Administrar

Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 02 Agost, 2020 00:49 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res. Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira. (Miquel López Crespí)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res.

Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira.

Aquests homes que feinegen entre deixalles... saben, poden imaginar el que va significar aquest cine per a generacions i generacions d´habitants del poble? Esperar que arribi el dissabte o el diumenge per a posar-se roba neta, anar a conèixer Madrid, Nova York, Roma, París, sense necessitat de sortir d´entre els quatre carrers que ens agombolen. No importa gens el que expliqui la pantalla si ens permet fugir per unes hores de la rutina diària, la preocupació per l´anyada, la manca de gasoil per al motor del molí, els preus del blat, que enguany pot ser molt baix. La gent es perd enmig de les històries d´amor i gàngsters, exòtics viatges de princeses rebels... Vacaciones en Roma, amb Gregory Peck i Andrey Hepburn! Qualsevol història serveix per oblidar les cartilles de racionament, els familiars que es perderen una nit pels murs d´execució de Porreres, el Fortí d´Illetes, el cementiri de Ciutat. Millor anar a veure Lo que el viento se llevó, perdre's enmig de les grans possessions americanes d´abans de la guerra civil, amb aquells servicials negrets sempre al servei dels senyors, blancs, evidentment!, contraris a Abraham Lincoln que vol alliberar els esclaus dels fuets dels capatassos, les vendes de persones enmig de les places i carrers d'Alabama, San Francisco, Nova Orleans.

Tot ha desaparegut en uns instants. I, de cop i volta, constatar que la pel·lícula s´ha acabat. Tornar lentament a la realitat. Sentir a poc a poc el soroll de la pluja sobre els vidres dels finestrals del Santuari.

Som a Lluc, amb la padrina. A poc a poc tornen les veus. Ara el film es fa real.

Finalment ens donen les mantes, les claus, els llençols.

“Us acompanyarem”, diu el responsable de la recepció. “Vosaltres sols no podreu anar-hi amb les maletes i l´embalum que portau!”.

Entre els tres ens repartim l´equipatge i tot el que necessitam per estar aquestes setmanes al santuari.

Caminam pel passadís central de la planta baixa. En altres ocasions, quan veníem per l´estiu, sempre anàvem al primer pis. Malgrat la gentada d´aquells estius, era un lloc més tranquil. No hi arribava tant el soroll dels residents entrant i sortint de les habitacions, anant a missa a escoltar els blauets o visitar el museu. El restaurant del santuari, tancat a l´hivern, era ple de gom a gom a l´estiu. Les persones amb més possibilitats econòmiques no llogaven cuines ni, molt manco, es mesclaven amb els pagesos i menestrals que pul·lulaven per la cuina col·lectiva i el menjador per als peregrins. Els rics sempre tenien plat preparat al restaurant, lluny del poble treballador, dels petits menestrals dels pobles que es podien permetre romandre a Lluc però sense despeses extraordinàries. Es feien ben evidents les diferències de classe! Les senyores dels rics no eren a la cuina col·lectiva escaldant les gallines per a llevar-hi les plomes, fent bocins el conill que anirà a la cassola, tallant la ceba i les tomàtigues per al sofrit!

Des dels grans finestrals que donaven a l´exterior miràvem aquelles tauletes de marbre amb cobertures de lli brodat i tovalloles blanquíssimes, amb la marca del restaurant a un raconet. Ens distreia veure com els cambrers paraven taula: munió de plats, culleres, ganivets i forquetes, tassons per beure vi i aigua, petites culleretes per a les postres... En el restaurant no hi havia els crits i gatzara de les cuines individuals, del menjador col·lectiu. Era un indret especial, talment un temple dedicat als déus del menjar; tot era silenci. S´hi parlava en veu baixeta, xiuxiuejant. Ens sorprenia constatar com els fills d´aquells matrimonis estufats eren com els pares: seriosos, sense rialles, obedients, amb vestits netíssims, just acabats de planxar. Els senyors portaven les criades a Lluc! Els al·lotets pareixien robots. Ens feia gràcia tanta solemne immobilitat, Des de les finestres els fèiem jutipiris en una provatura de fer-los riure, de fer que modificassin la seva actitud d´estàtua.

Impossible! Estaven ben ensenyats. No hi havia forma, malgrat els traguessin la llengua, els fessis facècies. Et miraven hieràticament i, de lluny estant, veies com es senyaven per resar les oracions pertinents abans de començar a dinar.

Dolents com érem, si en cap ocasió els trobàvem anant de passeig amb la criada, ben vestits, tan netets, fèiem el possible per llançar-los terra i aconseguir que s´embrutassin una roba no apta per a jocs infantils. I si hi havia fang pel terra, molt millor! Si aconseguíem el nostre propòsit, veies com mudaven el rostre sense saber el que havia passat. Es miraven els pantalons, tots bruts, i, sense que fallàs marxaven plorant a cercar el recer de les faldes de la criada. Però no podien escapar de les persecucions. Ensinistrats a caçar gorrions amb els nostres tiradors de goma, podíem encertar el llançament d´una pedra a llarga distància. Amagats entre els arbres, disparant des de qualsevol racó, els podíem fer la vida impossible. Perseguir els autors de l´atemptat entre els arbres i matolls del bosc, escodrinyar els racons de l´hospederia on ens amagàvem? No era possible. Sabíem escapolir-nos. Coneixíem els enfonys on ens podíem fer invisibles. El monestir no tenia secrets per a nosaltres.

M´adon que, per aquells senyorets, anar a Lluc no era fer vacances. El seu patiment devia ser insuportable. Hieràtics, a les ordes dels pares, clenxinats, perfumats, rebent les endemeses, el més probable era que somniassin tornar a l´ambient protector de casa seva o els col·legis.

Però ara no és l´estiu. El vent xiula pels passadissos del santuari mentre avançam cap a la cambra. Pens que algú ha deixat algun finestral obert. De cop i volta, un exèrcit de fulles portades pel vendaval em donen al rostre.

El recepcionista que ens acompanya es gira i diu: “Sembla que hi ha una finestra oberta. De seguida que us deixi a la vostra habitació aniré a tancar-la. En cas contrari pot haver-hi portades, sorolls que no us deixaran dormir i, a més a més, la brutor pot omplint els passadissos”.

No diem res. M´apuj el coll de l´abric i mir amb amor les gruixudes mantes de llana que port. Amb aquest tapament no hi ha por de fred!

Obrim la porta i entram d´una volada. Com si ens volguéssim protegir del corrent d´aire que inunda els passadissos.

El recepcionista deixa les maletes prop del llit, s´acomiada i marxa a tancar les finestres obertes per la ventada.

--A la nit vendré a portar-vos un braseret amb caliu. Com podeu imaginar, el santuari no disposa de calefacció central, però sempre tenim foc encès per als hostes d´hivern. Aquestes setmanes estareu tranquils. A tota l´hospederia només hi trobareu en Josep, que també ha vengut a curar-se per prescripció del metge, i dues germanes, dues campaneteres que vénen cada hivern i s´estan un mes entre nosaltres. Malgrat són una mica esquerpes, si agafau confiança poden fer-vos companyia i anar junts a missa. Bé, vos deix. La ruixada és fa més forta i he d´anar a tancar els finestrals.

Des del portal, just abans de tancar la porta, encara té un moment per a dir-nos:

--Aquests dies hi ha molt poca gent. Ja ho véreu. Només trobareu un altre malalt. Ja us n´he parlat d´ell. Es diu Josep Ferrer. Bona persona, malgrat no va a missa. No pot caminar gaire. El trobareu durant el dia assegut al bar de la cantonada, llegint el diari o escoltant la ràdio. Com us he dit, també hi ha na Joana i na Beatriu. Són fadrines. Tot el dia són a l´església, resant el rosari davant l´altar de la capella de la Verge.

I amb aquestes paraules tanca la porta i ens deixa sols a la cambra.

Ja hem arribat! Mir l´habitació. Dos llits, una tauleta, quatre cadires, una moderna sala de bany. No em puc avenir! Com han canviat les coses d´ençà els estius dels cinquanta! Han enrajolat el terra, hi ha cambra de bany, un armari modern i funcional, dos llits nous de trinca. La padrina també resta aturada per uns moments i em mira com dient “Lluc ja no és el que era”. No sé si la reforma afecta tot el santuari o només la planta baixa, la més usada pels visitants, El cert, emperò, és que aquesta habitació no té res a veure amb les que sempre havia conegut en el passat. Aleshores, quan amb la repadrina i les germanes petites ocupàvem dues habitacions de la primera planta, tot era ben diferent. Els mobles eren molt antics, com els de casa. El pare deia que eren donacions de les beates. Les donacions no eren solament de diners o terres: també hi havia gent que enviava carretades de mobles per a muntar l´hospederia. Vells armaris de nord, llits amb cobricel, alguns de caoba, treballats per experimentats artesans dels segles XVIII i XIX.

M´agradaven aquelles cambres, tan diferents una de l´altra, amb mobles d´èpoques remotes. Era com si no t´haguessis mogut de casa teva. Respiraves la mateixa flaire de fusta antiga, de bigues netejades amb oli de lli, de parets blanques just acabades d´emblanquinar. Sempre m´havia demanat qui tenia cura de tantes habitacions. Tot ben net, com acabat de fer. Passaves el dit pels mobles i no trobaves senyals de pols. Les rajoles, com si s´haguessin acabat de fregar. On era, on vivia l´exèrcit de persones que es necessitava per tenir en condicions aquella gran hospederia?

No he descobert mai el misteri. Talment com si el servei fos un estol d´àngels invisibles. Alguna vegada, una ombra fugissera en la fondària del passadís; d´altres, un carretó solitari amb tot d´estris de neteja. Qui el portava? On era el misteriós personatge que feinejava amb aquell instrumental?

Sovint em feia el propòsit de demanar-ho al primer frare que ensopegàs, anar a la recepció i fer les preguntes pertinents. No ho vaig fer mai i el misteri es va fer permanent, sense possibilitat de solució.

És hora d´obrir les maletes, posar la roba i els llibres als armaris. Estirar els matalassos i fer el llit. Crec que necessitarem les quatre mantes que ens han donat. Farà molt de fred a la nit? El recepcionista ens ha promès un braser amb caliu, senyal que el termòmetre baixa alguns graus a la posta del sol. És la meva primera experiència d´estar a Lluc per l´hivern. A l´estiu quasi no portàvem roba: un parell de calçons curs i quatre camises. Cap problema. Ara serà diferent. Basta sentir els trons rodolant per l´altura per fer-se conscient del clima que ens espera. I aquesta era l´atmosfera d´aire pur que necessitava per a guarir-me de la malaltia fictícia? M´imagín igual que Chopin el dia que arribà a Valldemossa, amb la diferència que jo no estic tuberculós i, realment, el clima no afectarà gens la meva “recuperació”. Em sent més fort que mai. L´alliberament de la disciplina del col·legi, no haver de sentir uns professors avorrits ni llegir els llibres de text em dóna una sensació de llibertat infinita. Tan sols tenc ganes de submergir-me en la lectura de les novel·les que he portat, sortir d´excursió quan faci bon temps, entretenir-me en la contemplació de les meravelles del museu... Encara no puc entendre com he pogut enganyar la família, les bruixes i curanderes del poble, el metge, el senyor Sion. Tots han caigut en el parany de la meva comèdia: les gotes de sang en el mocador, els mentiders trenta-nou graus de febre, fer veure que vomitava el menjar. Què senzill enganyar els pares si ho saps fer bé! La preocupació per la teva salut els tanca els ulls, no poden veure el que és evident.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS