Administrar

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra civil - L’enveja planant per places i carrers

pobler | 01 Maig, 2020 21:35 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra civil - L’enveja planant per places i carrers


Va ser quan sentírem més aldarulls pels carrers. Deixàrem la taula i sortírem al portal. Encara fórem a temps de veure un munt d’homes dalt la camiona de madò Assumpta, la vídua de Llorenç Puça. El vehicle anava ple de carrabiners que cridaven “Visca la República!”, “Visca la Llibertat!”. També hi era el president de l’agrupació socialista del poble, el secretari de l’UGT, el tinent de batle de l’Ajuntament i alguns dels joves que venien a les classes de l’Ateneu i les excursions a Santueri, Pollença i Bellver. (Miquel López Crespí)


El pessimisme planava com un voltor afamegat per damunt l’esperit del padrí Rafel. Ara, passats els anys, entenc molt bé que la història de les persecucions contra el nostre poble pesava com una llosa sobre la seva consciència. Com oblidar tants segles d’oprobi? Els oficis als quals no podíem accedir, la befa dels senyors, del simple pagès, dels infants que ens llançaven pedres en sortir d’escola? Com no havíem d’alletar dins el cor una ferma voluntat de resistència?

-Gabriel –digué al fill-. Segurament saps més que jo de política espanyola i internacional. No ho negaré. Sempre estàs enmig de llibres i revistes. Però jo conec perfectament els dretans que ens envolten, les beates agrupades en torn de les Filles de Maria, les senyores que a primera vista sembla que no matarien una mosca i congrien l’odi més sucós i ferm contra la llibertat dels pobles i les persones. Els veig com si tengués tot aquest diabòlic exèrcit al meu davant. M’arriba flaire de cera i encens, el fum dels antics foguerons del bosc de Bellver. Segles i segles de la seva presència vigilant talment aus carronyaires, bestiar afamegat de sang amb la destral en una mà i el rosari en l’altra. Ben igual que els fanàtics i inquisidors que Goya dibuixava en els Aiguaforts. Totes escoltant el rector que, des de fa anys, explica la maldat eterna dels jueus, la necessitat d’exterminar els republicans, la bonior de la condemna a mort per als que no segueixen els designis marcats pel rei i el Vaticà. O et penses que no et matarien per robar-te les joies del negoci? No ets conscient de la ràbia i l’enveja que cova en el cor de la gent que, cada matí, havia de marxar a llaurar la terra mentre tu restaves al despatx, assegut, tranquil, feinejant i guanyant-te el jornal lluny del sol i de la pluja?

Record que, nerviós, s’aturà davant el pare i l’escometé.

-Reflexiona. Tens una joieria coneguda arreu de Mallorca, una dona que t’estima, els fills que gaudeixen de bona salut... No veus que són motius més que suficients per a portar-te a l’escorxador? Gabriel... com és possible que siguis tan ximple?

El padrí Rafel mai no havia estat aquest home desesperat, preocupat per la família d’una manera tan obsessiva i intensa que teníem al davant. Sempre ens va fer costat quan comprovava l’ànsia de saber que ens dominava. Possiblement ressuscitava en el seu interior el record concentrat de sis segles de crims contra les nostres nissagues. Qui sap si s’adonava que tants d’anys de confiar en el progrés de la humanitat no havien servit de res i, novament, poderosa, cruel, s’alçava al davant l’infame escut de la Inquisició, tot el soroll eixordador dels tambors quan ens portaven a matar.

Però el pare no donava el braç a tòrcer.

Estava ben segur que la situació tornaria a la normalitat en uns dies, màxim en una setmana.

No és que no sabéssim com era el món. Sovint comentàvem les persecucions d’esquerrans a Itàlia, Alemanya i altres indrets. La mateixa repressió a Espanya i Mallorca, després dels fets d’Astúries del trenta-quatre. Però als vint anys, en plena joventut, quan vius enmig d’una família que t’estima, les desgràcies són males d’entendre. Després de la revolta dels miners tancaren a la presó molts socis de La Societat, membres de les organitzacions obreres... A Mallorca ningú mai no va passar pena per la seva vida. I això que sabíem que a Oviedo i altres indrets l’exèrcit i la Legión comandats per Franco havien assassinat milers de persones. Hi hagué més de vint mil detinguts. De seguida vàrem iniciar la lluita per l’amnistia, començàrem a recollir firmes per demanar la llibertat dels companys i companyes empresonats. Estàvem ben segurs que un dia o un altre sortirien al carrer. Per això la victòria del Front Popular el febrer del trenta-sis. La lluita per la llibertat dels que romanien a les presons, per donar suport als exiliats, a les famílies dels morts pels militars marcava totes les nostres activitats. Les conferències, la vinguda de destacats polítics de Palma i Barcelona, l’enfortiment del grup d’al·lots i al·lotes del Socors Roig... Pensava que potser la mare tenia raó i no calia amagar-se. Tenir paciència, conservar la calma, dir als amics que no fessin cap ximpleria, que esperassin a casa seva tranquils, sense fer aldarulls que poguessin servir d’excusa per anar-los a cercar i portar a la presó.

El padrí Rafel estava en desacord amb la meva mare.

Ens escoltava en silenci. L’intranquil·litzava constatar que encara no érem prou conscient del perill que s’apropava. Es va posar nerviós.

De cop i volta, vist que les recomanacions no servien de res, s’aixecà de la cadira i ens mira amorosament, talment aquell que contempla el que més estima. El coneixia prou bé. El veia fent esforços per aconseguir que ningú notàs que estava a punt de plorar. A mi no em podia enganyar. Jo era la néta estimada, la seva joguina més apreciada. Sempre em portava caramels i, el dia del sant, pels reis, alguna pepona, llibres de contes... qualsevol cosa que li demanàs. Això no volia dir que no estimàs na Isabel, en Josep, el germà gran que, sortosament, marxà amb l’Orfeó a l’Olimpíada Popular de Barcelona i no el pogueren venir a cercar. Però tothom sabia que allà on hi hagués na Caterina, el padrí sempre hi era per esbrinar què volia la nineta dels seus ulls.

No teníem ganes de menjar.

El dinar era fred, damunt la taula.

Record la mirada penetrant, intensa, plena de premonicions del padrí. Com si al davant no tengués una família asseguda a la cuina, sinó una tempesta a punt d’esclatar.

Pronunciava cada una de les paraules com si fos un ferrer martellejant el ferro roent. Volia que l’entenguéssim, que cada una de les idees que exposava ens quedàs enregistrada al cervell d’una manera perdurable i ens fes pensar.

-Imaginau que els falangistes no vendran a cercar-nos?

Es dirigí al meu pare, amb un to de veu server, summament preocupat.

-Gabriel, tu i na Martina anau ben errats. A hores d’ara, en sentir les primeres notícies de l’alçament militar ja hauríeu d’haver fugit de casa, fins que escampàs. Les nines podrien anar a casa d’en Joan, el meu germà. A Son Rapinya potser no us coneguin. En Joan mai no s’ha destacat en res, té l’adrogueria i el seu món és anar de casa al negoci. Caldria romandre amagats fins que vegem com acaba tota aquesta aventura. Tu, Biel, podries anar-te’n a la caseta de Son Tut. Molt poca gent la coneix. Dissimulada entre els pins de la muntanyeta alta... mai ningú no sospitaria que hi estaves amagat. Enmig de l’actual confusió, si algú demana per vosaltres diríem que marxàreu a Barcelona. Fa dies que no us han vist. Amb el teu constipat no obrires la joieria. Na Martina pot justificar la vostra absència amb l’excusa de l’Olimpíada Popular. Però esperar a casa, assegut, amb les mans plegades, em sembla la beneitura més gran que hagis pogut fer en la teva vida. No sents els trets enmig del carrer? No entens que ara serà a tot o res?

La mare s’ho escoltava cada vegada més preocupada.

-Vols dir que hi ha tant de perill? No exageres? Què em pot passar per haver estat el secretari de La Societat? La Societat s’encarregava de cobrar les assegurances pel metge i d’aconseguir queviures una mica més barats que els de les botigues del poble. Les excursions amb els militants dels partits d’esquerra? O és que ara serà un delicte anar al camp a cantar cançons, a fer una paella sota els pins? De veritat penses que pot ser pitjor que l’any trenta-quatre? Vés a saber si d’aquí uns dies, quan s’estabilitzi un poc la situació, la República no ofereix el govern de la nació a Franco, Mola i Sanjurjo. En qüestió de política mai no se sap què s’esdevendrà, quina mena de combinacions poden fer els uns i els altres. Quan el cop de Primo de Rivera... qui podia imaginar que els socialistes i Largo Caballero pactassin amb el general? Vet aquí com UGT i el PSOE aconseguien donar una certa credibilitat a la dictadura just en el moment en què els enemics de la llibertat perseguien anarquistes, exiliaven intel·lectuals, prohibien partits polítics i sindicats...

Ens mirà i s’acostà al padrí Rafel, com si el volgués consolar, fer-li veure que exagerava.

-Potser na Isabel, que va sortir retratada amb n’Aurora Picornell sí que hauria pogut anar a casa de l’oncle, a Palma.

Record que em passà la mà pels cabells amb el mateix moviment suau i calmós de quan acaronava la nostra moixa, na Nit.

Ens mirà als ulls amb una certa preocupació abans de dirigir-se a tots els de la taula:

-Quines acusacions podrien fer a na Caterina? Que ajudava al seu pare amb els papers de La Societat? Que cosia les banderes i pintava alguns dels cartells que portaven els socialistes quan anaven a les desfilades del Primer de Maig? És un pecat demanar la llibertat dels presos polítics d’Espanya, Alemanya i Itàlia? Som o no som cristians? Voleu dir que les beates i els capellans prediquen el que no creuen, volen veure la gent empresonada, patint? Són tan cruels, tan desprovists de sentiments, pot haver-hi tanta maldat en el món? Em costa creure que la humanitat s’hagi embrutit així, fins arribar a la bogeria més desenfrenada.

Va ser quan sentírem més aldarulls pels carrers. Deixàrem la taula i sortírem al portal. Encara fórem a temps de veure un munt d’homes dalt la camiona de madò Assumpta, la vídua de Llorenç Puça. El vehicle anava ple de carrabiners que cridaven “Visca la República!”, “Visca la Llibertat!”. També hi era el president de l’agrupació socialista del poble, el secretari de l’UGT, el tinent de batle de l’Ajuntament i alguns dels joves que venien a les classes de l’Ateneu i les excursions a Santueri, Pollença i Bellver.

La imatge que em quedà gravada per sempre en els replecs més profunds de la memòria va ser la de l’esposa del sergent Llodrà corrent rere la camiona i el seu home, amb un braç embenat i un fusell a la mà que tenia bona dient: “Tornarem aviat! La República guanyarà! Visca el Front Popular!”. Malgrat l’eufòria aparent i les exaltacions a la llibertat jo li vaig endevinar una mirada trista, com si s’acomiadàs per sempre de l’esposa.

En Sebastianet, el fill petit, anava descalç. Segurament havia deixat les sabates a casa i sortí, sense adonar-se’n, amb els peus nus al carrer.

Sé que vaig pensar que podria fer-se mal amb les pedres, tallar-se, si ensopegava amb algun vidre d’una botella espanyada.

N’Antònia cridava:

-Vicenç, torna, deixa les armes. Si t’agafen et mataran. Pensa en nosaltres, en els teus fills!

Els fugitius ja eren lluny. Ningú no escoltaria els seus crits. La camiona amb els homes que provaren de fer front a la sublevació es difuminava en la distància en direcció a les pinedes d’Alcúdia, envoltada per la pols del camí sense asfaltar. Encara vaig sentir l’himne de la República, com un eco molt llunyà, perdent-se enmig d’un tèrbol horitzó que queia, inclement, com la guillotina que talla el cap del condemnat.

Mai més no l’he tornat a sentir amb aquella força i convicció.

Arribaven notícies de la presència d’unitats de l’exèrcit vingudes des de Palma. Els carrabiners i socialistes decidiren marxar a fer-se forts a Pollença, d’on també es tenia constància certa que la rebel·lió no havia reeixit i el poble resistia l’endemesa de militars i falangistes.

Tornarem a casa trists, capbaixos. La mare i el pare estaven més preocupats que mai. La fugida dels carrabiners i els esquerrans significava, -no ens enganyàvem al respecte-, la derrota de la República i la victòria dels que ens volien mal.

Què fer en aquelles circumstàncies? Potser el padrí Rafel tenia raó i a hores d’ara ja hauríem d’haver marxat a Palma per amagar-nos a casa de l’oncle, a Son Rapinya.

En arribar a casa em semblà com si aterràs a un altre món. La pols que aixecà la camiona havia entrat per les finestres i cobria els mobles d’un tel blanquinós. Talment una boirina que no et deixava veure bé el perfil de les coses. La padrina Margalida, que quasi no podia caminar, s’havia aixecat de la cadira i, amb el rosari en la mà, mormolant parenostres i avemaries, es pegava cops damunt el pit i plorava.


De la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS