Administrar

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Concert de campanes – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 11 Juliol, 2020 00:14 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Concert de campanes – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si s’hagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava l’acostumat repic avisant d’un incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta d’alguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats. (Miquel López Crespí)


p>De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si s’hagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava l’acostumat repic avisant d’un incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta d’alguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats.

Però aquell dia d’agost no sabia encara què significava.

Va ser una falangista, n’Alberta Ratil, qui, pistola en mà, m’ho escopí a la cara:

-Què et pensaves? Ja hem agafat el teu promès i tots els seus, la tropa de descreguts que estava amagada a les pinedes d’Alcúdia.

Ara entenia els darrers moviments de tropes pels carrers. Soldats arreu, els oficials que ocupaven els cafès, les dues pensions situades prop de la plaça Major. Ens preguntàvem quin sentit tenia aquella ocupació militar quan la majoria de republicans ja romanien detinguts i altres eren a la muntanya o dins algun enfony de la casa, com nosaltres mateixos. Preparaven una recerca més exhaustiva? Possiblement havien arribat a la conclusió que, sense la intervenció de l’exèrcit, no podrien trobar els fugitius. La pregunta era saber qui podia restar encara per les coves de la serra. Fins quan podrien resistir sense menjar.

El cercle es tancava lentament.

Patrulles de milicians vigilaven l’entrada i les sortides del poble. Els familiars d’alguns dels que fugiren amb els primers trets del Moviment eren vigilats amb insistència. No els deixaven sortir, ni en cas de malaltia greu. Si podien aconseguir que el metge els visitàs, tenien sort. Escorcollaven les senalles cercant menjar. Anaven caient els que s’amagaren en alguna caseta de camp. Els grups de matons que patrullaven per fora vila anaven trobant els fugitius. La majoria dels que eren descoberts acabaven morts a les cunetes. El padrí era dins la soll, ocult i en silenci, fent llatra. De nit, si no hi havia falangistes pels voltants de casa, el fèiem sortir i dormia en el banc de la cuina, damunt un matalàs que li havíem preparat especialment. Si algú feia soroll pel carrer o tocava a la porta d’entrada, d’un bot podia marxar ràpidament al seu racó. Tancàvem la padrina a la seva cambra. Jo la vigilava de nit, no fos cosa que volgués davallar al corral o a la cuina.

La padrina empitjorava sense que poguéssim fer-hi res. Em feia pena. Una dona que de jove portava tres hortets i que als deu anys ja regava vuit o nou quartons en un matí, ara romania hores i hores asseguda davant la fonyava, perduda en la fondària dels seus somnis misteriosos.

Una nit li vaig haver d’obrir. Dreta davant la porta de la cambra, copejava de forma insistent, talment hagués perdut el seny.

-Caterina, apropa’t, tenc por! –mormolava, nerviosa.

En entrar a l’habitació s’aferrà al meu cos. Tremolava de fred i era en ple mes d’agost.

-Caterina... no has sentit res? –em digué, mirant-me fixament als ulls-. Posa-hi atenció. Són per aquí. En Rafel ja ha tornat. Hi ha veus a la cuina. M’he despert perquè sentia el teu pare i na Isabel que parlaven. Crec que hauríem d’anar a veure qui hi ha a les cambres de la planta baixa.

La vaig conformar així com vaig poder.

No tothom gaudia de les condicions especials del padrí: un bon amagatall, una família que li tenia esment. Fins quan ho podríem fer? Vivíem sota amenaça constant. Sortosament, mai no li va mancar un plat de calent, la companyia de ma mare i jo mateixa que, sempre que podia, anava a parlar amb ell a través del llenyam que l’ocultava. Sentíem els lladrucs dels cans de caça, el caçadors d’homes que s’ensenyorien dels carrers. S’havien especialitzat en la recerca de les persones. Ensumaven la gent fins i tot si estava en el fons de les cisternes, a un racó de les golfes. Qui podia resistir dies i dies dins un pou, penjat de la corda del poal? Sabíem d’alguns que no pogueren suportar-ho i es lliuraren a les noves autoritats.

El rebombori em féu sortir a guaitar. Volia saber què s’esdevenia.

Els camions amb els soldats passaren davant casa nostra omplint l’entrada i les cambres de pols. Els vaig mirar passar al meu costat. Els soldadets no anaven tan alegres com els seus oficials. Qui sap quants d’aquells homes enviats per a reprimir els republicans no eren uns bons esquerrans i ara, a la força, es veien obligats a estar amb els colpistes. Bastava veure'ls la cara! Ni punt de comparació amb els rostres esperitats dels seguidors de José Antonio, enlairant fusells i banderes de Falange, cantant cançons de guerra.

Ara ho entenia. Havien muntat una expedició especial per trobar n’Andreu i els socialistes amagats a les pinedes d’Alcúdia, anant a l’ermita de la Victòria.

En totes les setmanes que romangueren ocults només vaig tenir noves del meu nuvi una vegada. En Miquel Beia feia carbó a la garriga. Era bon amic del pare. Un dia, amb l’excusa de vendre’ns un sac, trucà a casa. En entrar va demanar a la meva mare per veure’m. Portava noves de n’Andreu!

El férem passar a la cuina i la mare li serví un tassó d’aigua fresca acabada de treure de la cisterna. No podíem oferir-li res més. Els falangistes havien agafat les quatre ampolles de suc que teníem per a les festes. Enfollien quan ullaven una ampolla de conyac o d’herbes!

Tancàrem les vidrieres per tal que ningú no ens pogués sentir.

-Eren al costat de la sitja –ens explicà-. Els vaig donar tot el que tenia: el pa, les sobrassades, el formatge que m’havia de durar un munt de dies. Anaven afamegats. Es pensaven que la sublevació seria cosa de poc temps i ja durava setmanes. No sabien què fer. El teu enamorat em va fer prometre que et diria que es trobava bé, que t'enyorava, que només pensava en tu.

Les llàgrimes em venguéren als ulls.

Per les paraules d’en Miquel Beia comprenia que no existien gaires possibilitats de salvació. Durant uns dies vaig pensar que haurien pogut marxar a Menorca on, pel que sabérem, els sublevats foren derrotats. Però ara, amb el cor encongit, copsava que eren a Mallorca, sense menjar, sense esperances en una ràpida victòria del Front Popular.

En Miquel Beia continuà amb les seves explicacions:

-Sembla que volen lliurar-se a les autoritats. Pensen que no han fet res de dolent. Defensar el govern legalment constituït. Potser els caiguin un parell d’anys de presó, però pitjor seria que els trobassin les patrulles de milicians i els matassin allà mateix. El somni era marxar amb un llaüt a Menorca. Va ser impossible. L’altre dia s’assabentaren que el patró, un conegut socialista d’Alcúdia, havia estat detingut i mort. Ja no restava cap esperança. Un al·lot, en Gori Colomí, el més jove del grup, s’atreví a anar caminant fins a Pollença. Va haver de tornar de seguida. Abans d’entrar a la població ja va veure els camions de soldats i falangistes. De lluny estant, amagat rere unes figueres properes a la creu, pogué divisar com portaven una corrua de presoners i els feien pujar a cops. En Gori en va contar més de cinquanta! Pels crits, per les culatades que rebien, pels insults que va sentir pogué endevinar que els esquerrans provaren de resistir l’endemesa.

L’amic ens mirava amb un posat trist. Li feia pena haver de portar-nos males notícies.

-N’Andreu i els carrabiners arribaren a la conclusió que, comprovada la victòria dels sublevats i davant la impossibilitat de fugir a Menorca, no els restava cap altra solució que rendir-se als guanyadors, amb tots els perills que comportava la decisió.

Derrotats, lliurats als militars! Per això la frenètica alegria de na Ratil. Era el dia de la seva venjança. A la fi podria castigar qui no volgué festejar-la. El rancor de la gent! Mai no m’havia adonat de la ràbia que covava dins d’aquella ànima malalta. I pensar que abans em saludava, somreia quan ens veia passejar pel poble agafats de les mans! Quina manera de dissimular els enverinats sentiments que la dominaven!

Per què li posaren Ratil de malnom? Sembla que de petita la mare li manà que possàs verí pels indrets del corral on corrien les rates. En va posar tanta quantitat que matà tots els animals del galliner. No restà cap gallina ni conill! La feta va ser molt comentada perquè tothom sentí els crits de la mare, renyant la filla.

-No tens coneixement! Què has fet, desgraciada? No veus que ens has deixat sense animals per tot l’any? Vine cap aquí, beneita. No serveixes per a res.

Algunes veïnes entraren a la casa, preocupades, no fos cosa que la mare o el pare li pegassin quatre cops mal donats.

El fet del ratil, el poc coneixement d’una al·lota que ja tenia tretze anys va ser comentat entre rialles durant setmanes i mesos.

Mai més no pogué llevar-se del damunt el malnom. I n’Alberta va ser coneguda per Ratil a partir d’aquell dia atziac.

Era un malnom que l’enrabiava. No podia suportar que li diguessin. El seu caràcter s’agrià definitivament. Mai més no va ser la mateixa. Va tornar baralladissa. Pegava les nines de l’escola que, rient, li feien befa. Les mestres no sabien què fer per calmar-la.

Diuen que tornà boja. En els anys de la República no ens estranyà gaire veure-la fent costat als joves més extremistes d’Acció Catòlica, la colla que més tard es faria de Falange i anirien a practicar amb pistoles per la garriga, a l’ombra del castell. Qui sap, segurament les pràctiques de tir li servien per apaivagar la ràbia continguda que la dominava.

Com desfer-me de la seva llefiscosa presència? Era aquí, agressiva, histèrica, com de costum. M’amenaçava amb la pistola alhora que un caramull de gent s’apropava per veure el que passava.

Na Ratil anava desfermada. Feia uns anys havia estat mig enamorada de n’Andreu, però ell ja m’estimava. Amb molt bones paraules li digué que ho deixàs anar, que sortia amb mi.

Mai no ens ho va perdonar.

Sempre vaig pensar que es va fer del Moviment a causa del desengany que patí. Ella no ignorava que el meu nuvi era l’ànima del jovent esquerrà. La majoria de joves, fos quina fos la seva tendència política, el respectaven i l’estimaven. Aquell rebuig la marcà profundament, li va fer accentuar les seves tendències dretanes. Abans, a l’adolescència, no passava de ser una més de la colla d’aspirants a les Filles de Maria. Era l’encarregada de portar les ensaïmades i la xocolata a les senyores que conspiraven a la rectoria.

Ara la tenia al davant, amenaçant-me amb la pistola.

La notaves exultant, posseïda per una alegria que no podia dissimular.

Obrí el carregador i em mostrà les bales. El tornà a situar i m’apuntà directament al cor.

-On és el teu enamorat, xuetona? Ja no el tens! L'hem agafat –xerricava, embogida-. Per què no cantes “La Internacional” com quan anàveu d’excursió? O ja no en recordes la lletra? En unes setmanes heu perdut la memòria? Ara cantareu el “Cara al sol”. Ja veuré si aprendreu la cançó de Falange. Vos jur que ben aviat la coneixereu de memòria! No vaig pronunciar paraula.

Mirava la pistola. Em demanava si seria capaç de disparar. El dolor produït per la inesperada noticia de la detenció de n’Andreu em mantenia paralitzada. Sentia el cor bategant a una velocitat desfermada. Per uns instants el soroll del carrer desaparegué del meu cervell. La realitat exterior s’esmorteïa, es feia fonedissa. No sentia els crits de na Ratil. Només veia el seu rostre excitat, la saliva que li sortia de la boca, els gests irats amenaçant amb l’arma. Intuïa que cridava, que feia palesa la felicitat immensa que la dominava mitjançat aquella cridòria.

Però jo no sentia res. Vaig trigar una bona estona a tornar sentir el rebombori del carrer. Em recuperava lentament, de forma imperceptible. Pensava que ningú no havia de conèixer els moments de defallença que s’apoderaven del meu esperit, la debilitat que s’ensenyoria del cos i em feia trontollar com si m’haguessin apallissat. Vacil·lant, em vaig recolzar a la porta de la casa. No volia que s’adonàs que les seves paraules, la notícia de la detenció de n’Andreu m’havia paralitzat. Talment portàs clavat un ganivet enmig del cor i la sang rajàs, abundosa, tacant de roig la camisa que portava. Podia sentir el líquid vital davallar des de l’alçada dels pits fins a les cames. Per uns moments em vaig sentir a punt de morir, sense alè. Pensava que cauria estesa al seu davant, atordida, sense possibilitat de recuperar-me.

Quina alegria si hagués pogut saber que aquelles paraules havien fet diana!

Em vaig mossegar la llengua fins a sentir el gust salat de la sang dins la boca.

Tornava a sentir les recomanacions de na Ratil.

Es dirigia a la gent que ens envoltava. La veies feliç, convertida en una autèntica fúria, lluint l’uniforme nou de Falange, la pistola, els correatges que li travessaven el pit, la funda de cuiro on portava l’arma, les bales.

-Es pensaven que el Moviment només duraria un parell de dies i que després tornarien a guanyar els republicans. No sabien que aquesta vegada anava de bon de veres. No, ara no serà com en temps del general Primo de Rivera. Quatre detencions, alguns exiliats a Canàries i París, pactes amb els socialistes... S’han acabat les contemplacions amb les esquerres. Segarem la mala herba per un parell de gernacions!

Després, sense deixar d’amenaçar-me amb la pistola, la col·locà damunt el meu front. Volia atemorir-me.

No sé què va impulsar-me a parlar. Possiblement era un error. Millor callar, restar silenciosa com em recomanà la mare, preocupada pel pare i la germana. I pel padrí, pobret!, que vivia rere la llenya de la soll, a uns centímetres de la mort si es decidien a escorcollar a fons cada racó de la casa. Hauria bastat ben poc per a trobar-lo! Així com miraven a l’interior de les cisternes, dins els forns de les cases, als pallers, a les golfes, també hauria estat possible fer una neteja a fons de l’enfony on romania ocult i treure la llenya enmig del corral. No ho feren. Dins la desgràcia, la sort ens acompanyava un poc. Una sort que ara posaria en perill en pronunciar les paraules que, implacables, em sortiren de la boca, talment una daga amb vida pròpia, una arma que volia ferir la falangista de la pistola.

La fitava als ulls fixament. Va ser quan vaig pronunciar aquelles paraules que sabia que li farien mal. Li volia recordar l’origen del malnom que li enverinà l’existència, juntament amb el rebuig amorós de n'Andreu.

-Ratil -li vaig dir-. Ja no et basta matar conills i gallines com quan eres més jove? Ara també vols assassinar persones com els teus amics?

Per uns moments vaig pensar que premia el gatell. Algú dels que ens envoltaven no va poder contenir les rialles.

Na Ratil es va girar enfurismada, rabiosa com un sergent.

Va deixar d’apuntar-me i, desesperada, movia la pistola en cercle, cercant el culpable de la riallada. Sortosament, no endevinà qui l’havia feta. Crec que hagués disparat sense cap mirament. Aleshores els falangistes mataven enmig del carrer. No li hauria passat res. “Era un roig o una roja provocadora”, podria haver declarat tranquil·lament. “Va parlar malament del Moviment, de Falange. Encoratjà els socialistes del poble”. La causa en contra seva, suposant que s’hagués obert cap expedient, es tancaria sense cap conseqüència personal. Vés a saber si els superiors la condecorarien o li proporcionarien una bona feina a les oficines del partit, a Palma!

Possiblement aquella riallada em salvà la vida.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS