Administrar

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Era ben entrada de fosca...

pobler | 01 Juny, 2020 14:19 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Era ben entrada de fosca...


Era un ritu especial. Quan el sol declinava, morint a poc a poc rere les muntanyes, na Isabel obria les pàgines d’Horacianes i, alçant la veu, exclamava, tenint per oients el vent, la mar immensa i el roig encès del sol ponent: “Siau qui sou; mes no us tanqueu, ombrívols, / dins una llar històrica / sense horitzons. Volau sobre les terres / enfora, amunt!, com l’àguila!”. (Miquel López Crespí)


Era ben entrada de fosca i encara hi havia soroll pels carrers.

Continuaven les detencions i, de la casa del costat, s’emportaren els pares de dues antigues companyes de classe, a l’institut. Els detingueren per haver donat suport a Esquerra Republicana. Se sentien cançons. Vaig anar a veure si trobava les meves amigues. Però na Josefina i na Maite no hi eren. El poble era un desgavell i ningú no sabia el que succeïa amb certitud.

La casa era en desordre. Els havien fet el mateix que a nosaltres. Cap diferència. Idèntica destrossa. Davant el portal podies veure les restes del fogueró amb llibres i revistes mig cremats. Na Perleta, la cussa de na Josefina em mirà de tal manera que em corglaçà. Semblava que em preguntava on era la seva família. Instintivament li vaig acaronar el cap. Em llepà, agraïda. Potser també tenia por als falangistes. La cussa no sabia el que ocorria, quin era l’origen de la tempesta que tot ho trastocava. Quina diferència hi havia entre aquell pobre animal i nosaltres?

Em sentia ben igual. Abandonada enmig dels raigs i trons d’una imprevista desgràcia.

El Cara al sol ressonava arreu, potent.

Na Perleta em seguí com si esperàs que jo li pogués tornar els seus.

Tot esdevenia incert.

No sabíem què fer. Encara érem sota l’impacte de la detenció del pare i na Isabel, de la fugida apressada del padrí Rafel. La mare no deixava de plorar, desconsolada. M’adonava del canvi brutal que, inesperadament, s’instal·lava en la nostra vida. D’ençà dels primers trets davant la caserna dels carrabiners, el terratrèmol que vivíem ensorrava els nostres somnis, les esperances més estimades. I pensar que uns dies abans encara organitzàvem l’estiu, l’anada a la caseta que teníem a Can Picafort! Tenia preparat el gramòfon, els llibres que havia de llegir. N’Andreu m’havia dit que vendria a veure’m cada parell de dies. Compareixeria amb la bicicleta nova, que era el seu orgull. Sempre anava bé marxar unes setmanes i abandonar la feina quotidiana. El xalet de Can Picafort era ideal per organitzar excussions pels voltants. Quina joia, caminar a l’horabaixa per les pinedes de la badia d’Alcúdia! A la tarda, amb na Isabel, anàvem a berenar a les runes fenícies de Son Bauló. Llegíem poesia i ens imaginàvem històries que feien referència a les tombes venerables que admiràvem. Era l’època en què vaig conèixer els versos de Miquel Costa i Llobera. Quina impressió la primera lectura de “Lo Pi de Formentor”! Les paraules elevades a la més alta expressió de la bellesa!

Era un ritu especial. Quan el sol declinava, morint a poc a poc rere les muntanyes, na Isabel obria les pàgines d’Horacianes i, alçant la veu, exclamava, tenint per oients el vent, la mar immensa i el roig encès del sol ponent: “Siau qui sou; mes no us tanqueu, ombrívols, / dins una llar històrica / sense horitzons. Volau sobre les terres / enfora, amunt!, com l’àguila!”.

I repetia, novament, cada vegada més fort: “Volau sobre les terres enfora, amunt, com l’àguila!”.

Després ens aferràvem ben fort, posseïdes per l’emoció.

Les llàgrimes ens regalimaven per les galtes!

Quina sensació d’extremada felicitat! Encara sent els versos sublims dins meu, com si el temps s’hagués aturat en aquell instant magnífic. Miràvem fixament el sol fins a restar encegades. Quan l’astre omnipotent ja no era a la vista, havíem d’estar una bona estona per a recuperar la visió normal de les coses. Durant uns minuts el món exterior romania en una profunda obscuritat però s’havien encès totes les torxes de l’esperit. Què era el que causava aquella il·luminació interior? La bellesa del paisatge, la poesia o la nostra esperançada joventut? O tot alhora?

Qui ho sap!

L’univers era bell, aleshores, i el gaudi que sentíem omplia l’horitzó de promeses i benaurances.

Na Isabel tenia vena d’escriptora. Sabia bastir unes històries fabuloses.

L’escoltava extasiada, imaginant els móns de fantasia que anava construint amb la seva veu melodiosa. S’inventava la vida dels antics pobladors d’aquella terra. Els fets d’uns guerrers fabulosos, d’uns valents lluitadors per la llibertat dels pobles, d’homes i dones que sabien estimar profundament el paisatge, la terra que els alletà.

Fins el dia del cop militar havíem estat una família sortada. Les dues germanes teníem acabada la carrera de magisteri. Jo sabia idiomes. M’agradava llegir els clàssics del socialisme francès en el seu idioma original. Dominava perfectament el francès i l’anglès. Llegia Dumas i Víctor Hugo en antigues edicions parisenques que trobava a les llibreries de vell de Palma. Traduïa articles dels diaris francesos socialistes i anarquistes que arribaven a la Casa del Poble. Teníem contactes amb membres de les tripulacions dels vaixells francesos que arribaven a Palma. Feia traduccions que després estudiàvem a l’Ateneu, amb els amics de la nostra colla. Sabia tocar el piano. Acompanyava les actuacions de l’Orfeó Proletari. Estimava el meu nuvi. Érem feliços. Mai no havia sentit un crit a casa nostra. El pare mai no ens va alçar la veu. La joieria rutllava a la perfecció. En aquell temps només hi havia quatre cotxes per les rodalies i un era el nostre. Un Opel negre que es posava en marxa rodant una maneta que situàvem davant el motor. Els altres vehicles eren el del notari Fernández i el del propietari de la possessió de Son Muleta, cap dels carlins. I el cotxe del metge Melcior Amer. Aquest darrer tenia un Ford en el qual havíem anat sovint d’excursió. Ens portava a la mar i a la muntanya amb les seves filles, na Lluïsa i na Jovita. El doctor Amer era membre de La Societat i jo diria, pel que deia quan compareixia per casa, que era d’unes idees molt més avançades que les dels amics de la nostra colla.

A vegades ens arribaven comentaris referents a les beates del poble. Rumors que mai no teníem en compte. Encara no havíem après fins a quin punt podia arribar el salvatgisme que covava en determinats individus. Alguns rics del poble, els que sempre parlaven contra la República asseguts als sofàs del Círculo Mercantil, ens odiaven més que als comunistes i anarquistes. Ens envejaven. No podien suportat l’alegria que traspuava la nostra família, el benestar assolit després de tants anys de feina i sacrificis.

-Xuetes! És comprensible que un mort de fam sense cultura es faci socialista, sigui un aferrissat defensor de la República, dels sindicats obrers... –xerraven després d’haver dinat, mentre feien el cafè i fumaven un havà d’importació-. Puc entendre que els manobres i les recollidores d’olives estiguin amb l’esquerra. Però que treballi per als socialistes, Gabriel Tarongí, el joier, no té sentit.

Quan passava davant el Círculo, sabia que em criticaven. “La roja”, devien dir. “Talment com la família”. “Xuetes i rojos”. Imaginava els comentaris i les crítiques.

Mai no en vaig fer cas. Era una gernació egoista i mancada de cultura. Com era que mai no tenien cap llibre entre les mans? Molts de copets al pit quan anaven a missa. Però gens de pietat pels jornalers que anaven a fer feina a les seves terres. Feina de sol a sol per quatre rals i, si venia bé, una senalleta de moniatos per a aquelles i aquells que donaven més rendiment.

Amb el cotxe, el pare sempre feia favors. Ajudava tothom sense distincions, sense importar-li si eren de dretes o d’esquerres. Ni que fos de dia o de nit, quan trucaven a la porta de la joieria per demanar-li portàs a Palma un malalt o per qualsevol urgència de negocis, ho deixava tot. No es va queixar per acompanyar aquella persona fins a la porta de l’hospital o a la fi del món. Mai no hauria imaginat que els fills d’alguna de les famílies que el venguéren a cercar eren ara els que tancaven el pare i la germana. N’Andreu, el nuvi, malgrat que era d’idees anarquistes, sempre deia que l’home necessitaria un llarg camí d’aprenentatge abans d’arribar a la societat perfecta per la qual lluitàvem. -Veient algunes malifetes, tant d’egoisme campant arreu, serà difícil implantar la llibertat absoluta de seguida que hi hagi el canvi de societat. Rousseau creia en la bondat innata de l’home. Però a la feina veus aquell que roba l’entrepà al company que possiblement és més pobre que el lladre. Hi ha igualment els esquirols, aquells que no entenen la paraula solidaritat. Els que van rere el propietari i són cuetes. Diuen als senyors qui són els que manco poden treballar, per edat o malaltia. Denuncien el veí, l’amic, el company de jocs de la infantesa solament per rebre uns cèntims de més, per aconseguir que l’amo els passi la mà per damunt l’espinada, com fossin cans ensinistrats en la servitud.

Aleshores es returava un moment. Ens mirava per a constatar si anàvem seguint les explicacions que donava i continuava, sentint a fons cada una de les paraules que pronunciava.

-Als començaments del col·lectivisme llibertari encara haurem d’emprar les lleis i la coerció social. No crec que els oportunistes i aprofitats desapareguin així com així. El camí per a perfeccionar l’home i la dona serà llarg i complicat, ple d’avanços i retrocessos. Als que vulguin aprofitar-se de la bona fe i de la feina dels altres, els haurem d’ensenyar que els temps han mudat i que robar al poble no es pot permetre. Hem de tenir fe en la capacitat de superació de l’home. Potser sí que Rousseau tengués raó. Qui sap si amb les escoles, els llibres, aconseguint un ensenyament de qualitat i gratuït per a tothom, les actituds insolidàries començaran a canviar.

Passava pena per n’Andreu. Què s’esdevendria si els falangistes el trobaven? Era massa conegut. Ningú no desconeixia quines eren les seves idees. Fins i tot quan després de la feina anava al cafè a saludar els amics, sempre hi entrava amb el puny tancat dient “Visca la República Obrera i Camperola!”. Per no-res cantava el repertori de l’Orfeó. La cançó que més li agradava era la traducció al català de “La Varsoviana”, esdevengut l’himne de la CNT. Però també sabia cantar “La Internacional”, “Els Segadors”, moltes tonades tradicionals mallorquines.

A entrada de fosca i per la porta del jardí, amb por que no la veiessin, comparegué una cosina nostra per a informar-nos que els falangistes també havien fet malbé el magatzem del padrí. Feia anys que el padrí Rafel pogué organitzar una cooperativa amb un parell d’amics. Ell n’era el màxim responsable perquè va ser qui va fer l’aportació econòmica més gran. Els cooperativistes podien comprar la llavor per a la sembra a un preu més assequible que en els magatzems de la comarca. Disposaven de sucre, cafè, oli, eines per a la feina i nitrat per al camp a un preu més barat. La cooperativa El Futuro va ser la primera que va introduir el nitrat a preus assequibles per al conreu de la patata i les mongetes. Fins aleshores l’únic que s’emprava per abonar la terra era els fems de les bèsties mesclat amb les algues de la platja. De bon principi hi hagué certs dubtes amb el nitrat. Els pagesos s’estimaven més abonar com sempre, amb els fems dels animals. Era un sistema tradicional, ben conegut i no costava cap cèntim. Però amb els mesos tothom pogué constatar els avantatges del producte procedent de Xile.

Tot rutllava a la perfecció i alguns dirigents d’esquerra venien a parlar amb el padrí per veure com fer-ho per muntar serveis semblants als seus pobles.

El passat em tornava a la memòria.

De la novel·la Caterina Tarongí publica per Lleonard Muntaner Editor


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS