Administrar

Viatges – El 18 de Juliol de 1936 a Palma (Mallorca)

pobler | 01 Gener, 2020 14:25 | facebook.com

Viatges – El 18 de Juliol de 1936 a Palma (Mallorca)


Antonio Espina, l'escriptor i governador civil de la República, no ens ha volgut lliurar armes. Cap fusell. Nosaltres feia temps esperàvem l'insurrecció de la dreta. Abans del triomf dels colpistes, a Ciutat només hi havia seixanta o setanta falangistes. Amb tres-cents o quatre-cents treballadors armats -de la UGT, la CNT, ciutadans partidaris de la legalitat republicana- ningú no hagués piulat. Ni una mosca. Amb els quarters envoltats de milicians, cap militar no s'hauria atrevit a moure un dit. I de moure'l hagués estat la seva fi, igual que a Madrid, València, Barcelona. El poble armat és a vegades invencible. Petrograd l'any `17 n'era un exemple. Anàrem a veure n'Antonio Espina. Alguns companys cantaven la Marsellesa amb lletra de Marian Aguiló. (Miquel López Crespí)


Antonio Espina, l'escriptor i governador civil de la República, no ens ha volgut lliurar armes. Cap fusell. Nosaltres feia temps esperàvem l'insurrecció de la dreta. Abans del triomf dels colpistes, a Ciutat només hi havia seixanta o setanta falangistes. Amb tres-cents o quatre-cents treballadors armats -de la UGT, la CNT, ciutadans partidaris de la legalitat republicana- ningú no hagués piulat. Ni una mosca. Amb els quarters envoltats de milicians, cap militar no s'hauria atrevit a moure un dit. I de moure'l hagués estat la seva fi, igual que a Madrid, València, Barcelona. El poble armat és a vegades invencible. Petrograd l'any `17 n'era un exemple. Anàrem a veure n'Antonio Espina. Alguns companys cantaven la Marsellesa amb lletra de Marian Aguiló:

"Dels nostres avis l'obra bella

volem de nou fer reverdir

i al potent crit d'alarma s'aixeca

el fantasma imponent d'En Crespí..!

el fantasma imponent d'En Crespí..!

Del gran Colom la bella història

en la memòria tots tenim

venim al conjur de sa glòria

a refer l'obra del gran cabdill..!

Avant (oh mallorquins!

Lluitem per l'ideal..!

Anem, anem a fer bocins

la tasca del tirans".


Nosaltres feia dies que vetllàvem. No ens refiàvem de militars i dretans. Rebre Goded! Quina ximpleria! A les deu de dia devuit de juliol, n'Espina, acompanyant per altres dirigents del Front Popular (els senyors García, Darder, Ferretjans, Sureda, etc) reben el colpista que nega qualsevol implicació en una hipotètica rebel.lió dels militars en contra de la legalitat. Mentides i més mentides mentre soldats, oficials i milícies falangistes estan preparades per a començar la cacera d'esquerrans. Els rebels acaben d'enllestir els seus plans i carreguen les armes. Els nostres donen ordres desmobilitzadores: "No provocar", "No lliurar armes als sindicats que podrien servir per a iniciar una carnisseria entre germans". Com si els militars i falangistes, el sector més reaccionari del clergat, no preparassin precisament la més sangonosa endemesa de la nostra història! En Goded promet al governador civil, n'Antonio Espina, que romandrà fidel al govern. Però els oficials compromesos han rebut les ordres precises per a declarar l'estat de guerra i iniciar les detencions. Els dirigents del Front Popular fan esforços desesperats per desviar i calmar la justa ira del poble que ja sap que Franco s'ha aixecat a Àfrica. La ciutat és petita. Tots ens coneixem. Hi hagué fa uns mesos una bomba a la Casa del Poble. La dona del meu amic Rigo quasi hi mor de l'esclafit. Tothom sap que membres de la CEDA, d'alguns sindicats catòlics, la plana major de Falange, preparen llistats d'homes i dones que han d'executar sumàriament, sense judici. Una gran onada de sang s'apropa i els nostres responsables no ho volen veure. No caure en provocacions! No saben dir res més. Unitats mixtes de soldats i falangistes surten de les casernes armades de metralladores i canons. N'Antonio Espina tan sols sap repetir "No passarà res. Cal mantenir la calma. En Goded m'ha donat la seva paraula de cavaller que no s'aixecarà contra el govern". A les quatre de la nit de dia 18 mentre nosaltres vetllam davant les casernes, davant un dels caus de reunió de falangistes (el Círculo Mallorquín), el president de la Diputació, en García, amb un cotxe matricula PM-5908 s'aturà davant un grup que, ocupant la plaça de Cort, vigilava el Círculo. "Tots a casa", ens escometé. "A Mallorca no hi haurà rebel.lió militar. Avui matí, al govern civil, n'Antonio Espina ha parlat amb Goded i aquest ha jurat fidelitat a la República". N'Aurora Picornell exclama: "Estam venuts. Ens vendran a cercar un per un. Aquesta gent només creu en les eleccions i en la paraula que donen els assassins. Tenen por dels treballadors armats, els únics que podem defensar la llibertat tal com pertoca". Ben intencionats, excel.lents professionals, els nostres dirigents no han après les lliçons de l'avenç del feixisme a Itàlia i Alemanya. Molts de republicans lliberals tenen més por dels sindicats que dels escamots de Falange Española y de las JONS. Hi ha companys que ploren quan comproven que el governador no es decideix a lliurar armes per a defensar la democràcia. Una obscura premonició em sacseja l'esperit. Pens en la dona i la filla. Potser sigui aquesta la meva darrera nit. Ens lliuren desarmats als piquets d'extermini. Restar al carrer, amb la bandera roja del proletariat universal, amb la quadribarrada de la pàtria, és talment com demanar a viva veu una sentència de mort. Al matí, mentre cantàvem, il.lusionats, creient que les autoritats repartirien fusells, sentíem, de rere les finestres tancades, la mirada penetrant, aïrada, de la beateria palmesana afusellant-nos amb els ulls.


Ja és diumenge, dia 19 de juliol. Ens arriben noves que en Goded ha donat les ordres per a prendre el poder. No tornaré a veure la dona i la filla. Aquesta idea m'obsessiona. Encara és de nit. Hem vist els primers grups de falangistes armats. Anaven amb la camisa blava i brodat al pit duien, orgullosos, el jou i les fletxes. No ens han dit res perquè parlaven entre ells, una mica nerviosos. Deuen haver pensat que érem treballadors d'Acció Catòlica anant a missa primera. O no ens han vist. Espina ens lliura fermats de mans i peus als escamots de la reacció. Un company que viu a Puig de Sant Pere ens conta com ha vist entrar i sortir del quarter els falangistes i militars compromesos en el cop. Diu quan han arribat alguns camions de pobles. Pel raval de Santa Caterina la gent resta atemorida. Els feixistes campen a lloure i canten el Cara al sol ben alt. Van ben armats i ja han cremat els locals de la UGT i la CNT. Matinada cendrosa del denou de juliol. Quan surti el sol la sang inundarà, sense fre, places i carrers. Una torrentada mai vista acabarà amb tot el que fins avui mateix havia estat la nostra vida. No quedarà res dels nostres somnis ni de les nostres esbojarrades esperances en un món millor. Volíem justícia, llibertat, igualtat. Massa segles d'opressió, eternes jornades d'esclau, ajupits en el taller, damunt el terra. No poder donar estudis als fills. Sempre a les ordres de senyor i cacics. No hi ha feina per als esquerrans. Anar a combregar i confessar-se si volies un jornal. Emigrar a Buenos Aires, a l'Havana, a França per no morir de fam. Les nostres il.lusions...! Qui s'en recordarà d'aquesta generació que, en els anys vint i trenta, volgué ajudar a bastir una engruna de felicitat damunt la terra. Ben lluny queda aquella proclamació de la República un joiós catorze d'abril... En Ferretjans i en Rentería parlant al poble des de la balconada de l'Ajuntament. En Gabriel Alomar, entre el públic, donant tres visques a la República, els aplaudiments, la bandera roja de Pablo Iglesias enlairada per sindicalistes de la UGT... Dels despatxos de totes les institucions eren retirats els retrats del rei i la reina. Una nova època començava. O almenys això ens pensàvem. I pel febrer del trenta-sis (feia tan poc, d'això!), amb la victòria del Front Popular, aconseguírem l'amnistia per a més de quinze mil presos polítics. Sí, ben cert que no tornaré a veure la dona i la filla. Però tenc el cònsol que no seran vexades pels falangistes. En previsió del que ha succeït -qui no volia veure la realitat?, qui era que volia semblar un estruç amagant el cap dins la terra?- les vaig enviar a casa l'oncle, a Barcelona. Sortiren amb el darrer vaixell que deixà el port, amb tota la gernació feliç i riallera que anava a participar en l'Olimpíada Popular. Prop de les set del matí hi ha trets a la plaça d'Abastos. Militars i falangistes creuen foc de fusell. Els uns i els altres pensen que tenen al davant homes armats de l'esquerra -creuen que som nosaltres!- i es maten entre ells. Mor el falangista Joan Barberà. Uns altres fereixen el capità Josep Puch. Amb en Miquel, company d'il.lusions i lluites, decidim arribar fins a la Casa del Poble. Algú ha de protegir el local. Potser sigui un suïcidi pensar a salvaguardar els nostres llibres, els arxius amb els afiliats. Qui sap que poden fer amb els arxius, aquests llops que han sortit al carrer! Però no hi ha ningú a la Casa del Poble. On han desaparegut els companys? Tothom a casa seva seguint les instruccions de n'Espina i en Ferretjans? )Pensen que se salvaran, que ningú no anirà a casa seva? El cert és que no hi ha cap company al costat quan sent la frenada del camió. Ara tot són crits, insults. Obrin la porta de la Casa del Poble a culatades. Pugen les escales sense alenar, corren, espenyen els cartells que hi ha penjats a les parets, els quadres amb les imatges de Pablo Iglesias i Karl Marx. Són molts joves. Amb una navalla, agitats, estripen les banderes que portam el Primer de Maig. Duen el jou i les fletxes cosit al braçalet. Tots porten fusells i pistoles. Un comandant els dirigeix. En Miquel em mira atemorit. D'una ullada capt el seu missatge: "Això és el final. No podem fer res contra aquestes feres". Amb els ulls, retrocedint passa a passa, li dic: "Serà com a Alemanya. No deixaran llavors". Entren a la biblioteca on romaníem mig amagats. Rompen cadires a potades, els prestatges. Comencen a llançar llibres per les finestres. "Atadlos, las manos en la espalda, con hilo de alambre", exclama el comandant que els dirigeix. Ens han vist. No ens podem amagar. "Mirad dónde tienen escondidas las armas", crida, amb una pistola a la mà. És evident que a la Casa del Poble no hi ha armes. És més cert encara que nosaltres no amagam cap fusell. I més veritat encara que cap partit d'esquerres, cap sindicat, cap revolucionari no té armament per a defensar-se aquest denou de juliol. Haguessin bastat cinquanta fusells, una metralladora, per a barrar el pas a la rebel.lió militar. Si el governador hagués repartit armes no hi hauria hagut sang a la nostra terra. Ni plors a les nits. Ni dones ni infants desesperats aferrats als pares suplicant per la vida de l'espòs, del pare. Mentre em lliguen les mans a l'esquena, veig com aquests jovençans de casa bona trepitgen els estimats volums, els cremen enmig del carrer. Sent les riallotes dels senyorets. Tants llibres comprats dificultosament per a la Biblioteca! Que poc coneixen els rics l'amor profund per la cultura dels que no han pogut anar a escola! És la fúria dels posseïdors, dels qui tot ho tenen, contra els pobres que han pogut aprendre, saber llegir, saber d'història, de geografia. Volíem conèixer la nostra vertadera història, la del món treballador, des de la gran revolta d'Espàrtac fins a la revolució russa. Aprendre de llegir i escriure quan acabes la feina, amb el cos cansat, llevant hores de son. Els falangistes actuen amb la convicció que això és una guerra de veritat i no cal anar amb contemplacions. No té temps per a gaire més reflexions. D'una culatada l'han tirat de cara al trespol. Li peguen potades. "Rojos de mierda". Li escupen. No pot endevinar d'on li cauen al damunt tant de cops. El comandant, mentre destripa els volums de revistes enquadernades (El obrero balear, Antorxa, Nostra Paraula, El Comunista, Foch i fum...) crida a la llopada: "Sin contemplaciones. No tiene que quedar ni uno". Les senyores i senyoretes de la CEDA s'entretenien, abans de l'aixecament, a fer fitxes amb els noms dels veïns o empleats que no anaven a missa o eren vistos a les manifestacions obreres del Primer de maig. "Cabrón comunista. Te vamos a arrancar los cojones". Una sessió intensa de colps furiosos, rabents, salvatges, li fan escopir sang per la boca.

El pugen a potades dalt del camió. En Miquel resta acubat, talment un mort. Davant la Casa del Poble cremen centenars de llibres. Els llancen, enmig de fortes riallades, des del primer pis. El camió resta ple de companys del sindicat. Tots junts. Anarquistes, socialistes, republicans, obrers sense partit. El camió deixa gent en el castell de Bellver, a Sant Carles, als vaixells convertits en presó. A ell el deixen a can Mir, el magatzem de fustes convertit en presó. Tant d'anar amunt i avall per a tornar quasi al mateix indret, prop de la Casa del Poble! Un grup d'oficials contempla sorneguer l'escena. Els davallen de mala manera. Un diu, burleta: "Se acabó el marxismo y la masonería en España". Comença a rebre per totes les parts del cos. Milers de dolors s'ajunten, avancen pels nirvis, es multipliquen. Se n'adona que ja ha perdut dues dents. La sang continua rajant per la boca, empastifant la llengua d'una agror salada desconeguda. Mai no l'havien apallissat d'aquesta manera. Sent els impactes d'un instrument metàl.lic damunt l'esquena, a les cames, als genolls, a les mans insensibles pel dolor que augmenta progressivament fins a límits indescriptibles. Tots els porus del seu cos exhalen suor i sang. Ara cada centímetre de la seva pell sofreix la força immensa d'un pes que l'aixafa sense deixar-lo respirar. Les culatades al rostre l'atordeixen. Pensa en la dona, la filla. Sort que ja deuen haver arribat a Barcelona. Voldria insultar-los, dir alguna cosa, però no pot obrir la boca. No pot dir res, malgrat intueix que els insults prossegueixen. Algú diu que han de matar les dones dels rojos. Que mai més els bolxevics puguin engendrar ateus i vaguistes, ganduls que només pensen en "la repartidora". Se senten trets. Un crit. )Els mataran d'un tir al clotell, sense una ficció de judici? )Potser l'home hagi davallat tan baix? La força que dóna a uns al.lotots tenir un fusell a les mans! Senyorets, estudiants de casa bona, admiradors de Hitler i Mussolini, fidels seguidors de Ramiro de Maeztu i José Antonio, esdevenguts escorxadors experimentats, disposats a esser els herois de la pitjor carnisseria de la història.


Resta ajagut damunt el fred trespol del magatzem. En Miquel encara no ha recuperat el coneixement. No sap quant de temps deu haver passat. Ja fa segles que va perdre qualsevol noció d'espai-temps. )Qui podia imaginar que totes les esperances de la seva joventut acabassin així, enmig de la sang i els crits sens misericòrdia dels assassins? Quantes inútils discussions a la seu del partit i del sindicat, amb els companys de la feina, damunt la possibilitat d'arribar o no a la societat sense classes per la qual lluitàvem mitjançant les eleccions, sense necessitat de vessar sang! Les nostres revistes portaven les posicions de Largo Caballero contra Prieto i Besteiro. Informacions del que succeïa a l'URSS. L'escissió dels comunistes i llur aliança amb els anarquistes ens va fer molt de mal. La venda de El Comunista i de Nostra Paraula quasi acabà amb la distribució de El Obrero Balear. Mestre Gaspar, el més vell revolucionari del Molinar, ja ens ho explicava i no el volíem creure: "Mai s'ha vist, d'ençà que existeix l'home a la terra, que els rics donassin als pobres part de les seves propietats a les bones". Haguérem de veure el que feien els militars amb els miners d'Astúries l'any trenta-quatre per a saber com era de veritat la dreta espanyola. Els legionaris a les ordres dels africanistes (Franco i tota la colla) mataven sense miraments. A partir de la revolució del `34 ja sabíem el que podia ser el feixisme. )Per què no ens volgueren donar armes els dirigents del Front Popular? )Estaven venuts? Ben cert que ningú no s'hagués mogut a Ciutat amb una cinquantena de fusells a les nostres mans. Ni hi hagués hagut detencions, trets en la nit, tortures a casernes i camps de concentració. Se n'adona que té un parell de costelles espanyades. No es pot aixecar. No es pot moure. No pot parlar ni cridar. L'estómac li crema com si hagués begut alcohol pur. Té braços i mans paralitzats per la pallissa. Una set immensa li crema la gargamella com si fos un bisturí clavat al coll. Pel juliol, el calor es torna insuportable. De sobte, quan menys ho esperava, una riallada obscena i una potada a les parts: "(Levanta, rojo de mierda!". Proven d'aixecar-lo. Pesa com un sac de patates. Cau novament damunt el trespol. Nota com si davallàs vers una fondària infinita. Les cames, el cos, ja no li responen. Ignora quants d'ossos li han trencat. Sap que l'han maçolat a consciència. El cos li pesa una tona. Ara se'l llancen l'un a l'altre. No pot distingir els rostres, el color dels uniformes. Pensa: els hauran de fer desaparèixer, car estaran tacats de sang. De sobte se n'adona que va errat: a partir de dia denou de juliol serà un honor lluir a la pitrera taques de sang republicana. Les al.lotes de l'esquifida burgesia, les nines dels botifarres, s'emocionaran escoltant les "heroïcitats" del jove batxiller, de l'advocat de missa i comunió setmanal, fidel votant de la CEDA, afiliat d'amagat a Falange Española. No pot pensar gaire perquè a cada moment que passa augmenten els insults. Sensació d'asfíxia. Una angoixa creixent en notar que l'aire no li arriba als pulmons. Pluja de cops als ronyons. S'ha tornat insensible al dolor. Quantes vegades ha perdut el coneixement? No ho sap. No ho pot destriar. Recorda, com una cosa molt llunyana, l'acomiadament en el moll. La dona i la filla pujant al vaixell. Barcelona. L'Olimpíada Popular. Amb l'oncle estaran bé. Calia esperar temps millors, que passassin els rumors fent referència a una possible revolta militar contra la República. El consola saber que la família no l'ha vist d'aquesta manera. La mare li va dir un dia: "No et fiquis en política. Voler canviar el món no és cosa de pobres. Nosaltres sempre perdem governi qui governi. Deixa els partits per als qui tenguin l'esquena ben coberta". Quants de dies dura aquest interrogatori brutal? Obscuritat. Negra nit. No ho sap. Intueix que contínuament arriben més camions. Crits, més ofenses als detinguts. Cops i bastonades. Algú, torturat salvatgement, plora ben a prop. Aquest estiu no anirem amb l'esposa i la filla a nedar a s'Arenal. Morir als trenta-dos anys. Pel mes de febrer, amb la victòria del Front Popular, quasi ens imaginàrem que podíem deturar l'avenç del feixisme. Dimitrov parlava de la necessària unitat entre burgesos i proletaris, de deixar de banda la revolució socialista, expulsar dels sindicats els elements esquerranistes que no confiaven en la bondat de la democràcia formal. Havíem d'aïllar anarquistes i poumistes. El POUM, Andreu Nin -que pogué sortir en darrer moment de l'URSS-, era un aliat del feixisme. Dimitrov tenia raó. No podíem repetir els errors d'Astúries, voler implantar un estat obrer i camperol. Però en Largo Caballero parlava de revolució proletària, deia que no ens fiàssim dels capitalistes. Finalment, ho havia de reconèixer ara que ja no hi havia res a fer, anarquistes i poumistes tenien raó. Per confiar massa en les paperetes electorals ens han trobat desarmats, ovelletes portades a la bocassa afamegada dels llops.


Una nit eterna, sense final. Nota que l'han deixat tot sol. Resta tirat dins una cel.la. El va posseint, inabastable, una asfíxia que no fineix, que es va fent més intensa, més real. El dolor li recorre la geografia desfeta del cos. Quantes hores mesurables han trascorregut d'ençà la brutal detenció? És conscient que no pot contestar ni a les seves mateixes preguntes. La soledat no li porta cap disminució sensible dels sofriments. Roman allargassat en terra, atent només a l'aire que cada vegada li és més esquiu, que cada vegada li costa més respirar. Les punxades que li obren la carn, que li penetren en totes les direccions, ja no vénen d'un lloc determinat: boca, estómac, orella, coll, braços, mans. És tota la seva existència que s'ha convertit en una immensa massa palpitant, posseïda pel més espès dolor. Nirvis i venes bateguen a una velocitat inusitada i desconeguda i el volen obligar a cridar, però fa temps que ha emmudit, ja no li surten gemecs. Comprèn definitivament que la seva situació s'acosta al final. Sap que el mataran. A ell i a tots els companys del sindicat. Els aniquilaran. No els torturarien d'aquesta manera si els haguessin de portar davant el jutge per a declarar. Una vegada vaig José Antonio a Aquí estamos José Antonio. Parlava de la dialèctica dels punys i les pistoles, d'un imperi, de llei i ordre. Els mataran com es maten els cans. No existeix cap legalitat. Fins i tot els jutges s'han militaritzat i dicten "justícia" amb la pistola. Després d'aquesta carnisseria els rics podran fruit de cinquanta anys de pau i tranquil.litat. Mai més vagues, manifestacions del Primer de Maig, la Marsellesa, la Internacional pels carrers. Mai més la necessitat d'organitzar eleccions cada quatre anys per a vèncer els pobres electoralment. La pau perpètua. La pau dels cementiris.


Ara ja sap que només tendrà el dolor per companyia. No els volgueren donar armes. Covardia. Pels passadissos del magatzem se senten veus: "Hay que fusilarlos en las tapias del cementerio". Tenen una ràdio engegada. En Zayas, cap dels falangistes, parla de "reconstruir un imperio", "hermanarse con Italia y Alemania en la lucha contra el bolchevismo". Ara ja sap, és ben conscient, que el poden triturar, desfer, aixafar cada part, cada centímetre quadrat del cos; però no ignora tampoc que ningú no podrà arribar mai al racó més amagat on vibra potent l'esperit de resistència del poble. N'Antònia, a Barcelona, ja deu imaginar que l'han anat a cercar o que ha mort al carrer, defensant la República i la llibertat. "De la meva boca no sortirà cap nom. Ni el nom de la meva dona, sabran. Nosaltres i ells som d'uns móns diferents, sense possible comunicació". Agudització de l'asfíxia. Què fer? Cridar? Plorar de desesperació? Demanar ajut inútilment? I, tanmateix... )a qui podria demanar ajut? Se senten trets en el pati. Els volen atemorir encara més? )Maten de dia, amb tota la gent anant a la feina, sense que els importi el que pugui pensar el poble? Morir per morir, val més resistir, callar, no cridar. No suplicar. El més important: no humiliar-se al seu davant. Mossegar-se la llengua fins a fer-se sang. Els seus botxins fruirien de plaer si veiessin que ha cedit, que suplica, que demana perdó. )Perdó per no creure en tirans ni en déus de fusta? No. Un home a vegades es pot comportar com un home. Pel seu cervell passen, ràpids, els records d'aquests darrers dies. La besada a la dona i a la filla al peu de l'escala del vaixell. L'Orfeó Proletari que dirigia el mestre Dalmau contava L'Emigrant. "Ben segur que donàrem una lliçó a les democràcies que fan el joc al feixisme. L'Olimpíada Popular de Barcelona eclipsarà els fastos de Berlín. En pots tenir la seguretat". M'estim més morir enfront el mur, amb el puny alçat, cridant Visca la República!

Ara ja sap que falta poc per al final. El dolor l'acompanyarà fins als afores -cementiri, camí dels Reis- on d'ençà fa llargues hores han començat les execucions. Novament dalt del camió. Altre vegada els crits i els insults. El filferro amb el qual li han lligat les mans continua penetrant en la carn com si fos un esmolat ganivet. I en Miquel? )Què fan amb els cadàvers dels que moren durant la tortura? Dins del camió pot distingir amb dificultat rostres d'amics i companys. Trista matinada de juliol. Són els cossos torturats d'una generació que volgué canviar el món. Silencioses mirades. El motor es posa en marxa. Ens segueix un cotxe ple d'oficials i un capellà. Partim. Camí del cementiri. Darrer viatge. Encara falta molt perquè surti el sol. Ningú pels carrers deserts. El cor: una màquina atrotinada que ha arribat al final del camí. Pulmons inundats de sang. Quasi no pot respirar. Malson. Ombres amb fusells i el capellà que s'arromanga la sotana per no tacar-se de sang. Un oficial ens col.loca davant el mur amb gestos bruscos i violents. Ningú parla. Els fanals del cotxe, com una sobtada explosió lumínica, ens encega. Pensa en n'Antònia, en la filla. Després una descàrrega, el no-res. Inesperat silenci glaçat, fred que avança inexorable i victoriós fins a la darrera prolongació de tots els nirvis.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS