Administrar

La narrativa insular del segle XX i la generació literària dels 70: Parets de foc (El Tall Editorial)

pobler | 11 Setembre, 2020 16:58 | facebook.com

Novetats editorials – Parets de foc (El Tall Editorial) - La narrativa experimental dels anys 70 i 80 també servia per riuren´ns una mica de tots nosaltres! (Vegeu aquí una de les narracions del llibre fent conya del carnaval literai que ens encerclava i encercla) -


Escriptors


1) L'escriptor que regala encenedors d'or als membres dels jurats dels premis literaris. L'escriptor que no va a missa ni combregar perquè la seva religiositat està per damunt de la missa i el combregar. L'escriptor que es va fer ric, més que ric multimilionari amb el feixisme. L'escriptor que diu públicament que no s'ha ficat mai en política però que va fer els diners defensant aquesta posició política. L´escriptor que es creu ell mateix compendi de tots els escriptors. L' escriptor guardonat pels membres dels jurats que han rebut encenedors d´or. L'escriptor que mai no hauria estat escriptor si no hi hagués hagut el feixisme, si no hagués col•laborat amb el feixisme per poder, així, regalar encenedors d'or. L´escriptor que no hagués editat mai cap llibre ni hagués obtengut cap premi de no ser pels seus diners. Aquesta és la seva tragèdia personal que només coneixem ell i jo.


2) El guardonat poeta membre de tots els jurats del món i que sap grec, llatí i hebreu. El poeta que va aprendre totes aquestes llengües per tal de poder plagiar lluentes i acolorides imatges. El famós poeta nostrat que hagués estat un bon professor de grec, un bon professor de llatí, un bon professor d'hebreu, però que va triar la poesia. El poeta del qual estam parlant, que té els seus poemes en totes les antologies i cada dia crema a la xemeneia el llibre del qual va copiar les imatges, les paraules, les frases, per tal que les futures generacions no puguin saber mai d' on va treure aquell preciós pensament, aquella agilitat amb el metre i la rima, aquell resplendent exèrcit de paràboles. El guardonat poeta membre de tots els jurats dels premis en llengua catalana que sap que un dia el descobriran. El poeta que ja fa setmanes vol morir per no haver d'assistir al martiri d'aquest descobriment. Perquè hi havia aquell jove estudiant, aquell emprenyòs estudiant que no tenia cap interès de capelleta i que també sabia llatí, que també sabia grec, que també sabia hebreu, que també sabia d´on el guardonat poeta extreia la seva inspiració. El famós poeta que un dia assassinà el jove estudiant i encara avui ningú no hi troba explicacions.


3) Aquell escriptor que fa moltíssims anys obtengué un premi Ciutat de Palma, un premi a Manacor, la Flor Natural de Castelló i que no pot suportar que els altres escriptors guanyin el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, la Flor Natural de Castelló, que publiquin llibres, que escriguin als diaris, que els altres parlin per la TV, que els altres no canviïn mai d'idees, que els altres escriptors escriguin millor. L'infern personal d'aquest personatge que va deixar d'escriure per no haver de publicar a cap editorial on publicassin els altres. Que va deixar de comprar els diaris per no veure els articles dels altres i que va tornar mut per no pronunciar el nom dels altres. Aquell escriptor tenia tanta enveja que va tornar boig i l'hagueren de portar al manicomi. L'escriptor aquell que dins del manicomi encara es creu el premi Ciutat de Palma, el premi Ciutat de Manacor, la Flor Natural de Castelló.


4) L'escriptor que entrà a militar a Bandera Roja pensant que els militants d'aquest partit el llegirien i que després es féu del PCE pensant que els militants d'aquest partit el llegirien i que després es féu d´Unió Mallorquina pensant que els afiliats d'aquest partit el llegirien i que després es féu d'Alianza Popular pensant que els militants d'aquest partit el llegirien... i li pegaren un tret quan arribà el cop d'estat. El Ministeri de l' Interior no havia cremat el fitxer dels antics militants esquerrans i ja no hi havia temps per aclarir la confusió.


5) Aquell escriptor al qual la dona li posava banyes contínuament i en venjança ell escrivia novel•les antifeministes on tot eren mascles poderosos. Aquell escriptor que arribà a fer deu novel•les policíaques on sempre moria l'amant de la protagonista i la policia mai no trobava el culpable de l'assassinat. Aquell escriptor que amb les seves novel•les arribà a ser tan famós pel nombre de llibres publicats com la seva dona pel nombre d'amants. Aquell escriptor que sabia ben cert i sense cap possibilitat d'error que quan escrivia el seu llibre antifeminista la dona estava amb un altre i quan assassinava damunt el paper l'amant, deu amants, la dona disfrutava dins els braços d'un altre. Aquell escriptor que a força de banyes arribà a escriure tants llibres que fou nomenat doctor Honoris Causa de totes les universitats del món. Aquell escriptor que veia diàriament com la dona l'enganava mentre els seus llibres eren traduïts a l'anglès, al francès, al rus, al xinès sense poder-hi fer res. Aquell escriptor arribà a fer tants diners que posseïa iots, terres, servents i un casal de l'edat mitjana al qual hagué de reformar totes les portes car eren massa baixes per poder-hi passar amb les banyes posades.


6) Un escriptor que només podia escriure enmig del sofriment dels altres. Un escriptor que no podia pensar, actuar, parlar sense sentir a prop el sofriment dels altres. Un escriptor que disfrutava d'amagat amb el sofriment, la pobresa, la misèria dels altres. Un escriptor que havia arribat a tal grau d'insensibilitat que no podia fer un poema, una ratlla, emetre un judici coherent, sense estar envoltat de dolor humà. Un escriptor tan conscient de tota la seva podridura que quan s'engatava volia ser missioner, Papa, màrtir o diputat per tal de poder oblidar les seves innumerables culpes. Un escriptor expert en l'engany per tal de treure diners a qualsevol. Un escriptor sotmès al xantatge de la seva maldat. Un escriptor que no tenia el valor d'escriure el vertader llibre que l'hagués consagrat definitivament: el llibre de la sang.


7) Un escriptor tan revolucionari fora de casa que tots els adjectius li fugien en els mítings i després només sabia dir "la perfecció de l'home", "tremolor de l'aigua", "tèbia besada de mitjanit". Aquell escriptor que quan no era a Mallorca cridava a la insurrecció armada, a la creació immediata de milícies obreres, a la independència de la pàtria i després només sabia asseure's davall de la parra i dir: "arriba porpra nuvolada de ponent". Aquell escriptor tan revolucionari que omplia places de braus i després només sabia escriure oracions a la mare de Déu de Crestaix. Aquell escriptor tan educat, tan fi, tan famós que fins i tot la policia no li podia dir res. Aquell conegut escriptor que quan veia els llibres dels altres escriptors esquerrans solia dir: "Només fan política. No saben escriure com pertoca. Els manca un acurat domini del llenguatge". I se n'anava a dormir segur de la seva superioritat intel•lectual. Bon bajoca!


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS