Administrar

La transició – De ser uns joves revolucionaris a gestionar el règim del 78

pobler | 10 Novembre, 2019 14:08 | facebook.com

La transició – De ser uns joves revolucionaris a gestionar el règim del 78


DONAR-SE A CONÈIXER


Fa anys, molts dels actuals dirigents polítics i responsables d'assenyades institucions empresarials eren uns jovençans desconeguts per una àmplia majoria de la població. Els vells buròcrates, exvoluntaris de la División Azul, excombatents, lacais i servils dels Jefes Provinciales del Movimiento ocupaven qualsevol escletxa institucional, sense deixar lliure cap retxillera. A la universitat, molts dels personatges que ara surten per premsa i televisió iniciaven el camí que els portà a guanyar vuit, nou, deu milions de pessetes anuals. Nosaltres també hi érem, al seu costat. Convocàvem assemblees, fèiem cantar a les masses amorfes d'estudiants Al Vent, L'Estaca. Érem els primers a córrer davant la policia. Encapçalàrem les llistes dels grups esquerrans que es presentaren a les eleccions del setanta-set. Fou la primera vegada que vérem el nostre nom escrit en lletres de motllo a les pàgines del diari! Fermar-nos amb cadenes davant la Delegació del Govern; fer vagues de fam a les esglésies per a protestar contra les intervencions imperialistes al Tercer Món; firmar comunicats, manifestos; llançar ous podrits als membres d'UCD que ens enflocaven una autonomia descafeïnada, serví, sovint, per a ampliar el nostre currículum. Sense adonar-nos gaire del que succeïa, a poc a poc, imperceptiblement, érem coneguts cada cop més arreu de la nostra província autonòmica. Alguns anaren acabant les respectives carreres i augmentaven llurs problemes amb els partits respectius. De cop i volta, prop de la llicenciatura i el doctorat, en constatar que cap d'aquells partits pels quals havíem lluitat no obtenia electoralment la més petita quota de poder institucional, sorgiren divergències de tot tipus: el centralisme disciplinari del leninisme, el sectarisme i el dogmatisme que impedia consolidar àmplies plataformes convergents amb els grups i partits que ja cobraven de l'Estat, l'aburgesament continuat de la classe obrera -nosaltres érem uns esperits purs que no ens podíem contaminar mai de les maldats del sistema...! Esdevinguts independents amb molta anomenada i prestigi de lluitadors exemplars, la majoria dels nostres companys començaven a estar en disposició d'entrar a les llistes de qualsevol partit amb possibilitats electorals. La majoria engreixaven les nòmines d'assessors o funcionaris privilegiats de l'ajuntament o del Consell Insular. Ben cert que altres companys no saberen utilitzar com pertoca el seu currículum de lluita juvenil. Molts quedaren a la cuneta, oblidats, sense saber-se reciclar a temps. Cregueren massa en les paraules que ens havien agombolat en la joventut: la utòpica igualtat, la vertadera democràcia, la solidaritat entre els homes i els pobles. Pobres personatges que no varen esser capaços de treure rendiment personal als anys de disbauxa juvenil. Ridículs especímens que s'atreveixen a anomenar oportunistes als que saberen avançar amb el temps. Envejosos, somniant en un impossible terrabastall que capgiri el món. Il.lusos que no tengueren prou intel.ligència per a donar-se a conèixer en temps de la transició.


LA PRIMERA CLAUDICACIÓ


Jack Kerouac i Bob Dylan eren noms molt més propers per a la nostra generació que Mercè Rodoreda i la revista Serra d'Or -la dictadura ens havia amagat aspectes essencials de la nostra cultura. Ens coneguérem a recitals de la Nova Cançó, trobades secretes, esporàdiques manifestacions ràpidament dissoltes per la policia, o a congressos clandestins que normalment fèiem a esglésies de barri o a monestirs comarcals, amb la disfressa d'esser joves de les JOC. Anar a Eivissa i Formentera pels anys seixanta-vuit era una aventura. Partíem sense diners, amb un sac de dormir. Sovint, algun de la colla sabia cantar, tocar la guitarra, i improvisava alguna cançó per als turistes a l'entrada de Dalt Vila. Allargassats a les platges verges de Formentera, a la nit, mirant les estrelles, després d'haver fet l'amor sense complexos, imaginàvem un món sense soldats ni propietaris. L'amor seria lliure i la nostra casa, oberta als vents, no tendria portes.

Potser la primera claudicació fou acceptar casar-nos, firmar un paper, malgrat fos al jutjat. Les bodes a l'església solien esser celebrades per un company que havia estat missioner i ara era membre de l'Organització d'Esquerra Comunista. Als senzills àpats de noces solíem explicar als companys que aquella era la primera i darrera claudicació. El xampany anava a lloure -tothom ajudava a pagar les despeses-, i cap de les nostres al.lotes es casava vestida de blanc. Allò era, potser, l'insult més gran a què podies obligar una dona. Lectors d'Alexandra Kollontai, descobríem junts Virginia Wolf, Simone de Beauvoir, el feminisme nord-americà, l'experiència de certes comunes àcrates a Londres i Berlín a finals dels seixanta.

La militància partidista ajudà a perllongar el somni de la joventut. Els mítings massius, l'arribada d'exiliats i exiliades famosos: la Passionària a Madrid, Frederica Montseny a Barcelona provant de ressuscitar la CNT. El color morat començava a acompanyar les banderes roges a les manifestacions. Dels verds encara no es parlava. Els grups feministes es radicalitzaven. Exigien la doble militància. Rompien el centralisme dels partits. Fou més endavant, després de les primeres eleccions, vist que els nostres partits no servien per a canviar el món, quan les primeres dificultats i entrebancs es feren evidents. Ara ja no volien anar amb els vestits trobats als Encants. Per a anar a la Facultat, elegien roba de més alta qualitat. Les obligacions matrimonials, finalment, acabaren d'espanyar la majoria d'aquelles improvisades parelles de la transició. Els mesos anaren constatant que no es podia pagar el lloguer, el menjar dels fills, amb les reunions partidistes i les aferrades de cartells. El temps perdut estudiant Karl Marx o portant a la pràctica les ensenyances de Lenin, passava factura. No hi havia diners. Finien les vacances adolescents a Eivissa i Formentera, les escapades a París o Londres per a comprar llibres prohibits. La factura de l'escola, els terminis de la rentadora i la televisió, finien per sempre més amb la possibilitat d'anar a veure una altra vegada el festival de Venècia, la Mostra d'Art d'Avantguarda que se celebrava a Tolosa de Llenguadoc.

No agafaren mai més el llibre de Victor Serge que explicava fil per randa el procés de conscienciació de les generació dels anys trenta. Mai més repassar els Deu dies que commogueren el món de John Reed. A la Facultat -calia acabar uns estudis interromputs per la militància partidista, si volíem millorar d'estatus, augmentar els ingressos mensuals-, elles conegueren gent d'una fornada diferent. Personatges tèrbols, amb la cartera plena de diners -els seus pares eren els guanyadors de la guerra, els explotadors de mà d'obra barata als hotels-, que lluïen cotxes nous impressionants. La piscina als xalets dels nou-rics i els viatges exòtics a la recerca d'emocions fortes i desconegudes substituïren l'estada a Cuba, les setmanes de voluntariat a Nicaragua construint hospitals, escoles solidàries.

En un determinat moment del canvi que aleshores s'esdevingué, la pela fou més important que tots els somnis i esperances de la joventut. El divorci fou la norma general després de sis o set anys de forçada convivència.

Ara, força feministes de fa deu anys llueixen gruixuts anells i polseres d'or, es vesteixen -pagades pels amants- a París i Milà i, en lloc d'estar subscrites a revistes trotskistes, fullegen Decoración interior o La Mujer Diez.

Llur revolta juvenil no deixava de ser una moda ocasional, el subproducte d'un temps que creguérem ple, rebel, amb totes les possibilitats obertes al davant. I els principis encesos, els juraments eterns pronunciats sota la lluna de Formentera, cendra, buides paraules emportades pel vent.


LA CAMPANYA DE PROLETARITZACIÓ


A les nostres organitzacions hi solíem militar companys provinents de diferents classes socials. Els fills dels explotadors i dels explotats ens hi barrejàvem sense problemes. Ningú anava a cercar si érem fills d'un assassí dels escamots d'afusellament o d'un manobre del Molinar. Al començament, les idees i les accions ens unificaven sense anar a cercar res més. Fins i tot, als que procedíem de les classes populars, ens estranyava, ens sorprenia i ens encoratjava -per què no dir-ho?- veure com a les nostres fileres hi acudien membres de les classes posseïdores. Joves de casa bona, fills de generals, hereus de casals i possessions, eren els primers en la manifestació, els més puntuals a l'hora de la reunió. L'únic defecte que els hi trobàvem era el seu esperit de culpabilitat. Un esperit de culpa -per tot allò de què fruïen i que no havien guanyat amb la seva suor- que els feia proposar les formes de lluita i organització més inversemblants per a arribar al socialisme. La campanya de proletarització de la militància fou un exponent significatiu del que vaig contant. Escrivien a la premsa partidista, parlaven als congressos clandestins, a les reunions de cèl.lula, dient que tots nosaltres -la majoria érem estudiants- havíem d'entrar a treballar per a arribar a conèixer així l'explotació del capitalisme. Només patint en el treball podríem arribar a ser uns perfectes revolucionaris. Eren curiosos aquests fills de casa bona. Bastava que trobassin -ocasionalment- una feina d'escura-plats a un hotel, i a les mans els sortís una mica de pell dura, per a veure'ls orgullosos, mostrant les mans a tothom que les volgués mirar. Com més treballaven a escarada, com més els insultava el patró i menys diners guanyaven, més feliços els veies, més contents compareixien a les nostres trobades. A nosaltres, els que de veritat havíem treballat als tallers extraradials -mecànics, pintors de parets i de cotxes, pagesos amb poca terra-, ens sorprenia aquest sobtat descobriment de la feina en uns joves de prop de vint anys. La nostra concepció del món, del treball i de la lluita revolucionària, era ben diferent. Per la nostra part, avorrits d'anys de feina esclava, sense assegurança, sense festes ni vacances, sense poder agafar mai un llibre ni llegir amb tranquil.litat, el que desitjàvem era deixar aquelles inestables feines ocasionals, acabar uns estudis, tenir uns ingressos suficients per a poder fruir de la cultura -novel.la, poesia, escoltar música com els rics, anar a una sala de concerts. Era inútil que els repetíssim citacions de Lenin al Què fer?, explicant com el gran dirigent revolucionari parlava de la brutalitat del treball, de l'embrutiment cultural i espiritual del proletariat a causa de les intenses jornades laborals, de la falta de temps per a cultivar-se. Al Què fer? hi ha una recomanació especial als quadres dirigents del partit en la qual suggereix d'una forma imperativa que tots els obrers que es destaquin pel seu interès polític han de tenir els medis per a deixar el treball esclau, i el partit els ha d'alliberar de la tasca productiva. Han d'esdevenir homes d'un nou tipus, formats integralment, revolucionaris professionals, intel.lectuals orgànics del poble, com aconsellaria més endavant Gramsci.

No ens poguérem entendre mai. Posseïts per aquell insà esperit de culpabilitat i sacrifici, rebutjaven l'estudi i els llibres, atacaven la poesia i la literatura, odiaven la música clàssica, la pintura més d'avantguarda, dient que eren productes burgesos a destruir. I nosaltres que volíem tenir temps lliure per poder estudiar, llegir poesia, anar a una sala de concerts, fruint de tot allò de què mai havíem pogut gaudir!

És evident que la seva revolta va ser efímera, ocasional. No n'hi hagué cap que aguantàs més d'un any a les seves feines ocasionals. Amb el temps foren els primers a abandonar la militància partidista i a poc a poc s'anaren reincorporant als negocis familiars, al despatx de metge o misser que els deixaven en herència llurs famílies. Ara són ministres del Govern, consellers generals, dirigeixen fàbriques, cadenes hoteleres, la patronal. Són propietaris dels més importants diaris del país, rectors de les universitats.

Nosaltres no escoltàrem mai les seves recomanacions. No ens vàrem "proletaritzar", i per això mateix continuam en el mateix lloc d'abans.

Són ben complicats els camins de la lluita de classes dins d'un partit!


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS