Administrar

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes) - Les rates - (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial)

pobler | 12 Octubre, 2020 16:31 | facebook.com

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes) - Les rates - (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial) -


Flaire d’ametlles i taronges.

La remor de les ones colpejant el vaixell just acabat d’atracar al moll. Ja érem a Mallorca! No sabíem encara què seria de nosaltres, com ens tractarien al camp de treball on anàvem destinats.

Pensar en el futur era un absurd. Ja era molt que haguéssim arribat vius al dia d’avui i no fóssim, com milers i milers de companys a les grans fosses comunes existents a tot el país.

Quan, a crits, ens feren sortir de l’immund habitacle on romaníem els cinquanta presoners de l’expedició, vaig olorar amb totes les meves forces aquelles aromes que em portaven els records de la infantesa, cada vegada més llunyana, perduda entre rius de sang i munió d´esperances marcides.

Guaitava al meu voltant. A través del laberint invisible dels corrents d’aire, m’arribaven altres olors procedents d´un món en aparença tranquil i en calma: el del pa cuit procedent d’un forn que no era lluny del port. I, de sobte, potent, duita pel ventet suau del matí, tota la salabror de la mar fent-se present, la flaire penetrant de les algues que la marea havia llançat vers una petita platja de davall la catedral i que podíem divisar des del vaixell. El pa, signe de vida, i la mar, poderosa, d’on tots procedíem, vora nostre insinuant la promesa que potser hi havia encara alguna esperança per a nosaltres.

Una mica d’esperança, poder sobreviure un poc més en aquelles condicions inhumanes, s’aconseguia amb detalls molt senzills: una carta de la família informant-nos que no hi havia res de nou, que la vida a casa transcorria sense daltabaixos; que els jutges, si revisaven la condemna a mort de molts dels companys, dictassin noves mesures mudant la pena màxima per la de trenta anys de presó... Aleshores, salvar la vida, que tan sols rebessin una condemna de vint o trenta anys de reclusió, era considerat per tothom com “una sort” immensa. En cas contrari, si no hi havia revisió, hom s’enfrontava amb els llargs mesos, i a vegades anys!, de romandre aïllats a les cel•les dels condemnats a mort. Llarga, eterna agonia, esperant, cada nit, que et venguessin a cercar per al viatge final.

Altres vegades la simple supervivència venia donada pel tarannà del comandant del camp de treball. Si era un oficial amargat, amb odi vers els presoners republicans o que no preocupava per res, ni del menjar ni del ritme de treball a què érem sotmesos, la vida podia convertir-se en un infern. De seguida augmentaven les baixes, els morts per malaltia i per inanició. Tot plegat no tenia cap importància: la vida d´una persona era una simple creu en una llista de l´oficina. Si mories, si et suïcidaves, l’escrivent posava una creu a la columna que deia muertos, i no hi havia res més a dir. El buròcrata tenia un parell de fórmules senzilles per a deixar constància de la mort del condemnat. Si en temps de la guerra les execucions eren registrades com a hemorràgia interna, ara, en la pau dels cementiris, tampoc no s’especificava a la llista “muerto a golpes en los calabozos de Dirección General de Seguridad”, “muerto de hambre en la celda de castigo, suicidado al saber que la Guardia Civil había matado a su familia”, “muerto de pulmonía a consecuencia de la humedad y el frío del penal de Ocaña”... I així fins a l´infinit. No. Ningú no deixava constància de les causes reals de la desaparició física de bona part de l’avantguarda esquerrana dels anys trenta. Tanmateix, les baixes en aquesta guerra, ja que l’enemic continuava la lluita en contra nostra, eren substituïdes per nous contingents de presoners, i la carretera, el túnel, la via de tren, continuaven al mateix ritme decretat pels enginyers. La vida quotidiana esdevenia un engolidor on desapareixien els herois de les batalles de l’Ebre, el Jarama, Belchite, Brunete...

Bastava que un oficial tengués un mínim d´humanitat, que vigilàs l’horari de feina perquè no sobrepassàs els nostres límits de resistència, que no robàs el que ens estava destinat per a comprar queviures, perquè de forma immediata es constatàs un millora en l’estat físic dels vençuts, dels homes que, vigilats per destacaments de soldats i cans ensinistrats, bastien, des de l’anonimat, l’Espanya imperial dels vencedors.

Com serien aquí, els que tendrien en llurs mans el destí de la nostra vida?

El cel blau, lluminós, d’aquell primer matí a Palma, no donava resposta als meus interrogants.

Una mica més tard, mentre ens feien situar vora l´escaleta per a desembarcar, m’arribaven els crits i recomanacions dels pescadors davallant el seu preuat tresor al moll, on les seves dones i les peixateres, qui sap si d´un mercat proper, començaven a discutir, amb grans crits i significatius gests amb les mans, el preu del peix que havien pescat a la nit.

La vida, tanmateix, era al carrer, bategant, ansiosa, més forta que totes les desgràcies de la terra. A Madrid, quan, després dels mesos passats al camp d’Albatera, ens portaren a la presó, malgrat que no podíem veure el carrer sí que ens arribaven les remors dels homes i dones que provaven de resistir la catàstrofe. De matinada, després de les execucions i els trets de gràcia que comptàvem un a un, ens arribaven a la cel•la en penombra on ens agombolàvem una vintena de presos, els plors d´un infant o, més entrat el dia, el renou dels tramvies portant la gent a les inexcusables feines per a la supervivència quotidiana. Alguna vegada una dona, llunyana, cantava un tango de Gardel en la distància. Tota la resta era foscor i misèria; la lluita per una closca de plàtan, la pell de les patates, un bocí de pa negre.

La joventut esdevenguda cendra, el fum dels cadàvers dels defensors republicans de Badajoz, Madrid, València, les terres del Principat de Catalunya... I el més trist de les presons i camps de treball no era la constatació diària de la derrota, de la prepotència dels vencedors. Molts amics enfollien, vençuts per la tensió constant d’esperar la mort o, simplement, per la preocupació per la família que et rosegava per dins, implacable com el càncer: la mare vella, sense possibilitats de subsistir, els fills als orfenats de Falange Española, la dona, si no havia estat empresonada, condemnada a feines marginals, a fregar escales, a fer de criada o jornalera pel que li volguessin donar.

El cop més fort s’esdevenia quan algun company, per indiscrecions d´un conegut en una visita, per comentaris al pati o, també passava, per carta directa als presoners, s’assabentava que la dona l’havia deixat i havia marxat amb algun capitost de Falange o un militar franquista. No era estrany que aquell home, que havia estat capaç de suportar els tres anys de guerra, que resistí diluvis de bombes i els atacs dels tancs, de la cavalleria de Franco, un valent que mai no tengué por dels atacs a la baioneta dels regulars marroquins o els legionaris, de cop i volta s’enfonsàs com un arbre abatut per la tempesta.

Què fer en aquelles circumstàncies, com ajudar l’amic, el company?

Als que els passava això deixaven de parlar de cop i es refugiaven en un mutisme sospitós que, per desgràcia --havíem vist nombrosos casos semblants--, ja sabíem com podia acabar. Una possibilitat, en vérem molts de casos semblants, era que l’home enfollís, deixàs de menjar i tenir cura de la seva persona. Durant setmanes romania perdut, anant amunt i avall, o es deixava caure a un racó del pati de la presó, indiferent a les atencions que li podíem tenir: mirar de netejar-lo, donar-li alguna cosa de què ens privàvem... Era inútil. Començava a colpejar-se el cap contra la paret, es feia sang. Altres ploraven sense aturar, menjant-se les ungles, esperitats. Havien embogit de forma irremeiable. Era el moment en què els vigilants, per ordre de la direcció, els agafaven i se’ls portaven al manicomi, del qual normalment ja no sortien mai més.

Altres, els que callaven i no mostraven cap símptoma especial, eren els que més ens preocupaven. No duraven gaire. Normalment els trobaves morts a l’indret infecte on ens dutxàvem, penjats d´una biga amb el cinturó, o amb les venes tallades, a un racó, talment un pobre animal degollat pel carnisser.

Quanta sang vaig fregar en aquelles gèlides matinades de l’hivern del trenta-nou i del quaranta?

El fred ens feia llagues a les mans.

L’aigua de la neteja era a punt de congelació. Tenc encara dins el cap el soroll de les portes de les cel•les obrint-se, el fregadís de les passes dels presos anant cap al menjador per a beure l’aigua bruta que ens servia de desdejuni A nosaltres, els que aquella setmana ens encarregàvem de la neteja, ens havien cridat una hora abans per a fer net l’indret on s’havia suïcidat el company.

Agafàvem el carretó dels morts i posant-hi al damunt les fustes un vell llençol, un bocí de roba que ja no servia per a res. La feina consistia, a més de netejar i deixar en condicions l’indret on s’havia esdevengut el suïcidi, a portar el cadàver fins a la petita portassa que menava al carrer i que solament s'obria quan arribava el camió del cementiri. Quantes matinades hem acomiadat companys de camí de la fossa comuna? Encara em veig pegant botets a la gelada cambra de la presó, amb el cadàver del suïcidat a terra, tapat amb un llençol foradat.

Ningú al comiat.

Procuràvem que les rates no li desfigurassin la cara. Famolenques, sortien dels seus caus i, rabioses en olorar el mort, es llançaven, ferotges, mossegant la part del cos que no era protegida per la roba.

No podia haver-hi cap familiar. Els oficinistes no tenien ordres d’avisar ningú. Potser que, un parell de dies després, s’enviàs alguna carta oficial avisant els pares, els padrins si en tenia. Sovint el mort desapareixia engolit en l´anonimat més espès.

Per això Llibert no volia rendir-se, lliurar les armes. Tots intuíem el que s’esdevendria si vencia Franco. Hauríem d’haver lluitat fins a la darrera bala, morir anant al combat, pit obert, contra les posicions ocupades per regulats i legionaris? Qui pot entendre el nivell d’abatiment que caigué damunt les unitats de combatents republicans quan, després de la derrota de l’Ebre, haguérem de marxar a corre cuita, perseguits pels tancs alemanys i italians? I malgrat la derrota de l’Ebre, malgrat la fam dels camps de concentració francesos, encara tenguérem forces per a retornar a València i defensar les darreres posicions de la República.

Morir a la trinxera.

No retrocedir mai.

Com en els combats de novembre del trenta-sis a l´Hospital Clínic, a la Ciutat Universitària, als jardins del Retiro de Madrid.

Que els feixistes ens trobassin a peu de canó, amb les armes a la mà, la baioneta en posició, la ferma determinació de no rendir-se, no esdevenir mai esclau dels enemics del poble.

El cop d’estat de Casado i Besteiro ho capgirà tot.

Qui hauria pogut imaginar que ara serien els nostres antics companys els que ens perseguirien per a portar-nos al mur d’execució? En la primera setmana de març del trenta-nou Madrid era fuetejat des de fora i des de dins. La ciutat feia olor de mort, de misèria absoluta, i la desesperança es palpava en l’ambient.

Bastava entrar a una taverna, prop del front, o a un bar de la Gran Vía i comprovaves com els rostres dels parroquians que mig any enrere encara palesaven altiva determinació, ara fitaven de reüll, com si ja fossin animals perseguits per un caçador assedegat de sang. Tothom sabia el que s’esdevendria el dia que les tropes de Franco entrassin victorioses per la Gran Via. La quinta columna començava a parlar fort, a sortir dels enfonys on havia estat esperant durant tres anys l’enfonsament de la República. Els descobries de seguida, en copsar aquell aire de menyspreu i suficiència en què et miraven quan tornaves per unes hores del front, esparracat, amb el fusell encara brut pel fang de les trinxeres, ansiós de parlar uns moments amb la família, amb els companys. Saber que encara ens esperaven, que hi havia gent que depenia del nostre esforç, de la determinació de vèncer o morir, ens donava forces per a continuar la lluita. I era just en aquell moment que trobaves els traïdors que no havien pegat un tret mai, còmodament instal•lats a les oficines, grassonets, legals saquejadors dels dipòsits de queviures per als hospitals o les llars d’infants. Els mateixos que et clavaven aquella mirada d´odi que volia dir, per molt que ho volguessin dissimular: aviat entraran els nostres i ja veuràs el que t’espera. I el que ens esperava seria, sense dubte, la presó o la mort al mur d’afusellament.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS