al moment en què tot era possible i res no feia pensar en el reialme de la por regnant arreu, totpoderós!

El tinent Alfredo González Codina ens ha fet formar davant els dos vagons de mercaderies que hi ha situats a les vies. La locomotora és en marxa d’ençà fa una bona estona, escopint vapor per les juntes dels pistons i bieles, la xemeneia que regularment llança grans núvols grisosos i calents a l’aire. Els ajudants del maquinista carreguen el carbó que fa funcionar el forn incandescent de la màquina. Puc veure el cap de l’estació consultant el rellotge, amb la bandera de senyals en una mà i el xiulet a l’altra, esperant el moment exacte per tocar la campana, indicant que és hora de partir.

Tot semblaria normal si no hagués existit una guerra, uns vencedors i uns vençuts.

Nosaltres érem els derrotats, els que no teníem futur, els que havíem de donar les gràcies per sobreviure un dia més. Val més no pensar-ho. Hom pot enfollir, pensar en un forma ràpida de deixar de patir.

Fa temps que estam plantats davant els vagons de mercaderies i no sabem per quins motius el sergent encara no ens ha donat ordres de pujar.

El sol que cau a plom a les onze del matí ens fa suar. No podem seure a terra perquè el tinent diu que donam mala impressió. Vol que estiguem drets, com si fóssim soldats de debò, obedients i disciplinats, contents i ben menjats. Al davant nostre, just al costat esquerre de la porta de l’estació que dóna a les vies, un gran cartell del teatre Lírico anuncia la temporada d´òpera per aquesta tardor. Hi ha anunciades les obres Tosca, Il Trovatore i Otello. Em deman si els assassins tenen sensibilitat musical, els commou una ària de Puccini o Verdi. Homes capaços d’escorxar de viu en viu els homes... poden plorar davant la interpretació del tenor o la soprano?

Al cap d´una estona d’estar drets sota el sol inclement d’aquest matí d’estiu, veim que uns soldats de vigilància compareixen, corrent, portant una bóta plena d’aigua per als components de l’expedició. Vaja, pens, un detall del tinent! Aigua per a tothom. A l’instant ens ordenen formar davant la bóta que els soldats han situat prop dels vagons i, un per un, en filera, bevem del mateix tassó metàl•lic amb forats per on degota el preciat líquid vivificador. Quan em toca el torn em deix caure un raig entre la camisa i el pit. La sobtada frescor em fa reviscolar i sentir-me bé per uns moments.

Respir amb calma.

El matí no comença malament.

En davallar del vaixell ens havien donat mitja sardina de llauna i un bocí de pa. Ara ens donen aigua i, els soldats, seguint les instruccions del tinent, pugen el que resta per fer-la servir durant el viatge.

És just en aquest precís moment, quan hem acabat de beure, que el cap d’estació toca el xiulet, alhora que fa sonar la campana avisant que el tren partirà de forma immediata. Tot són presses i crits. Volem que pugem el més aviat possible. Sense adonar-me del que s’esdevé, espitjat pels companys que em vénen al darrere, m’adon que ja sóc dalt del vagó. És el moment en què tanquen la porta d´un cop fort i sec. Sent el grinyolar del ferro rovellat. Al començament del viatge tot és obscur. Acostumat al sol resplendent del carrer, entrar de sobte dins el vagó fa que no pugui distingir cap detall. Algú que maleeix i flastoma perquè l’han trepitjat. Not el fort olor d’ovelles. El vagó ha servit per transportar ramats fins a Palma o fins al moll de la ciutat. Ningú no s’ha preocupat gaire de netejar-lo. Els militars pensen que ens han de portar a un determinat indret i qualsevol sistema de transport ja els va bé.

Quan els ulls s’acostumen a la penombra, veig que ens han dividit en dos grups de vint-i-cinc presoners. A cada grup correspon un dels vagons de mercaderies. Hi ha quadre soldats de vigilància per grup, amb el fusell a les mans. Els altres soldats van en els vagons de passatgers, rient i fent-se bromes. Per a ells, sortir de les respectives casernes, deixar per uns dies la rutina de la instrucció militar es quasi un entreteniment. Quan veig que algun dels soldats, dels que van dins el vagó amb nosaltres, ens apunten, pens que tot plegat no té cap sentit. Amb la porta del vagó tancada des de fora... com podríem fugir del tren, provant d’escapar?

Els soldats són en un racó. Els més veterans han dit als reclutes que deixin d’apuntar-nos. Ja fa tant temps que ens coneixem que no hi ha cap mirada d’enemistat en els seus ulls. Ans al contrari, quan poden i sempre dins les seves limitades possibilitats, ens donen alguna cigarreta que ens passam uns als altres, fins que no en queda res. Un d’ells, que ha rebut la notícia que serà llicenciat en unes setmanes, ha comprat un quarteró de tabac de pota i un paquet de paper de fumar que ens ofereix, segur de la necessitat de nicotina que sentim.

-Fumau a la meva salut –ens diu, rialler. Fa sis anys que sóc a l’exèrcit i a la fi, el mes vinent, em donen la llicència. Hi vaig entrar a començaments del 35, he fet tota la guerra i just ara he sentit campanes que ens envien a casa. Encara no m’ho puc creure.

Nosaltres no ho pensam que pugem tornar a casa aviat. Ens ve just somniar en què no ens venguin a cercar al batalló per portar-nos novament a la presó.

Assegut en el terra del vagó començ a fer la cigarreta, ben gruixuda, gaudint immensament del moment. Aquesta vegada hi ha tabac per al grup sencer. Tot plegat és com un ritual màgic. No succeeix cada dia que puguem fumar el que vulguem! Una cigarreta sencera! Sovint ens hem de conformar amb xuclar una mica la llosca que tira al terra el sergent o el tinent. Hi ha oficials que llancen les llosques just acabades d’encendre perquè tenguem una mica més de tabac. Altres, els més dolents i amb mala ànima, consumeixen la cigarreta fins al final, sense deixar res per tal de fer-nos patir.

Avui hi ha hagut sort. El de Castelló és feliç perquè ja es veu al costat de la família.

-Els pares són vells, sabeu? Durant la guerra han hagut de portar sols el tros de terra que tenim i ja no poden aguantar més. Si aviat no vaig a ajudar-los hauran de vendre el poc que tenim per subsistir.

Escoltant el soldat de la guàrdia, m’adonava com el poble de la zona franquista continuava vivint en la misèria. Mentida la Revolución Nacional-Sindicalista dels falangistes. Els pobres, els marginats ho continuarien essent sempre i, segurament, més que abans de la guerra. Què farien les famílies en què els fills haguessin mort en el front o, com ocorria sovint, tornassin a casa, mutilats? Sempre existia la possibilitat que, si havies lluitat amb els franquistes, les noves autoritats et deixassin fer de porter a la seu de Falange o a la porta de l’Ajuntament. Però malgrat certes influències de circumstàncies, el cert era que un mutilat de guerra no podria llaurar mai més la terra, fer de ferrer, fuster, de manobre. Exceptuant els casos de militars amb certa graduació o destacats falangistes ben situats a les oficines institucionals, ser un mutilat de guerra era una absoluta desgràcia.

I pitjor era encara la situació dels vençuts. Un mutilat de guerra republicà volia dir que aquella persona havia estat un combatent destacat. Els braços o les cames seccionades per la metralla indicaven la participació en un combat contra les forces de Franco, la qual cosa indicava, sense possibilitat d’error, que possiblement eres un element perillós. Per als mutilats republicans, la derrota aprofundia els problemes fins a límits increïbles. Les ferides que portaven marcades a foc en el cos et delataven clarament als ulls dels vencedors. Davant els falangistes més fanàtics no hi valien excuses, dir que eres un simple soldat ferit en una de les batalles de la guerra. Era impossible amagar la teva participació en els combats.

Un militar republicà que no hagués estat ferit i que, per determinades i misterioses circumstancies hagués pogut sortir de la presó sense càrrecs, podia, si tenia una mica de sort, dissimular la participació en les fileres de l’exèrcit popular. Callar. Provar de passar desapercebut. Donar explicacions falses, dir mentides, fer-se el fonedís. Tot plegat era precisament el que no podien fer els mutilats que havien lluitat a favor de la República.

Però ara érem a Mallorca, fumant el tabac de pota que ens havia donat el soldat de Castelló, fruint de l‘efecte tranquil•litzant de la nicotina, sentint com la droga penetrava en la sang produint-nos una apacible sensació de calma.

Mirant per les retxilleres del vagó podíem veure l’esplendorós paisatge de l’illa, les muntanyes en la distància, els pagesos feinejant en els camps. De tant en tant, quan el tren disminuïa la velocitat i passàvem al costat dels horts, sentíem les cançons de la terra, el soroll de les sínies àrabs pujant l’aigua fresca des de les fondàries de la terra.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS