Administrar

El primer llibre (records dels anys 60 i 70)

pobler | 08 Novembre, 2019 13:27 | facebook.com

El primer llibre (records dels anys 60 i 70)


Fa molts d´anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?


A la fi ha sortit el llibre! Al cap de més d'un any rodolant per l'editorial ja començava a pensar que no el veuria mai al carrer. Quina tragicomèdia, l'edició d'un llibret! Amb la boja colla d'editors, llibreters i distribuïdors, mai no et pots fiar. Et prometen qualsevol cosa, t'entabanen amb quatre ximpleries per tenir-te enredat, i si els surt la darrera novel.leta guardonada -amb edició pagada per l'Ajuntament o el Consell- ja pots plegar. Avui dia el fet literari esdevé un negoci en el qual no importa -ni molt manco!- la qualitat. El nouvingut serà el primer a veure editades les seves cabòries. No en diguem res, si l'autora és filla de militar franquista, amiga de l'honorable Jordi Pujol o ex-seminarista a sou de la Universitat. Malgrat que hagin escrit un tractat indigerible damunt el ca de raça mallorquí -per altra banda un tema ben interessant-, el teu original continuarà acumulant pols al racó més amagat d'una oblidada oficina.

A l'adolescència, quan em pegà la curolla de voler ser escriptor no sabia el que m'esperava. Sentia dir que escriure a la nostra terra era plorar. Mai ningú al meu voltant s'interessà per l'art o la literatura. Un escriptor era un gandul que no volia treballar. Un pintor, un desgraciat al qual donaven un plat de sopes per una obra. Ara, passats els anys, i malgrat certa riquesa que es malgasta en cotxes esportius i xalets hol.livudencs, crec que la situació és pitjor. La pintura ha esdevingut simple producte d'especulació i la literatura un objecte d'adorn que els bancs regalen als clients. No hi ha manera de publicar un llibre per molt bo que sigui si abans no guanyes un d'aquests premis milionaris en els quals, mesos abans del lliurament, ja se sap qui és el sortat. Misèries d'una cultura mai normalitzada? Potser. Em trob avui posseït per l'eufòria, en certa mesura falsa, de tenir a les mans, editat, el producte d'anys d'esforços i sacrificis. Un llibre que surt imprès sense premis, sense recomanacions del comissariat de guerra, sense anar rere l'editor mesos i mesos. Un miracle! Cal deixar constància escrita de l'esdeveniment mai vist! Però que ningú cregui que amb l'edició de la seva obra l'escriptor nostrat passarà a la història. Pots haver publicat un munt de novel.les, fins i tot -per sort i carambola- pots haver tingut unes bones crítiques dels estantissos patums que controlen les xirimandangues culturals; però indubtablement, sens falta, al cap d'unes setmanes d'haver-lo publicat, d'estar al carrer, ja ningú, ni editors, ni llibreters, ni hipotètic públic comprador, se'n recorda d'aquella obra tan elogiada. L'escriptor comença, amb cada nou treball, la tasca per obrir-se pas enmig de la selva quotidiana d'indiferència generalitzada que l'encercla.

Aquests fets que assenyalam només passen al ram de la ploma. En cap altre ofici, en cap professió reconeguda -concretem: les que donen diners, prestigi, categoria social-, s'esdevé quelcom de semblant. Metges o arquitectes, alguns dels quals han obtingut el títol copiant als exàmens, no han de patir aquest martiri. En acabar la carrera, emmarquen el diploma, el pengen al despatx i ja està. Ningú mai de la vida no posa en qüestió els seus estudis. La còpia i el plagi en el món professional resten considerats com a símbols d'intel.ligència i de vivor. Amb la literatura succeeix ben al contrari: el ximple, el beneitó que es dedica -boig!- a escriure ha de revalidar el títol cada vegada que acaba una nova obra teatral, un volum de poemes. I conec molts d'autors que, una vegada editades treballosament les seves obres, i en no haver donat a guanyar prou diners als editors, són aparcats al cementiri de lletraferits per sempre més. No em parlem, si els creadors, en la joventut, es distingiren defensant posicions esquerranes! Llavors ja podem assegurar que el silenci serà etern, inamovible. No hi val dins d'aquest ram cap llicenciatura d'anys de treball, cap doctorat de novel.la exemplar, cap tesi en forma de meravellós llibre de poemes. Suspès i al carrer si no dóna prou pessetes! I val més no insistir gaire en el tema. De més agosarats que qui signa l'escrit ho han volgut arreglar, s'han reunit, han editat manifestos, i no han aconseguit res. Hi han deixat la pell en l'intent. Qui se'n recorda avui dels seus noms?


Em dominava encara aquest estúpid estat eufòric de l'escriptor que ha pogut veure publicat el seu llibre abans de morir i, mirant-lo per davant i pel darrere, palpant la coberta, olorant la tinta fresca de les pàgines, creu que és un bell producte cultural. Imagina, en la seva palesa ignorància, que té a la mans una obra d'art quasi perfecta. Pensa -i n'està ben convençut- que el que ell diu no ho ha escrit mai ningú. És una festa que dura poc. Una espècie de drogaddicció de què no se salven ni els més prestigiosos lletraferits. Il.lusions òptiques! Simple efecte de la follia. Alhora succeeix que el pobre company que ha treballat dos, tres anys en la novel.la, que n'ha esperat altres dos per a veure-la materialitzada en lletra impresa, no acaba de creure que l'objecte, el producte, sigui real, existesqui de veritat, estigui als mostradors de les llibreries, es vengui, es compri, en parlin a les pàgines de cultura un parell de dies.

Els més folls, quan veuen el volum dins les seves mans arriben a pensar que ja tenen la categoria reconeguda i que aviat seran tan famosos com la Sarita Montiel o el Buitrageño. Quina profunda equivocació! Mai no han anat tan errats de comptes! Ben aviat aquesta falsa il.lusió els esclatarà enmig del cervell, talment una bombolla de sabó.

No és aquest el meu cas. O almenys no vull pensar que sóc de la colla dels il.luminats. Sé que el que he fet no és encara perfecte. Ignor igualment si vull assolir cap mena de perfecció. Potser només desitgi deixar constància del que m'encercla. Cadascú coneix les seves insuficiències! Abans que hagin passat un parell de dies em farà gràcia la meva trista, ridícula autosuficiència, pensant que amb la meva faula aportava quelcom de nou al mercat literari que no haguessin aportat Joanot Martorell, Cervantes o Dostoievski. Quina ximpleria, creure, imaginar que el que tu escrius és igual de bo o molt superior al que ja havien experimentat James Joyce, Durrell, Pere Calders. I què en direm de tota aquesta pretesa experimentació excelsa editada per tanta editorial, feta ja fa més de dos mil anys per novel.listes romans i bizantins, Ramon Llull o Julio Cortázar. Tant de realisme màgic plagiat de García Márquez! Rovellada experimentació copiada dels Charles Bukowski d'arreu del món pensant que és la innovació literària més aconseguida, quan tothom sap o hauria de saber que no passa de ser una pobra imitació mitjanament realitzada. I el mateix podríem dir de la moda pseudoeròtica, de la novel.la policíaca, llordes còpies de Miller, Hammet o Chandler.

Per això sé ben cert que demà mateix, abans que el llibre perdi la calentor de les màquines d'imprimir, ja em repugnarà qualsevol indici de falsa autosuficiència. Aquesta beneitura, herència indiscutible del col.legi de jesuites on m'engirgolaren i que ara surt a les totes amb mescladissa d'elitisme nietzschià. Un llibre al carrer? Potser la millor imatge damunt l'escriptor, aquella que li hauria de servir per a tocar de peus a terra, seria la de comparar-se a un llangardaix que ha perdut la cua i ha d'esperar que li torni a sortir. Veure's com aquest llangardaix, tot sol, sense ningú enmig d'una explanada rocosa batuta implacablement pels vents i la pluja. Sí. Podria ser un bon exemple. Perquè, de no comparar-te amb el llangardaix, si realment hom s'ho creu, si de veritat penses que el que escrius pot interessar algú, emocionar, ferir, explicar, denunciar, reflectir no se sap quina dura realitat, llavors, ineludiblement, vindrà, implacable, el desencís, la tempesta que ho ensorrarà tot en uns segons. Bastarà que qualsevol comissari a sou d'una editorial de la competència o d'una institució contrària a la que edita el llibre s'aixequi amb mal de panxa per a iniciar una cacera de bruixes. No ho dubtis. Et treuran el passat, si estàs casat o divorciat, si tens estudis, si en la transició et distingires pel teu compromís polític, si imites l'estil de tal escriptor o de tal altre, si ets homosexual, si et dutxes cada dia o només un pic a la setmana, si tens fills o no en pots tenir. Qualsevol indici els serà útil per a atacar la teva obra. No cal enfadar-se ni covar mala sang. És el que cerquen! Tanmateix, això s'ha de saber, ací ningú no atorga a l'autor el dret a errar-se, el dret de dir el que vulgui, de provar sort amb una determinada forma d'escriure. A la nostra terra un home dedicat a l'art és i serà sempre un zero a l'esquerra a qui se li ha de perdonar la vida cada dia. )A qui pot importar que hagis estat vint anys covant la teva dèria creativa, el tipus de faules que vols narrar? Plagiari! Et dediques a l'escriptura perquè no has sabut fer diners amb les necessitats dels altres -metge, advocat, arquitecte-. Ni per a urbanitzar les zones encara verges de les Illes, no serveixes! Hi ha prova més total d'inutilitat o de fracàs? Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori? Als gasetillers? Ca barret! Als qui signen les ressenyes de solapa només els importen algunes dades personals de l'escriptor, mai la seva obra. Ensumen, com si fossin cans assenyats, per a saber qui era la teva família, si en la guerra civil havia ajudat a l'esquerra o als franquistes. Pobre de tu, si ets esquerrà! Ja estàs contaminat per sempre de no se sap quina estranya malaltia que desvirtua in aeternum, la teva obra. Analitzen després la teva professió a part de la d'escriure -desgraciat si no tens una bona carrera!-, si guanyes poc o molt, si estàs ben situat o a recer del Poder, quins són els teus padrins literaris, el nom dels patums que et protegeixen, què els pots oferir si parlen elogiosament de la teva novel.la. Només després d'estudiar i restar ben informats de tots aquests detalls es decideixen a parlar del teu llibre. Si arriben a la conclusió que ets dels seus o els pots oferir quelcom, llavors no importa gaire la teva qualitat literària. Indiscutiblement, ets un membre de la seva colla, un bon escriptor digne de figurar a les pàgines d'honor del Serra d'Or o l'Avui.

Però si de veritat vols escriure, dedicar-te en cos i ànima a la literatura, val més no fer-ne cas. Es preferible oblidar que hi ha comissaris, lacais doctorats en saber vinclar l'esquena davant qui comanda, paràsits i vividors que portes sempre aferrats al cos, xuclant-te la sang. Val més contemplar cada nou llibre com si fos un miracle que no s'ha de repetir. Una fràgil, delicada que flor de primavera nascuda en ple hivern, enmig de la tempesta i la neu.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS