Administrar

Un viatge al cor de les tenebres - (Una narració dels anys 80)

pobler | 14 Desembre, 2019 22:10 | facebook.com

Un viatge al cor de les tenebres - (Una narració dels anys 80)


Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. (Miquel López Crespí)


Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. Vaig veure un milió de Guàrdies Rojos amb el llibre Roig de Mao Zedong a la mà rebent emocionats el Papa en el Camp Nou del Barça; hi havia també, com una bella desfilada d'àngels, els milicians i milicianes morts a la Revolució del 36 pujant al cel entre el Rèquiem de Verdi i la música de Sergeant Pepper's dels Beatles. Vaig veure els assassinats per l'oli enverinat barallat-se per tal de portar a les espatlles la Verge de Montserrat; i la meva dona, els meus pares, els fills, petrificats, rient com a babaus, immòbils per sempre a l'interior d'un blanc iceberg a la deriva fins a estavellar-se irremeiablement contra el Titànic en festes; i tots els debats infinits, absurds, inútils de la Conferència Mundial per la Pau i el Desarmament amb els seus delegats destrossats, cremats pel nàpalm i les bombes de fòsfor, torturats per totes les policies polítiques del món, sense ulls, amb les dents arrencades a tenallada forta, entre la sang dels desapareguts a Xile, Argentina, El Salvador, votant a mà alçada la milionèsima resolució del dia.

Vaig veure el Papa Clemente, del Palmar de Troya, convertit a la religió hinduista, nu, amb el membre erecte, recitant en hebreu l'Apocalipsi de Sant Joan, cavalcant l'estàtua de Jaume I El Conqueridor; i jo mateix, perdut, ple de pols, suat, amb baionetes militars a l'esquena, enmig dels crits dels fanàtics de sempre, dret, davant els murs d'afusellament a totes les guerres civils; i aquella riallada eixorca i radioactiva del neutró i el protó a l'interior del ventre de quatre-centes mil mares japoneses de Hiroshima i Nagasaki; vaig veure també la impressionant representació escènica de El llac dels Cignes explotant, com mil sols alhora, dins el cervell dels presoners d'Auschwitz; i amics i coneguts tallant-se les mans, d'una manera neta i eficaç, quan se saludaven pels carrers; i els malalts dels hospitals morint mentre els metges se'n reien, tot veient les jugades de Maradona; vaig veure com es llançaven les infermeres, xisclant de terror, daltabaix de les finestres de les clíniques incendiades; i els bombers, gats de cervesa barata, anar a apagar definitivament les fogueres enceses per tots els inquisidors on encara cremen els xuetes.

I la lenta, silenciosa, angoixosa solitud dels cucs rosegant, segle rere segle, llibres i llibres que ningú no llegia; i exèrcits democràtics fent colps d'estat, prenent el poder amb l'espasa de foc; vaig veure novament el gran i magnífic Canelobre de Set Braços dels nostres avantpassats llençat per terra, trossejat, entre les runes del Gran Temple de Salomó, mentre les legions de Roma desfeien civilitzacions cultes i mil.lenàries; vaig veure els rèptils i els cucs famolencs de la carn avançant cap al meu indret il.luminats per l'esplendor clandestina del sol, per les torxes de les manifestacions per la pau; vaig veure ministres i ex-ministres, secretaris i sots-secretaris demanant, per fi!, almoina pels carrers; i aquell home dels gelats i les pomes ensucrades, que sempre ens esperava a la sortida de les classes quan érem infants, fugir, desesperat, perseguit pels innumerables Fords, Fures i "la garantía del más fuerte"; vaig veure les prostitutes calant foc a les esglésies de Ciutat, convertint la Seu en un temple pagà mentre coronaven de llorer Robespierre, Déu Suprem de la Deessa Raó; vaig veure com Aurora Picornell, amb els ulls esglaiats, mirava espantada les ridícules contorsions d'en Miguelito Bosé al mateix temps que el President dels Estats Units, condemnat a mort a una presó d'Arizona, moria d'una injecció de benzina a les venes mentre cantava una dolça cançó de Frank Sinatra.

Em vaig veure a mi mateix, caminant amb el meu pare per damunt dels milers i milers de morts de les nostres batalles derrotades; vaig veure, sense arribar a creure-ho, com els meus amics abandonaven les seves magnífiques feines, els seus impressionants sous amb triennis i quadriennis i pagues dobles i vacances organitzades, i morien un a un defensant la Comuna de París, Catalunya, Euskadi; vaig veure els estimats i inefables peoners de la Gran Pàtria Soviètica en descomposició formar la Guàrdia d'Honor dels nostres monarques; vaig veure els caps de llista dels partits enderrocar a cops de picassó els murs insultants dels hospicis i asils per a vells; vaig participar en una revolució sobtada que estremí els teletips, i aixecar, amb excavadores, entre crits i aplaudiments, tot l'asfalt dels carrers per sembrar-hi flors, mentre els presoners tancats dins els pisos pagats a terminis reien emocionats de dalt de la seva tomba ciutadana.

Vaig veure com els gossos assenyats de la policia es convertien en amics de gitanos, lladres i drogaaddictes i al final eren condecorats amb l'ordre "Felipe González" pel Ministre de l'Interior a una patriòtica cerimònia presidida pel Govern en calçotets; vaig veure, sense poder creure-ho, com aquest any donaven el Premi Nobel a madó Ximbona de sa Pobla per les seves gloses directes, incisives, verdes, que sempre han agradat tant a la gent del meu poble; vaig veure com els homes de les cavernes pujaven damunt naus de l'espai i aprenien a disparar els míssils i el làser contra la Terra; vaig veure com la Guàrdia Civil obria les caixes fortes dels bancs, metralleta en mà, per tal que els aturats poguessin anar-hi a treure els doblers que necessitaven; vaig veure complicades manifestacions de dones comandades per Lidia Falcón demanar ésser esterilitzades davant del perill de parir un fill baró; i els esclaus del Faraó, sublevats negant-se a construir les Piràmides, les tombes dels Reis; vaig veure com eren clausurades les portes dels grans magatzems de les multinacionals per a no tornar-se a obrir mai més; i totes les merdetes dels cans matiners per les avingudes de luxe dels nou-rics i un exèrcit de tancs de joguina sublevar-se i fer un colp d'estat en contra dels al.lots que jugaven a indis pels carrers.

Vaig veure com els pensionistes segrestaven avions per anar voluntaris a la guerra del Khomeini; i els deu mil oficials polonesos assassinats a Katin, agafats de les mans, com si anassin a escola a comprar gelats de xocolata a la Plaça Major; vaig veure els sindicalistes que viuen de les cotitzacions de tots els obrers del món arreglar-se les ungles, depilar-se les celles enmig dels cubells d'escombraries de les ciutats; vaig veure Jane Fonda repartint octavetes entre els malalts de la sida per tal de promocionar la seva darrera pel.lícula, guanyadora de l'òscar hol.livudenc mentre Jonathan Swift, gat de uisqui irlandès, escrivia Das Kapital a Dean Street.

Ara arribava, sense poder-hi fer res, aterrant a les cèl.lules del cervell, el capdamunt d'un segon amb tots els seus significats i horribles malsons; i la sublevació sempre desmentida de les formigues i els incendis dels oceans i la glaciació del tròpic i els castellans derrotats pels asteques sense poder conquerir mai Amèrica.

Vaig veure com Anselm Turmeda i Ramon Llull construïen ponts amb núvols i imposants avingudes de boira entre Mallorca i Alger, entre les Illes i Tunísia; vaig veure les ballarines nues del Temple de Karnak, amb els seus vuitanta-mil servidors, dansar, al.lucinades pel LSD, al temps que naixia la vida en el desert i creixia i s'aixecava erecta per a tornar a perdre's entre la pols de reis i dictadors morts.

Veure ara com els avions carregats de turistes aterren a la cambra des d'on escric i com ploren les pedres del carrer trepitjades per milers i milers de persones invisibles, pels habitants d'un món cec, sense la més mínima protesta, senyal de vida, consciència o comprensió de les coses; veure ara l'interior amagat dels dormitoris de les cases on la humanitat vomita, sola i en secret, la repressió quotidiana, mentre els sacerdots de totes les religions oficien sacrificis humans en els altars de tots els temples; veure ara la processó del Sant Crist de la Cambra de Gas, de la Santíssima Verge dels Marginats avançant entre fumerals de cendres, enmig del cant de la Sibil.la emmanillada pels Geos; veure ara l'ídol de la selva inventar la màquina del no-nèixer, no-viure, no-morir, no-existir; veure com els míssils portadors de deu bombes nuclears serveixen per a transportar les pedres dels talaiots, navetes i taules; recordar que cal anar a ajudar aquell home que de fa mil.lennis dibuixa dins les coves, perdut d'ençà aquell temps, sense poder recordar la fórmula meravellosa d'encendre el foc.

Somniava tensat, les mans sota el cap, el cervell enrampat veient el naixement absurd de les creences més inútils, aquesta orgia permanent de les litúrgies, animals monstruosos ocupant el poder, moixos-déus, cocodrils-déus, lleons-déus, falcons i serps-déus, ídols aconduïts entre càntics de glòria i damunt carros d'or a les espatlles de milers d'esquelets humans, d'ossos calcigats pels segles; veure, sense poder-hi fer res, l'orgasme dels botxins mentre torturen infants, joves, al.lotes embarassades; rates rabiosament famolenques introduïdes pel cul dels detinguts, plom fus dins el cervell quan el captiu no vol parlar, estelles entre les ungles i cigarretes per a apagar sobre els pits de joves violades a comissaries i casernes; sempre els mateixos homes matant els mateixos homes, torturadors que llegeixen el Mein Kampf escoltant Wagner abans de violar la presonera soviètica, l'al.lota basca.


..............................................................

L'únic que sé de cert i que us puc contar sense dir mentides és que la vaig trobar a un carrer de putes entre un caramull de mariners de la Navy. No me'n record de gaire més. En aquella hora exacta i concreta de la nit ja havia begut tot el que podia beure en un dia de disbauxa; i a la meva cara, com si fos un pergamí antic, es podia llegir, sense necessitat d'experimentat traductor, la meva vida i molt més enllà de la meva vida -si algú sabés desxifrar el missatge d'uns ulls llançats a l'interior d'una ampolla. En un dèbil, temorenc, misteriós xiuxiueig, començàrem a parlar, com si no anàssim gats, del vudú, els ritus iniciàtics de les sectes orientals, ara tant de moda entre ex-comunistes de tota mena. Si us de ser sincer, ignor on havia après tanta cosa damunt aquells temes transcendents i importants. Sé, això sí, que ens bastà una ullada, una sola mirada, per a perdre'ns irremissiblement entre les tavernes i bars del barri xinès, entre les bagasses pansides a mil pessetes (llit a part), i les cambres descloscades i humides amb olor ranci de treballat xuiam de cuixes i esperma d'un milió de nits.

Al meu voltant tot era tan desconegut com el significat d'una vella pel.lícula japonesa sense subtitular. Tot menys els seus ulls d'animal ferit a un racó d'una presó sense sortides. Al replà d'una escala em vaig posar a parlar per mitjà de senyes i ressons guturals amb un marine d'Oklahoma sobre les causes econòmiques de la caiguda del mur de Berlín i de la molt possible guerra a l'Orient.

Passaren segles. Caminàvem junts entre velles columnes de fusta daurada i corcada d'un antic Palau Hindú que sabia havia visitat molts d'anys enrere, pel mig d'harems abandonats, antigues sensualitats perdudes en el temps i alguna pixarada de cambrer murcià exiliat contra la seva voluntat per les fondàries de les xarxes d'aquesta selva inhòspita. Agafats ben fort de les mans pujàrem per silencis de segles entre escales de ferro rovellat penjades en el buit i que no menaven enlloc. Li continuava explicant la història de l'evolució política de les diverses sectes religioses africanes implantades a Mallorca. M'agafava -com un nàufrag- a la seva mirada clara i infinita, estepa desolada de milers i milers de quilòmetres. Arribàrem al pis, vast i glacial. Unes portes invisibles s'obrien i tancaven amb cridòria que no podia aturar. Continuàrem avançant trepitjant aquells milers de condons emprats, entre estols de velles ajupides que resaven el rosari. Paisatge de faldes negres arnades pel pas inexorable dels anys. Bosc misteriós amb quadres del Sagrat Cor, la Mare de Déu de Lluc, Sant Miquel Arcàngel, abisme esglaiador, totes les arrugues de les proletàries de l'amor assistint al meu funeral, aquell perfum barat, el fum de la cera cremant, l'encens dels capellans. Ella em deia: "Camina, camina, ara hi arribam". I jo cridant, creient parlar amb el marine ianqui mort a Vietnam. "Anem, anem, me'n vull anar d'aquí. Porta'm al teu portaavions". I de sobte allò m'atemorí. Paüra de restar sol, abandonat enmig del llit, entre els llençols bruts de temps, i aquelles parets inamovibles plenes de dibuixos obscens, amb tot de noms de pirates i fotos de vaixells fantasmes perduts en la mar obscura dels qui no tornaran mai més al port enyorat de la seva infantesa submergida.

-"Només et puc dir que patesc".

I en un moment comprendre que el viatge era una enorme cabronada per part meva. Era massa evident que no l'estimava. Que m'havia agafat a la seva mirada talment un nàufrag s'agafa a un salvavides. Que m'hagués agradat trobar-la en unes altres circumstàncies, qualsevol dia de qualsevol època menys ara, avui i aquí.

Trobar-la serè, clar, encendre-li la cigarreta després d'anar a veure Mort a Venècia, La Nit d'Antonioni, és igual, sé que li agradarien, qualsevol de les pel.lícules que complauen tant als progres de tots els països. Trobar-la així, neta de la merda quotidiana que ens puja fins a la gargamella i ens ofega diàriament. Que la conversa hagués començat parlant de la seva tasca d'investigació sobre els esclaus àrabs a la Mallorca feudal d'en Jaume I, descobrint plegats aspectes desconeguts en el text d'un profeta de la Bíblia. "Tot això és una gran cabronada", vaig pensar novament. Coincidir amb la seva mirada clara, però sense llàgrimes, lluny, ben lluny d'aquest rímel de meuca de carrer, i besar-la suaument als llavis, a la boca que tendria el gust especial que dóna haver begut abans una copa de xampany francès de bona qualitat. "Allons enfants de la patrie", junts, a la recerca del tresor ocult dels templers o de la casa d'en Marx en el Soho londinenc. Ens podríem agafar de les mans d'una forma exquisidament decadent en els bancs de marbre bizantí de Santa Sofia o Sant Marc. Asseguts en el pont del Rialto mirant cap al Casal del Dux venecià, encegador palau de marbre malvarosa mentre el sol es pon damunt la badia com un enorme, solitari lladruc de ca.

Per fer-ho encara més clàssic hi podria haver música de Corelli o l'ària tercera de la Cantata de Pergolesi. Després ens despullaríem a poc a poc, sense cap gest copiat de falsa literatura eròtica, incerta llum d'espelmes i canelobres de vidre de Murano quan ens penetra lentament cap a l'interior de la sang aquest haxix sense adulterar i sona al clavicordi Il mio dolce amore de Monteverdi. Besar-la barrocament, com si fos una escultura de la façana de la Mansió Grimaldi, amb els gestos lents d'un film que encara no ha estat fet, i cada carícia, una exacta pinzellada de quadre xinès o pintor florentí desconegut. Suada color perla després d'haver fet l'amor, penetrant-nos mútuament, talment gòndoles que obrin caminals pel mig del Gran Canal, entre el silenci etern dels palaus sense habitants i les finestres sense duquesses perdudes a un segle pretèrit. Així, de vellut els gemecs de plaer, ombra esmunyedissa entre miralls del XVIII, reiniciant sempre la mateixa conversa que un dia s'acabà de sobte.

-"Patesc", em repetí.

I en el mateix moment, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i vaig veure...


Diari de la darrera resistència. Tavernes (València). Fundació Cultural, 1987.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS