pobler | 06 Agost, 2020 22:26 |
Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Les flames - (Un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)
D’infants no sabíem què podia haver-hi enllà de les vies del ferrocarril. L’arribada del monstre fumejant era un espectacle grandiós! El fum, les guspires que sortien de la caldera, el maquinista i els fogoners, sempre mascarats, semblants als dimonis de Sant Antoni, ens feien sentir com si visquéssim enmig d’una de les rondalles que ens contava la padrina. En la imaginació infantil el tren no deixava de ser un dragó gegantí capaç d’engolir-se tot el que produïa la pagesia. Com era possible que en uns dies els vagons d’aquella màquina infernal fossin capaços d’emportar-se el contingut dels centenars de carros amb les mongetes, el blat i les patates que arribaven a l’estació? Per a una ment infantil era mal d’entendre. Restàvem bocabadats. Com si tot el poble visqués solament per alimentar l’enorme màquina i l’enfilall de vagons que estirava! Talment com si els nostres amics i familiars formassin part d’un exèrcit d’esclaus condemnats a feinejar eternament per alimentar l’infernal ésser que treia fum i foc per la boca. Un poderós giny de ferro que feia desaparèixer en un no-res l’esforç d’un any de feina. (Miquel López Crespí)
Sortosament vaig poder arribar a casa nostra sense que ningú registràs les senalles amb els queviures.
Els guàrdies civils que vigilaven el tren no es fixaren en la meva presència ni molestaren els altres passatgers. Romanien mig endormissats. Tan sols revisaren els bolics d’unes gitanes que anaven a vendre llençols. Els feren unes preguntes i després les deixaren en pau. Els veies despreocupats, com si aquell dia no tenguessin ganes de molestar les persones que anàvem de viatge.
No m’hauria agradat gens que les sobrassades de Son Flor acabassin a una caserna de la Guàrdia Civil repartides entre gent que possiblement sortia a les nits a matar els nostres.
Veia els guàrdies a la plataforma exterior del vagó, fent-se una cigarreta i mirant indiferents el paisatge. Pels molins que es començaven a divisar en la distància i pels horts sembrats de mongetes endevinava que no mancava gaire per arribar al poble.
L’estació! Un dels indrets més estimats de la meva infantesa! Sortíem d’escola a les cinc de l’horabaixa. Aleshores era el moment de l’aventura, d’anar a la recerca de misteris, d’endevinar qui eren les persones que davallaven del tren a les cinc i mitja de l’horabaixa.
Coneixíem a la perfecció els nostres veïns: comerciants que tornaven després d’anar a Palma, a resoldre problemes del negoci, el mecànic que necessitava unes peces per als motors dels molins de marjal o del camió i el cotxe que no rutllaven, els pagesos que havien comprat o venut un hort, una casa, i anaven al notari d’Inca. Era la rutina de cada dia. Gent coneguda, amics del pare. Però a vegades arribaven visites estranyes que augmentaven al màxim la insaciable curiositat que ens dominava. Ens preguntàvem qui eren les dues dones vestides de colors alegres, pintades, amb flaire de perfums exòtics i que, rient, es perdien en direcció a la fonda del carrer de Pollença. Per què aquest local tenia tan mala anomenada i la padrina no volia que hi passàssim pel davant? Què s’amagava rere els vidres de coloraines de l’entrada? Quin era el motiu de tanta música i tantes rialles que s’hi sentien sovint? I la causa per la qual les beates del poble se senyaven tres vegades quan passaven davant el portal?
Moltes vegades ens situàvem a una distància prudencial del portal. Ens amagàvem rere les plantes del jardí del convent per mirar el que hi succeïa. Talment ens lliuràssim a un gran pecat. Procuràvem callar. Pessigàvem qui parlava alt. Teníem por que ens trobassin provant d’esbrinar què s’esdevenia rere la porta dels misteris. Un horabaixa havíem seguit les dones perfumades d’ulls i llavis pintats i xals multicolors. Xino-xano anàrem rere aquelles persones tan diferents a les pageses que tractàvem diàriament. Moments després de l’arribada poguérem veure com alguns homes, amb camisa nova i ben pentinats i clenxinats s’apropaven al local. Què hi cercaven? Per quins motius jovençans, pagesos i menestrals de totes les edats es posaven la camisa nova en un dia de feina? Romaníem expectants, talment anàssim a robar o cometre un crim.
Nosaltres teníem por que la família ens trobàs jugant allà. Constatàvem un comportament summament curiós en aquells coneguts. Abans d’entrar a la fonda miraven a dreta i esquerra, com si tenguessin por a un seguiment secret. Alguns no s’atrevien a travessar les misterioses portes amb vidres de coloraines. Donaven un parell de voltes, vigilant el carrer. Al final, com si realitzassin una acció prohibida, hi entraven d’un cop. Ben igual que si fessin un pecat, fugissers esperits penetrant en una desconeguda dimensió del temps i l’espai.
Durant una llarga època, fins ben entrada l’adolescència, mai no sabérem que era el que s’amagava rere els grans finestrals de la fonda del carrer de Pollença. Amb els anys, el misteri deixà d’ésser-ho i comprenguérem per què les beates del poble se senyaven quan hi passaven pel davant i per quins motius la mare no volia que anàssim a jugar per aquells indrets.
Tanmateix, l’estació era un lloc màgic que ens feia imaginar universos desconeguts.
D’infants no sabíem què podia haver-hi enllà de les vies del ferrocarril. L’arribada del monstre fumejant era un espectacle grandiós! El fum, les guspires que sortien de la caldera, el maquinista i els fogoners, sempre mascarats, semblants als dimonis de Sant Antoni, ens feien sentir com si visquéssim enmig d’una de les rondalles que ens contava la padrina. En la imaginació infantil el tren no deixava de ser un dragó gegantí capaç d’engolir-se tot el que produïa la pagesia. Com era possible que en uns dies els vagons d’aquella màquina infernal fossin capaços d’emportar-se el contingut dels centenars de carros amb les mongetes, el blat i les patates que arribaven a l’estació? Per a una ment infantil era mal d’entendre. Restàvem bocabadats. Com si tot el poble visqués solament per alimentar l’enorme màquina i l’enfilall de vagons que estirava! Talment com si els nostres amics i familiars formassin part d’un exèrcit d’esclaus condemnats a feinejar eternament per alimentar l’infernal ésser que treia fum i foc per la boca. Un poderós giny de ferro que feia desaparèixer en un no-res l’esforç d’un any de feina.
Més endavant li perdérem la por. Als deu anys ja sabíem que el dragó espetegant i sorollós era simplement una joguina una mica més gran que la que ens regalaven els pares el dia dels Reis. Un mitjà de transport especial dominat per un implacable domador: el maquinista, la persona que, amb un simple gest de la mà, podia aturar el tren, fer-lo anar marxa enrere, aconseguir que sortís el vapor, xiulant, que feia tremolar els vidres de les cases que envoltaven l’estació.
Jugàvem un joc perillós. Ens situàvem al costat de les vies i quan sentíem el xiulo de la màquina apropant-se a l’indret on l’esperàvem, posant l’orella damunt el raïl calculàvem el temps aproximat de l’arribada del tren. Ho intuíem per l’imperceptible tremolor del raïl, pel fum llunyà que es distingia rere ametllers i sembrats. Érem completament inconscients de l’accident mortal que podria esdevenir-se si ens erràvem calculant la distància. Aleshores situàvem una moneda de deu cèntims sobre les vies i, apressats ens amagàvem rere els feixos de blat acabats de segar o la soca dels arbres dels voltants. El siulo de la locomotora es feia més intens, més aterridor. Ens tapàvem les orelles i giscàvem amb totes les forces just en el moment que les poderoses rodes de l’infernal giny esclafaven la moneda. Els vagons passaven com una vibrant exhalació al nostre costat omplint-nos els ulls de la carbonissa que ens cegava per uns instants.
En recuperar la vista, plorosos encara per les guspires que expulsaven els engranatges de la màquina, anàvem a comprovar què havia passat amb els deu cèntims.
Oh, miracle! Les monedes restaven convertides en una fina làmina de metall on ja era completament irreconeixible l’escut d’Espanya. Aleshores rèiem, oblidant els nervis per una aventura que ens semblava extraordinària. Enfrontar-se al dragó de foc, penetrar en els seus dominis, desafiar l’atronador soroll, la vibració dels raïls, el fum i les guspires de foc que sortien des de la negror antiquíssima del metall. Un calfred ens pujava des dels peus fins al clotell quan notàvem com la terra tremolava al pas del tren. Però ara ens tranquil·litzàvem. Havíem vençut la por, desafiat les prohibicions dels pares sense que ens passàs res! Però ara l’estació ja no era el lloc dels nostres jocs de la infantesa.
Les banderes de Falange que penjaven a la porta d’entrada, els cartells amb les imatges de José Antonio i el general Franco ja ens indicaven que l’univers de misteris que enyorava restava esvanit de forma definitiva. Vaig trepitjar la gravilla de l’estació amb temor. Mai no sabíem què podia ocórrer, quina nova malifeta serien capaços de fer els falangistes. Sortosament, tot romania desert. Eren les deu del matí. Els pagesos ja feia hores que eren al camp. A les cases només quedaven els vells i els menestrals, els propietaris de les botigues de roba i de les dues adrogueries del carrer Major i sa Plaça. Se sentia el martell dels ferrers colpejant el metall roent. Mirava al meu voltant. La gent que restava al poble feinejava en silenci, temorenca. Ningú no estava segur de res. Qui sap si algun veí et podria acusar d’haver-te vist a un míting dels socialistes o d’Esquerra Republicana Balear! Millor callar, provar de passar desapercebut. Que ningú es fixàs en la teva persona. Esdevenir invisible. Fer-se fonedís.
Caminava apressada i en silenci.
Vaig notar que alguns coneguts tenien por de saludar-me. Abans de topar-se amb mi giraven en direcció a un altre carrer per no veure’s en l’obligació de dirigir-me la paraula. Altres, passaven al meu costat, capbaixos, avergonyits de no dir-me res.
Era el pànic, planant ferm i poderós pels indrets que conegueren els nostres jocs d’infants, les esperances de feia uns mesos solament.
Pensava que, si seguia en direcció a casa hauria de passar per davant l’antiga joiera, el local que ens destrossaren els primers dies del Moviment.
No em veia amb cor de tornar a veure el taller el pare, ara convertit en seu de Falange, amb la bandera bicolor i la del partit dels botxins presidint la façana. La darrera vegada que vaig tornar al poble, les dones de la Sección Femenina sortiren a fer bulla en veure’m. Per a elles les desgràcies de la gent que tancaven a la presó i feien desaparèixer no significaven res. Vivien en una festa contínua. Deixaren el xafardeig a la rectoria, els rosaris, per l’entreteniment de cosir uniformes i fer paquets de menjar per als soldats del front. Les falangistes que coneixia eren dolentes, sense cap mena de sentiment. Res no detenia la seva maldat. Havien nascut així, sense ànima, cíniques, assedegades de sang?
No ho sabia.
Difícil esbrinar com és el cor d’una serp!
Aquell dia, en veure que passava per davant el local sortiren a insultar-me. -Xuetona... on vas tan de presa? Roja, ets una roja ben igual que el teu pare i la teva germana. Rojos i xuetons -cridaven, talment fos un joc, insensibles al dolor que em dominava-.
Mentre m’envoltaven vaig tenir temps de donar una ullada al que restava de l’antic negoci de la família. Encara hi havia els prestatges de la joiera. Abans, plens de polseres, anells i arracades. Ara eren completament buits, amb quatre llibres i revistes de propaganda. Els retrats d’un munt de generals colpistes presidien la sala on el pare em llegia les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, els poemes de Gabriel Alomar, citacions dels clàssics grecs, escenes del teatre de Shakespeare...
-Digués ¡Arriba España! –repetien, sense aturar, fent la salutació romana.
No les vaig obeir.
Si hagués vist algun dels homes d’en Martí Cerol m’hauria vist obligada a fer-ho. Però les quatre jovenetes que m’escopien al rostre la paraula “Xuetona!” no m’atemorien. Les coneixia de petites, de quan anaven amb les monges i els queia el moc del nas. Més d’una era de casa pobra i jo els havia regalat alguna de les meves joguines. Em vaig fer la desentesa accelerant el pas, fugint el més ràpidament possible d’un indret que encara servava entre les seves parets bells records de la meva joventut.
-Et denunciarem –continuaven dient, enfurismades-. Et vendran a cercar i et farem beure oli de ricí. Els xuetes matàreu al Bon Jesús! Anireu a la foguera. Pagareu tot el que heu fet contra la religió!
Finalment es cansaren i em deixaren en pau. Tornaren al local, ben igual que una al·lotea que sortís un moment al pati per jugar a fer mal a les persones.
Feia dues setmanes que no veia la mare i els padrins. Esposes i filles dels detinguts que venien del poble em deien que la mare resistia. Feia vida de portes endins. Quasi no sortia al carrer. El més imprescindible: anar a la botiga a comprar una mica d’oli, llegums, sal... Poca cosa més. Podríem estar plegats uns dies. La família estava dividida, com si ens haguéssim xapat amb un poderós tall de destral. Uns a la presó, el padrí amagat i jo vivint a casa de l’oncle Joan, únic sistema per a poder estar a l’aguait del que s’esdevenia a Can Mir i a la presó de dones.
Un dia vengué a cercar-me na Matilde Mulet, una al·lota del poble amb el pare i la mare empresonats. No sabia res d’ells. Estava desesperada. Primer li digueren que el seu pare estava tancat al castell de Bellver, amb n’Emili Darder i tants d’altres esquerrans. Hi anava cada dia, pujant a peu des de Palma, ja que no tenia diners per pagar el tramvia fins a la barriada del Terreno. Un dia els guàrdies li confessaren que podia tornar-se’n amb la roba i el menjar que portava. No volgueren agafar la senalla que contenia tot el que posseïen: unes camises, els pantalons cosits mil vegades, un poc de pa amb formatge. La riquesa dels pobres no consistia en béns materials, en diners, en menges exquisides. Na Matilde Mulet era rica en amor pels seus, en dedicació absoluta. I per això mateix ens feien patir, ens humiliaven, ens portaven a matar. Què fer quan et diuen que no tornis mai més? Desesperar definitivament? Si no et rendies, si resisties la follia regnant, començava l’acostumada i trista peregrinació: el vaixell Jaume I, el fortí d’Illetes, Can Mir... Na Matilde trescà per les presons d’Inca i Manacor, anà per tots els ajuntaments de la comarca. Arreu li deien que no en sabien res. Ningú li donava indicis d’on podien ser els pares. Un dia decidí anar als cementiris per veure si entre els bolics de roba que els fossers deixaven a l’entrada hi trobava la dels familiars. Quantes vegades, a primera hora del matí no va ensopegar amb els escamots que sembraven el terror pels camins propers a Ciutat! Hagué de contemplar sola l’escena dels enterradors llançant els cadàvers a la fossa comú, les riallades dels falangistes que encara no havien marxat de l’indret de les execucions a les set del matí. Alguns no abandonaven l’escorxador fins que no acabaven les ampolles de licor que els enviava la rància aristocràcia palmesana. Descendents de les dames que assistien a la cremadissa dels jueus conversos en el bosc de Bellver durant el segle XVII? Hereves dels senyors de possessió que aplaudiren la mort de na Caterina Tarongí i oferien gelats de canyella i sucre al pare Garau i altres distingits membres del Sant Ofici? Hi hagué centenars de persones aplaudint l’assassinat de n’Emili Darder, n’Antoni Mateu, n’Alexandre Jaume i n’Antoni Maria Ques. Munió d’al·lotes de Falange es delien per preparar un bon berenar de xocolata amb ensaïmades als criminals que finien la seva tasca a trenc d’auba. Quantes relacions no s’establiren entre els carnissers de les matinades i les exaltades militants de la camisa blava! Els enervava la sentor de la sang? Eren igual que les marqueses que assistien a l’esquarterament de viu en viu dels agermanats, les que aplaudien des dels seients endomassats de les tribunes oficials els gemecs dels jueus quan les flames fonien la carn? Mai no vaig entendre aquelles relacions. Com era possible que una al·lota jove volgués agafar la mà d’un home que acabava de matar una persona, orinat sobre el batle d’Inca i de Palma, els diputats d’esquerra? Quina mena d’estimació podia existir vers un salvatge? Es produïa una malaltissa excitació avivada per la presència violenta del dolor? No ho sé. El cos em tremolava de cap a peus quan pensava en la degeneració humana, en la perversitat que niava en el cor de tanta gent. El cert és que un dia na Matilde Mulet trucà a casa de l’oncle i, ansiosa, em suplicà que l’acompanyàs.
Què fer? Les situacions més inesperades arribaven així, de sobte. Ni jo mateixa no sabia si el pare i n’Andreu ja eren morts. Amb na Matilde férem la peregrinació més angoixosa de la nostra existència. El cementiri de Palma, els redols de la fossa comuna esdevingueren un indret tan conegut com casa nostra. Hi anàrem sovint però mai no trobàrem cap indici que ens orientàs. També arribàrem fins a Porreres, a Son Coletes... Els falangistes dels pobles ja ens coneixien pel nostre posat, per la roba negra que vestíem. Ningú no esperava cap miracle. La majoria havien perdut l’esperança de trobar vives les persones que estimaven. Quins viatges més trists, sempre amb la por de rebre la notícia cruel. Als cementiris ens ajuntàvem amb esposes i mares, amb les germanes de nombrosos desapareguts. Esdeveníem la confraria del dolor. A Manacor ensopegàrem amb terribles visions. Hi anàrem a mig matí, quan els sicaris del capità Jaume ja no hi eren. Els fossers no ens digueren res. Estaven acostumats a veure arribar munió de familiars de les víctimes. Tan sols ens indicaren un indret on es podia veure un munt de bolics de roba. A un racó i ben visible hi havia un munt de troncs de llenya fumejants. Entre el caliu poguérem distingir ossos humans. Ens hi apropàrem enmig d’una pudor espantosa. Hi restaven cossos a mig cremar d’altres dies. Com si els botxins no poguessin amb tanta feina! Les restes encara no consumides per les flames ens permetien constatar com molts d’aquells homes i dones havien estat llençats a la foguera amb les mans fermades a l’esquena.
Per les estranyes i inversemblants posicions que conservaven els cossos no consumits per la foguera podies imaginar que els presoners eren llançats vius al foc.
Arreu es veien les llaunes del petroli que tiraven a la llenya per aconseguir una ràpida desaparició dels cadàvers.
Què pretenien actuant així? Provaven d’esborrar les petjades dels crims? Imaginaven que ningú no recordaria els noms dels morts i era suficient llançar més i més litres de combustible per volatilitzar la memòria de pares i germans?
Ens miràrem, espantades.
Cremar la gent de viu en viu?
Quina borratxera de sang planava damunt els nostres pobles i ciutats?
Ens llegíem el pensament amb la mirada. No era necessari pronunciar cap paraula. Mai no hauríem pogut imaginar aquell grau de barbàrie. Era evident que els regaven amb benzina i després els calaven foc! El Mal, amb ganivet a la boca i torxa a les mans entrant a les cases sense pietat, separant les persones que s’estimaven, destruint famílies, els amors més tendres, deixant enrere un caramull de vídues, orfes i llàgrimes.
Al principi no ho podia creure.
Després va ser una evidència certa.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |