Administrar

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Marxar a París – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor

pobler | 28 Juny, 2020 15:50 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Marxar a París – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


El cap em bullia. Em vaig recolzar uns instant en la cantonada de l’Ajuntament, un indret des del qual podia guaitar l’interior de la sala. Respirava agitada. D’un moment a l’altre podien anar a escorcollar novament la casa, amenaçar la mare i la padrina Margalida. Qui sap els insults als quals podien ser sotmeses! Els revoltats s’agitaven, violents. Eren com caçadors afamegats, amb un desig infinit de poder mostrar les preses que agafaven. Cada home, cada dona d’esquerra esdevenia un trofeu per a divertiment de les colles de matons que pul·lulaven pel poble. (Miquel López Crespí)


El cap em bullia. Em vaig recolzar uns instant en la cantonada de l’Ajuntament, un indret des del qual podia guaitar l’interior de la sala. Respirava agitada. D’un moment a l’altre podien anar a escorcollar novament la casa, amenaçar la mare i la padrina Margalida. Qui sap els insults als quals podien ser sotmeses! Els revoltats s’agitaven, violents. Eren com caçadors afamegats, amb un desig infinit de poder mostrar les preses que agafaven. Cada home, cada dona d’esquerra esdevenia un trofeu per a divertiment de les colles de matons que pul·lulaven pel poble.

Mirava els amics i amigues empresonats. Els homes anaven al davant, emmanillats. A les dones, les que eren al costat de la meva germana, les havien fermades amb cordes. Era un espectacle lamentable. L’odi contra l’esquerra es feia evident fins i tot en la forma que eren conduïts a Palma. En Martí Cerol no volgué anar a cercar cap dels camions requisats, demanà una camiona als seus superiors. Si els haguessin portat fora del poble amb qualsevol vehicle els haurien estalviat les humiliacions que patiren des del moment en què sortiren de l’Ajuntament fins que varen arribar a l’estació.

Però la intenció dels falangistes era precisament fer mal, aconseguir destruir l’esperit de resistència dels detinguts. Uns, amb l’oli de ricí, fent-los córrer fins a casa seva i que tothom veiés la brutor que tacava faldes i pantalons. Altres, portant-los fermats cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle.

-Aquests tenen sort –deia en Martí Cerol, a la porta de la Casa de la Vila-. Un poc d’oli de ricí i en llibertat! No sé de què es queixen. Pitjor sort tendran els que portam a Palma. Vés a saber què pot passar a les nits a Can Mir i al Castell de Bellver! Ningú no dóna dos rals per aquells que són portats a l’antiga Casa del Poble, prop de les estacions.

Un altre falangista, en Tomeu de Can Fideu, li va dir, ben xalest i en veu alta perquè tots el poguéssim sentir:

-A la llarga els problemes poden venir dels militars. Tot ho compliquen amb una muntanya de formalitats jurídiques inútils. Els camarades ja m’han dit que els judicis són una pèrdua de temps. Alguns rojos destacats es poden escapolir, trobar justificacions. On s’ha vist mai tenir tants de miraments amb qui volia fer la repartidora? No tenien el carnet del PSOE, la CNT, Esquerra Republicana? No eren subscriptors de Nostra Paraula, El Obrero Balear, Estudios... quina prova més s’ha de cercar? I els que no anaven a missa? No els coneixia tothom? No és prova suficient saber que eren uns enviats del Dimoni, uns rebels preparats per a matar monges i sacerdots?

En Tomeu de Can Fideu mirà amb un aire de menyspreu els familiars que érem a la porta de l’Ajuntament. I, com aquell que escup al terra, continuà parlant, emportat per un boig frenesí.

-M’han dit que hauríem d'espavilar. Deixar de fer ximpleries amb els detinguts. Justícia popular i res més. Acabar de rel amb els marxistes sense esperar que facin justícia a Palma.

No sé per què ens feia sentir la seva lletania. Tanmateix tothom intuïa el que passava. A les nits, els trets provinents dels murs del cementiri, eren eixordadors. No et deixaven dormir. Restaves a l’aguait, com un animal ferit a l’espera del ca que t’ha de clavar les dents, del caçador que et rematarà.

Primer senties els camions anant amunt i avall, els crits dels que portaven a matar i que no es resignaven a anar a l’escorxador en silenci.

-Ens duen a matar! –cridaven, enmig de la nit-. Despertau i veureu qui són els botxins!

Aquelles exclamacions no duraven gaire. Des de la foscúria de la cambra podies sentir els cops dels fusells, les imprecacions dels escamots d’execució.

-Calla, roig de merda! Ja et manca poc temps de vida! Ara podràs xerrar tot el que vulguis amb els teus, a l’infern, que és el lloc que vos correspon!

Després, res. Tan sols el soroll del motor del camió allunyant-se en direcció al cementiri, a qualsevol indret desconegut dels camins dels voltants.

Les tres de la nit! L’espetec sord dels fusells rompia de forma implacable el silenci de l’estiu. Feia uns dies no se sentia res. Cap renou especial, a excepció dels grills dins els ametllerars, en els horts. El tup-tup dels motors de petroli que els pagesos deixaven en marxa per tal de tenir el safareig ple al dia següent.

Ara ja tothom sabia que la repressió era més seriosa del que mai no havíem pogut imaginar. Quan les caravanes de carros sortien per anar a marjal trobaven els cadàvers de cinc o sis persones ajagudes en les posicions més inversemblants al costat del camí. Els deixaven un dia a la vista de tothom. Els cossos s’inflaven amb la calor extrema. Un eixam de mosques anaven a la recerca desesperada de la sang que encara rajava de les ferides produïdes per les tortures i les bales. Els camperols passaven atemorits per davant els morts procurant mirar d’amagat. Algunes dones se senyaven en veure la carnisseria. L’home que manava el carro pegava aleshores una fuetada al cavall per accelerar la marxa. I encara era més trist si els pagesos portaven els fills petits a marjal.

Uns ulls d’infant enfrontant-se amb la crueltat de la vida per primera vegada en la seva existència! Com fer-ho per a impedir-ho! Els al·lots havien vist sempre la presència de la mort a les cases del poble. Però una cosa era contemplar els nostres morts a casa, envoltats per la família, amb els amics i coneguts que vénen a retre el darrer comiat, i una altra ben diferent és topar-se de bon matí amb uns homes allargassats enmig de la pols.

Qui tenia valor per a davallar del carro, per esbrinar qui eren els assassinats, per tapar-los amb un sac vell?

Ningú no s’hauria atrevit a fer una acció tan humanitària. Ni de lluny! En pocs moments podria comparèixer una patrulla i, sense fer cap pregunta, detenir-te, enviar-te a l’Ajuntament o, si volien, pegar-te un tret allà mateix, davant la gernació que anava a fer feina al camp.

No era la primera vegada que assassinaven gent a la vista de tothom.

Ho feien sovint. A vegades no els bastava rompre a cops les portes i finestres de la casa, entrar dins les cambres i, amb la baioneta, estripar els matalassos, llençar al terra roba, mobles, els plats i tassons guardats a la vitrina.

Ho comentàvem d’amagat, en veu baixa, mentre esperàvem per veure els familiars que romanien tancats a la sala.

Els treuen de casa seva a culatades, els posen enmig del carrer i simplement els diuen:

-Camina!

No hi ha més paraules. L’home sap que el mataran.

El fosser tenia ordres de no retirar els cossos fins que rebés les indicacions adients. Volien aterrir la població, que se sapigués que aquesta vegada no es tractava solament de fer beure uns tassons d’oli de ricí i tallar els cabells a les dones. Això només havia estat un entreteniment. Una forma suau de castigar els menys compromesos en les vagues i manifestacions de la comarca. Qui hauria pogut imaginar que estimar la música et pogués costar la vida!

Impossible acostar-se al pare i la germana. Anaven lligats talment com quan la Guàrdia Civil agafava un lladre: entre dues fileres de milicians armats. Ens miràvem de reüll, sense poder intercanviar cap paraula. Vaig veure com nombrosos veïns sortien de les cases. Algunes de les persones que contemplaven la trista processó tenien el posat molt seriós. Vés a saber si patien per algú conegut que romania amagat i en perill. Altres, al contrari, aplaudien i escridassaven els detinguts.

-Els heu de matar a tots. No n’ha de quedar llavor. Rojos del dimoni! Portau-los als murs del cementiri! No escatimeu bales! S’ho mereixen! Xurma anticlerical! No n’ha de quedar llavor!

Escopien els insults com si tenguessin verí dins la boca, talment ens volguessin exterminar amb les paraules.

En passar davant el bar de Can Vaquer en sortiren un parell de desenfeinats. Vaig reconèixer els cosins d’en Martí Cerol, uns perduts sense ofici ni benefici. Els senyors de les possessions els pagaven solament per anar a llogar els jornalers, per vigilar en la recollida de les olives, a l’hora de la sega. En Felip i en Miquel Vaquer eren odiats. Quan anaven a una finca no deixaven fumar els homes, i les dones que anaven a beure aigua massa vegades a l’hora de segar ja no tornaven a ser llogades. Només volien esclaus. Tractaven les persones com si fossin bèsties de càrrega. Talment haguessin tengut cura de cavalls i someres.

Anaven grassos. Acostumats a menjar bé i fer poca feina, passaven la major part del temps jugant a cartes al bar. Se sabia que tenien nombroses amiguetes. En el poble sempre hi hagué dones que anaven rere els que tenien diners. Jo mai les vaig criticar. En aquella època no tothom vivia tan bé com la nostra família. La fam planava arreu. La tuberculosi se’n portava munió de joves. Els treballadors no podien menjar carn. El cafè era un luxe exòtic. Els jornals eren escassos. Els qui no volien estar a les ordres dels propietaris, emigraven, marxaven a l’Argentina, a Cuba i França. Cada mes sortien expedicions del jovent que anava a la recerca d’una vida que no fos l’esclavatge constant. Restar a la vila era romandre eternament en mans de la misèria, sense la més mínima possibilitat d’assolir un avenir digne. A les possessions només donaven als treballadors el pa i la col que no volien els porcs. Dos rals per Sant Miquel, i si la senyora era bona al·lota, uns pantalons i una camisa blanca per Nadal.

N’Andreu, el nuvi, abans de trobar feina a la fàbrica d’electricitat, volia que marxàssim. Malgrat era un jove extravertit que estava sempre alegre, en disposició d’animar els amics, a vegades defallia. Era quan venia a casa, capbaix amb posat seriós. El pare i la mare l’apreciaven com si fos un fill. Sabien que m’estimava de veritat. Vengués a l’hora que vengués sempre teníem un moment per sortir, anar fins a La Societat i parlar. Aleshores es confessava amb mi, em contava les seves preocupacions, els problemes personals que mai no hauria gosat comentar amb els companys de l'Ateneu.

-Caterina –deia, melangiós-, hauríem de marxar. Mirar de trobar feina a l’Argentina, a l’Alger, a París.

Em mirava extasiat, com si hagués trobat la solució per a tots els problemes que el tenien preocupat.

-París! –em deia-. No t’agradaria viure a la societat més lliure del món? El poble més culte, el més esquerrà d’Europa?

El deixava parlar. Que digués tot el que sentia. Però mai el vaig encoratjar a partir. On trobaria una feina com la que tenia a la fàbrica? Era respectat. Els dirigents més antics del moviment obrer el consultaven en determinades qüestions. La seva opinió era summament important. Els seus pares ja eren vells. Com havia de marxar? No tenia germans que poguessin fer-se càrrec d’aquelles responsabilitats familiars.

-A vegades em sent angoixat, Caterina –continuava-. No veus que nosaltres, amb tot el que hem fet a La Societat, en els sindicats, a l’Ateneu, sempre mantenim aproximadament el mateix nombre de socis? Fixa’t en l’església. Sempre plena malgrat la fam i les injustícies. Les processons, cada vegada amb més penitents. Com si estiguéssim a l’Edat Mitjana! Ara surten fanàtics que es peguen fuetades a l’esquena fins a fer-se sang. D’altres porten cadenes fermades als turmells.

S’aturava un moment per a encendre una cigarreta i afegia, preocupat, com si parlàs per a ell mateix.

-No puc suportar l’ambient estantís que ens manté lligats al passat, a la Setmana Santa, als tèrbols designis de la sagristia. M’indigna el soroll dels tambors, l’olor a ciri i encens, els resos de les beates, el repic de les campanes, tants d’hipòcrites rosegant les cadenes pels carrers... Tot em sembla d’una època llunyana, del temps en què cremaven jueus i heretges enmig de les places. Com si res no hagués canviat i la societat, malgrat els cotxes, la ràdio, els diaris, els partits obrers, es mantengués aturada en un obscur revolt de la història.

Aleshores s'aferrava fort al meu cos. Sentia el batec del seu cor. Passava pena per ell. Sentia aquelles palpitacions potents i m’atemoria pensar que pogués esdevenir-se un sotrac inesperat. Li eixugava el front amb el mocador. Suava. Era quan apropava els meus llavis als seus i em sentia transportada a un altre univers.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS