Administrar

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’endemà de l’Alçament era dilluns - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor

pobler | 10 Maig, 2020 22:38 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’endemà de l’Alçament era dilluns - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


N’Antònia passà al meu costat i em mirà des d’una llarga distància. El seu esguard m’ho digué tot. En uns segons vaig poder guaitar dins la fondària de la seva ànima. Plorava. En unes hores havia envellit molts d’anys. Quina transformació! Els fills, atemorits, l’agafaven de la falda. Era la viva imatge del patiment. D’una rampellada vaig veure que li regalimava sang de les mans. Alguns dels rostres que contemplaven l’escena de les detencions semblaven de pedra. Com si hagués desaparegut la humanitat que pogués haver-hi en el seu cor. (Miquel López Crespí)


L’endemà de l’Alçament era dilluns. Al poble, la vida mai més no va tornar a ser igual. A casa encara estàvem preocupats pels trets a la caserna dels carrabiners, per la marxa apressada de n'Andreu i els amics que provaren de defensar la legalitat republicana. Tot va ocórrer a una velocitat vertiginosa. Com en les pel·lícules que veia a la infantesa, quan per uns cèntims, esvalotats, pujàvem al galliner del cine Metropol, a dues passes de la plaça Major. Ara s’esdevenia el mateix. Pareixia que els rellotges haguessin enfollit i les manetes girassin sense aturar i ningú no pogués aturar-les.

La mare havia canviat d’idea i ara volia que marxàsssim a Son Rapinya, a casa de l’oncle. Passava una penada pel que podia ocórrer. Ara s’adonava del perill que significava per a la supervivència de la família el possible triomf de l’exèrcit i la dreta més extremista. La preocupava aquella fotografia de na Isabel amb n’Aurora Picornell. Les dues filles havíem fet classes a l’Ateneu. Ens coneixien per tots els pobles dels voltants. Ens destàcarem moltíssim en la feina per la victòria del Front Popular aferrant cartells, repartint propaganda electoral, donant suport als candidats d’esquerra que vengueren per la nostra comarca.

Dins meu sentia un terratrèmol immens. Quan el trenta-quatre declararen l’estat de guerra no ens molestaren gaire. Feren anar el pare a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil. Li recomanaren que no sortís de casa fins que el govern donàs per acabada la situació excepcional en què vivíem.

Ara tot semblava diferent.

El tarannà de la gent havia mudat de forma radical.

Què fer en aquelles circumstàncies? Començàvem a pensar seriosament a marxar a Palma. Al poble podríem quedar-hi la mare, la padrina Margalida i jo mateixa. Els altres havien de desaparèixer, fer-se fonedissos, restar a l’espera de temps millors amagats en un indret segur.

Encara estàvem pensant el que havíem de fer quan sentírem novament trets i cançons pel carrer. Els homes de Martí Cerol anaven amunt i avall amb fusells i pistoles, exultants d’alegria per la victòria. Els Viva España! ens arribaven fortíssims, talment els trons dels dies de tempesta. Va ser la primera vegada que em vaig topar de front amb els que ens portaven la desgràcia.

Arreu, els fanàtics admiradors de Hitler i Mussolini es dirigien a la sortida del poble per anar a rebre els militars que venien a sufocar la resistència republicana. Coneixia els exaltats. Alguns participaren a les excursions de l’Ateneu, en els balls de Carnaval. Semblaven trastornats. En Felip, un jovençà que volgué festejar-me, en veure que sortia de casa se m’acostà i em digué irat:

-Sabem que el teu nuvi ha marxat a Alcúdia, amb els enemics d’Espanya. Els trobarem ben aviat. Ningú no se salvarà de la justícia. Els càstigs dels que s’han oposat al gloriós Moviment salvador de la pàtria serà exemplar. Un escarment que perdurarà generacions i generacions.

M’examinà de dalt a baix amb accentuat gest de menysteniment, com qui contempla un inferior, algú insignificant al qual poden fer mal.

De seguida vaig pensar: “em mira com a xueta i roja”.

Era una situació prou coneguda al llarg de la meva vida. Al poble sempre ens havien mirat igual. A vegades la gent dissimulava. Nosaltres érem una família amb terres i negocis. Potser ens necessitarien un dia. L’enveja i la hipocresia ens encerclaven des de eia segles. Amb el poder de les armes ja no era necessari dissimular els sentiments. Les pistoles i els fusells els feien sentir-se déus. Em contemplava talment estàs situat a una alçada inassolible per a la resta dels humans. Vaig estar a punt de riure’m d’un posat que em semblava ridícul de no haver estat tan tràgic. Reprimia les meves emocions, el desig d’escopir-li a la cara per l’oi que em produïa el seu comportament. Pensava en la família, en el patiment de la mare si s’agreujava encara més la nostra situació.

Em vaig mossegar la llengua fins a fer-m’hi sang.

Va ser quan, pronunciant lentament cada una de les seves paraules, em digué a dos dits de la meva cara:

-T’equivocares escollint un revolucionari. T’hauria convengut més triar-me a mi. Ara no et veuries en perill.

Es returà un moment i afegí, sec com un tret al cor:

-Els xuetes sempre anau errats. Per què preferires n’Andreu? O no sabies que els que fem costat als rics sempre guanyam les guerres? Preferir un defensor dels jornalers? Quin poc coneixement! Si haguéssim sortit plegats, en casar-nos hauríem pogut ajuntar els horts. No recordes que la sínia dels meus pares és al costat del vostre molí?

Què podia dir-li? Tanmateix no podria entendre res. Sempre la mateixa història: diners, poder, terres, ajuntar les finques!

Em feia fàstic aquella manera d’entendre les relacions personals. Res de bell on el sentiment i l’amor de les persones cobràs vida. Acumular propietats, quatre pessetes a la cartilla d’estalvis, constatar com el temps que ens ha estat concedit anava fonent-se en la buidor més absoluta. Coneixia prou bé el que significava l’univers miserable que em proposava.

Jo també el vaig mirar amb menyspreu. No teníem res a dir-nos. En Felip ja era un botxí i, a més, bastava veure’l, en feia ostentació.

De sobte em donà l’esquena i sense dir-me res més continuà amb aquell grup d’exaltats, proferint crits contra la República i a favor dels militars.

Els fets que ara rememor després de tants d’anys tengueren lloc a migdia. Ningú de la família s’atreví a sortir al carrer. Tan sols el padrí havia anat a l’Ajuntament a primera hora. Marxà cap al seu despatx talment ho feia cada dia d’ençà el nomenarem encarregat de vies i obres. Trobà l’edifici ocupat pels sublevats. Tornà de seguida i ens contà que l’havien encanyonat amb els fusells dient-li que el detendrien si el tornaven a veure. Tots anaven amb camisa blava, amb el jou i les fletxes brodats damunt el pit. Un conegut nostre, en Toniet Molondro, va ser el primer que entrà a l’Ajuntament disparant a l’aire, amenaçant els guàrdies municipals.

-On són els famosos revolucionaris que xerraven tant? O és que, covards, han fugit amb els carrabiners i socialistes? Que surtin i ens veurem les cares! –deia, com si hagués enfollit, disparant un tret al quadre amb la imatge de la República que presidia l’entrada de la Casa de la Vila-.

Després, amb el suport d’un parell de joves uniformats, començà a fer un munt amb els llibres que contenia la biblioteca i els quadres amb les fotografies dels afusellats per la sublevació de Jaca. Fermín Galán i Ángel García Hernández morien dues vegades: per les bales de l’escamot d’execució i per la folla violència dels que no podien veure’ls retratats.

El padrí Rafel tornà de l’Ajuntament esverat. Trobà el despatx remogut, els llibres de comptabilitat destrossats, llançades al terra les fotos que tenia penjades a la paret. Semblava que tothom hagués perdut l’enteniment. Pegaven cops de culata als mobles, rompien els armaris, les cadires, s’asseien posant les sabates brutes damunt la taula del batle.

Escoltàrem el relat sense pronunciar paraula. L’ambient començava a estar carregat. Era un dia d’estiu xafogós. A primera hora del matí el sol ja cremava la pell com si algú et llançàs oli bullint damunt la pell.

Veure un grup de falangistes emmanillant n’Antònia, l’esposa del sergent Llodrà, ens va fer copsar de seguida el perill en què ens trobàvem. Per quins motius detenien una dona que no havia fet res, que només tenia cura dels dos fills i que no havia participat mai en cap activitat política?

N’Antònia passà al meu costat i em mirà des d’una llarga distància. El seu esguard m’ho digué tot. En uns segons vaig poder guaitar dins la fondària de la seva ànima. Plorava. En unes hores havia envellit molts d’anys. Quina transformació! Els fills, atemorits, l’agafaven de la falda. Era la viva imatge del patiment. D’una rampellada vaig veure que li regalimava sang de les mans. Alguns dels rostres que contemplaven l’escena de les detencions semblaven de pedra. Com si hagués desaparegut la humanitat que pogués haver-hi en el seu cor.

Vaig sentir que deia:

-Quin mal he fet? A qui he perjudicat? Per què em portau a tancar? Mai no m’he ficat en política, ho sabeu ben bé. Teniu pietat! No veieu que m’he d’ocupar d’aquests infants?

La gent que envoltava la comitiva començà escopir n’Antònia sense tenir esment dels al·lotets que, tremolosos, caminaven al costat de la mare.

-Matau-los! No deixeu cap comunista! No volem que deixeu en llibertat els que volien cremar les esglésies!

Un calfred em va recórrer l’espinada.

Alguna de les dones que insultaven n’Antònia em senyalaven amb la mà. El cor em bategava fort, com si m’hagués d’explotar enmig del pit. D’on sorgia aquella gernació de feres rabioses? Com s’havia congriat l’odi que vessava pels seus ulls? Uns al·lots del meu carrer s’aproparen als infants de n’Antònia i els pegaren una coça. Els fills del sergent Llodrà començaren a plorar, sense entendre el que passava.

Quan vaig provar d’impedir tanta injustícia, la indecència dels pares i mares que no feien res per a impedir la brutalitat contra els nins de n’Antonia, na Paula Bugadera i na Lluïsa Corró es plantarem al meu davant, amenaçadores:

-I ara què? –digueren, irades-. Els xuetes voleu defensar els comunistes? Ja sabem que la vostra família també ho és, marxista. Comunistes i socialistes sou el mateix! Teniu idèntica bandera, alçau el puny en els mítings, en les manifestacions del Primer de Maig. A les desfilades obreres portau els retrats de Marx i Engels. Hem vist la teva germana Isabel retratada amb n’Aurora Picornell i la gentussa del Molinar, aquell niu de rojos que cal exterminar de rel si volem que la pau torni a Espanya.

La Bugadera s’atreví a agafar-me el braç i, com si de sobte hagués enfollit, continuava parlant, encesa, talment estàs endimoniada.

Al nostre voltant s’havia acaramullat la gentada que anava rere els falangistes. Cap possibilitat d'error: em miraven com si fos un animal que calia exterminar.

-També t’haurien de tancar, ben igual que a n’Antònia. Ningú no ignora que els rojos es reunien a La Societat. El teu pare i n’Andreu, eren els encarregats de repartir les armes per fer igual que a Astúries. Ens volíeu prendre les terres i, com a Rússia, fer la Repartidora. El teu padrí Rafel estava en contacte amb esquerrans dels altres pobles per a començar a cremar esglésies i tancar els sacerdots a la presó. Ho sabem ben cert. Ens ho ha dit el rector.

Les tenia a dues passes, com si fossin cans a punt de mossegar-me. Vaig fer una passa cap enrere. La saliva que escopien m’arribava al rostre. Devien tractar els xuetes que en el passat portaven a la foguera d’igual manera? El padrí Rafel contava que, malgrat els segles, la situació era ben idèntica. Sense cap mena de variació aparent. Els descendents dels jueus conversos enmig de la pols del carrer, sotmesos a l’escarni públic, sense possibilitat de defensa, condemnats pel costum, per la necessitat fomentada pels poderosos que sempre hi hagués en qualsevol circumstància un grapat de persones innocents fent de cap de turc.

Impossible contenir-se davant la mentida i la injustícia.

Mirant els veïns que ens envoltaven vaig exclamar, desafiant:

-Menteixes i ho saps prou bé. Nosaltres mai no hem tengut armes a casa nostra i molt manco a La Societat. Ni una escopeta de perdigons. El pare i el padrí mai no han estat caçadors. Tothom sap que la cooperativa es va constituir per aconseguir queviures més barats i de bona qualitat, per recollir els diners per a la mútua dels metges i ensenyar de llegir i escriure. És un crim voler el benestar de la gent? Heu de matar i torturar pel simple fet de venir a cantar a l’Orfeó, anar d’excursió amb els al·lots i al·lotes de l’Ateneu? Fins a quin punt la rectoria us ha fet perdre l’enteniment?

Miraven en silenci, nervioses, agitades. Sabia que tanmateix no escoltaven els meus raonaments. Romanien enmig del carrer, envoltant-me, histèriques, a punt de mossegar.

No m’atemorien. Les coneixia prou bé. Feia uns dies, abans d’esclatar el Moviment, si haguessin necessitat un favor haurien comparegut per casa nostra suplicants, amb els ulls baixos i el posat humil.

La hipocresia personificada! Aleshores, en voler un sac de blat per arribar a final de mes, un anell pel casament de la filla, uns jornals de feina a la cooperativa del padrí, no deien que érem xuetes i perillosos socialistes.

Pensaven que amb quatre crits podrien fer callar na Caterina Tarongí? No em coneixien prou bé!

Plantada al seu davant, fent front a aquella tropa enfurismada i apropant-me a na Paula Bugadera, li vaig dir:

-Tanmateix no em feu por. O no recordes que el teu pare va ser un dels fundadors de La Societat? Aniràs fins a la tomba que teniu al cementiri, i l’obriràs per veure si també té armes per repartir entre els pobres? El teu germà Joan és un bon caçador. Potser tengui un parell d’escopetes. Si vols, les podem anar a cercar. O ha marxat amb els fanàtics que cerquen esquerrans per les pinedes d’Alcúdia?

El grup que m’encerclava restava silent, atent a cada una de les paraules que pronunciava.

-Tots heu tengut fills, germans, amics que han vengut a una excursió i a aprendre lletra. Mai no us hem cobrat un cèntim.

Alguns dels que venien per la cooperativa a aprendre de llegir, a cercar llibres i revistes, acotaren el cap, avergonyits.

Però em sentia com davant un tribunal que em volgués portar a matar. En segons, mentre intentava defensar el pare, el padrí, a mi mateixa, començava a comprendre el poder paorós de l’enveja i com la gent no podia consentir que algú destacàs una mica, fos feliç. Quin pecat fer evident una engruna de felicitat! Per a odiar-te amb summa intensitat bastava que et veiessin somriure quan passejaves agafada de la mà del nuvi o que s’evidenciàs que la joieria del pare anava bé. Un crim, tenir clients, constatar que el negoci funciona a la perfecció! Ara comprenia les mirades serioses d’algunes veïnes en saber que havíem acabat la carrera de magisteri. Era suficient per a fer néixer el corc de l’enveja en el cor de la gent. Com si odiassin el progrés de la humanitat. No podien consentir el benestar de les persones! D’on sortien tantes ànimes enverinades? Era producte dels sermons dels sacerdots o hi havia alguna cosa més profunda, més difícil de destriar?

No ho sabia.

Possiblement la pobresa, les mancances, els embrutiren de tal manera que ja no eren capaços d’alletar cap noble sentiment. Cadàvers vivents? Persones que només poden sobreviure xuclant la sang dels altres? Com era possible que els que es pegaven tocs al pit quan passava el Bon Jesús ara consentissin que els seus infants fessin mal a uns nins de quatre i cinc anys? Que ningú sortís a defensar n’Antònia, una dona que sempre els havia fet els favors que necessitaven? Quantes vegades no vaig veure l’esposa del sergent Llodrà anar a tenir cura d’un vellet malalt, preparar-li el menjar i rentar-lo?

Ningú no recordava el que n’Antònia havia fet pels coneguts que ara l’insultaven.

De cop i volta vaig pensar que el pare i la mare m’esperaven.

Ens podríem salvar de l’endemesa que s’apropava furient?


De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS