Administrar

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Robar una pipa de fang – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 23 Agost, 2020 21:55 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Robar una pipa de fang – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


La mare deixava per uns moments la vigilància de la finestra i ens feia una tassa de til•la. Feia temps que ja no podíem beure cafè. No ens queixaven. Ens conformàvem amb el que teníem. Podíem subsistir, lliurar el que ens era sobrer a les famílies més necessitades. No havíem perdut l’esperança en un nou desembarcament republicà, en la vinguda de tropes més ben preparades, amb tancs i artilleria, amb suport de l’aviació. Somniàvem en batalles definitives, en alguna inesperada sublevació popular. Érem com els nàufrags que s’aferren al primer que troben al costat. Surar damunt la tempesta. Aguantar les onades. Arribar amb l’esperit ferm fins al dia següent era el miracle que ens sorprenia constantment. (Miquel López Crespí)


-Com estan? Creus que aguantaran? –va ser el primer que em demanà el padrí. Volia saber noves del pare, de na Isabel i de n’Andreu.

Li vaig explicar que la situació era gairebé igual des de feia mesos. Moltes matinades anava davant Can Mir per veure el que passava. Sabíem que era el moment en què arribaven els camions que portaven a matar els detinguts. Amb algunes de les dones de Son Serra i Son Rapinya que tenien els homes i els fills tancats, caminàvem amunt i avall provant de saber el que feien amb els presoners. No ens podíem aturar a part ni banda. Havíem de fer com si anàssim a la feina. Tanmateix no enganyàvem ningú. No ignoraven que érem familiars i per això mateix ens insultaven des dels camions.

-No importa que vigileu amb tanta atenció –cridaven, en veure’ns-. No és cap secret el que fem. Avui portarem a fer el darrer viatge un munt de rojos d’allà dins –i assenyalaven el magatzem-. No en deixarem cap ni un de viu! És inútil que doneu voltes i més voltes per aquí. Podeu anar al cementiri d’aquí unes hores.

Era una forma eficaç de torturar-nos. D’aprofundir la ferida, de fer més intens el dolor. No totes les dones podien resistir la visió dels bolics de roba, prop de la fossa comuna. Jo hi anava sovint acompanyant amigues que no sabien res dels seus. Mai no he sentit tanta tristor en ma vida! Veure la roba tacada de sang, les pobres pertinences de jornalers i jornaleres mesclades sense cap mena de mirament. Mirant amb atenció podies distingir, sense temor a equivocar-te per la qualitat dels vestits, els pantalons i la jaqueta d’algun funcionari, de mestres i botiguers. Però el que més abundava eren les camises suades dels pagesos que havien anat a cercar a l’hort. Els apuntaven amb els fusells mentre llauraven i segaven el blat. Ningú no trobava mai res de valor que pogués portar el mort. Els falangistes ho robaven tot. La roba de tants innocents! Les persones d’una bona posició social podien portar una ploma, un rellotge, l’anell del casament. Mai ningú no trobava aquests objectes que, recuperats per la família, servirien com a record de l’ésser estimat. Els botxins agafaven qualsevol possible record de valor. Res no escapava a la seva voracitat! Un matí vaig trobar una dona de Porerres plorant davant el bolic del seu home.

-No han deixat ni la pipa de fang que va fer-se a començament de l’estiu -sanglotava la doneta.

No els bastava robar la vida. No era suficient. Rompien les ulleres dels detinguts per humiliar-los, per fer sentir el seu poder. Els agradava veure com caminaven a les palpentes, ensopegant a cada moment, caient al terra. Sentien un plaer immens en constatar l’extrema fragilitat dels desvalguts que portaven a les cunetes. A vegades, si el rellotge del presoner era barat, el trobaven fet miques dins les butxaques dels pantalons de la persona afusellada.

Robar una pipa de fang, feta amb canya del torrent!

Continuava demanant-me com era possible tanta maldat.

Qui era l’autèntic responsable de la matança, el redactor de les llistes, el cervell que ordenava el bestial diluvi de sang? La majoria dels sicaris eren extremadament joves. Alguns no havien fet els vint anys. Els podies veure al costat d’un responsable de més edat. Era el que sabia on anar a cercar la gent, quants en moririen a la matinada. Qui va congriar l’escenari del crim i ajudà a enervar els ànims? Tan sols els sermons des de la trona, la por dels grans propietaris i rendistes? Les proclames contra l’esquerra que escrivia en Llorenç Villalonga, el metge que portava orgullós l’uniforme de Falange i passejava amb en Zayas, en Mateu Palmer i en Francesc Barrado pel passeig del Born?

L’oncle Joan també cercava una explicació a la ràbia desfermada per tots els pobles i llogarets de l’illa.

-Qui té més culpa del que s’esdevé? –em deia-. Els joves que disparen contra els presoners indefensos o els que fan els sermons, és a dir, sacerdots i escriptors com els germans Villalonga? N’Alfonso Zayas, el cap dels falangistes, potser no vagi de matinada a prémer el gallet, però ningú no pot negar que és ell, el policia Francesc Barrado i els militars qui han organitzat aquesta dansa brutal on estam immersos.

El padrí Rafel escoltava en silenci. Potser pensava que no hauria de romandre amagat, que fóra preferible lliurar-se als homes d’en Martí Cerol per compartir la sort del pare i na Isabel.

El coneixia.

Podia endevinar cada una de les seves preocupacions.

Una forma d’alleugerir la pressió sobre la família seria la d’acabar els patiments de forma dràstica. Anar a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil i dir: “No cerqueu més. Som aquí. Deixau en pau la meva esposa, els fills, les nétes. Acabau d’una vegada amb els registres, trucar a qualsevol hora de la nit.”

Provava de llevar-li aquestes idees del cap.

Nosaltres preferíem suportar qualsevol endemesa abans de consentir que es lliuràs als salvatges que sembraven el pànic arreu.

-Padrí, vàreu fer el que pertocava –li explicava-. Qui podia preveure el desenvolupament dels esdeveniments? Tothom pensà a amagar-se imaginant que la sublevació duraria dos dies, com la del general Sanjurjo. Els carrabiners, els socialistes de l’Ajuntament, n’Andreu, els amics de l’Ateneu marxaren vers les pinedes de la badia d’Alcúdia, cap a Alcanada, pensant que la flota de la República arribaria ben aviat a Mallorca. Qui podia imaginar que els militars es farien forts, que resistirien fins i tot a les forces del capità Bayo que desembarcaren a Portocristo?

Les meves paraules actuaven com un bàlsam miraculós sobre l’esperit del padrí Rafel. Em donava la mà per a confirmar, amb ajut del tacte, la meva presència, la realitat d’aquell instant. Talment volgués constatar el miracle de tenir la neteta a la vora, parlant en silenci davant la foganya.

La mare deixava per uns moments la vigilància de la finestra i ens feia una tassa de til•la. Feia temps que ja no podíem beure cafè. No ens queixaven. Ens conformàvem amb el que teníem. Podíem subsistir, lliurar el que ens era sobrer a les famílies més necessitades. No havíem perdut l’esperança en un nou desembarcament republicà, en la vinguda de tropes més ben preparades, amb tancs i artilleria, amb suport de l’aviació. Somniàvem en batalles definitives, en alguna inesperada sublevació popular. Érem com els nàufrags que s’aferren al primer que troben al costat. Surar damunt la tempesta. Aguantar les onades. Arribar amb l’esperit ferm fins al dia següent era el miracle que ens sorprenia constantment.

El padrí em mirava amb tot l’amor del món. Li veia els ulls brillants. No volia plorar al meu davant. Sempre havia estat un home fort, però els esdeveniments superaven les seves previsions. El que pareixia un de tants cops d’estat fracassats es convertia en una guerra que semblava allargar-se fins a l’infinit. Ens trobàvem en un laberint sense sortida, caminant cap a no se sap quina direcció.

-Has vist en Gabriel? Com està na Isabel? –demanava, ansiós.

-És difícil. L’únic que permeten es portar un petit matalàs als presoners, la roba neta, una mica de menjar. Si accepten que deixis a l’entrada alguns queviures, la camisa i el pantaló nets, és bon senyal. Significa que encara són vius, que no els han donat la “llibertat”. A Can Mir, a Can Sales, a Illetes, al castell de Bellver, donar la “llibertat” vol dir enviar-los a la mort. Cap dels “alliberats” no ha tornat mai a casa seva.

La cuina era en silenci. El foc de llenya de pi que cremava a la foganya bastia curioses figures sobre les parets. Talment les ombres que m’atemorien de petita, quan la padrina em contava rondalles, màgiques històries de bruixes i gegants.

-Un dia, quan els camions ja havien partit amb l’acostumada càrrega d’homes que serien executats en unes hores, un soldat de guàrdia em reconegué. Era en Miquel Tonió, un company de jocs infantils a la plaça del Mercat.

Mentre parlàvem, la mare romania al nostre costat, sempre vigilant, en tensió, preparada per si sentia el més mínim soroll pel carrer.

-En Miquel Tonió em va fer un senyal amb la mà –vaig continuar en veu baixa-. No sé d’on va treure un capot de soldat i, de cop i volta, jo ja no era una dona! S’exposà moltíssim amb aquella acció. Si els seus superiors ens haguessin descobert l’haurien tacant a la presó. Una acusació de col•laboració amb esquerrans podia portar-lo als fossats d’Illetes o a llargs anys de presidi. L’oferiment era temptador. No m’ho vaig pensar dues vegades. Volia veure el pare, saber com estava n’Andreu! Na Caterina Tarongí amb capot de l’exèrcit de Franco! Xino-xano, entràrem a l’interior de l’antic magatzem de fustes.

-Vine al meu costat. Com si fossis un altre soldat. Amb aquesta gorra damunt el cap els despistarem. Mai no podrien sospitar que ets una dona –em digué l’amic de la infantesa.

La sort ens acompanyà. Amb summa precaució avançàrem vers l’interior del tenebrós reialme del terror. Tot era en silenci. Només senties dèbils rumors. Una vegada llegits els noms dels que portaven a matar, les veus emmudien, els moviments dels cossos cessaven. Com si els detinguts volguessin fer-se fonedissos. Els sobrevivents, els que no havien estats cridats a pujar al camió provaven de dormir una hora més, fins que sonàs la campana de la sala gran. Dormien? No crec que ningú pogués tancar els ulls després de veure com amics i familiars eren enviats a l’escorxador. Ningú no ignorava que els noms que l’oficial de guàrdia pronunciava no eren per anar a casa, com deien, per enganyar els presos.

-Els pogueres veure? Com es troben? –demanava el padrí Rafel.

En Miquel em porta fins a un racó des del qual es divisava l’interior de la cuina. Des de la distància, vaig poder ullar el pare i n’Andreu que encenien el foc, preparant el beuratge del matí.

-Els donen un tassó d’aigua bruta amb un bocí de pa –em digué en Miquel Tonió. Però a aquestes hores sempre és d’agrair tenir un poc d’aigua calenta dins la panxa! No et creguis que als soldats ens donin res millor! Els oficials sí que tenen cafè i ensaïmades, tot el sucre que volen! Nosaltres, la tropa, ben igual que els presos. I és encara pitjor si no ho prenem. Com podríem resistir fins al migdia? Impossible!

Moments després, en comprovar que no hi havia cap superior a la vista, ens situàrem a un indret protegit de qualsevol mirada indiscreta. La fosca i l’amplada d’una columna em feien quasi invisible. Si hagués albirat qualsevol perill hauria pogut llançar el capot al terra i sortir per una porteta al carrer.

Estava emocionada. El cor em bategava, com un motor desfermat. Des de la distància vaig veure com en Miquel Tonió indicava al pare l’indret om em trobava. N’Andreu també em va veure. Per uns instants restaren com petrificats. Al pare li caigueren al terra els bocins de llenya que portava. N’Andreu es va fregar els ulls, talment veiés visions. Deixaren el que feien i varen fer unes passes per apropar-se al racó on romania amagada. Però en Miquel els va haver d’aturar. Els digué unes paraules a cau d’orella. Vaig veure que feien signes afirmatius amb el cap. No feren cap altra passa. Es quedaren mirant per la finestra de la cuina, sense creure que jo era a uns metres del seu costat. La situació era summament perillosa. El nostre bon amic es jugava anys de presó. No podia fer res més. No podíem prologar ni un minut més la trobada. Ens acomiadàrem amb una intensa mirada i gests de salutació tremolosos. Tots pensàvem el mateix. I si aquella era la darrera vegada que ens podíem veure?

No podia contenir les llàgrimes. El rostre seriós del pare m’indicava que no era hora de plorar. El seus ulls em deien que havia de ser forta, ajudar la mare i el padrí a resistir.

Havíem tengut sort. Els oficials dormien. Mancava encara una hora per a despertar els presoners. Els soldats de guàrdia miraven cap a un altre indret. No ens veieren quan em vaig llevar el capot i sortia per la porta del darrera de Can Mir.

El pare i n’Andreu eren vius! Sense poder aguantar la meva emoció vaig donar una abraçada al meu amic.

El padrí escoltava la història sense dir res, emocionat.

La mare plorava silenciosament.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS