Administrar

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (XI) Matances

pobler | 03 Novembre, 2019 14:24 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (XI) Matances -


Encara he estat a temps de veure tres generacions de dones (repadrina, padrina i mare) pastar el pa a la pastera, encendre el forn... Però abans havien sembrat el blat a l´hort, regat i segat, havien menat el cavall que feia córrer el rodet de pedra damunt la palla per llevar-hi el gra. Les veig encara sota el sol d´agost, enmig de l´era, portant les regnes del cavall o la somera, fent girar durant hores la pedra damunt les espigues. Després, abans que una pluja inesperada fes malbé la feina del dia, calia omplir els sacs, pujar-los al carro i marxar cap a casa, a espera del moment més oportú per dur-lo al magatzemista. (Miquel López Crespí)


Finalment arribà el dia de marxar a Lluc. Els pares havien concretat l´estada al monestir mitjançant una trucada des de les oficines de la telefònica. No hi hagué cap problema. A l´hivern hi anava poca gent i fins i tot s´estranyaren que hi volguéssim passar unes setmanes.

La padrina Martina acumulà un bon grapat de queviures per si ens eren necessaris. Un parell de peces de formatge maonès, botifarrons i sobrassades, camaiot, llaunes de tonyina i pots de fruita confitada, sense que ni mancassin les figues amb anís i fonoll que em delien. Confiàvem menjar i sopar al restaurant de la Font Coberta i, en cas de necessitat, en el bar de la cantonada de la plaça que sempre tenia a disposició dels visitants variats i entrepans amb les més variades menges. Així mateix, en previsió de qualsevol problema que hi sorgís, els pares s´encarregaren de llogar, juntament amb la cambra per a dues persones, una de les cuines que en aquella època s´oferien als peregrins. Una cuina molt petita situada just davant l´estàtua del bisbe Campins pujant per l´escaleta que hi havia en el pati d´entrada a l´església.

Una cuina amb dos fogons de carbó, una taula, un parell de cadires de bova i munió d´armaris per guardar els queviures. Una despesa que ens hauríem pogut estalviar, ja que mai hi vàrem encendre foc.

Ho férem seguint el costum familiar. No era la primera vegada que anàvem a Lluc. Alguns anys hi acudíem a estiuejar amb la repadrina el mes de juliol o l´agost. Arreu les cuines particulars fumejant i la flaire del menjar omplint els passadissos, arribant fins al portal de l´església, introduint-se fins al temple. Tot de pageses i alguna senyora benestant amb la seva criada anant amunt i avall, cercant els fills, els néts que jugàvem a indis sota la imponent estàtua de bronze del bisbe.

En aquell temps era a ple rendiment el gran menjador públic que hi havia al final del passadís de les cuines. Desenes de taules a disposició de visitants, excursionistes i peregrins i, ben a la vora, la gran cuina plena de fogons de carbó on la gent feia els dinars i sopars. Aleshores, en uns estius perduts en els més fondos amagatois de la memòria, m´emocionava aquell món actiu, amb pageses cantant les tonades de segar, batre i recollir olives mentre feien un arròs brut, escaldums, una paella. Les dones encara sabien cantar romanços on s´explicaven amors, crims i infortunis. Restava aturat, sentint amb tots els porus de la pell la cançó de la Presó de Nàpols. Una alegria contagiosa omplia aquells dies sense preocupacions, lluny de les feines quotidianes. La presència de la Mare de Déu de Lluc, tan propera, a dues passes d´on dinàven!, esdevenia llunyana. Les pageses més beates anaven a missa primera, i els diumenges la capella s´omplia de gom a gom amb la gent que pujava dels pobles per veure com estaven els infants que estiuejaven al santuari.

Fugia del redol de la repadrina i em perdia entre la gernació que pujava a Lluc amb carros, camions, els pocs cotxes particulars existents. Per a mi, era com viure enmig d´un casal inabastable. Un racó tan petit i alhora tan gran! Tot plegat, com una gran festa pagana on regnava el poder absolut de les menges més exquisides de la nostra terra: meravelloses sopes mallorquines amb bocins de llom i botifarró, paelles amb gambes portades especialment per les camionetes de les peixateres d´Inca. Olles bullint per escaldar la gallina. Veure com desplomen els animals. Les pageses, cruels, mataven el conill d´un cop sec al cap i, després, immisericordes, li llevaven la pell en segons. Els calfreds em pujaven per l´espinada. Les trobava insensibles, no em podia explicar com una dona que moments abans cantava una bella tonada podia tòrcer el coll d´un animal, tallar-li el cap, buidar la sang dins un plat i continuar cantant com si res no hagués passat. La humanitat era així en realitat? Podies cantar i matar alhora? La vida tenia també el seu rictus de crueltat. En temps de les matances, per novembre, em tapava les orelles per no sentir el gruny desesperat dels porcs quan els portaven a matar. Un dia de festa gran, la matança del porc. Un home esmolava lentament, com si ho hagués de fer durant tota la vida, l´esmolada gavineta que li clavava al coll. Abans, les dones, havien col·locat un gran ribell al davall. L´animal moria dessagnat. Cessaven els gemecs esgarrifosos. Els homes li abocaven l´aigua bullint i amb unes pedres especials el netejaven, li llevaven els pèls fins a deixar-lo amb la pell blanca i lluenta, fumejant encara per l´aigua que l´havia escaldat. Després començava la feina de veritat: el reialme dels ganivets i les destrals; trossejar-ho amb meticulositat matemàtica. El porc, que feia uns minuts encara grunyia sabent que l´anaven a matar, ara romania penjat d´uns ganxos, sota les parres del jardí, amb el ribell al davall per si encara degotava. El carnisser, amb una cigarreta a la boca, tallant meticulosament cada peça de l´animal, comentava el darrer partit de futbol del Poblense, acudits que feien riure tothom. La padrina repartia copes de cassalla, conyac i herbes. Tothom feinejava de forma precisa. Cadascú sabia el que havia de fer, la feina que li corresponia. Arreu, flaire de pimentó, pebre negre, blanc, roig, nou moscada. De cop i volta familiars i veïnes es convertien en carnissers experimentats, en treballadors d´un feina essencial per a la supervivència de les famílies. Arreu les olles de fang preparades per a contenir les costelles adobades, els trossos del porc que es conservaven dins oli o el mateix greix de l´animal. Olles per a saïm blanc i saïm roig. Ara descobria l´origen del saïm dels meus entrepans de l´horabaixa! Saïm per fer ensaïmades, per fregir. Menges senzilles de quan hi havia molta feina als horts. Ous ferrats amb saïm roig! Delícies del menjar pobler, de tots els pobles de l´illa que ara desconeixen els consumidors de les hamburgueses nord-americanes, de les mil menges exòtiques provinents de la Xina, l´Índia i Tailàndia que són la moda als restaurants de Mallorca.

Les dones, lluny, buidaven els budells per fer-hi botifarrons i sobrassades, tenint especial cura del “bisbe”, la sobrassada més gran i apreciada. Es torraven bocins de llom per a la gent que havia participat a la matança. A la cuines, altres veïnes que havien vengut a ajudar en dia tan assenyalat preparaven l´arròs de matances amb el qual acabaria un dels dies més importants per a les famílies del poble.

Un ritu, records d´una època en la qual el porc era la proteïna essencial, la carn que havia de durar fins l´any vinent.


El tren avançava cap a Inca. Sentia el xiulo de la màquina advertint els possibles vianants dels camins que travessaven les vies. Veia els camps encara amb munió d´ametlers i figuerals, garrovers. Una vida d´estretors, la del pagès, però una vida en la qual l´home sabia aprofitar-ho tot de la terra, dels arbres, de l´albufera, de la mar.

A la cuina del santuari les dones et feien tastar el menjar. A un indret et donaven un tros de llom torrat, allà deixaven que et menjassis un poc de conill amb ceba, un bocí de pollastre. Més lluny, una pagesa de Caimari feia escudella amb carabassa i orelles i morro de porc.

Em seduïa constatar la capacitat de feina de les dones. En realitat, feinejaven en el camp igual o més que els homes, segant, sembrant, batent el blat a l´era. Però els homes, acabada la feina als horts, després de portar els animals a la païssa, es rentaven la cara i les mans i marxaven a la taverna a fer un joc de cartes i beure unes copes. La dona, no. La dona continuava amb els quefers de la casa fins altres hores de la nit: tenir cura dels porcs i l´aviram; preocupar-se de fer el sopar; atendre els vells de la casa, els infants. Em demanava com podien abastar tants treballs. Aleshores les cases pageses no disposen ni de rentavaixelles ni d´escuraplats. Tot es feia a mà! La repadrina sabia emprar les cendres de la foganya per fer-hi una mena de lleixiu que servia per rentar la roba. Encara em deman com podien moure aquells aspres llençols de fil dins les grans piques de pedra picada que servien per fer la bugada. El dia que tocava rentar roba la casa esdevenia una fàbrica fumejant. Encendre el foc per encalentir-hi l´aigua en les grans olles de matances. Tallar la llenya i tenir-ne prou a prop, no fos cosa que no n´hi hagués abastament. Transportar l´aigua bullint fins a les piques, situades a un racó del patí. Una vegada vaig provar de moure els llençols banyats i no vaig poder. Pesaven més que jo! No era estrany que, amb tants d´anys de viure ajupits llevant l´herbei dels horts, segant i sembrant, homes i dones acabassin geperuts. Veies els vells, amb el seu gaiato sense poder endreçar l´espinada, caminant amb els ulls mirant a terra, incapaços de posar-se drets. En anar pel carrer notaves a primera vista la diferència entre els senyors que no havien feinejat mai al camp i els pagesos. Els uns caminaven drets com arbre jove, alçat, ferm, en direcció al sol i els núvols. Els altres, els jornalers de la terra, els petits propietaris agrícoles, sempre ajupits, com si portassin sacs d´arena damunt l´esquena.

Encara he estat a temps de veure tres generacions de dones (repadrina, padrina i mare) pastar el pa a la pastera, encendre el forn... Però abans havien sembrat el blat a l´hort, regat i segat, havien menat el cavall que feia córrer el rodet de pedra damunt la palla per llevar-hi el gra. Les veig encara sota el sol d´agost, enmig de l´era, portant les regnes del cavall o la somera, fent girar durant hores la pedra damunt les espigues. Després, abans que una pluja inesperada fes malbé la feina del dia, calia omplir els sacs, pujar-los al carro i marxar cap a casa, a espera del moment més oportú per dur-lo al magatzemista.

Es feia un pa que durava una setmana sencera!

Quan es posava damunt la taula s´hi feia una creu i el besaves. Només elles sabien el preu que costava poder tallar una llesca per dinar o sopar. Silents, havien acomplert tot el cicle primitiu dels pobles recol·lectors de feia deu mil anys.

D´on treien la força que les mantenia dempeus, de quines fams llunyanes procedien? Qui havia ensenyat els pagesos a estimar cada producte que collien del camp, a valorar el valor de l´aigua, del bon temps, d´un vent adequat per fer girar les veles del molí? N´hi havia que cosien la roba de la família. Record que la meva mare em prenia mides ben entrada de nit, quan ja s´havien acabat les feines de la casa. Cosia fins tard. No sempre teníem diners per comprar els vestits que estrenaríem per sant Jaume, la festa principal del poble. I una família que no estrenava roba nova esdevenia pobra als ulls de la gent.

Però ara som a Lluc, enviat pel metge per guarir-me de la meva malaltia fictícia.

El viatge s´havia de fer per escales. El tren fumejant que anava de sa Pobla a Palma feia parada a Inca, l´indret on havíem de davallar per agafar la camiona que ens portaria al monestir. Em dominava una alegria afanyosa. Palpava la maleta amb els llibres com el nàufrag s´aferra al salvavides. Gens de por al que m´esperava si tenia al meu costat el munt de novel·les de Blasco Ibáñez, Rafael Sabatini, Jules Verne, Charles Dickens, Agatha Cristhie. Per les finestretes, mig obertes, entrava el fum de la locomotora i les espires ens encegaven els ulls. Es decidia tancar i, just en aquell moment, el revisor, que caminava perillosament per unes plataformes exteriors, colpejava els vidres amb la mà i ens demanava el bitllet de cartró. En el tren, al costat de senyors que anaven a Palma a solucionar petits problemes domèstics, visites de metges o consultes a l´administració, algunes pageses anaven carregades amb coves de patates i mongetes per vendre al mercat de la capital. També podies veure els representants de productes catalans repassant els llibres d´apunts amb les comandes dels botiguers. Més enllà, dues gitanes amb els seus fardells de llençols viatjant de retorn o per aturar-se a qualsevol de les estacions del trajecte per a continuar venent els seus productes.

M´interessava enormement la història dels trens. Demanava llibres al nostre veïnat, l´escriptor Alexandre Ballester, memòria vivent de tot el que es va esdevenir al poble d´ençà la seva fundació en temps del rei Jaume II. Ens explicava que el tren arribà per primera vegada a sa Pobla el matí de dia 24 d'octubre de 1878. D'ençà aquella data històrica fins al dia atziac de la supressió del ramal, gernació i gernació de poblers veren augmentades les possibilitats de relacionar-se amb la resta de Mallorca i del món mitjançant la gran iniciativa del Ferrocarril de Mallorca.

Sens dubte els anys vuitanta del segle XIX donen una embranzida definitiva al notable desenvolupament agrícola i cultural de sa Pobla. La construcció del primer molí de vent per a treure aigua (l'any 1885 a la finca de Can Culenrere de l'amo Bartomeu Pericàs "Borneta"), el qual seguirien desenes i desenes de molins fets en estreta col·laboració entre els diversos oficis (especialment fusters i ferrers), marca aquesta ruptura amb un passat que sempre fou d´extrema necessitat. Entre els fusters més assenyalats en el muntatge del ramell, la càbria, la coa o el violí (peces essencials del molí de vent), destacaríem (entre molts d'altres) els homes de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muixella, Can Molondro o els famosos ferrers de Jaume Gelabert, Joan Grau "Eixut", Can Puça, Can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

El tren, els molins de vent per a treure aigua, i posteriorment la construcció de l'Escola Graduada (en el terreny familiar de la Tanca de Can Verdera) marquen algunes de les fites essencials del progrés econòmic i cultural de sa Pobla. Pensem, només a tall d'anècdota, el que significà l'embranzida produïda per l'arribada d´aquell giny. Recordem el mal estat de les carreteres --o fins i tot la seva inexistència-- en el segle XIX, la penosa feina dels traginers portant en carro les mercaderies fins a Ciutat (o els altres pobles), les distàncies, enormes si s'havien de fer amb mula o cavall... Qui no recorda que, abans de la construcció del tren de Sóller, per exemple, era quasi més ràpida la comunicació amb Occitània (el port de Seta, Marsella...) que no pas amb Ciutat!

Però els records més frescos que tenc del tren fan referència als viatges de mitjans dels cinquanta. Com és evident, més que jugar a la plaça del Mercat, el que de veritat ens agradava era anar fins a l'estació per veure arribar o sortir la potent i màgica màquina negra que nosaltres aleshores imaginàvem (i no ens erràvem gens ni mica!) viva, com un monstre de TBO o de les pel·lícules que vèiem a Can Guixa o Can Pelut (els cines del meu poble). Els problemes que deguérem causar, ara que ho pens, al cap d'estació, Gabriel Sureda, per por que no tenguéssim cap accident anant i venint per les vies de ferro!

El tren xiulava fent tremolar tots els vagons mentre avançava cap a l'estació de Muro enfilant, a poc a poc, cap a Inca camí de Ciutat. Viatges amb fum i carbonissa, amb llargues aturades allà on hi havia els necessaris dipòsits d'aigua per alimentar el vapor de les màquines. Tot un espectacle, l'anar amunt i avall, voltar en les plataformes giratòries enmig dels núvols de vapor que sortien de la locomotora, l'exèrcit d'espires procedents de la caldera. Homes amb la cara ben negra --com en les pel·lícules de l'oest-- feien anar cap endavant o cap endarrere aquelles potents màquines que, sovint enfebrits, amb la imaginació ocupada pels films ianquis, imaginàvem sortides de la mateixa pantalla de cine.

En aquella època, el tren, a part de servir per a l'exportació de la patata i altres productes del camp pobler, també era el mitjà adient --no hi havia dos o tres cotxes per família com ara!-- per a la distracció i l'esbarjo. Els poblers, la meva mateixa família, davallàvem a vegades a Ciutat --un parell de vegades a l'any-- per anar a veure els "famosos" que des de la península compareixien pel Teatro Lirico o el Balear. Record que un dels meus primers viatges va ser per anar a veure, amb els pares i alguns amics de la família, l'actuació de Juanita Reina. També venguérem en tren a Palma a veure (en el Teatre Lirico) la Compañía de Arte Español de Antonio Molina, que representava la “fantasía lírica en 24 cuadros Hechizos”. Serv en la memòria nebulosos viatges per a anar a contemplar les actuacions de Pepe Blanco o, en el Balear, el “millón de carcajadas de Zori-Santos-Codeso” amb “la escultural Lolita Rivero y 30 bellísimas modelos 30”. Tot un món que va anar finint amb la motorització accelerada dels mallorquins i més endavant la invasió massiva de luxosos cotxes de totes les marques i contrades del món), amb la televisió i amb l'arribada massiva del turisme.

Jo feia els primers cursos de batxiller i llegia àvidament els números de la revista Vialfàs que l´escriptor Alexandre Ballester publicava a començaments dels cinquanta. Una font d´informació molt valuosa que m´obria les portes al coneixement tant de la història com de l´actualitat de sa Pobla. L´escriptor també ens proporcionava números endarrerits d´una publicació de començaments de segle: Sa Marjal. Una revista que, malgrat el seu caràcter clerical, ens proporcionava multitud de notícies damunt els costums i tradicions del poble.

Les revistes tipus Sa Marjal o Vialfàs, sigui quines siguin les difícils condicions en les quals sortiren al carrer, esdevenien una eina de vital importància per a esbrinar la història d'una col·lectivitat. Sa Marjal, per exemple, va publicar majoritàriament articles, comentaris i notícies signades per director de la publicació, mossèn Parera i Sansó. El rector de sa Pobla, com demostren tots els seus escrits era un home de provat tarannà reaccionari, una persona que no tenia cap vergonya de signar articles felicitant les autoritats per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Així i tot, amb totes aquestes contradiccions, la revista no deixa de ser un fidel diari de la vida d'alguns sectors poblers, que analitza, evidentment, des del catolicisme més tridentí i més apropat als sectors latifundistes de la societat mallorquina del moment. Sense oblidar tampoc que dóna suport actiu a totes les guerres de rapinya i agressió ordides per les classes dominants de l'estat, enyorant sempre la "pèrdua" de Cuba i Filipines, atacant l'herència cultural i política de la Revolució Francesa.

En la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a combatre de forma furibunda les concepcions liberals i, com hem dit més amunt, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert ", com escriuria el reaccionari rector.

Consultava Sa Marjal per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa...

Acostumat a estar-me dies sencers tancat al col·legi, sense veure els carrers, em sorprenia i meravellava el caràcter multicolor color de la vida que m´envoltava. Assaboria el paisatge que em desfilava davant els meus ulls amb una avidesa desenfrenada. Em demanava per quins motius la humanitat s´entestava a tancar el jovent en col·legis, casernes i fàbriques. No podia existir un tipus d´ensenyament diferent? Una escola lligada a la natura, a la realitat que teníem a la vora? M´agradà estudiar el primer i segon de batxiller a l´institut del poble amb uns professors que ens portaven a fer excussions. Sortir dels quatre murs de l´edifici on estudiàvem per a visitar el talaiot de ses Païsses, a Artà. Visitar la Granja, a Esporles, per a conèixer com era la vida i la feina a una possessió; arribar fins als horts de Son Fornari on el professor Antoni Serra ens feia conèixer l´existència de les Germanies, l´indret on moriren, ens explicava, les llibertats dels mallorquins del segle XVI. Caminar per l´Albufera amb el senyor Bartomeu Picornell, comprendre què era una vela per sembra-hi arròs, tomàtigues i albergínies. Veure les trampes on els pagesos treien les anguiles, caminar amb els peus nus enmig del fang per a agafar copinyes que després menjaríem amb all-i-oli a una caseta de camp de la seva propietat. I, a l´horabaixa, caminar més amunt, més enllà de les casetes on estiuejàvem, a la recerca de la fàbrica de paper i cartró. Veure amb els teus propis ulls com es converteix en pasta les canyes i, posteriorment, en munts de paper d´estrassa. Grans calderes fumejants, obrers feinejant sense aturar convertien el canyís en el paper que, a les botigues, ens servia per embolicar el bocí de formatge, les sardines que anàvem a comprar. Apreníem més amb aquelles sortides que amb mesos i mesos de memoritzar els ineludibles llibres del curs!

És evident que, amb catorze anys, desconeixia els problemes que, amb els anys, et podria portar no tenir un títol per cercar una feina. En el fons, m´hauria agradat dedicar-me a l´ensenyament per ser professor com Antoni Serra i Bartomeu Picornell. Un mestre que ensenyàs a obrir els ulls dels alumnes, a conèixer la vertadera història de la humanitat, el món del treball, com es feien els objectes que ens envoltaven, els productes que ens feien més fàcil la vida. En aquelles circumstàncies hauria d´haver aprofitat el temps de lleure per emportar-me a Lluc llibres de text i quaderns d´exercicis. No ho vaig fer. Seguia el meu instint egoista d´aprofundir solament en el que m´agradava: la novel·la i la història. Dins la meva maleta, cap llibre de llatí ni de matemàtiques. Res de la Formación del Espítiru Nacional. Ni parlar-ne del llibre de Física i Química! Per quins motius no era conscient del que podria esperar-me en cas de no seguir els estudis? M´ho he demanat tota la vida i encara no he trobat una resposta adient.


De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc El Tall Editorial


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS