Administrar

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La follia – (un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 16 Juliol, 2020 23:35 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La follia – (un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Repartíem el que ens arribava entre les famílies dels carrabiners detinguts. Les esposes, mares i fills dels presoners menjaven garroves per dinar i sopar. Cercaven clovelles de taronges i patates entre els fems. Temps de fam i silenci. A vegades vaig veure alguns dels familiars dels socialistes tancats pugnant per agafar el pa dels cans. Teníem prohibit aturar-nos a parlar enmig del carrer. Reunir-nos era optar per la tortura i la detenció. Però jo no tenia por. De bon matí agafava una senalla amb mongetes i patates, el que tenguéssim aquell dia, i ho deixava a les cases que tenien gent empresonada i desapareguda.


La mare va aprovar de seguida la idea d’anar a viure a Ciutat, a casa de l’oncle Joan. Era l’única manera d’estar al costat del pare, la germana, n’Andreu. Aviat descobrírem que els homes eren a Can Mir, un magatzem de fusta esdevengut lloc d’internament. Na Isabel havia anat a caure a Can Sales, la presó de dones.

-Pots marxar en voler –em digué la mare, decidida-. Agafa algunes mudes de roba pel pare i na Isabel. Sortosament, en Josep és a Barcelona. Les camises i pantalons del teu germà poden servir a n’Andreu. Tenen la mateixa talla. L’hem d’ajudar en tot el que puguem. Tu no passis pena. Ja m’arreglaré com pugui. Amb els animals del corral i els quatre pebres i tomàtigues de l’hort podrem sobreviure. Ja ho veus. A vegades ens deixen a la porta algun sac de patates i mongetes. Qui deu ser que es recorda de nosaltres? És mal d’endevinar. Un dia, quan passi aquest vendaval furient, ho hauríem d’esbrinar. La majoria d’amics i coneguts ens ha abandonat. Tants que venien per la joieria a demanar un favor i ara, en veure que ens han robat i tancat a la presó, fan de no veure’ns!

Si amb el temps sobrevivíem a l’endemesa dels malfactors voldria saber qui ens ajudava per les nits. Qui era, d’on procedia la mà amiga que ens donava suport enmig de les ombres i els botxins? Pagesos que reberen queviures de la cooperativa de consum, mares agraïdes al pare per haver portar els seus fills malalts a l’hospital? Algú inconegut, receptor d’un préstec per casar la filla, pagar la contribució?

Quina diferència de comportament! Uns cremaven els llibres de comptabilitat del pare, els rebuts que encara havíem de cobrar a fi de no retre comptes; altres, ens ajudaven portant sacs de cigrons d’amagat. Possiblement amics silenciosos amb valor abastament per a jugar-se la vida. Els uns i els altres. Els bons, al costat nostre; els altres, dolents, enverinats, els que havien destrossat la joiera, incautat les existències de la cooperativa, fent tot el possible per humiliar-nos i que sentíssim al damunt tot el poder dels guanyadors.

Sense el suport d’aquestes desconegudes mans amigues, la tenebror dels dies del Moviment hauria estat pitjor. Què podríem haver fet sense poder obrir el negoci, amb el pare i el padrí tancats i amagats? Com aconseguir un mínim de diners per a subsistir? Ja no teníem res. Era un miracle que ens haguessin deixat la casa! El futur esdevenia un enorme interrogant, un pou profund d’on, pensàvem, no podríem sortir mai més.

Repartíem el que ens arribava entre les famílies dels carrabiners detinguts. Les esposes, mares i fills dels presoners menjaven garroves per dinar i sopar. Cercaven clovelles de taronges i patates entre els fems. Temps de fam i silenci. A vegades vaig veure alguns dels familiars dels socialistes tancats pugnant per agafar el pa dels cans. Teníem prohibit aturar-nos a parlar enmig del carrer. Reunir-nos era optar per la tortura i la detenció. Però jo no tenia por. De bon matí agafava una senalla amb mongetes i patates, el que tenguéssim aquell dia, i ho deixava a les cases que tenien gent empresonada i desapareguda.

Ara s’encarregaria de fer-ho la mare. Si jo marxava a Ciutat, ella hauria de multiplicar-se per dos, per quatre. Portar la casa, atendre la padrina, aconseguir que ningú no s’adonàs de l’amagatall on romania el padrí.

Sabria resistir sola, sense que jo estigués al seu costat? Era molt forta, però el feix que li deixava podia ser excessiu.

La situació es complicava per moments. Què fer enmig de tanta confusió? No trobava altre camí al meu davant. Si volíem saber el que passava amb el pare i na Isabel, el destí que esperava n’Andreu, jo havia d’anar a casa de l’oncle el més ràpidament possible.

-I el padrí? –vaig dir a la mare-. Creus que podrà resistir?

-No et preocupis, Caterina. És més fort que el roure. Si li puc fer una mica de calent i, a la nit, quan ningú no vigili, pot fer quatre passes per la cuina, resistirà tot el que hagi de resistir. S’entretén fent les senalles. L’anima pensar que fa una feina útil per a la família. L’únic problema seriós és la padrina. Dia a dia va perdent l’enteniment. Hem de procurar que mai no s’adoni que tenim el padrí a casa, no fos cosa que ho digués a algú.

Era evident que la padrina Margalida empitjorava gradualment. Sovint, quan menys ho esperàvem, anava a l’habitació de na Isabel, als altres dormitoris i, sense que hi poguéssim fer res, desfeia els llits i els tornava a fer. Anava embogida. Fregava les cambres contínuament. Canviava les cadires de lloc. Es passava hores netejant els vidres de les finestres, fent net els canteranos, traient i tornant a posar la roba dels armaris. La deixàvem fer. Almanco s’entretenia. Parlava sola. A vegades semblava que renyava fantasmes. La trobaves dreta, enmig del passadís, discutint amb les ombres. D’altres, asseguda al balancí, iniciava una conversa amb algun moix dels veïns que entrava, silent, al menjador, a la recerca de l’escalfor humana. La miràvem en silenci, sense gosar dir res. Era com si visqués en somnis. La seva vida ja no era la realitat quotidiana que ens encerclava. Res del que nosaltres vivíem tenia sentit per a ella. La vèiem reclosa a l’interior d’un univers boirós, en un món on els desapareguts cobraven vida i vivien al seu costat. No solament parlava amb na Isabel i el padrí Rafel... Sovint feia recomanacions especials a Jesús. Li demanava de parlar amb Sant Pere, convençuda que era el culpable de la desaparició del seu home, el gendre i la néta. Estava disposada a anar a missa de genollons si Sant Pere aconseguia la llibertat dels detinguts.

Vaig parar esment en el que deia.

-En Martí Cerol és un enviat del diable. No té ànima. Només pensa a fer mal. Satanàs no perdona que vagi a missa. Em voldria fer de les seves. Que em convertís en una beata falsa. Com les que són sempre amb el rector i mai no practiquen l’Evangeli. Donar dos cèntims a un pobre... és seguir el camí que ens assenyalà Crist? Ressen el rosari a l’hora que critiquen tothom que passa davant casa seva. Em fa riure la beateria d’oracions, xafardeig i moscatell! Mai no he caigut en les temptacions parades per l’Infern. El meu marit no em besà fins que vàrem ser casats. Per convèncer-me contava rondalles d’enamorats dient que si dues persones s’estimen no és pecat besar-se. Mai no el vaig voler creure. Vaig arribar pura a l’altar. Per això el dimoni em persegueix, no ens deixa tranquils. Voldria que hagués claudicat, caient en les trampes que sap parar a les jovenetes desprevingudes.

Es returava un moment i em mirava. M’adonava que no em reconeixia. Ja no sabia que jo era la néta. Els seus ulls només contemplaven un fantasma, una ombra més poblant el tèrbol i fantasmagòric univers que habitava.

Al cap d’una estona tornava amb la seva història. La mare plorava, pensant que havia enfollit. I en el fons aquesta era la veritat, per molt que ens fes mal. La padrina vivia dins unes altres coordenades. Fugia vers regions ignotes, cada vegada més allunyades del món real que ens mantenia subjectes a l'angoixa constant que ens encerclava.

-Llúcifer ens vol castigar per haver fet bondat, per no ser uns lladres i uns aprofitats. Què és el pitjor per als moradors del regne de l’Infern? La caritat, ajudar el proïsme. Els dimonis fugen de fer el bé i estimar els altres com si fos la pesta. Una persona honrada, un cristià que segueixi les recomanacions de l’Evangeli els fa enfollir. No ho poden consentir. Adoren el cinisme, la mentida. Gaudeixen i són feliços amb els hipòcrites, amb els que saben robar però després es pensen salvats en fer una confessió setmanal i resant un parell de parenostres i avemaries. L’Àngel Rebel ens vol anorrear, vol instaurar el Mal sobre la terra. I per això mateix ha fet davallar al poble aquest exèrcit de diables armats i vestits amb camisa blava.

S’apropava a la finestra, mirava el carrer sense veure-hi res i afegia, sense dirigir-se a ningú en concret:

-És curiós. Ara, els dimonis no porten forques com quan jo era joveneta. Els he vist amb escopetes i pistoles. Però fan el Mal igualment. Maten amb els fusells de la mateixa manera que abans ho feien amb les forques. I canten a Luzbel. No sentiu els crits eixordadors de les seves cançons? Què és aquest himne ferest? El “Cara al Sol” és una cançó d’homenatge al Diable Major, al general Franco. El General és Satanàs disfressat. Un dimoni nou, un esperit de la maldat que arriba amb uniforme militar per enganyar els ignorants.

M’agafava fort les mans. Les tenia fredes, com si hagués mort feia dies.

-Padrina, despertau, heu d’anar a dormir –li deia, preocupada per la gelor del seu cos.

La tapava amb una manta, mirant d’aconseguir portar-la al llit. Volia que descansàs, que abandonàs aquell malson on vivia immersa d’ençà del començament del Moviment.

-Apa, venga, que ja és hora de pujar a l’habitació. El foc que s’ha apagat. Ja no hi ha caliu a la foganya. Anem i vos ajudaré, no fos cosa que agafeu un refredat.

Em mirà sorpresa, talment despertàs del malson. Em reconeixia? Tenia moments de lucidesa? Per uns segons ho semblava. Com si retornàssim al passat, quan jo anava fins al seu llit, atemorida per imaginaris fantasmes, pels misteris que poblaven la meva cambra i la de na Isabel. Les dues germanes estàvem sempre plegades, a dos llitets que ens va fer mestre Guillem Collut, un fuster que era cosí llunyà nostre.

Na Isabel mai no va tenir por a la nit.

Era valenta.

Provava d’explicar-me com les ombres que s’agitaven per la cambra i els passadissos eren jocs de llum produïts per les espelmes i els sorolls, simple efecte del vent que feia obrir i tancar les portes i finestres que no s’havien assegurat.

-No hi ha esperits, ànimes provinents del cel o l’infern. No has d’estar espantada. Un dia vaig parlar amb el fosser. M’ho explicà amb paraules ben senzilles i planeres. En vint anys d’enterrar morts mai ningú no havia sortit de la tomba. “Els dimonis –contava- són els mortals que ens fan la vida impossible: les contribucions de l’Estat que ens xuclen el poc que guanyam; els militars, que envien els nostres fills a morir a guerres llunyanes; els sacerdots que, predicant la resignació des de la trona, consenteixen que els rics siguin cada vegada més poderosos i els pobres més desgraciats”.

Endebades les explicacions de la germana. Jo tenia por i de res no em servien les recomanacions de na Isabel. Anava al llit dels padrins i em situava entre ells dos. Talment aquells cossos estimats fossin la murada que em salvaria de la presència del Mal, dels enviats de l’Infern que poblaven les nits de la meva infantesa.

Ara era la padrina Margalida la que veia els dimonis poblant casa nostra, els carrers del poble.

-Caterina... què fas desperta a aquestes hores de la nit? Cal anar amb compte! Els diables corren a lloure, són arreu on alcis la vista! Van desfermats, amb camisa blava i fusells, el jou i les fletxes brodats damunt el pit. Escolta... no sents els tambors i les cornetes? No els veus desfilar en direcció a la plaça Major? Porten el meu fill i la meva néta a tancar! Els veig avançar amb les banderes desplegades. Canten, disparen a l’aire per atemorir els veïns. Entren a les cases a la recerca de llibres prohibits. No volen que ningú pugui llegir novel·les, revistes com les que et portava n’Andreu. Vosaltres teniu una àmplia biblioteca. En Gabriel, sempre que davallava a Ciutat anava a veure quines novetats podia comprar. Tots els néts han sortit igual. Què cercau amb tanta lectura? La llibertat? El que no heu pogut trobar mai a l’església, en els sermons del rector? Jo he anat sempre a missa primera però no crec en els sacerdots. Només amb l’Evangeli. L’Evangeli és la paraula de Déu i tots podem estar en contacte amb el Senyor, arribar al cel si complim amb els deu manaments i no fem mal a ningú. Vols dir que poden gaudir de la presència divina els que maten i insulten, els que porten a la presó gent innocent, persones que mai no han perjudicat el proïsme? He de parlar amb urgència amb Sant Pere. L’he de convèncer que vagi a tancar les portes de l’Infern amb els àngels i Sant Miquel al front dels exèrcits del bon Jesús. Els dimonis han sortit del seu redol i campen a lloure, destrossant el que troben al seu pas. Ens han robat els llibres i les joies... Han obert els armaris, llançat la roba al terra. On s’ha vist mai tant salvatgisme? Per provar de salvar-nos ja no basten les oracions, les novenes, confessar-se i combregar, tenir aigua beneïda a la porta de la casa. Són els temps anunciats a l’Apocalipsi de Sant Joan. La guerra, la pesta, la fam i la mort dansen, enlairant les armes que porten. Aquesta vegada l’endemesa és més forta que mai. Cal convèncer Sant Pere que parli amb Sant Miquel i que s’obrin definitivament les portes del cel. És imperiós que surtin els exèrcits del Bé, amb espases i llances, ben cuirassats per fer front als monstres de la camisa blava.

Desvariejava. La mare contemplava l’escena en silenci. Tenia tots els mocadors banyats. Li vaig donar el meu. Entre les dues aconseguírem aixecar la padrina del balancí i pujar-la a la cambra, en el primer pis de la casa.

El padrí, que havia sortit de l’enfony on romania amagat, també tenia els ulls humits. Patia. El seu rostre reflectiu el sofriment interior, les fondes preocupacions que el dominaven.

El padrí estimava moltíssim la seva esposa. Mai vaig sentir que s’alçassin la veu. Era un home que es desvivia per fer-la feliç. Existia entre ells una química especial, una capacitat d’enteniment sorprenent. Les parelles de la meva edat es barallaven per no res. Qualsevol caprici servia per a rompre amors que semblaven eterns. La superficialitat s’ensenyoria del cor de la gent. Un ferotge egoisme regnava, ferotge, en molts matrimonis. Em demanava on era l’amor, la vertadera estimació. En parlàvem sovint a l’Ateneu. Com aconseguir que les persones puguin relacionar-se, conviure sense pensar en els horts, en els diners? Al poble hi havia parelles que es casaven per ajuntar les propietats, les cases de les dues famílies. A qui importava la felicitat, que els joves s’estimassin de veritat? A ningú! Els pares volien per als fills bons partits, professionals amb una bona carrera, militars, rendistes d’esquena dreta, algun senyor de possessió... Si per desgràcia la filla s’enamorava d’un al·lot amb pocs diners, començaven els problemes i impediments. Els treballadors eren considerats inferiors per a la classe benestant. Com si la felicitat consistís a anar comptant els horts que tens!

Era una de les eternes discussions a l’Ateneu. Com serà l’amor en la societat futura? L’Estat... proporcionarà un ensenyament gratuït a qui tengui capacitat intel·lectual? Pensàvem que, amb l’adveniment de la República, l’estudi de la medicina i arribar a ser enginyer o advocat no seria solament per a quatre privilegiats. Els més somniadors crèiem que seria deure de la futura societat socialista posar a disposició del poble vivendes a baix preu. Com podria independitzar-se una parella que no tengués un habitatge digne? Era completament impossible! Sempre hauria d’estar a recer dels pares, sense poder disposar d’un espai propi? Viure de lloguer, pagar als propietaris la major part del jornal de la fàbrica? Necessitàvem rompre aquesta dinàmica malaltissa. I tan sols uns poders públics preocupats pel benestar dels ciutadans podria donar passes efectives vers la llibertat.

Somnis de la joventut, la il·lusió dels treballadors de totes les tendències esquerranes!

Ara veia el padrí desfet en sentir desvariejar l’esposa.

Continuava demanant-me si la mare podria resistir sola. Com s’ho faria sense el meu suport? Hauria de tenir cura dels padrins, fer front als possibles interrogatoris dels falangistes que, ben segur, no la deixarien tranquil·la. Podria resistir les amenaces constants de ser detinguda, de fer-li beure oli de ricí, de matar els familiars detinguts?

-Mare -li vaig demanar abans d’anar a Palma-, podràs suportar el que t’espera? El padrí et farà companyia, però és a la soll, tancat. No pot sortir. Si algun veí el veiés podria ser denunciat de seguida. I el menjar... com podreu aguantar, amb el pare tancat, la joiera destrossada, ocupada per la gentussa d’en Martí Cerol?

-No passis ànsia... mentre el padrí pugui fer senalles i no ens llevin l’hort del torrent podrem anar tirant. Ara, l’essencial és romandre el més a prop possible del teu pare i na Isabel. Encara no han anat a veure l’oncle Joan. Potser tenguem sort i els falangistes no hi vagin. Mai no s’ha destacat en res de política. Sempre ha viscut pel negoci i la família.

Era urgent anar a Palma. En cas contrari... què farien sense tenir ningú al costat? Qui els portaria una truita, un plat de calent, la roba neta cada setmana?

Jo no li volia dir res a la mare. Però no era solament portar-los el que necessitassin. Ho havia sentit dir a les dones dels carrabiners. Existia la possibilitat que els matassin abans de fer qualsevol mena de farsa judicial. No tots els detinguts eren portats davant un jutge militar. La majoria eren assassinats d’amagat, sense tenir cap condemna, per simple caprici de Barrado i els matons de Falange. La forma d’extermini era ben senzilla: els responsables de la presó llegien una llista de noms i els deien que els obririen les portes i podrien marxar. Al començament del Moviment els presos s’ho creien. Als més crèduls els dominava l’alegria. “En llibertat!”, “som lliures!”, exclamaven, feliços, i donaven les poques coses que tenien als companys d’infortuni. Uns regalaven la pinta, una pipa, un bocí de llapis, la manta, un poc de paper per escriure a la família... La il·lusió durava ben poc. Al cap d’unes setmanes tothom ja estava assabentat que la llibertat era fictícia. En sortir de la presó esperaven els sicaris que feien pujar els presos d’alt d’un camió. Partien en direcció desconeguda. El cert és que mai cap dels detinguts posats en llibertat arribà a casa seva.

No li volia dir res a la mare, però marxava a Ciutat dominada pels pressentiments més trists.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS