Administrar

Sa Pobla i Fellini (1958)

pobler | 31 Gener, 2020 12:32 | facebook.com

Fellini a sa Pobla (1958)

”...d'aquesta pretensió d'adoctrinament catòlicofalangista sorgiren engendres del tipus Cerca de la ciudad, La guerra de Dios o Molokay. Malgrat tots aquests experiments, l'’èxit’ autèntic del cinema de propaganda catòlica esdevingué amb El beso de Judas”. (Miquel López Crespí)


Felllini

El meu primer "contacte" amb Fellini s'esdevé en el mes d'octubre del cinquanta-vuit quan s'estrena en el "Cine Montecarlo" de sa Pobla La noches de Cabiria (rodada el 1957). En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel·lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant. De cop i volta, sense anar-ho a cercar, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida i a conseqüència de les escletxes que misteriosament s'obrien en plena dictadura franquista, ensopegàvem amb un altra classe de cinema.

Abans d'aquesta estrena ja havíem anat a veure amb el meu oncle i el pare (que havien fet guerra amb els republicans) Surcos (1951) de José Antonio Nieves Conde; Esa pareja feliz (1951) i !Bienvenido, Mr. Marshall! (1953) pellicules que neixen de l'estreta collaboració entre Juan Antonio Barden i Luis Berlanga (que s'havien conegut en el Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas -IIEC- creat el 1947). També record les estrenes a Can Guixa i Can Pelut de Muerte de un ciclista (1955) i Calle Mayor. Però aleshores jo era massa jove per a poder copsar els avenços, les ruptures que, dins del context de la dictadura i de la cinematografia oficial espanyola significaven els films abans esmentats.


El Salón Montaña de sa Pobla a començaments dels anys seixanta.

Cal dir que, en aquell temps, a sa Pobla, malgrat es projectessin aquestes pel·lícules, ningú, excepció feta de la revista Vialfàs i dels comentaris d'Alexandre Ballester, es feia ressò dels fets que comentam, els quals, més o manco, passaven sens pena ni glòria per als representats oficials de la dictadura. En aquella època que ara ens sembla tan llunyana, les estrenes que tenien vertadera repercussió social i eren fortament recolzades per tot el poder de l'església i el feixisme triomfant eren "espanyolades" del tipus Marcelino, pan i vino (1954); Cerca del cielo (on es veia com els "rojos" mataven sacerdots i bisbes)... Tot servia per la propaganda política i d'aquesta pretensió d'adoctrinament catòlicofalangista sorgiren engendres del tipus Cerca de la ciudad, La guerra de Dios o Molokay. Malgrat tots aquests experiments, l'"èxit" autèntic del cinema de propaganda catòlica esdevingué amb El beso de Judas i, sobretot, amb el film que dirigí Ladislao Vajda damunt un un guió de Sánchez Silva, la famosa Marcelino, pan y vino protagonitzada per aquell inefable Pablito Calvo i que quan l'anàrem a veure al "Salón Montaña" va ser un èxit apoteòsic.

Posteriorment aquesta monstruositat, producte clàssic del "cine de niño" franquista, esdevingué visita obligada per als infants de les escoles pobleres i per als que ja anàvem a l'institut de la plaça del Mercat (Can Garroví). Els diaris de la Falange (i aleshores la premsa diari que no era falangista era de l'església) romangueren mesos i mesos lloant la "suprema dirección de Ladislao Vajda" i la "insuperable actuación del niñito Pablito Calvo". El "niñito" per cert, acabà posteriorment en la "Legión Española", fent de mercenari per a obscures forces reaccionàries a l'Àfrica i, més endavant va ser trobat venent droga per a diversos indrets del País Valencià. Misèria personal d'un pobre desgraciat que, quan va poder ser explotat per la indústria cinematogràfica franquista, ens era mostrat com a "exemple" a seguir per les generacions de la postguerra.

A Europa les pel·lícules d'alt valor religiós i humà eren productes que han passat a la història del cinema i algunes d'elles varen ser dirigides per genis de la categoria de Bergman, Dreyer o de Bresson. Sortosament per a la nostra autèntica "formació", a començaments dels anys seixanta ja poguérem anar veient a Ciutat diverses produccions d'Ingmar Bergman. I aquí hauríem de ressenyar dues obres bàsiques del cine nòrdic i mundial i que significaren un sotrac perdurable en les nostres concepcions damunt el fet cinematogràfic. En referesc a El septimo sello (1956) i a El manantial de la doncella (1959).


Fresas salvajes de Bergman.

Posteriorment pogueren fruir d'obres mestres del tipus Fresas salvajes (1957) amb aquella superba interpretació del vell professor feta per Victor Sjöström. Més tard Bergman ens continuà emocionant amb pel·lícules d'una maduresa especial com El rostre (1958), Como en un espejo (1961), Los comulgantes (1962), El silencio (1963), Persona (1966), La hora del lobo (1967), La vergüenza (1968) o Una pasión (1969). Tambñe caldria ressenyar, en aquesta mínima aproximació al cine de Bergman, el descobriment que significà per a nosaltres poder fruir del coneixement i de les interpretacions d'actors i actrius de la categoria d'Anita Björk, Max von Sydow, Gunnar Björnstrand, Harriet Anderson, Eva Dahlbeck, Ingrid Thulin i Bibi Andersson.

Miquel López Crespí


Somnis entre fragments de realitat


L’exposició Federico Fellini. El circ de les il·lusions s’endinsa dins l’univers del cineasta italià i tota la iconografia que va generar. Les obsessions, els somnis, les dones, el poder i la religió s’hi mostren a través de més de 300 peces


Francesca Marí |


"La meva memòria no està feta de records. De fet, trob molt més natural inventar els meus records". Federico Fellini (Rímini, 1930- Roma, 1993) ens deixava clares quines eren les seves visions a l'hora de traslladar les històries bé fos al paper o al cel·luloide. Ara, tot aquest univers fellinià es mostren en forma d'històries al CaixaFòrum de Palma. Després de visitar Madrid i Barcelona, l'exposició Federico Fellini. El circ de les il·lusions aterra a Ciutat fent un repàs de les seves ‘obsessions' que revolucionaren el món cinematogràfic del moment i de la mà del comissari Sam Stourdzé.

Els somnis, el poder, la religió, els mitjans de comunicació, el circ, la dona i la psicoanàlisi foren alguns dels beuratges temàtics dels quals se serví Fellini en les seves pel·lícules. "Fellini tenia dues fonts d'inspiració: la realitat i la imaginació", assegurava ahir el comissari d'aquesta mostra, que recull més de 300 peces entre fotografies, dibuixos, revistes, còmics, cartells i abstractes de films i documentals. Dividida en espais temàtics com l'obsessió del director per les dones, la inspiració en la cultura popular i la relació amb els mitjans, hom es pot trobar "amb 35 històries diferents que, en conjunt, conformen un viatge per l'univers creatiu de Fellini", assegurà Stourdzé.

Més concret es mostrà el productor i assistent personal de Fellini, Gerald Morin, qui explicà que quan ell se n'anà a aprendre cinema amb Fellini "el que em va donar fou una lliçó de la vida". I és que la visió del director per la realitzat més quotidiana entrellaçada amb les seves particulars visions del món (o del submón) no poden passar per alt com a combinació "entre la seva creativitat i la realitat del seu voltant", afegí el productor.

I és que els somnis feren part important del seu bagatge professionals que transformà en imatges animades o inanimades durant trenta anys i que alteraren les regles de la narració per deconstruir el relat. Amb el Llibre dels somnis il·lustrà i escrigué allò que somiava entre 1960 i 1990. "El psicoanalista Ernst Bernhardt l'encoratjà a escriure els seus somnis", explicà el productor Morin, qui afegí que "Jung predicava que sempre s'havia de mantenir part de la infantesa desperta. Això és el que féu Fellini, sempre va tractar de continuar essent un infant".

"Estudiava com introduir els somnis en la vida quotidiana, és a dir, somiar com viure, no viure com somiar", afegia el director de la Fondazione Federico Fellini de Rímini, desplaçat també ahir a Palma amb motiu de la inauguració, mentre observava algunes seqüències de La ciutat de la dones (1980). Precisament l'obsessió del mestre italià pel món femení fou també una constant durant tota la seva carrera i la mostra de Ciutat ho deixa ben palès. Des dels enormes pits de l'estanquera d'Amarcord que s'assemblen als de la camperola de La ciutat de les dones, o la nimfomania de la Saraghina de 8 1/2, on Marcello Mastroianni es convertí en l'alter ego del cineasta. "La dona era una d'aquestes grans obsessions, bé transformada en mare, femme fatal o prostitutes", afegia el comissari de la mostra, que la definí com una exposició "amb un caràcter més intimista", ja que el muntatge de Palma ha patit canvies amb relació als de Madrid i Barcelona. "La visió canvia molt", explicà.

Aquests enfocaments als quals es refereix Sam Stourdzé es basen en grans pòsters cinematogràfics, com el de La Strada, amb Antony Quinn; imatges dels falsos cartells publicitaris de Ginger i Fred, on el cineasta burlava tot aquest món i el capgirava a la seva manera ja l'any 1986; fotografies de tota casta, des de la seva infantesa o fins i tot amb Deborah Beer i Marcello Mastroianni; la caricatura d'Itao Roberti i el còmic de Mastorna. Aquest darrer té un especial interès, ja que dins el seu circ d'il·lusions, Fellini sempre responia que la seva pròxima pel·lícula seria Mastorna, però mai no arribà a filmar la història d'aquest home que va descobrir del més enllà. Tot i que en rodà les primeres escenes -documents que apareixen a l'exposició-, el cineasta es posà malalt i hagué de suspendre el rodatge. El 1992 n'aparegué la història en forma de còmic, un any abans que un atac cerebral el conduís a la mort.

Diari de Balears (17-II-2011)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS