Administrar

Parets de foc (El Tall Editorial), detalls de la restauración borbònica (la “transició”) en pla divertit i irònic. (Vegeu un petit tast: la narración El secretari general)

pobler | 23 Setembre, 2020 14:25 | facebook.com

Parets de foc (El Tall Editorial), detalls de la restauración borbònica (la “transició”) en pla divertit i irònic. (Vegeu un petit tast: la narración El secretari general) -


Ara que ha mort d'un infart -quan ja havia demanat l'entrada al PSOE!- produït pel disgust que li ha causat la vint-i-sisena escissió del Partit, és hora de parlar de "El Manxol", Secretari General a les Illes. Si visqués, de continuar comandant, jo no hagués escrit aquesta història, que, indubtablement, li hauria servit per a blasmar contra els escriptors petit-burgesos que "no entenen la ideologia del proletariat".

Ara que ha mort d'un infart -quan ja havia demanat l'entrada al PSOE!- produït pel disgust que li ha causat la vint-i-sisena escissió del Partit, és hora de parlar de "El Manxol", Secretari General a les Illes. Si visqués, de continuar comandant, jo no hagués escrit aquesta història, que, indubtablement, li hauria servit per a blasmar contra els escriptors petit-burgesos que "no entenen la ideologia del proletariat". Deia això ell, que mai de la vida no vinclà l'esquena i sempre havia viscut de rendes: molts d'anys a casa dels pares; després xuclant el migrat sou d'alliberat que li enviaven amb retard -cada vegada amb més retard!-, de Madrid a mesura que es multiplicaven les ruptures internes. Finalment l'Estat li atorgà una pensió d'invàlid vitalícia.

Vista la situació s'espavilà per demanar l'entrada al partit del Govern com en Curiel, na Pilar Bravo, en Mohedano, els darrers carrillistes i tutti quanti.

Per a fer-li justícia cal dir que, de jove, quan encara no estava il.luminat per la dèria de ser l'únic "elegit" que podia portar la causa endavant, volgué treballar en una fusteria (o almenys així ho conten els més vells). Només tenia quinze anys, i que pogués entrar d'aprenent costà molt als seus pares, que ja no sabien què fer-ne. Negat per als estudis -res del que deien els llibres li interessava-, l'atreia més jugar al futbol o a les cartes amb els amics. La família ja estava desesperada! Per sort, un conegut del pare li obrí les portes del taller. Poca cosa més pogué fer per ell. Després d'una certa pràctica, una volta li havien explicat una i mil vegades com es manipulava la fusta amb la serra elèctrica, en deixar-lo sol, es tallà la mà al primer intent. D'ací li ve el malnom de "El Manxol", en record d'aquella època en què en volgueren fer un home de profit o almenys un treballador que es pogués guanyar les sopes i no morís de fam si faltaven els pares.

Tot això que us estic contant passava fa unes dècades, en temps de la finida dictadura. Ningú no imaginava llavors que, amb el pas dels anys, algú pogués viure de fer discursos, de la política o el sindicalisme. Però de laborar, el nostre secretari, només en féu el primer gest. Un gest que no va acabar mai perquè la serra elèctrica li va tallar la mà esquerra.

L'accident portà un cert respir econòmic a la seva resignada família. La mare coneixia un capellà molt anomenat, ajudant del Comte Rossi en temps de la guerra civil, i fent paperassa i anant d'un despatx a l'altre aconseguiren una pensió vitalícia. Crec que encara la cobrava quan morí de l'infart produït per la darrera escissió!


Més endavant, pocs mesos abans de la mort del dictador i pensant que els partits esquerrans aviat serien al poder, s'apuntà al més radical, tot esperant que a l'Estat Espanyol fos com a Itàlia, amb moltes poltrones a repartir. No sé com se les va arreglar per estar deu anys seguits comandant sempre els darrers militants que quedaven a les Illes! En qualsevol situació crítica, en totes les ruptures, procurà esser al costat de la direcció guanyadora. No em refereixo a la gent que pogués tenir la raó política en un debat: em refereixo -és evident, parlant del nostre personatge- a la fracció que era prou intel.ligent com per quedar-se amb els locals del partit i la caixa amb els diners de les finances. L'he vist defensar tantes postures polítiques que seria quasi impossible fer-ne una mínima relació! Defensor de la construcció d'un partit obrer d'estil clàssic, com manaven els manuals de Moscou d'abans de la perestroika; més tard, quan legalitzaren l'organització i s'hi apuntaren munió de professionals amb ganes de ser regidors i diputats, canvià ràpidament el discurs i es féu eurocomunista. Fou l'època daurada del seu poder. Tothora de bracet d'advocats, catedràtics i arquitectes. En secret, als àpats de l'oposició democràtica, d'amagat dels militants, teoritzava la fi del proletariat i la necessitat, per a fer el canvi, de les aliances amb les forces rupturistes (!) del franquisme i els burgesos enriquits amb la dictadura. Era un espectacle, veure'l mudar de posicions segons qui li pagava el sou en cada conjuntura concreta! I més impressionant era constatar com el personal que ell comandava s'ho empassolava tot sense protestes i acceptaven d'un dia per l'altre el que havien rebutjat anteriorment com a contrari a la sagrada causa de l'emancipació de la humanitat! Leninista primer, antileninista després, sortí de les quatre primeres ruptures partidistes amb una confirmació in aeternum en el càrrec de Secretari General i amb la paga augmentada. Jo també, de principi, era com els altres, igual de babau. Immergit dins el laberint d'un discurs que no entenia, ple de citacions i exemples lluminosos, de tàctiques i estratègies evanescents, finalment m'havia arribat a creure que el súmmum de la intel.ligència política consistia en no tenir ideologia i dir cada dia el que millor convingués per a guardar la vinya. Allò tan conegut d'en Lenin que "els revolucionaris no podien tenir la moral de la burgesia", ho havia entès com que nosaltres no podíem tenir cap moral que no fos salvaguardar permanentment els quatre que dirigien el Partit, i qui no estava d'acord era un agent de l'enemic. Però potser caldria conèixer un poc més "El Manxol". Al cap i a la fi, passarà a la història de les Illes com un dels responsables que ajudaren a destruir el moviment obrer, la consciència de classe del proletariat construïda, graó rere graó, en cent anys de lluites populars.


Els qui el conegueren millor, els companys que se n'anaren en el decurs dels successius i continuats trencaments, diuen, analitzen, provant de trobar l'origen de les seves provades mancances, que tot venia dels problemes que tingué als vint anys amb una al.lota que provà de seduir. En efecte, durant un parell de mesos va estar enamorat d'una joveneta del seu barri que tenia per nom Magdalena. Es passava les hores anant-li al darrere, provant de portar-la al llit. No ho aconseguí mai. Una vegada sembla que l'al.lota el deixà acostar-se a un pam d'ella i allà mateix, enmig del carrer, li va dir que la deixés en pau, que no volia saber res de ganduls, que a casa seva eren bons treballadors i el fet que no tingués la mà esquerra no el redimia de cercar alguna feina per a guanyar-se les peles. No hi ha dubtes: aquell rebuig, el primer i darrer de la seva vida, el marcà a fons i d'allí mateix sorgí el seu odi visceral vers el sexe femení. Que jo recordi, mai de la vida no vaig veure cap dona als llocs de direcció del Partit. Si era necessari, treia citacions de la Bíblia per a argumentar decisions masclistes! En ple apogeu del moviment feminista, quan arreu de l'Estat hi havia mobilitzacions en defensa de l'avortament lliure i gratuït, a ell se li va ocórrer teoritzar el combat de la dona com a quelcom de burgès infiltrat dins el moviment popular. Enfollit, es passava hores escrivint articles que ningú no llegia parlant del mal que el sexe femení havia fet a la causa revolucionària. Es remuntava, en la seva bogeria, a la poma d'Adam, passant per la traïció de Judit al general Holofernes! L'escissió novena tingué l'origen en aquests articles i actituds. Ara veig ben clar que per aquella època ja havia perdut l'enteniment!

De cop i volta, un dia ens trobàrem amb el Partit reduït a menys de la meitat!

Les dones dimitiren posant com a condició per a la seva tornada que "El Manxol" fos destituït del seu càrrec vitalici de Secretari General. Com podeu suposar, a Madrid, preocupats per les contínues ruptures i la davallada de les cotitzacions, i sabent que "El Manxol" sempre estava al seu servei, no feren cas de les reivindicacions femenines, i així quedàrem, tot solets i sense que ningú ens netegés el local, cosís les banderes, fes les pancartes per a les manifestacions. Penso que l'agreujament posterior de la nostra organització també va venir donat per l'inesperat caramull de circumstàncies adverses que ens encerclaven. La seu, bruta, plena de llosques, amb les banderes sense plegar, fetes malbé a un racó, amb tot de cartells que no havíem pogut aferrar per falta de gent, no era l'indret més adient per a portar-hi simpatitzants i parlar-los de les excel.lències del socialisme.


En els anys següents, encara hi vaig viure esdeveniments més curiosos i divertits, ara que els analitzo amb una certa perspectiva històrica, a la llum de la fi del socialisme degenerat a l'Est.

Després de la partida de les dones vingué la sortida en massa del front obrer, cansats, deien, de mantenir els vividors de la direcció que es passaven els dies asseguts a la seu, llegint el diari i conspirant permanentment per a mantenir-se en el càrrec. Fins llavors, malgrat les setze escissions, les coses encara podien rutllar una mica. Teníem el nombre de carnets suficients per pagar, amb les cotitzacions mensuals, el lloguer, la subscripció als diaris i revistes que rebíem, la llum, el telèfon i la senyora de la neteja. Perquè, d'ençà que se n'anaren les companyes, haguérem de llogar una dona i ens costava trenta mil pessetes mensuals. L'esclafit final vingué quan els militants obrers -de la construcció, els miners-, que eren els que més pagaven, digueren que en un partit obrer tothom havia de treballar i que estaven cansats de cotitzar per a no-res. S'armà la més grossa dels darrers anys! Fins i tot vingueren a Ciutat els responsables de Madrid per veure si podien encarrilar la situació.

No hi hagué forma d'adobar el desastre.

El front obrer s'havia sectaritzat, imbuït de nocives idees anarquistes que qüestionaven l'eficàcia i utilitat dels dirigents. Ningú els va poder convèncer del seu error. No pagaren mai més les quotes religiosament com abans.

En un ple extraordinari li diguérem a "El Manxol" que fos flexible, que fes algunes concessions polítiques per veure si podíem mantenir unides les restes del Partit; i cal dir, en el seu honor, que ho intentà. Es dedicà durant un parell de dies, fervorosament, a posar, amb xinxetes, un caramull de cartells de la revolució russa i de la guerra civil. Accedí també a posar pòsters amb la imatge del Che Guevara, el qual sempre havia considerat un esquerranista perillós...

No fou suficient per a acontentar els disconformes. Els obrers ens donaren la portada definitiva dient que ja estaven farts de paraules i cartells mentre els nostres diputats -encara ens en quedaven tres a Madrid!- es passaven els dies anant rere el rei, firmant comunicats a favor de la Guàrdia Civil, defensant les lleis capitalistes sempre que feia falta...

"El Manxol", conseqüent amb les seves cabòries adaptades a totes les circumstàncies, teoritzà el problema a la nostra revista, el full que només llegien ell i els seus íntims, dient que precisament el partit s'enfortia més i més amb cada ruptura. "Les expulsions de renegats són la saba que rejoveneix l'organització", exclamava, exultant de goig. Recordà a Stalin quan deia que quatre de bons eren més eficaços que mil de dolents. Ho argumentava molt bé, amb infinitat de citacions dels clàssics de la nostra confraria, però el punt feble era que no acabava d'explicar com es podia mantenir un partit sense militants i sense cotitzacions. Fou una incògnita que se'n portà a la tomba i que "El Coix", el successor, tampoc no va en camí de resoldre. "El Coix" encara va més lluny en les seves preteses teoritzacions. Afirma que un partit no pot créixer si primer no queda reduït a un sol membre: el Secretari General!


"El Manxol" ha mort sol, després d'haver firmat l'adhesió al PSOE, un manifest contra la vaga general i quan ja tenia la garantia de rebre un bon sou mensual. La funerària l'ha portat al cementiri acompanyat únicament per "El Coix", que l'ha enterrat cobert amb la bandera monàrquica que tant havia estimat -"el rei ens ha portat la democràcia"-, deia sempre. Només la premsa de la Banca March ha reconegut els seus esforços en l'enfortiment del sistema sorgit de la reforma del franquisme. Un insigne periodista del règim anterior ha lloat la seva intel.ligència, el seu esperit de servei arrelat en tot moment a la realitat de les Illes quan prohibí la bandera tricolor o alçar el puny a les manifestacions. El comentarista reconeix el mestratge de "El Manxol" en la consolidació del nostre sistema democràtic i demana per a l'esquerra el sorgiment d'homes com el nostre ex-Secretari General, que tant va fer per la reconciliació dels espanyols. Cap grup revolucionari hi era present a les exèquies.

Rebutjat per tots els antics companys, almenys ha tingut l'oportunitat de sortir, de mort, als diaris. Ell, pobret, que tant patí quan passaven mesos i ningú no se'n recordava de fer-li una entrevista. Aprovada la constitució amb el suport decisiu del nostre partit, cap periodista no el trucà mai més per demanar la seva qualificada opinió!

Un dia, algun humorista en podrà fer acudits, amb totes aquestes aventures.

Treballador per unes hores en l'adolescència, rebutjat per l'única al.lota a què s'atreví a parlar, Secretari General d'una organització que sofrí en quinze anys vint-i-sis escissions, odiat pel moviment feminista de les Illes, pels obrers, pels intel.lectuals progressistes, estimat només (i tan sols perquè servia fidelment els seus interessos) per la burocràcia partidista que encara restava a Madrid, tan sols recordat per la premsa de la banca i els antics gasetillers franquistes, morí quan els darrers militants se n'anaren emportant-se el seu joc de cartes, les quatre cadires de les reunions, la taula on llegia el diari i la clau de la seu.

Diuen els empleats de la funerària que, quan el capellà inicià l'oració final, pareixia que somreia des del bagul, com dient: "Veieu, veieu, que a prop de nosaltres que està l'església! Sempre hem de comptar-hi per a fer la Revolució!". I quan "El Coix" el cobrí, en el moment de descendir a la tomba, amb la bandera que havia guanyat la guerra als republicans, es va sentir, com en somnis, la seva veu llunyana, vinguda de la fondària dels inferns, exclamant: "El rei ens ha salvat! El rei ens ha salvat!".

Ningú no pot saber, emperò, si amb aquell "El rei ens ha salvat!" feia referència al vergonyós capítol del vint-i-tres de febrer, quan, assabentat de l'entrada d'en Tejero al Parlament, s'amagà quinze dies a la casa del rector de la parròquia, deixant la seu oberta i l'arxiu a disposició de qui hi entrés.

Quan finalment el poguérem localitzar, encara portava el rosari a la mà i mormolava pregàries misterioses que no entenguérem.

Tot un personatge, "El Manxol". No és estrany que amb gent d'aquest tipus l'ensorrada hagi estat total i definitiva.

Què hi farem! Cada país té els polítics que es mereix!


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS