Administrar

Sa Pobla (dos articles): La conquesta de Mallorca i Sa Pobla i El rei Jaume II

pobler | 06 Febrer, 2020 15:20 | facebook.com

Dos articles: La conquesta de Mallorca i Sa Pobla i el rei Jaume II -


El matí del 5 de setembre de 1229 l'esquadra cristiana del rei Jaume I salpava de Salou, Tarragona i Cambrils. En total: 155 naus que transportaven 1.500 cavallers i 15.OOO peons. Guillem de Montcada anava en el vaixell-ensenya; el seu cosí Ramon de Montcada seria un dels primers cavallers en desembarcar. Els barons decidiren fer-ho a Portopí. Quan la flotilla arribà, el bisbe de Barcelona parlà, tot ajudant a encendre l'esperit de la croada, que era portar les forces cristianes a la victòria. Guillem de Montcada s'uní a l'Eucaristia, oferta dalt del vaixell, "i de genollons rebé el seu Creador, plorant, amb les llàgrimes relliscant-li per la cara". Com a caps de la flotilla, Guillem i Ramon reberen tot el fragor de la resistència sarraïna en la batalla inicial i foren morts.

Els Montcada moriren en la "batalla de Sa Porrassa" el 12 de setembre de 1229.

Fins aquí els fets narrats per les cròniques. Però... )qui eren en realitat els Montcada, aquests descendents d'una de les més importants nissagues catalanes de l'Edat Mitjana? L'historiador John C. Shideler, professor de la Universitat de Spokane (Washington, EUA) ens en dóna abundosa informació en el seu llibre Els Montcada. John C. Shideler ha consultat l'Arxiu de la Corona d'Aragó, els arxius de la catedral i de les diòcesis de Barcelona, Vic, Tortosa, Girona i Urgell, la Biblioteca de Catalunya, l'arxiu municipal de Tortosa, l'Archivo Histórico Nacional de Catalunya i l'arxiu departamental de Perpinyà, entre d'altres.

És evident, com demostra l'estudi de Shideler, que el poder d'uns senyors feudals com els Montcada no hauria pogut existir sense els pagesos. Eren ells els que conreaven la terra, criaven ovelles, porcs i aviram, i mantenien els castells dels senyors. Els pagesos mantenien senyors i cavallers, alimentaven els seus cavalls i subministraven carn, pa i vi a les seves taules. Tota la superestructura jurídica, cultural, religiosa i administrativa d'aquella època estava basada en aquest domini feudal. Eren els pagesos qui pagaven rendes sobre les seves terres, tributs als senyors, delmes a l'Església; i eren ells els que sofrien tota mena de mals usos.

L'ingrés més bàsic i constant dels senyors feudals procedia de les rendes de la terra. Rendes que eren aportades en fraccions de gra, parells de gallines i pernils salats pagats pels llogaters. A més de les rendes de la terra, els senyors recaptaven molts d'altres impostos, entre ells serveis de mà d'obra; l'usatge de farga, l'usatge de forn i altres quotes i drets d'hospitalitat. Els "drets d'hospitalitat" era una de les maneres que tenien els senyors per imposar càrregues addicionals a les comunitats de pagesos que governaven. Una altra de les maneres era fer pagar impostos pels productes excedents amb què els camperols podien comerciar als mercats locals.

Un altre ingrés per als senyors de Montcada procedia dels delmes de l'Església. Encara que teòricament aquests eren recaptats per l'Església, havien arribat a ésser considerats feus del senyor del castell sota la protecció del qual exercia el rector de la parròquia. A més dels ingressos de les rendes, els "usatges", els delmes i les quotes, els senyors de Montcada es beneficiaven de l'administració de justícia. Aquest dret produïa un tant que era compartit pel senyor (dos terços) i el castlà (un terç).

Per si encara mancàs alguna cosa, hem de saber que tota la parafernàlia feudal s'aixecava damunt altres deures i imposicions. Es tracta de les "exaccions". Aquest terme cobreix els tributs forçats de la producció agrícola, els impostos de cap o de cor, els tributs de transferència de la propietat i la recaptació dels mals usos. Hi havia també les questes (pagaments obligatoris sobre la collita), les toltas i les forcies (més tipus de tributs). A part d'això, els Montcada recaptaven igualment l'acapte. A diferència de les questas, toltas i forcias, que gravaven les collites, l'acapte era un tribut pagat personalment pels individus d'un senyor.

Ens podríem allargar encara molt més parlant del poder i de l'explotació que exercien els senyors feudals sobre els pagesos de l'Edat Mitjana però Fets i personatges només ens ha concedit el petit espai que heu llegit (el llibre de John C. Shideler té 238 pàgines!).


Jaume II i la fundació de sa Pobla


Jaume II de Mallorca (Montpeller, 1243-Mallorca, 1311) és un rei problemàtic, difícil de situar políticament si no ho fem dins de les coordenades del feudalisme de l'Edat Mitjana. Per a uns historiadors és un rei culte (estudià a París), preocupat en tot moment per a fer complir, davant les exagerades exigències del seu germà Pere el Gran, el testament del seu pare, Jaume I.

Per a uns altres, Jaume II, a causa de les seves aliances amb el rei de França, esdevé un traïdor a la corona catalano-aragonesa. La GEM (Gran Enciclopèdia de Mallorca) deixa constància de fets tan contradictoris quan diu: "La historiografia romàntica personalitza en el seu caràcter i en el del seu germà i rival, el monarca de la Corona d'Aragó Pere el Gran, els distints destins dels seus regnes. Segons això, Pere el Gran seria el rei enèrgic i resolutiu que la conjuntura política exigia, mentre que Jaume II de Mallorca era un monarca bondadós i, en determinades circumstàncies, traïdor al seu germà".

Les guerres internes entre les diverses terres de la Corona d'Aragó són atribuïdes per l'historiador Ferran Soldevilla a "un mal testament del rei Jaume I". En el llibre Resum d'història dels Països Catalans (pàg. 67) l'autor diu: "Amb tot, va cometre [el rei Jaume I] l'error de dividir els seus Estats entre els seus fills Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. Aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites".

Però en aquest treball no ens interessen tant les guerres entre els dos germans (Pere el Gran i Jaume II) sinó el fet que, una vegada recuperat el domini de Mallorca per part de Jaume II (1298), aquest rei es va preocupar de fer tota una sèrie de reformes que varen promoure el creixement econòmic i de població de la part forana de l'illa (no hem d'oblidar que Jaume II ja tenia un coneixement profund dels problemes de les Illes ja que havia administrat l'arxipèlag en nom de Jaume I des de 1256 fins a 1276).

El papa Bonifaci VIII va ser qui impulsà l'entrevista entre representants dels reis de França, Nàpols i Catalunya-Aragó per tal d'aconseguir la pau a Europa. El tractat d'Anagni consagrava la devolució (per part de Jaume II d'Aragó) del regne de Mallorca a la monarquia mallorquina (malgrat que Catalunya-Aragó en retenia el feu).

L'historiador Pere Xamena Fiol (vegeu Història de Mallorca, pàgines 81-82) parla també de la bona disposició de la Corona mallorquina quant a la realització de determinades reformes que promogueren el desenvolupament de l'illa. Escriu l'historiador: "Quan Jaume II hagué recobrat altra volta el domini de Mallorca, tornà a l'illa i hi va viure bastants d'anys, dedicat a organitzar l'administració del regne i atent al benestar dels seus súbdits. Si son pare va merèixer el títol de conquistador, a Jaume II se li podria donar el d'organitzador del regne. Durant aquests darrers anys de la seva vida, Mallorca assolí un gran progrés".

I és dins aquest marc que hem de comprendre la transformació de l'antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, és a dir Fonts del Camp en traducció de Joan Coromines (vegeu l'Onomasticon Cataloniae), o Aigua del Prat (segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca) en aquell nou poblament (sa Pobla) cristià del rei Jaume II. Les "Ordinacions" són de l'any 1300. El rei volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. És tractava de "poblar" (d'aquí sa Pobla; d'aquí els "poblers" i "pobleres"). Segons l'historiador Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 91), aquestes noves viles són: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Huyalfàs (sa Pobla), Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva "i possiblement algunes altres".

També en la mateixa pàgina del llibre abans esmentat trobam com havien de ser aquests nous "pobles": "Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d'elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d'amplària (6,3 m)".

S'ha de tenir en compte que les disposicions que comentam, les "Ordinacions" de 1300, vénen a resoldre un problema provocat per la conquesta catalana de l'Illa. El 1229 Mallorca només tenia un nucli urbà densament poblat -la Madina Mayurqa dels àrabs- i una població dispersa en l'àmbit rural. És evident que, si seguim la imprescindible Història de Mallorca de Pere Xamena Fiol, l'illa dels segles XIII i XIV és encara un territori per estructurar (malgrat que la butlla del papa Innocenci IV de 14 d'abril de 1248 hagués posat trenta parròquies foranes sota la protecció de Roma), D'aquí les instruccions del rei Jaume II (de 1300) encarregant a l'inquer Desbrull i al solleric Sturç l'ordenació urbanística, econòmica i política de les noves viles.

Les "Ordinacions" fan una exempció d'impostos al nous pobladors: "A tots els qui s'installaran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se'ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin".

Amb els anys, emperò, s'anaren marcant greus diferències entre Ciutat (l'antiga Madina Mayurqa dels àrabs) i la repoblada part forana de l'illa de Mallorca. Ja pel mes d'abril del 1303 existien greus problemes per a pagar els deutes d'aquests nous pobladors de la part forana, els quals demanen al rei Jaume II de pagar a terminis.

D'aquesta nova problemàtica en parlà Josep Melià en el seu llibre Els mallorquins (capítol "Ciutat i part forana", pàgs. 47-66). Com deia igualment Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 94) : "A principis del segle XIV, ja comença l'oposició entre la ciutat i la part forana. La causa de les discòrdies solia esser la proporció amb què havien de contribuir, la ciutat i les viles, a les despeses del regne. A vegades la ciutat pretenia que les viles contribuïssin a dispendis que només eren en profit de la ciutat... Devers l'any 1325, al principi del regnat de Jaume III, succeïren unes 'commocions populars' relacionades probablement amb les diferències entre la ciutat i les viles".


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS