Administrar

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - Pintar un quadre (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester)

pobler | 07 Gener, 2021 14:20 | facebook.com

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - Pintar un quadre (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester)


Era alt, molt ben plantat. El vaig veure des de la distància, els cabells negres, rulls, agitats pel suau ventet de l´horabaixa. Un soldat presoner, com n’havia vists tants, però aquesta volta diferent. Què em seduí del seu posat, de la digna actitud que li podia endevinar? Quin són els camins de l’amor? Per què no m’havia fixat mai en cap altre jove de la manera en què ara mirava el jove soldat republicà? Per quins motius ara em fixava en el presoner que pintava un quadre sota la pineda? (Miquel López Crespí)


Era alt, molt ben plantat. El vaig veure des de la distància, els cabells negres, rulls, agitats pel suau ventet de l´horabaixa. Un soldat presoner, com n’havia vists tants, però aquesta volta diferent. Què em seduí del seu posat, de la digna actitud que li podia endevinar? Quin són els camins de l’amor? Per què no m’havia fixat mai en cap altre jove de la manera en què ara mirava el jove soldat republicà? Per quins motius ara em fixava en el presoner que pintava un quadre sota la pineda?

Ja no record el dia exacte en què ens coneguérem. Feia pocs mesos que havia acabat la guerra mundial. Els falangistes del poble, moltes de les meves amigues d’Acció Catòlica, eren de dol, resant pels caiguts davant Leningrad, sense poder conquerir mai la ciutat assetjada. Alguns joves de casa bona que s’havien apuntat a la División Azul i que anaren a lluitar a Rússia contra els comunistes, mai més no tornaren. Na Joana, una amiga que festejava un d’aquells voluntaris, mai no es va poder posar la roba del casament que havia cosit en infinites horabaixes de brodar, sentint les mentides del parte informant d´uns continuats avanços que sempre acabaven en derrota. Una vegada vaig veure les fotografies que publicava la revista El Mundo. Era a l’estiu. Els soldats espanyols, riallers, en màniga curta, ballaven sevillanes al davant d´un poblet rus incendiat. Eren cabanes de fusta, fumejants encara. Les amigues, na Joana mateixa, es creien aquella propaganda i mostraven les fotos a tothom que volgués veure-les. Com si els voluntaris de la División Azul haguessin anat a una excursió i la guerra no existís.

Jo no vaig creure mai en la imaginària felicitat dels soldats espanyols a Rússia. Pensava que, en arribar el fred, els mateixos soldadets que reien a les fotografies, tremolarien dins els improvisats refugis del front, a quaranta graus sota zero, somniant les primaveres de la seva terra, aquella suau tebior, la calor dels estius mediterranis, que no tornarien a sentir mai més.

Jo no els veia ballant, com mostrava el reportatge de la revista. Ben al contrari, sentia les explosions de l’artilleria russa colpejant els dèbils refugis de fusta, els tancs passant per damunt els seus cossos. I els crits d’auxili, demanant per la mare, moments abans d’expirar. El ball que de veritat s’esdevenia a Rússia no eren les sevillanes de les fotografies. La dansa que jo veia per les àmplies planures d’aquell immens país era el ball de la Mort. La Mort, amb una gegantina falç segant la vida de tots aquells que volien arribar a Moscou, com els pretèrits soldats de Napoleó, i s’enfonsaven per a sempre en les fondàries de les gèlides aigües dels rius, el gel traïdor que s’obria en sentir damunt seu el pes de les botes dels invasors.

Aquell dia havia anat amb el pare a cercar algues a la platja d’Alcúdia. Les algues, juntament amb la palla de l'estable i del corral, eren l’abonament més adient per a les patates, les mongetes i el blat de moro. El fèiem sovint, mesos abans de sembrar. El fem orgànic era el complement indispensable del nitrat que també s’hi havia d’afegir. Cal dir que anys abans, en temps dels meus padrins i redepadrins, quan encara no arribava el tren al poble i ningú no coneixia tota aquesta casta de compostos químics per a la terra, els fems naturals, els que sortien dels estables i els corrals, eren els únics que el pagès coneixia. No tothom podia endeutar-se amb els propietaris dels magatzems que distribuïen el nitrat de Xile!

De seguida m’intrigà veure un soldat pintant quadres, i més sabent, per l’indret en què ens trobàvem, que devia ser qualque presoner de guerra. No coneixia ningú del poble que pintàs quadres. La majoria de les marines, natures mortes o sants que hi havia penjats a les entrades o menjadors de les cases eren reproduccions d’artistes famosos, làmines d´impremta que la gent comprava a Ciutat o als venedors ambulants que compareixien pel poble. De retrats signats per pintors reconeguts només n’hi havia a les cases dels grans propietaris o militars d’alta graduació. Per això em vaig sentir tan interessada per la feina d’aquell jovençà tan eixerit.

Un jove pintant tranquil•lament un quadre, sota la pineda.

El mirava des de la distància.

I aquests eren els dimonis, els rojos que volien cremar les esglésies i convertir-nos en esclaus de l’estat? De seguida, amb l’arribada dels primers presoners al poble ens adonàrem de les mentides de la propaganda dels caps d’Acció Catòlica. Sovint vèiem les corrues dels vençuts a l’estació per a anar després, caminant, fins als camps d’internament. Quin a mena de monstres podien ser aquells joves de mirada trista que, malgrat el parracs que portaven i el cansament que traspuava cada un dels seus moviments, eren igual de ben plantats, o més, que qualsevol jove del poble?

El pintor, el jovenot que una mica més endavant esdevendria el meu espòs, el pare dels meus fills, romania pintant al costat d´un dels búnquers de la platja d´Alcúdia. Potser el quatre que pintava era per a la casa de l’oficial que romania prop seu i per això mateix no era amb els altres presoners a picar pedra fent la carretera del far.

Els búnquers de la platja eren un paisatge inconfusible d’ençà el desembarcament dels republicans en el port de Manacor l’any trenta-sis. Posteriorment, amb el desenvolupament de la guerra mundial, la possibilitat que els aliats atacassin les Illes havia esdevengut ben real. Els desembarcaments dels aliats al nord d’Àfrica i a Sícilia podien fer realitat aquest malson de les autoritats. Ja feia anys que, al poble, s’havien acabat els tedéums per les victòries de Hitler a Rússia. Record, com si fos ara mateix, com ens feren anar a tothom a l’ofici concelebrat per a agrair la caiguda de Stalingrad en mans dels alemanys i la propera evangelització de Rússia. Vengueren sacerdots i predicadors de Ciutat i hi hagué murta pels carrers, toc de campanes, concert d’orgue i banderes espanyoles, alemanyes i italianes a les balconades de l’Ajuntament i local de Falange i la CENS.

Les festes, misses i actes en honor de les victòries alemanyes anaren finint a mesura que els aliats progressaven per la península italiana en direcció als Alps i els russos, implacablement, anaven derrotant els exèrcits hitlerians, apropant-se cada vegada més a les fronteres d’Alemanya. Algunes amigues que tenien pares molt compromesos amb el règim franquista em contaven que a casa seva hi havia plors cada dia. Na Joana començava a copsar que mai més veuria en Sebastià de Can Toniet. Plorava i ningú no la podia consolar. Què faria ara amb el vestit de núvia que tenia preparat per quan acabàs la guerra? I amb els llençols, les coixineres, les tovalloles, els mocadors brodats amb les inicials del nom i el cognom amb fils de color? Es mossegava les ungles fins a fer-se sang. Els membres més destacats de Falange tenien por d’un desembarcament dels nord-americans i els anglesos a les badies de Pollença o Alcúdia, malgrat que dissimulassin la por amb un posat ferm, marxant, com si res no s´esdevengués, a les desfilades i processons. Però després de veure les fotografies de Mussolini penjant d’un garfi de carnisser pels carrers de Milà, n’hi havia que, interiorment, ja es penedien d’haver-se destacat tant en la repressió contra els republicans.

El jove soldat que jo mirava era al costat d´un oficial que llegia, assegut a una hamaca propera a l’indret on el pintor tenia el cavallet. No hi havia cap dubte que devia ser algun dels presoners del camp de treball que hi havia just a cent metres d´on ens trobàvem. El pare era enfeinat recollint algues i jo no tenia res a fer en concret. Encara no sé el que em decidí anar a veure el soldat. La mirada que em dirigí des de la distància? Qui va veure qui primer? Què ens va atreure mútuament en aquells anys foscos de la postguerra quan l’alegria d´uns era la pena i la desolació dels altres? Em degué veure primer? El temps torna tot fonedís i, malgrat que sé amb certitud que aleshores es va decidir el sentit de la meva vida, encara no acab d’esbrinar quin va ser el primer que entrellucà l’altre. Però tenc la seva mirada ben present en la memòria. Va ser com si algú em mostràs el camí cap a un món desconegut. Aquella llambregada era com una escala que em pogués portar a un indret mai vist, un temps i un espai que m’allunyàs del costum establert, de l’avorrida feina quotidiana, del ferreny control dels pares i de l’església. No ho sabria explicar amb tots els detalls pertinents. Però en aquells instants fugissers alguna cosa em va dir que m’hi havia d’apropar, parlar amb el soldat. Jo era una al•lota ben decidida, res no em feia por i molt manco encetar la conversa amb ell o amb qui fos. Algunes de les meves amigues s’haurien atemorit. Parlar amb un soldat roig, els desgraciats que havien perdut la guerra! El pare, al costat, no passava gens d’ànsia. Oferí la bossa de cuiro on portava el tabac a l´oficial i després al pintor, alhora que els donava un parell de fulls per a fer-ne la cigarreta.

Era el moment adient per a dir unes paraules al jovençà de tan de veure. Sabia ben bé que el pare no en diria res a la mare. Ningú de la família ho sabria, que aquella horabaixa havia parlat amb un d’aquells republicans que, com deien de dalt la trona en temps de la guerra, volien envair a Mallorca per a robar-nos les propietats.

Imagín que va ser el destí el que escriví en el llibre de la meva vida que un dia d´agost aniria a cercar algues amb el pare. Qui sap si l’hauria trobat altra vegada! Potser mai no hauria pogut parlar-hi, saber qui era, d´on procedia, quins eren els seus somnis i esperances. Podia haver estat un rostre anònim mesclat amb els de tots els altres presoners. Va ser el fet de veure’l sol, la silueta retallant-se contra la blavor del cel, sentir el silenci d’aquella horabaixa lenta, la remor de les ones colpejant rítmicament la sorra de la platja, el que em va fer fixar-m'hi amb deteniment.

I jo era una dona sola en un infinit espai de dunes de sorra i pins moguts per la brisa suau de l’horabaixa. Com no havia de mirar-me, si per aquells indrets era molt estrany que en molts dies pogués tornar veure una altra dona?

Dos joves de vint anys i busques que es troben dins l’espai tancat de l´illa, davant la mar oberta, parlant idiomes diferents, procedents de dos mons fins aleshores allunyats i sense cap mena de contacte. Què en podria sortir d´aquella mirada, d´una ànsia juvenil desfermada, del desig de mudar radicalment la teva vida?

Havíem sortit de casa just amb la sortida del sol perquè no ens agafàs la calorada estiuenca. Era l’hora en què pagesos i jornalers, els uns en carro, els altres a peu o amb bicicleta, sortien, encara mig endormiscats, cap a sa marjal. Xino-xano, per la carretera que vorejava els horts, ens endinsàvem per l’albufera, que aleshores encara era un món viu i dinàmic, sense l´abandó a que ha estat sotmès pel pas inexorable dels anys.

El camí cap a la platja d’Alcúdia era llarg, si hom hi anava amb carro. Era una feina que ens portava tot el dia, ja que, abans, ens aturàvem una estona per a arreglar les veles que teníem prop del llac gran. Eren uns bocins de terra situats quasi dins els aiguamolls, envoltats de canyes i amb els rierols dels voltants plens d’anguiles que pel gener agafàvem per a fer espinagades. Jo aprofitava per a llevar l’herba mentre el pare regava o agafava alguns melons o síndries per a portar a casa o dur a la botiga de la vora, on ambdós productes eren molt sol•licitats. Acabades aquestes feines, agafàvem el carro i ens dirigíem a les grans pinedes de la badia d’Alcúdia. De molt petita ja acompanya el pare a recollir algues. Ell s’estimava que hi anàs jo, “sa fanereta”, com em deia tothom, perquè l’altre germana, la major, no servia per a les feines del camp i preferia restar a l´ombra de l´emparrat, cosint o fent punt de ganxet. El nostre lloc acostumat era a la desembocadura del torrent gros, just a l’indret on l’enginyer anglès Batheman, quan el segle XIX va dirigir els treballs de drenatge de l’albufera, hi va construir el gran pont que encara perdura.

En aquell temps, just a la vora, i des que va acabar la guerra contra els rojos, el govern hi tenia instal•lat un camp de treball on hi romanien centenars de soldats republicans vigilats per un destacament i un parell d’oficials i sergents a les ordres del comandant. La nau d´una gran fàbrica de paper abandonada els servia de gran dormitori i les casetes del director servien ara d´oficines i despatx dels oficials. Els soldats dormien al costat de la fàbrica, en uns barracons de fusta que s’havien improvisat en temps de la guerra. La fusta de pi era abundosa i la feina que feien els soldats no costava gaire a l’estat. Envoltant totes aquelles instal•lacions hi havia uns filferros no gaire difícils de botar si algú hagués tengut la decisió de fer-ho. Però al poble mai no es va sentir dir que cap presoner ho provàs. On podia anar un home en una illa, sense els papers adients, mancat de diners i amb la Guàrdia Civil dels pobles al darrere? Nosaltres passàvem per davant la porta d’entrada de l'antiga fàbrica de paper i donàvem el “Bon dia” o “Bon vespre” al sentinella i aquesta era tota la relació que teníem amb aquella gent.

Per a mi, anar amb el pare a cercar algues o anar a veure les veles que teníem a l’albufera era talment un entreteniment. La feina feixuga era als horts, regant, sembrant, o amb el càvec, traient les patates, o amb la falç a la mà segar vuit quartons de mongetes. La resta, llevar una mica d’herba o preparar el menjar al pare mentre ell carregava el carro, no significava res, cap esforç especial. La mare ens havia preparat una senalleta on teníem tot el necessari per a fer una mica d’arròs. Aquell dia, dins la mateixa olleta de fang que solíem emprar, ens havia posat un munt de tallades de pollastre, quatre tomàtigues, un parell de pebres, sal i una mica d'oli dins d’una ampolleta. Per si teníem més gana, dins un petit cove, hi portaven mig camaiot i un bon bocí de formatge. La fruita la podíem collir a les nostres veles: la síndria que ens semblava més sucosa de totes les que teníem sembrades. Nosaltres no patírem gens de fam en temps de la guerra ni en els anys posteriors. Els pagesos del poble, almanco aquelles que tenien un hortet, sempre tenien recapte per a portar alguna cosa a l’olla. Exceptuant els jornalers, que ho passaven tan malament com la gent de ciutat. Els propietaris d’algun bocí de terra, el cert és que no notàrem gaire la diferència amb el passat recent, malgrat que durant uns anys havies de vendre l’anyada a l‘estat amb un preu fixat per les autoritats. A les botigues mancaven molts productes, evidentment. No podíem disposar del sucre, el cafè o el tabac que hauríem volgut. Però amb la verdura i arbres fruiters que solíem tenir a un raconet de l’hort, el porc que engreixava a la soll, el colomer, les gallines, les ànneres i el que portava el pare quan anava a caçar amb els amics, mai no patírem cap necessitat especial. A moltes cases hi teníem fins i tot petits molins per a moldre el blat, i amb els sacs que amagàvem a la vigilància de les autoritats, podíem fer pa molts mesos. No importava portar res a coure als forns. La gent s’hauria adonat dels trucs que empràvem i potser algú que ens volgués mal ho podria haver denunciat a l’ajuntament o la Guàrdia Civil. En aquell temps moltes cases tenien el seu forn particular, i després de pastar a la pastera, la mare o la padrina enfornaven i, amb un temps prudencial, teníem pa per a la setmana. Eren avantatges que mai no podia tenir la gent de ciutat, sempre en mans de botiguers i comerciants, a tothora necessitats de diners per a comprar el més essencial.

Per als petits propietaris, i al poble, molts ho érem, de petits propietaris, les històries de la fam que s’esdevenia a Ciutat ens eren estranyes, allunyades de la nostra realitat quotidiana. En aquell temps, quatre negociants espavilats venien al poble a comprar alguns sacs de patates o mongetes que després, d’amagat de l’estat, venien de contraban, deu o vint vegades més cares del que havien pagat. El mateix s’esdevenia amb l´oli de Caimari o de Sóller. Molts pagesos s’havien acostumat a amagar una bona part de la collita per a després vendre als compradors que venien de Ciutat o dels pobles dels voltants. Es varen fer innumerables fortunes amb la fam del poble, aprofitant les necessitats de la gent.

El pare no va fer mai d’estraperlista. No ho sabia fer. Al pobre, que no sabia dir mentides, l’haurien agafat de seguida: la cara l’hauria denunciat. Altres veïns que tenien terres properes al nostre hort, sense tants d’escrúpols, varen fer les fortunes en aquella època tèrbola. L´únic que record que el pare fes contra les lleis del moment va ser, era un gran fumador!, amagar un parell de sacs amb fulles de tabac, els anys en què n’havíem sembrat. El tabac i alguns sacs de blat perquè la família no patís fam. Però no record que mai venguessin per casa comerciants de Palma a comprar blat o mongetes d’amagat.

Els presos que treballaven en la carretera del far els vèiem de lluny, feinejant al camp, si era a l’horabaixa i ja havien tornat de la feina, o en filera índia, un rere l’altre, si quan arribàvem a la platja era de bon matí, quan sortien a acomplir la seva trista condemna. Alguna vegada, procurant que els soldats que els vigilaven no em veiessin, els vaig donar el pa que portava, botifarrons, un bon tros de sobrassada... Ploraven d’agraïment en rebre regal tan inesperat, tanta era la fam que patien aquells pobres homes. En el poble es parlava alguna vegada dels presos venguts de la península. També n'hi havia de mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs. Morien igualment sota les pinedes d’Alcúdia, com els forasters, ben igual, sense cap diferència, a causa de la feina i la mala alimentació.

Va ser a la platja d’Alcúdia que vaig veure per primera vegada el jove soldat republicà que canvià per sempre el destí de la meva vida, l’al•lot que em mirà des de la distància sense deixar de moure la mà amb el pinzell. Qui m’hauria de dir que amb el temps aquell al•lot tan ben plantat i que havia vengut de tan lluny seria el meu espòs! Si m’ho hagués insinuat alguna de les meves amigues li hauria retret que havia perdut el seny! Però la mirada del presoner suggeria un món desconegut, uns espais diferents de la feina quotidiana damunt els solcs.

Vaig sentir una enrampada per tot el cos.

Em vaig apropar per a veure el que pintava.

Va ser com una intuïció. Quan vaig veure que havia pintat la badia i un blanc veler blanc que sortia del port, de seguida vaig imaginar que aquell podria ser el vaixell que em portàs al misteriós univers que sempre havia somniat.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS