Administrar

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 30 Agost, 2020 20:52 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


En davallar del tramvia vaig veure el conegut panorama quotidià. Al bar de la cantonada, falangistes i militars feien guàrdia amb un canó dirigit a les portes de Can Mir. Temien una fugida massiva dels internats? Quines beneitures! Els detinguts eren envoltats de metralladores. Fins i tot dins del magatzem existia una passarel•la per on circulaven els soldats amb els fusells preparats per a disparar! (Miquel López Crespí)


L’oncle Joan m’aconsellà anar a cercar ajuda on fos. En Jaume Adrover, l’advocat que tant va fer pels detinguts del trenta-quatre i en defensa de les propostes d’Emili Darder... podria donar-nos suport?

Ho havíem de provar tot. No teníem on anar. Talment viure enmig del desert amenaçats per serps i escorpins.

Em sentia perduda, sense saber on aferrar-me. I el meu deure era semblar forta, que ningú veiés que defallia. La mare, la padrina, l’oncle, els detinguts... la família sencera depenia de la meva actitud.

Aniria fins a la fi del món per trobar una mà amiga. Portava a la butxaca el paper amb l’adreça que em donà l’oncle. El palpava per estar segura que no l’havia perdut. Caminava apressada en direcció a la casa del misser.

El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller. El fred em gelava les orelles. Tremolava, malgrat que duia l’abric posat. Em dominaven els nervis. Talment avançar nua enmig d’un gran camp de batalla divisant la primera línia de l’enemic.

En el tramvia hi anàvem pocs passatgers. Immisericordes corrents d’aire batien els seients on romaníem arrufats i em travessaven l’abric i el jersei. Com fer un viatge a un univers desconegut. Tothom amb por en els ulls, sense parlar, anant a la feina o, qui sap, a provar de veure els familiars tancats a les presons. Era l’hora de fer cua davant el magatzem de Can Mir. Quantes vegades havia davallat al mateix indret, amb la senalla que portava la roba neta, el menjar que acabava de fer? Impossible dur-ne el compte! Ni els calendaris ni els rellotges servien per a mesurar els minuts i les hores de la tristor. Vivíem submergits en la pena més fonda. La vida dels sobrevivents, dels que encara podíem anar pel carrer, no tenia res a veure amb la de la gent que no coneixia la fuetada de la repressió. Ho notava en les mirades, en la forma que tenien de parlar. Caminaven, movien els braços, gesticulaven de forma diferent. Com si poguessin abraçar sense entrebancs les hores, l’alegria, la vida.

Era com si tenguéssim un sisè sentit. El dolor ens feia més sensibles, més receptius al que ens envoltava. Bastava una simple ullada a qui tenies al costat per a saber què pensava, quins problemes l’agitaven, les preocupacions que sentia. El posat de la persona, el seu esguard, ho deien tot. En el rostre: els signes del dolor més profund i la desesperació més refinada. Molts no podien dissimular els seus sentiments i ploraven plens de desconsol. Ploraven en el carrer, dins el tramvia, esperant a la cua de la presó. Com la mare, al poble. La mare era forta. No volia que jo copsàs la desesperança que la posseïa. Feia l’impossible per aconseguir que no em preocupàs. Però jo li notava els ulls vermells, la brillantor que indica la presència de les llàgrimes. Quan em veia intentava somriure per animar-me. La coneixia massa. No podia enganyar-me. M’abraçava al seu cos perquè sentís el meu cor ben al seu costat. Ens consolava aquesta calor dels cossos. Estàvem juntes una bona estona, sense dir res, sense moure’ns de l’entrada de la casa, gaudint d’uns moments de perfecta compenetració. Era una llarga conversació en silenci, sense pronunciar cap paraula. Bastava aquella aferrada per a comunicar-nos tot el que ens havíem de dir. El llenguatge dels gests, del cor, de la respiració! Jo sabia que després de l’abraçada no importava dir res. Només amb una lleu carícia sobre la meva pell, veient-me venir de lluny ja sabia com es trobaven el pare, na Isabel, n’Andreu.

Endevinar els sentiments! Com si m’hagués especialitzat en un nou ofici. Va ser un aprenentatge ràpid. De seguida, pel rostre de les persones, per la manera de caminar, vaig arribar a saber si la dona amb la senalleta que em trobava enmig del carrer anava a comprar al mercat o portava el menjar a un detingut de Can Mir. Imagín que elles també copsaven el meu patiment. La germanor del silenci! Un llenguatge sense paraules! Els falangistes no solament ens robaren la llibertat, l’alegria, els familiars que estimàvem. Ens volien muts. Talment ens haguéssim tallat la llengua. Però nosaltres havíem aconseguit rompre les seves barreres i establíem mil converses amb la mirada.

No anava errada. Algunes de les passatgeres anaven a fer cua davant l’antic magatzem de fustes. Eren dones que no coneixia. Possiblement en els darrers mesos hi havia hagut més detencions. Els que anàvem a portar roba i menjar no sempre érem els mateixos. Els contemplaves arraulits l’un al costat de l’altre, agermanats en una idèntica confraria del dolor mentre teníem els nostres a la presó. Però tot variava d’un dia a l’altre. Els presos podien ser enviats a un altre indret o, el que era pitjor, els podien posar en “llibertat”, la qual cosa volia dir que ja no restava cap bri d’esperança.

Si els escamots d’execució havien assassinat familiars tancats a Can Mir, al Fortí d’Illetes, al vaixell Jaume I, ja no tornàvem a veure l’esposa, la filla, la mare que feia cua enmig de carrer. Altres dones les substituïen. Eren les noves fornades d’esposes i mares dels detinguts. De bon començament et feien munió de preguntes: els horaris de portar el menjar, les possibilitats per a poder veure els presoners. Moltes encara no sabien res del que s’esdevenia allà dins i encara pensaven que el malson s’esvaniria i la vida tornaria a la normalitat.

L’esperança era sempre la mateixa. Les escoltava sense dir paraula. Entristir-les més informant del que de veritat passava rere les portes de la presó?

No m’hi veia amb forces.

Ja tendrien temps de conèixer la veritat.

Parlaven sense aturar, ansioses per veure confirmades les il•lusions a les quals s’aferraven amb totes les forces.

-El meu home no ha fet res –deien, esperant que poguessis confirmar la seva esperança-. Mai no va estar afiliat a cap partit d’esquerres ni sindicat. No ha participat en vagues ni manifestacions. Encara no sabem per quins motius l’han detingut. Possiblement és un error que se solucionarà ben aviat.

Les miraves en silenci, sense voler dir res. Per a consolar-les feies gests afirmatius amb el cap. Aleshores, amb aquell simple signe d’assentiment veies que es tranquil•litzaven i que el seu pit respirava més a poc a poc. El teu silenci proporcionava uns minuts d’incerta il•lusió, uns segons de fictícia tranquil•litat.

Tanmateix... què dir en circumstàncies tan adverses? Que de matinada els falangistes venien a cercar els homes acaramullats a Can Mir? Que quan els donaven la “llibertat” volia dir que anaven als murs dels cementiris, a les cunetes dels camins? Que el sacerdot que els esperava els volia fer besar la creu abans de portar-los a l’escorxador i si s’hi resistien els refregava el Crist pels llavis fins a destrossar la boca dels pobres desgraciats? Els obligaven a confessar-se a la força i pobre de qui no acceptàs aquelles humiliants condicions! Ningú no ignorava que els homes de Zayas gaudien torturant qui no era dòcil a les insinuacions del clergat. Aleshores, portats els reus davant els murs d’execució, no disparaven a matar. Malferien els presoners, els deixaven que es dessagnassin enmig de grans dolors. Escopien al rostre els ferits, que pregaven el tret de gràcia per deixar de patir.

Ningú no en feia cas. Els militars actuaven d’idèntica forma. No existia cap diferència entre els botxins que comandava Barrado i els soldats i oficials enviat des de Comandància.

No volia desenganyar ningú. Millor que visquessin dins la il•lusió. Qui sap! Sempre era possible el miracle. No tots eren portats a matar. Se sabia que algun dels habitants del tenebrós univers de les presons no havia estat assassinat. Els que eren portats davant els militars tenien alguna possibilitat de fugir de les bales. Els tribunals condemnaven a mort, però, a vegades, alguna de les sentències era commutada per la de vint o trenta anys de presó. Quina festa entre els familiars que podien assistir al judici! Dues dècades d’empresonament significaven salvar la vida! La gent s’aferrava a aquelles resolucions dels consells de guerra somniant en canvis sobtats, pensant que, vés a saber les voltes que dóna la història!, Franco podia ser derrotat. Si guanyava la República, els presoners sortirien de seguida dels seus indrets d’internament sense haver de complir la condemna.

Però aquell matí jo no anava a portar el menjar al pare i n’Andreu. Ho havia fet el dia anterior. Davallava a la parada de les estacions perquè volia anar a veure l’advocat Jaume Adrover. Era urgent trobar un ajut, algú que ens pogués orientar. Els dubtes i les incerteses no em deixaven viure. A qui podíem acudir a demanar una orientació?

En davallar del tramvia vaig veure el conegut panorama quotidià. Al bar de la cantonada, falangistes i militars feien guàrdia amb un canó dirigit a les portes de Can Mir. Temien una fugida massiva dels internats? Quines beneitures! Els detinguts eren envoltats de metralladores. Fins i tot dins del magatzem existia una passarel•la per on circulaven els soldats amb els fusells preparats per a disparar!

De manera instintiva vaig mirar la cua de dones que esperaven davant les portes del magatzem. Feien el mateix que jo quan hi anava. Cap diferència entre nosaltres. Totes preocupades pel destí de les persones que estimàvem.

Quantes converses esperant que els vigilants ens revisassin el menjar!

Nosaltres vivíem en unes altres coordenades del temps, en estranys llocs on provàvem de sobreviure a les endemeses dels malfactors. Les empleades passaven al nostre costat i ens feien una ullada, indiferents. Segur que fèiem llàstima. Alguna pagesa que anava a vendre fruita o verdures a la plaça Major s’apropava a la cua i ens donava un poc del que portava. Senyores molt estufades que sortien de missa giraven ostensiblement el cap, fent com si no ens haguessin vist. Lo més normal era la fredor més absoluta. Talment fóssim invisibles.

Tanmateix, ningú no podia fer res per alleujar el dolor que sentíem, profund, potent.

Queia una pluja fina que mullava la roba i ens deixava xops. Algunes de les dones que esperaven que s’obrissin les portes de la presó portaven paraigües; d’altres provaven de protegir-se amb sacs damunt el cap. Les que no tenien cap mena de protecció, romanien sota l’aigua, tremolant de fred. Res a l’abast on poder guarir-te del silenciós plugim que et penetrava fins al moll dels ossos. Moltes compareixien amb l’infant de pit, amb els nins que no podien deixar amb ningú. De rampellada vaig veure els rostres d’aquells al•lots morts de fam.

Com ho feien, per a poder alimentar els presos, si els senyors no volien donar feina als familiars dels rojos? Tanta gent a la qual robaren l’hort, la casa, el negoci! La misèria planant arreu, implacable. La necessitat matava igual que les bales dels botxins. Si un dia s’arribàs a poder escriure l’autèntica història dels nostres patiments i es publicassin els noms dels morts, hauríem d’anar més enllà de la recerca dels que caigueren davant els murs dels cementiris. La llista més llarga seria la dels que desaparegueren engolits per la tristor i la fam. Les malalties més inesperades arribaven com una plaga de llagostes sobre nombroses llars dels repressaliats. Ressonaven les campanes a l’horabaixa anunciant l’ofici de difunts. Ningú no ho comentava al bar o al mercat. Morien de tuberculosi, d’un sobtat atac al cor. Es deia en veu baixa, entre amics de confiança. Miraven a dreta i esquerra, desconfiats, quan parlaven de tantes desaparicions de gent que, fins abans del Moviment, romania sana, feliç, sense cap símptoma de malestar i debilitat. Ningú no ignorava que la madona de Son Caliu deixà de menjar el dia que li mataren l’espòs. També se sabia que madò Joana Cerverina anà al llit i no s’aixecà mai més quan li tancaren el fill. Els veïns hagueren d’anar a fer-se càrrec dels pobres animals que tenia al corral.

A nosaltres ens havien llevat la joieria, però encara podíem disposar de la casa on vivíem, de l’hort del torrent. Fins quan podia durar la situació? Ho incautarien tot? En Martí Cerol ens amenaçava sovint.

-Si no ens deies on s’ha amagat en Rafel tancarem la vostra padrina a la Misericòrdia i vosaltres anireu a la presó. La casa i l’hort aniran a parar al Moviment, a la llista de propietats que es queda l’Estat. O pensàveu que vos sortiria barat ensinistrar obrers i pagesos per implantar el comunisme a Mallorca? –deia, irat.

N’Apol•lònia em contava com aconseguia alguns queviures per portar al seu home.

-M’he pogut defensar un poc perquè no demanava diners per la feina –explicava-. He trobat algunes senyores que m’admeten de serventa pagant-me solament amb les restes dels dinars i sopars que llançaven als fems. El seu marit és un alt comandament de l’exèrcit. Roba el que vol a la caserna. Els seus cans mengen millor que qualsevol treballador. Hi ha dies que faig quinze hores, però em dóna tot el que els resta. Alguna vegada deixa els millors bocins de carn per als cans, però sempre hi ha restes de truites de patates, de pollastre, peix, pastissos, pa que no es mengen.

Sanglotava, nerviosa, recordant els anys de la República.

-Érem feliços. Just feia sis mesos que ens havíem casat. Teníem una ferreria i no ens podíem queixar de la clientela. No podia complir amb tots els encàrrecs! Crec que el denuncià l’apotecari de la barriada. El meu home li havia fet les barreres del xalet que manà construir a La Vileta. No em llevaran del cap que el denuncià per a no pagar les factures que ens devia!

Provava de consolar-la però era inútil. Totes sabíem el que succeïa de matinada, quan el director de la presó els manava formar i llegia la llista dels que, explicava, “sortien en llibertat”.

Amb el menjar, n’Apol•lònia tengué sort. No sempre donaven feina als familiars dels esquerrans. La majoria de senyores s’estimaven més veure patir la gent. Beates de missa diària, semblaven bèsties sense sentiments, talment un monstre malèfic els hagués arrabassat el cor. Vivien posseïdes per una ràbia contínua. Compensaven la por que sentiren en temps de la República fent patir els dèbils. Els trets que encara sentíem a les nits enervava la seva ànima miserable. Amb cada descàrrega, sospiraven, gaudint del plaer que els proporcionava la mort de tants innocents.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS