Administrar

Viatge al país del Gran Kan – Les narracions dels anys 70 i 80 - (Un petit tast de la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan)

pobler | 03 Gener, 2020 14:24 | facebook.com

Viatge al país del Gran Kan – Les narracions dels anys 70 i 80 - (Un petit tast de la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan)


ON ES TRACTARà DE L'ODI QUE TENEN ELS COPISTES VERS LA MODERNA IMPREMTA I CONTRA TOTS ELS SISTEMES MODERNS DE REPRODUCCIó DE LES IDEES I EL PENSAMENT, I DELS BENEFICIS QUE TREUEN D'AQUESTA AFERISSADA OPOSICIó.


Malgrat que sigui famosa arreu del món -d'ençà del setge de Viena- la cavalleria del Gran Khan o les conquestes i crueltats comeses pels geníssers, el que més m'ha impressionat sempre d'aquest misteriós imperi oriental que s'estén de les planures magiars fins a les muntanyes de l'Himàlaia, ha estat la curiosa maquinària de la seva raça de buròcrates, funcionaris i cortesans, tan ben estructurada. N'hi hauria per escriure un patracol si ens proposéssim especificar mínimament alguns dels treballs i privilegis de tan poderoríssima administració imperial. Espaventosa gernació sense idees pròpies capaç de mudar de pensament segons sigui la direcció en que bufi el vent!

Entre les diverses classes i categories de servidors del Gran Khan, de la Cort i del seu harem, destaquen els copistes, car, a despit de que us pugui semblar estrany, a l'immens Imperi de les estepes està prohibit la introducció de la impremta i hom considera a Gutemberg l'enemic més gran de la humanitat i de l'Islam. En nombroses ocasions els mercaders grecs, venecians, francesos o catalans que hi comercien mitjançant les caravanes de camells han provat d'introduir-hi, d'amagat, entre llurs mercaderies tan excels i modern instrument de cultura i comunicació, però sempre han pagat amb la vida tan lloable intent. A quines cruels tortures no hauran estat sotmesos aquests valents cavallers! Des de llevar-los la pell de viu en viu i cobrir-la de sal i vinagre fins a ser esquarterats a les places de pobles i ciutats enmig de músiques de xeremies i tambors.

No hi tenim cap dubte: els capdavanters en la lluita contra la introducció de la impremta a l'Imperi són els copistes. Només a la gran ciutat santa de Guistan-Bastan n'hi ha més de vint-i-cinc mil! Com és de suposar, les immensurables legions de copistes -tots ells a sou de l'Estat i amb casa i escola per als fills gratuïtes- volen defensar i defensen per qualsevol sistema a l'abast els privilegis consolidats al llarg de generacions i generacions. Quan, després de travessar dificultosament les fronteres, arribes a una de llurs formoses i ocultes ciutats pots veure de seguida els milers i milers de taules on copien, imiten, traslladen a mà, amb acurada meticulositat, els milions de tractats, manuals, vademècums que necessiten per a llurs escoles i universitats. És un espectacle mai vist! Si hom introduís la moderna impremta, no tendria cap raó de ser la nòmina de funcionari imperial amb tres mesos de vacances anuals. És per això que blasmen sense aturar des de les tribunes de les places públiques i dins d'esglésies i mesquites contra la introducció de la màquina de Gutenberg que tan meravellosos serveis ens fa als països de l'Oest. Què hagués estat de les idees del nostre Luter sense la impremta? Com podríem haver reproduït els milers de bíblies necessàries per a combatre l'obscurantisme del Vaticà? Feina impossible sense l'ajut de la tècnica moderna. Us puc ben assegurar que és un quadre impressionant penetrar, sobtadament, en una de llurs insondables oficines imperials dèbilment il.luminades per llums d'oli, plenes de cambres i passadissos on escriuen amb aquell tètric aspecte tan característic del ram del funcionariat de qualsevulla contrada. Centenars i centenars de copistes arrenglerats rere les taules, amb el nom i categoria escrit a una fusta que tenen allà sobre, traient còpia, calcant infatigablement milers de toms de poesia religiosa, història, matemàtiques; cosa que, mitjançant l'ajut de la impremta, seria una feina acabada en un parell de dies i que a ells els costa anys i més anys de treball. Ignorants de tota altra matèria que no sigui reproduir mecànicament, només coneixen els rudiments de llur estrany alfabet. Tan sols saben traslladar i ni es molesten en saber o llegir el que reprodueixen. Molts s'engaten treballant i a vegades copien de diversos còdexs sortint-ne al final una mescladissa tan feresta que el lector no sap si té a les mans un incunable d'oracions satàniques, un cartulari de geografia o un opuscle eròtic prohibit. Altres, per arrodonir la paga oficial, i exposant-se a durs càstigs, es dediquen a copiar les obres prohibides d'erotisme que després venen a preu molt alt, d'amagat a les tavernes, casernes i caus de mala vida, que també n'hi ha, i molts a l'Imperi del Gran Khan. Sempre asseguts darrere les taules, miren sovint de reüll el gran rellotge que tenen al davant, i de seguida que sona l'hora de plegar s'aixequen amb renou de mil dimonis per anar-se'n a casa seva a beure, menjar i dormir. En comparació amb aquest exèrcit de funcionaris imperials, l'home que a la nostra terra es dedica a la impressió i edició de manuals i promptuaris és un savi, un esser humà compromès amb la cultura, interessat sempre pel contingut del material amb el qual treballa i que, més d'una vegada, ha exposat la vida i la llibertat per editar quelcom que ell consideri útil per a la humanitat. Res de més allunyat de la concepció que de llur ofici tenen els milers de copiadors del Gran Khan! Els oficinistes de Guistan-Bastan només han après la professió per lliurar-se d'anar a la guerra o per no haver d'anar a treballar a les construccions d'edificis o canals. La cultura només els serveix com a medi de vida i l'únic que els commou o aconsegueix despertar-los una mica de llur ensopiment proverbial és quan senten parlar de pujada de sous, de regals, de franquícies especials.


DELS BOTXINS, DE LLURS GRAUS I DISTINCIONS, DE LLURS NOMBROSES PRERROGATIVES I DE LES DIVERSES I VARIADES FORMES DE MATAR I ASSASSINAR.


Dins l'ampli ventall de sistemes, trucs, policia, espies, informadors, que el Gran Khan paga i manté per tal de desfer-se dels seus nombrosos enemics i per sostenir-se en el poder, cal destacar l'exorbitant exèrcit d'executors a sou de l'Estat. Tantes i tan continuades són les revolucions, canvis i terratrèmols socials que existeixen a l'Imperi, que el Gran Khan es veu obligat a mantenir-ne legions. I així com als nostres països en sol haver molt pocs -un per ciutat o comarca-, aquí n'hi ha una tal quantitat que hom no sap o no arriba a esbrinar -de no ser per l'uniforme- qui és simple soldat o qui un professional de la degolladissa. Tot aquest vastíssim funcionariat de la mort està perfectament estructurat i organitzat disposant d'ordenances pròpies, universitats, escoles, palaus de repòs, oficines, esclaus, eunucs a llur servei, i també frueixen, per mercè especial del Gran Khan, de gineceus molt ben assortits amb tota mena de dones portades dels indrets més llunyans i exòtics i amb les quals poden gaudir els botxins abans i després d'haver portat a terme alguna de les ordres imperials.

Esser saig a Guistan-Bastan i a altres ciutats de l'Imperi requereix una formació especial i completa que es dóna de primer a escoles i col.legis des de la infància i joventut i que continua fins a la Universitat, en la qual han d'estudiar durant sis anys. Consumat el període educacional surten graduats en qualsevulla art de matar, torturar, esquarterar i assassinar. De costum, els aspirants a fer carrera en aquest escalafó del funcionariat són escollits per rigorós ordre entre els fills primogènits de les famílies més nobles i riques. Un vell llinatge se sentiria deshonrat i menyspreat si el seu hereu no fos admès en la llista oficial d'aspirants. Malgrat la riquesa dels seus progenitors, l'Estat, una vegada admès el jove, es farà càrrec, fins que acaba els estudis, de totes les despeses que en comporti llur acurada educació. Llibres, vestits, menjar, entreteniments, aniran a càrrec del pressupost de la Cort i no costarà cap diner a la família. Amb una instrucció molt semblant a la dels geníssers, els joves són educats en les lleis de la casta dels botxins i, segons van aprovant cursos i exàmens, muden també l'uniforme (que sol portar brodaries d'or) per diferenciar-se d'altres destacaments repressius. Aquests aspirants, provinents de nissagues distingidíssimes, sofreixen, en mans dels ulemes i professors, un aprenentatge força ben planificat que els hi fa adonar del fet que formen part d'una classe i d'una raça privilegiades. Els mestres, severíssims i amb poder de castigar-los cruelment -fins a la castració si no aprofiten les ensenyances- els inculquen una disciplina de ferro i els fan copiar, durant mesos, màximes del Codi Principal, la més important de les quals, que han de servar sempre gravada al cor, diu "La Cort té raó en qualsevol circumstància i els pobres de l'Imperi són un perill etern per a la llei i l'ordre". Quan vaig poder visitar l'Imperi -després de múltiples gestions i recomanacions- els botxins del Gran Khan eren cent mil, experts i experimentats en la utilització de la destral, les cordes d'aufegar, el punyal, el mosquetó i el verí. En aquella època, vaig tenir el rar privilegi de contemplar els exercicis de final de carrera de moltes acadèmies i universitats. Practicaven amb pagesos revoltats de qualsevol poblet. Normalment, cada parell d'anys, hi solia haver protestes dels desvalguts, aufegats per impostos i injustes imposicions. A més de pagar totes aquelles càrregues, els desgraciats havien de fornir amb les seves filles i esposes els harems del funcionariat del Gran Khan; i els al.lots, en lloc de llaurar la terra i estar amb els pares, eren enviats a fer la guerra contra els pobles fronterers i mai més hom tornava a tenir-ne clarícies. Per això, i malgrat les horroroses repressions, hi solia haver tants d'alçaments camperols. De primer intervenien els ulemes amb llurs sermons i promeses d'una vida millor a l'altre món. Més endavant si els entesos en l'Alcorà no aconseguien calmar les masses, atacaven els geníssers cremant les cases i destruint les collites i animals de la pobra gent. Només al final l'extermini de la rebel.lió, la darrera degolladissa d'infants, vells i dones era confiada als alumnes del darrer curs. Si sabien tallar els caps amb rapidesa i elegància -sense tacar-se de sang- eren recomanats per obtenir el diploma final i a partir del dia de la consagració oficial com a botxins de l'Imperi, se'ls lliurava la franja groga per a l'uniforme. Lliurea que els distingiria a partir d'aquell moment de tots els altres mortals. Artesans i camperols, canvistes i copiadors, eunucs de baixa categoria, mestres i geníssers de tropa estaven obligats a davallar els ulls en presència llur i a desaparèixer, fondre's si els trobaven pel carrer. Només els ulemes de les mesquites tenien el privilegi de poder aguantar-ne la mirada. Amb el diploma, la Cort els proveïa de la clau dels nombrosos harems, i, el que era més important, d'encens i perfums arribats de la Xina fins a la mort, la qual cosa era summament necessària per allunyar l'olor a sang d'escorxador que des d'aquell dia sempre els acompanyava.


DE L'EXèRCIT DEL GRAN KHAN, DE LLUR POLíTICA INTERIOR I EXTERIOR, DE LA PAU I DE LA GUERRA I DE COM L'ALTA OFICIALITAT ES DESFà DELS SUPERIORS, CODIS I ORDENANCES QUAN LI CONVÉ PER INTERESSOS DE CASTA.


Un altre apartat que cal tenir en compte si hom vol conèixer a fons l'Imperi del Gran Khan és tot el que fa referència a l'exèrcit, poderosa corporació de vint milions d'homes mantinguts i pagats per l'Estat amb una nombrosa elit dirigent de més de deu mil generals. Si, com he dit abans, molts d'al.lots de les més nobles famílies estudien i fan oposicions per a ser botxins, cal dir que una part molt important d'aquests joves van a les acadèmies militars per a poder arribar, en el seu moment, a formar part de l'Estat Major del Gran Khan. I, pel que he pogut descobrir durant el meu llarg periple per tan ignotes terres, no és l'amor que senten per les guerres el motiu essencial de llur decisió, sinó els grans avantatges, furs i privilegis que comporta dedicar-se a l'ofici militar. Ara farà gairebé cent anys que l'Imperi, arrodonides les fronteres amb la Xina per l'Est i amb el cristianisme per l'Oest, ja no empra expedicions militars contra l'exterior. Les grans guerres de rapinya anaren finint quan el cost dels queviures per a l'exèrcit en campanya sobrepassà en molt els guanys obtinguts pel saqueig i la venda dels presoners als mercats d'esclaus. Durant el setge de París calien quaranta mil camells per a transportar el menjar, la pólvora i pertrets militars a les tropes en guerra. A partir de llavors, l'Estat Major, el Consell Suprem conjuntament amb la Cort, el Visir, els caps dels geníssers, el clergat dels ulemes i els botxins, decidiren -interpretant a la seva conveniència l'Alcorà- fer un tomb de política i proclamaren la coexistència pacífica amb els emperadors cristians i amb el Papa de Roma, com a mitjà d'enteniment entre els pobles del món. Segons em digueren, ara ja fa prop de cinquanta anys que no hi ha guerres contra els cristians, però no per això hi ha menys sol.licituds per entrar a estudiar a les acadèmies de l'oficialitat. Ans al contrari, d'ençà que els aspirants a un lloc de comandament militar saben que no aniran a morir davant els murs de qualsevol ciutat de l'estranger, les cues davant les oficines on es matriculen són sempre curulles. Hi ha, repartides per l'Imperi, més de cent mil casernes, unes de més petites, altres de més grans, però totes amb piscines, servents i palmeres davall les quals xerren, prenen te o frueixen d'exquisides menges portades pels comerciants d'arreu el món. Hi he entrellucat també grandiosos pavellons de seda plens de dones perquè l'oficialitat pugui triar a plaer. L'Alt Comandament de l'Estat Major, els membres del Consell Suprem poden escollir entre portar a la caserna les pròpies mullers o gaudir dels vicis i plaers oferts per les esclaves que el Gran Khan posa a disposició dels caps del seu exèrcit. Evidentment, la majoria de coronels i generals prefereixen tenir les seves ben guardades a pany i clau fora de les casernes i fruir de les que els ofereix l'Estat. Com fa tants d'anys que no poden entrar en conflicte amb l'exterior, es dediquen a investigar la manera de treure més diners als comerciants i pagesos. Decreten nous tributs que provoquen revoltes populars al camp i a llunyanes ciutats. Són petits combats localitzats que serveixen per tenir les tropes mobilitzades, permeten als botxins acabar llurs estudis i, a més, a falta de ràtzies als països cristians, serveixen per a espoliar i saquejar els propis compatriotes. Les expedicions punitives per remotes regions de l'Imperi són útils a l'Estat Major, Consell Suprem i castes burocràtiques anar acumulant contínuament dones, or, argent, ramats, pedres precioses, seda, perfums, terres infinites. Amb aquestes ràtzies interiors hom comet sovint moltes injustícies, car, quan els soldats entren a degolla a un poblet, no fan distincions entre innocents o culpables de la rebel.lió. Però, pobre del Gran Khan que s'atreveixi a posar entrebancs o impediments a les accions dels seus exèrcits! Més d'un altíssim senyor -amb categoria divina!- ha estat executat sense misericòrdia pels botxins per ordre expressa de l'Estat Major o una Junta de generals revoltats. Per això, per evitar les freqüents insurreccions dels militars, la Cort fa tot el possible per tenir-los sempre satisfets, fent els ulls grossos davant llurs constants exigències de més concessions i franquícies. Els augmenten cada any el sou, en paguen estudis als fills, procuren tenir els harems de les casernes plens de dones, els donen més vacances, casa gratuïta, terres i esclaus perquè els hi conreïn. Si algun Gran Khan no segueix aquests costums, es revolten consumant un cop d'Estat i el pengen d'un arbre enmig de la plaça, després fan el mateix amb el Primer Ministre i els membres més importants de la Cort. Seguidament organitzen fastuoses celebracions en les quals distribueixen de franc blat entre l'afamegada població. Hi ha desmesurats espectacles, curses de cavalls, combats de gladiadors, porten braus de la llunyana península ibèrica, hom sacrifica aus i ovelles als temples de totes les religions i els ulemes de les mesquites -sempre al servei de qui guanyà en la baralla de palau- manen pintar la ciutat de blanc com a senyal de joia i alegria. Les festes poden durar més de dos mesos i en aquest llarg lapse el treball i qualsevol activitat fineix completament. Després, entre tots els membres de l'Estat Major promotor de la revolta, sortegen qui serà el nou Gran Khan i li prometen obediència eterna si sap portar a terme llurs dèries i increïbles desitjos.

Els soldats no tenen tants de privilegis ni poden aspirar arribar a ser coronels o generals, ni a ser ministres, ni molt manco Primer Secretari del Consell Suprem o Visirs. Però, per tenir-los contents i satisfets, els paguen diàriament trenta monedes d'or, dret de poder gaudir amb les dones que l'Estat els posa a disposició. Reben, de franc, quatre uniformes de soldat a l'any, cinc parells de sabates i dos abrics d'hivern. També, amb la roba, se'ls lliura en propietat un esclau que els servirà durant tota llur vida militar i que empren perquè els faci el llit, la roba i les sabates netes, o per vèndre'l quan se'n cansen. Matar un serf que ha provat de fugir no està penat ni castigat per la llei, i moltes vegades, en lloc d'anar a caçar porcs senglars o llebres per la garriga, organitzen veritables caceres humanes que poden durar dies i dies fins que troben el pobre desgraciat i allà mateix, en l'indret on l'han trobat, li donen mort sense miraments.

No és estrany, doncs, que amb tantes prerrogatives, exempcions i franquícies tothom vulgui ser oficial o soldat. És aquesta la millor forma que coneixen d'estar sempre dalt, comandant. Sens dubte, pel que vaig poder comprovar, són les casernes i l'exèrcit qui tenen en mà el poder real de l'Imperi. Pobre del Gran Khan que no obeeixi les ordres i suggeriments que surten de l'Estat Major! Ja sap que l'arbre per penjar-lo l'espera a la plaça pública de Guistan-Bastan.


ELS GUARDIANS DELS ESTENDARDS, LA HISSADA DE LES BANDERES, LES PROCESSONS, LES MúSIQUES I ELS CàSTIGS QUE PATEIXEN PER NO ACOMPLIR BÉ AMB LLURS FUNCIONS.


Uns funcionaris que no existeixen als nostres països de l'Oest són el que hom anomena Guardians dels Estendards. Abans, en el període de formació de l'Imperi, la feina d'hissar les flàmules i senyeres estava reservada als fills de les famílies més riques. Amb el temps s'anà democratitzant i les seves funcions, originàriament privilegi dels militars, passaren a altres mans. Per les acaballes del segle XVIII, segons antigues cròniques que em deixaren consultar, ja es pot comprovar -pels toms de control de matrícules- com tenen accés a la carrera gran quantitat de fills de comerciants i mercaders de classe mitjana que, en lloc d'organitzar caravanes de camells i anar a la Xina i l'índia per portar a l'Imperi productes exòtics, sedes multicolors, espècies, perles del mar dels coralls, s'estimaven més estudiar per a Guardians dels Estendards.

Aquesta ensenya que adoren i veneren és de color groc amb tres franges verdes ribetejades d'or i amb dues espases encreuades al bell mig. La bandera original de l'Imperi, la que portà el primer Gran Khan en temps del Profeta, està desada en l'actualitat dins un cofre d'argent i pedreria guardat al Palau Imperial per un destacament especial de mil cinc-cents homes armats fins a les dents. Sóc de l'opinió que si un dia algun lladre o enemic exterior pogués apoderar-se del penó original portat en mil batalles victorioses, l'Imperi es dividiria en multitud de regnes i les diverses castes dirigents esdevindrien ben aviat esclaus dels cristians i del Papa. És tal el temor que tenen que això pugui passar, que el guardià que troben adormit li tallen el cap i, per a etern recordatori de falta, en sembren una llimonera en el mateix lloc on la cometé. Diuen que aquestes llimones esponeroses per la sang dels guàrdies executats guareixen de qualsevol malaltia i són molt apreciades arreu del món.

La feina dels Guardians dels Estendards consisteix senzillament a posar les senyeres, flàmules, penons i gallardets a tots els edificis oficials, casernes, places de públiques execucions, acadèmies i minarets de les mesquites. És un magne espectacle digne de veure. Cada matí, just després de la sortida del sol, surten del Palau on resideixen i, precedits d'una dotzena d'elefants, gàbies amb ferotges lleons i cocodrils, envoltats de negres nubis amb serps enrevoltillades per braços i cames, amb acompanyament de tambors i xeremies i una companyia de cinc-cents soldats, passen el matí, de vuit a dues, anant d'edifici en edifici, de caserna en caserna, d'escola en escola hissant pertot arreu banderes idèntiques de l'estendard que guarden al Palau del Gran Khan. Amb aquesta confraria de funcionaris especial, també ha passat quelcom molt semblant al que succeí amb els soldats i oficials de l'Estat Major. S'esdevenia que, quan l'Imperi tenia sovint guerres amb els prínceps cristians, hi solia haver poca demanda de places, car en el combat aquests Guardians feien de capdavanters de l'exèrcit i eren els primers a sofrir a la carn l'endemesa de l'enemic. Però d'ençà de fa cent anys, en no haver-hi hostilitats exteriors, els voluntaris per fer de Guardians dels Estendards hi acudeixen com a mosques -m'han informat secretament- ha calgut fer us del verí per desfer-se dels més vells i deixar places per als aspirants més joves. Els estudis i exàmens per obtenir el títol en propietat no solen ser gaire difícils i no van més enllà d'haver fet sent anys de seminari a una escola dels ulemes, conèixer a fons l'Alcorà, tenir bona punteria amb el mosquetó, saber pujar amb exquisida elegància alguns models d'escales i portar sempre net l'uniforme gris, el qual també els forneix l'Estat. Els seus privilegis solen esser semblants als d'altres classes de funcionaris de l'administració Imperial i no ens aturarem a parlar-ne car coneixent els avantatges de ser militar d'alta graduació o botxí ja ho sabem tot damunt la qüestió. Però aquests assenyats servents tenen uns entrebancs que no coneixen els altres, i d'això sí que cal parlar-ne per comprovar quant hi ha de capritxós i misteriós en les lleis del Gran Khan. L'inconvenient que no tenen els altres funcionaris que xuclen de les mamelles del poder, es deu a l'extremat amor i estima fanàtica que professen a llur ensenya. Si en cap processó o cerimònia els cau a terra -i, per tant, és profanada- el Guardià que ha comès tal falta -considerada gravíssima i sense perdó- és ajusticiat de seguida per un dels nombrosos botxins que acompanyen els músics i soldats cada matí. El cap del desgraciat guardià és col.locat dins una gàbia de ferro damunt la porta principal d'entrada a Guistan-Bastan, i allà roman durant generacions i generacions fins que, amb el pas del temps i la feina lenta i implacable de les aus carronyeres, desapareix la carn i només en resta la calavera neta i pelada. I pobre del mortal que s'atreveixi a tocar la maleïda gàbia de ferro on fiquen el cap! Immediatament li serien tallades les mans i trets els ulls amb un ganivet ben esmolat! Ningú no gosa a fer tal cosa n'hi ha constància escrita. I, malgrat aquest esgarrifós entrebanc, l'ofici de guardià de l'estendard, juntament amb totes les concessions i exempcions que comporta, és molt apreciat pels fills de comerciants i altres membres de la classe mitjana. D'ençà de fa molts d'anys, tampoc no s'ha donat el cas que una plaça vacant hagi quedat buida per falta d'aspirants.


De la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS