Administrar

Viatges – París 1871: un viatge a l´interior de la Comuna

pobler | 13 Desembre, 2019 16:35 | facebook.com

Viatges – París 1871: un viatge a l´interior de la Comuna


A la plaça de la Bastille hi la Fira de les Espècies


Avui París em fa plorar. No m'agrada la bandera roja onejant aquí i allà. Vaneau no ho pot entendre. És massa jove. Desvaria. Mentre continuam avançant enmig de les muntanyes de llambordes i sacs de terra, parla, enardit, de les assemblees a l'Hôtel de Ville, de la determinació dels comuners de resistir. El deix xerrar. No l'escolt. No tenc res en comú amb tants demagogs venguts de tots els països europeus. Agitadors sense pàtria. Polonesos fugint de la repressió tsarista... Italians que han lluitat al costat de Garibaldi; deixebles de Marx i Engels, prudhonians i francmassons... Un exèrcit de descreguts capaços de calar foc el nostre món.


A la plaça de la Bastilla hi ha la fira de les espècies. Multitud de paradetes reclamen l'atenció del vianant. Malgrat els problemes derivats del setge, la dificultat de portar menjar a París, la gent pugna per continuar amb la vida quotidiana com si no s'esdevingués res. A un costat de la plaça, l'alcaldia del XI districte ha collocat mitja dotzena de gronxadors on els infantons gaudeixen d'un moments de joia i esbarjo.

Fa fred aquest matí d'abril. L'alè que exhala la nostra boca agafa el posat del fum que surt de la xemeneia del tren. Vaneau m'agafa fort de la mà i em diu, mentre m'assenyala el tranquil espectacle que tenim al davant:

-Ho pots enregistrar amb ferro roent en la teva memòria, baronessa Dudevant. És la primera vegada i potser la darrera en la teva vida que podràs veure aquesta ciutat fruint de la llibertat més absoluta. Qui sap què serà de nosaltres d'aquí unes setmanes... T'ho confés amb sinceritat: quan em desesper, en constatar que les coses no marxen com voldríem, la més fonda tristesa m'envaeix i veig immenses corrues de presoners vers incerts destins; les vídues dels nostres herois, amb les mans i els peus fermats, marxant cap a l'exili; els infants que havien de poblar instituts i acadèmies, de nou a les ordres de capatassos ferotges fent feina de sol a sol per un bocí de pa, morint a l'interior llòbrec de les mines, abandonats enmig del carrer, sense que ningú en tengui cura...

Després, una mica més calmat, m'informa d'altres problemes.

-Fixa't en els soldats. Ningú no obliga a fer la guerra a qui no ho vol. A la caserna Príncep Eugeni mil cinc-cents militars de totes les graduacions fan el gandul. No volgueren anar a Versalles i tampoc no s'ha aconseguit que ajudin els parisencs. No solament no volen anar a les trinxeres, sinó que s'han renegat a treballar als forns fent pa per a la població civil, o als hospitals donant una mà a metges i infermeres. I Thiers parla de la "dictadura roja", dels crims dels "comunistes"!

Potser m'he equivocat en les meves apreciacions. Influència del fill de Dumas, de tants d'amics conservadors? Si no hagués vengut a París no ho creuria! Thiers afusella els desertors per a mantenir la disciplina militar! Aquí són de passeig, van i vénen, mengen de franc a costa del minvat pressupost municipal. Una completa anarquia!

Amb l'edat he tornat pessimista. Em comença a abandonar la força vital de la joventut. Sense poder contenir-me dic a Vaneau que la repressió serà dura si Thiers guanya la batalla.

Jules es gira de sobte i m'escomet, ple d'una inusitada vitalitat, oblidant els instants pessimistes de fa un moment:

-Això serà si hi poden entrar! No s'ha vist encara que ens puguin vèncer. A cada cantonada hi ha una barricada. Seria una victòria massa costosa! Vols dir que volen pagar un preu tan elevat per derrotar la Comuna?.

Vaneau viu massa pendent de París, de l'entusiasme, que no negaré, que domina els ravals populars de la ciutat. Però des de Nohant he seguit els successius fracassos de les insurreccions a Lió, Marsella, Narbona... La França beata i conservadora s'ha aixecat com un sol home, esfereïda per un exemple que consideren nefast per als seus interessos. Pertot arreu es procura desarmar les unitats militars sospitoses. Les detencions preventives són de centenars i centenars de persones. I allà on les revoltes fracassen no hi ha pietat per als partidaris de la Comuna.

No es fan presoners.

A Neuilly i Asnières han afusellat els ferits i les infermeres.

Després de la mort de Niní m'havia refugiat altra volta a Nohant. Talment com era el meu costum després d'un fracàs amorós o per a recuperar-me d'una nova desillusió personal o política. La proclamació de la República encara despertà certs ressons de la joventut. Qui sap si la desfeta de Sedan podia esdevenir el revulsiu que França necessitava. La fi de l'imperi, la restauració de les idees del quaranta-vuit, sense vessament de sang, sense violència.

La meva filla arribà a Nohant una nit de setembre. Venia esperitada, totalment trasbalsada.

Encara sopàvem. Solange era posseïda d'un estranya desesperació que em sobtà i m'atemorí.

-Desastre general! A París, els districtes s'han revoltat. Batallons de la Guàrdia Nacional i de treballadors aixequen barricades, enlairen la bandera roja de la Internacional. Els prussians s'han fet forts als voltants de la ciutat i negocien amb Versalles l'extermini dels rebels. Anam cap a la guerra civil.

Potser hauria estat millor marxar a Canes, esperar que la situació escampàs... Els esdeveniments m'han agafat d'improvís. Ningú no podia imaginar les tropes prussianes envaint el país, cremant poblacions senceres, fent robatoris arreu. Qui ho podia haver pensat fa unes setmanes! El poble més culte d'Europa! La pàtria de la filosofia i que tenia el nivell més alt d'instrucció pública... a l'avantguarda de la barbàrie!

Tot plegat s'esdevé perquè sempre m'ha interessat molt més la literatura que la política. Feia temps que els diaris anaven plens de notícies damunt el conflicte armat que era a punt d'esclatar. Girava pàgina. Aquests darrers anys havia deixat de sentir curiositat pels fets referents a revoltes i canvis de govern. La novella Césarine Dietrich em tenia completament absorta. No vivia per a res més. Sovint escrivia algun article per la Revue des Deux Mondes: eren senzilles valoracions morals, consells de dona vella i d'escriptor desenganyat. Em vaig emocionar quan em contaren que, per vèncer el blocatge, els parisencs havien provat d'enviar missatges a les províncies mitjançant dos globus. Un tenia per nom Barbès; l'altre portava el meu: George Sand.

Als seixanta-set anys... què pot importar-me, la guerra, el llançament d'un globus amb el meu nom?

L'hivern del setanta va ser extremament fred. Nevava de forma abundosa, i als matins l'aigua es gelava. Immensos degotissos, talment com si fossin de vidre transparent, penjaven de la teulada. Des del meu escriptori, mentre enllestia els darrers capítols de Césarine, veia caure la neu.

Fred i blancor.

Algú toca la campaneta de l'entrada.

Una enviada de Marguérite Thuillier, la famosa actriu, m'explica que està morint de fam. M'aixec mecànicament i agaf unes monedes d'or i plata del canterano. Ara només crec en la caritat. Pierre Leroux, que volia canviar el món i que sempre s'exaltava en constatar les injustícies de la societat, mor abandonat, uns diuen que a Nantes, altres a París. Tota la meva generació, exceptuant els quatre que triomfaren traint les nostres idees de joventut, han desaparegut per les clavegueres de la història sense que ningú els recordi.

Fa temps que he deixat de creure que es pot fer justícia a la terra. La caritat cristiana potser és l'únic que salvarà la humanitat del pou sense fons on ha caigut. Si de cas, els esdeveniments de París serviran per a anar omplint les pàgines del meu diari. Li he posat un títol provisional: Journal d'un voyageur pendant la guerre. Algunes vegades els meus títols "provisionals" esdevenen els noms definitius. No hi ha experiència de la meva vida de la qual no hagi deixat constància escrita. Un hivern a Mallorca... Histoire de ma vie, on vaig treure profit de la correspondència del pare amb l'àvia...

Avui París em fa plorar. No m'agrada la bandera roja onejant aquí i allà. Vaneau no ho pot entendre. És massa jove. Desvaria. Mentre continuam avançant enmig de les muntanyes de llambordes i sacs de terra, parla, enardit, de les assemblees a l'Hôtel de Ville, de la determinació dels comuners de resistir. El deix xerrar. No l'escolt. No tenc res en comú amb tants demagogs venguts de tots els països europeus. Agitadors sense pàtria. Polonesos fugint de la repressió tsarista... Italians que han lluitat al costat de Garibaldi; deixebles de Marx i Engels, prudhonians i francmassons... Un exèrcit de descreguts capaços de calar foc el nostre món.

La República roja... No és el meu París. No és la meva França.

Potser en les meves venes hi ha més sang de baronessa que del pobre venedor d'ocells, aquell desgraciat avi que mai no vaig arribar a conèixer. O qui sap si, finalment, les avorrides lliçons del convent de les Agustines m'han afectat més del que podia imaginar.

A l'horabaixa, després de les oracions de les quatre, teníem classe de "comportament". El professor Abraham, que aleshores ja tenia prop de vuitanta anys, arribava talment un fantasma provinent d´una altra galàxia.

Record a la perfecció la seva antiquada casaca de quadres, els pantalons fins al genolls i les aristocràtiques calces de seda negra fent joc amb unes inversemblants sabates de sivella daurada.

No sabíem com amagar les rialles! Era tot tan fals als nostres ulls!

El professor Abraham ens reunia a l'ampla sala de damunt de la capella i es delia, amb tota la bona voluntat del món, per ensenyar a unes deixebles díscoles les cerimònies de societat.

Havíem d'aprendre a saludar i comportar-nos davant els propietaris del palau on érem convidades, davant una baronessa, una duquesa, una vescomtessa o una princesa... Existien diversos tipus de vestits i de reverències per a cada un d'aquests importants personatges... Nosaltres rèiem dels esforços que feia el professor per a fer-nos unes alumnes educades i "presentables" en societat. Es tractava de milimetrar cada un del nostres moviments. Fins i tot la forma de tossir, de moure el cap o d'agitar el ventall eren reglamentades i no es podia fer d'una manera diferent si no volíem provocar un terratrèmol social!

Tanmateix ni l'àvia ni les agustines -ni molt manco el senyor Abraham!- mai no aconseguiren fer de nosaltres unes "senyoretes educades". Com preocupaven a la vella senyora de Nohant els meus gestos sense polir, la indiferència amb la qual m'asseia sense tenir en compte cap dels moviments programats, la descurada manera de vestir i pentinar-me que sempre m'ha caracteritzat.

Però tot això que record forma part d'una època molt antiga, periclitada en els plecs de la memòria. Avui ningú no m'ha reconegut. Hi ha munió de dones que van i vénen de Paris a les línies del front. Unes duen menjar, el pa calent que acaba de sortir dels forns de Saint-Antoine; altres, amb els fills encara en edat d'anar a escola, ajuden les cavalleries que transporten els obusos per a les peces d'artilleria. París és un gran taller obert a les esperances d'aquests homes i dones que passen al meu costat, amb la dèria de canviar el món, fer justícia damunt la terra. En el circ Napoleó hi ha avui matí més de cinc mil persones que discuteixen com ha de ser la nova França en derrotar els prussians i els burgesos.

Vaneau pensa, en la seva innocència, que una derrota pot significar una gran victòria.

-Encara que la força coaligada dels nostres enemics ens arribàs a vèncer, sempre quedaria l'exemple dels treballadors i treballadores. El decret contra els lloguers abusius, la llei que permet anar a desempenyorar les pobres propietats dels desvalguts: els llençols, quatre forquetes velles, el llit de ferro heretat dels avis... A l'Hôtel de Ville es discuteix damunt l'ensenyament universal i gratuït, la fi del treball infantil, les jornada de vuit hores... Els més agosarats, prudhonians i marxistes, els hereus de Babeuf, els seguidors de Blanqui, expliquen la necessitat de bastir habitatges barats per a les classes populars, hospitals gratuïts en cas de malaltia...

S'escriuran històries de la Comuna, en pots tenir la seguretat més completa! Durant dècades els treballadors dels cinc continents estudiaran aquest exemple tot i que l'experiència que vivim fracassi davant el poder dels canons i les bales.

Pobre Jules, imaginant que fan història! Viuen el moment present com si els haguessin d'esculpir en marbre. Parlen amb grans frases fetes... Pensen que tot el que escriuen i fan és un esdeveniment únic. Al capdavall només hi sent frases que se'n portarà el vent... Noms que ningú no recordarà, llàgrimes incompreses, inútils esforços davant l'egoisme dels homes...

Jo sí que sé el que restarà de vosaltres, estimats amics en la dissort: rastre de sang en els murs del cementiri de Père Lachaise, en tots els cementiris de París; això és el que quedarà de les esperances i illusions d'aquesta joventut que vol anar tant enllà.

Vaneau viu de somnis. La revolució universal! França no s'ha mogut en solidaritat amb París. Ningú no vol saber res d'aquesta bandera que hi ha al capdamunt de les llambordes, a la balconada de l'Hôtel de Ville, dalt de la Borsa, damunt la columna de la plaça Vendôme, que Vaneau diu que demà l'han d'ensorrar.

No entenc res. És una sensació estranya que no puc explicar. Ell vol que sigui testimoni d'un fet històric: la proclamació del primer govern d'obrers, soldats i artesans amants de la seva feina, de dones que volen un futur digne per a elles i els seus fills.

Sensació d'estar caminant entre tenebres. El retronar de l'artilleria a Bapaume, Villersexel o Mans em fa pensar que quan l'exèrcit de Thiers entri dins la ciutat només hi haurà llàgrimes. Un oceà de plors populars.

En el fons, els obrers, els artesans que aixequen barricades als entreforcs dels camins, a cada cantonada, no són dels meus. El fill d'Alexandre Dumas m'escrigué dient-me que eren monstres de maldat i que caldria exterminar-los. Dumas fill ha enfollit. Els parisencs contraris a Thiers no són més violents que els oficials o soldats de Versalles. Són gent d'un altre món, amb diferent concepció de la vida que nosaltres, els republicans autèntics. L'odi que tenen a la burgesia, als que hem heretat alguna propietat, faria que, si calgués, cremassin París, els bancs, els ministeris, els palaus de qui ha fugit a Versalles. Més que fills de Marat o de Robespierre, sempre he pensat que són els hereus d'aquell obscur secretari de la Comissió de Subsistències del temps del Terror, Babeuf, entestat en l'adveniment del reialme dels sans-culottes. Un submóm d'artesans, criades i treballadors de mines i de fàbriques que no tenien -ni tenen!- cap altra fortuna que les mans per a provar de sobreviure. Tots ells, els membres de la famosa "Conspiració dels Iguals", partidaris d'un anivellament forçós de la humanitat volent d'anar més enllà que en el noranta-tres. "Cal substituir" -explicaven- "la República dels propietaris per la dels treballadors".

A les reunions del carrer de Richeliu, Pierre Leroux portava curiosos personatges procedents dels penals de Caiena i que havien conegut Babeuf en temps del Terror o a la presó, abans de ser executat. Munió de seguidors de Sylvain Maréchal i Augustin Darthé, reencarnats, enyorant les carretes carregades de rics i aristòcrates avançant entre el clamor de la multitud envers la plaça de la Revolució... I Félix Pyat, el jove Vaneau, esperitats, somniant continuar el que consideren que encara resta sense fer des del cop d'estat de Napoleó... Follia desfermada pels carrers de París.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Corambé, dietari de George Sand (Pagès Editor)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS