Administrar

Sa Pobla (Albopàs) – La torrentada gran- Records dels anys 10 i 20 (V)

pobler | 02 Agost, 2019 13:36 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – La torrentada gran- Records dels anys 10 i 20 (V)


Resam un rosari enfervorits, desitjant que el cel sigui compassiu amb Alpobàs i acabi el patiment amb què ens condemnen trons i núvols desfermats. Després del rosari compareixen les antigues històries, talment fantasmes d'un recent passat,. El nostre alè entela els vidres i l´escolà s´aixeca sovint per netejar amb el mocador les vidrieres que donen al jardí. Li agrada veure caure la pluja, contemplar l´aspecte amenaçador dels núvols, distingir en la distància la sobtada explosió d´un raig. L´amo Joan Siurell recorda alguna de les plenes de quan era un infantí i anava a sa marjal, ajudant els pares. (Miquel López Crespí)


On arriba la mala fe dels desenfeinats al servei del perniciós liberalisme!

Evidentment, les acusacions de maçoneria i liberals contra l´Església per contrària al progrés no tenien ni tenen cap base real. Els catòlics estam contra el progrés mal entès: el de la llibertat de premsa i publicacions, permetre l´ensenyament a les escoles laiques, el divorci disgregador de la família, el control del parlament per sectes contràries a la Fe... però mai hem dificultat la realització de projectes que comporten una autèntica millora del benestar de la població.

Un hivern llarg i plujós desbarata els plans dels albopassins. Si el ruixat dura dies, si es desborden les fúries dels torrents i envaeixen les terres conreades, tot el que hi ha sembrat es podrirà, no es podrà salvar res, i la ruïna i la fam s´ensenyoriran de les cases.

Des del finestral del despatx veig que la tempesta no minva. El moix, atemorit per l´esclafit dels llamps, s´ha situat davant la foganya encesa dia i nit en un intent de defugir la humitat que plana arreu. Guaitant per les finestres que donen el carrer comprov que l´aigua ja ha pujat un escaló del portal de la vicaria. La qual cosa vol dir que camp i poble estan envaïts. Fa cinc anys caigué un ruixat semblant i els fusters feren petites barques que permetien anar d´un indret a l´altre. Només gaudien de la situació l´al·lotea que, feliç per la novetat que els privava de l´escola, jugaven sense aturar xipollejant enmig dels carrers convertits en llacunes i torrents.

A Manacor també he vist el torrent desbordat envaint la població, inundant les cases i els horts. Però mai amb la força que tenen els aiguats i les inundacions d´ Albopàs, un poble bastit damunt el que era una prolongació de l´actual Albufera. Des de l´oratori de Crestatx fins a Muro, aquests terrenys tan insalobres eren coneguts pels moros com Uialfàs o, com deien els seguidors del profeta Mahoma, Aigües del Prat.

Puc imaginar el que s´esdevindrà d´aquí pocs dies quan baixi el nivell de les aigües i el fang resti amo i senyor del pla: horts plens de les pedres que porten els torrents, horts sense terra, animals morts, les vaques, porcs i ovelles que els pagesos tenien fora vila, mortes, inflades sota el sol que despunta, desplegant un temible espectacle de desolació. Perduda l´anyada de patates, faves i mongetes, figueres i ametlers arrabassats de rel, escampats arreu, les casetes esbucades, molins sense veles... L´home, que en temps de bonança se sent tan poderós, comprova la seva impotència davant les forces desfermades de la natura.

La pagesia s´ha endeudat comprant la llavor de les anyades, el nitrat per abonar els camps, pagant, els qui poden, munió de jornals als treballadors que ajuden els propietaris.

I demà, desprès d´aquesta desfeta? Dones amb els fills en braços trucant a la porta de la rectoria, demanant uns rals per a pagar els botiguers que ja no els fien el menjar. I els homes, capcots, bevent a la taverna en una vana provatura d´oblidar per uns moments el trist panorama que tenen pel davant: llevar els animals morts dels quartons, recuperar la terra perduda, retirar tones de pedres, adobar les veles destruïdes dels molins. I, sovint, reconstruir les eres que la torrentada arrabassa del seu lloc, fetes miques, l´argila fosa enmig de la gran avinguda d´aigua.

Molts dels problemes de la nostra pagesia tendrien una solució fàcil: bastaria que la Sala destinàs part del seu pressupost a reforçar les voreres dels torrents amb una bona murada de ciment i maons,. Però mai hi ha diners per a fer aquesta obra tan necessària. Quantes vegades no he demanat al batle i regidors que tenguessin en compte la meva proposta? Ja ni ho record!

Em miren com si hagués enfollit.

--Vostè no sap les necessitats de l´Ajuntament, els problemes que hem de resoldre sense tenir un pressupost adient –em diuen, amb sentiment sincer--.

--Enguany hem tengut problemes per a pagar els mestres. Si no hagués estat per la donació del senyor Joan Ferrer, que ens ha fet un préstec, els pobres ensenyants haurien d´haver sobreviscut demanant almoina casa per casa! –continua explicant el regidor de Vies i Obres amb què parlava--.

--Com voleu que la Sala disposi de la fortuna que seria necessària per bastir una obra semblant? –afegeix, consirós--.

--I Madrid...? –m´atrevesc a dir--. Madrid no podria aportar alguna quantitat que ajudàs a solucionar aquest problema?

--Madrid? –em contesta el regidor--. De Madrid no podem esperar res. Si de cas més imposts i contribucions. Ara mateix ens han demanat d´actualitzar el cens de joves disponibles per a anar a la guerra del Marroc. Demanen més diners a les famílies de soldats joves, aquells que no hi van: un milenar de duros. Troben que es podrien treure més pessetes. I encara insinuen que som poc diligents a l´hora de fer arribar a la capital d´Espanya l´import d´aquesta contribució especial!

Encén una cigarreta i, mirant-me fixament als ulls, acaba explicant:

--De la capital d´Espanya només podem esperar misèria i més misèria. Allà no tenen cap pietat per la situació dels pobres i desvalguts. Mirau com envien el millor de la joventut espanyola a morir enmig de les planures africanes. Qui pensa en el plor de les mares, en la necessitat que tenen les famílies dels braços que són enviats a la guerra?

M´acomiad del regidor amb un lleu moviment de la mà. Veig que el meu somni i el de tants pagesos honrats és això mateix: un somni utòpic, un desig esbojarrat, una idea d´il·lusos i, per desgràcia, vista la indiferència de les autoritats, com passa d´ençà fa segles, els torrents continuaran desbordant-se i inundant les terres de conreu, arruïnant la població, causant innombrables desgràcies.


Deman a na Catalina que posi més llenya al foc.

Per sort, els albopassins sempre han tengut cura dels sacerdots i mai no ens manquen els feixos de pi i olivera, fusta de figuera morta i bocins de bigues velles fetes estelles per alimentar la foganya.

Es fa fosc. Sembla que el ruixat disminueix d’intensitat.

Demà serà un dia en què les coses poden començar a canviar? No ho sé.

Vénen a veure´m Tomeu Cirereta, l´escolà major i l´amo Joan Siurell, propietari de la ferreria que hi ha davant l´església. Van remulls. L´aigua els arriba fins els genolls i porten la roba mullada de cap a peus. Els dic que se situïn davant el foc, i na Catalina els porta alguns pantalons i gecs dels que tenim per a donar als pobres. Na Catalina els acompanya fins a la bugaderia, el seu reialme, juntament amb la cuina!, un espai de la seva propietat on mai m´hi deixa entrar. “Vostè – quasi m´amenaça!-- és senyor del despatx, el racó dels arxius i el temple. Jo comand a tots els altres indrets. Ja ho sap”. I queda tan satisfeta, mirant-me amb una mirada ferma de desafiament total.

Ens serveix una xocolata calenta alhora que afegeix llenya d´ametler a la foganya que, amb la seva escalfor, ens protegeix del fred exterior.

Resam un rosari enfervorits, desitjant que el cel sigui compassiu amb Alpobàs i acabi el patiment amb què ens condemnen trons i núvols desfermats. Després del rosari compareixen les antigues històries, talment fantasmes d'un recent passat,. El nostre alè entela els vidres i l´escolà s´aixeca sovint per netejar amb el mocador les vidrieres que donen al jardí. Li agrada veure caure la pluja, contemplar l´aspecte amenaçador dels núvols, distingir en la distància la sobtada explosió d´un raig. L´amo Joan Siurell recorda alguna de les plenes de quan era un infantí i anava a sa marjal, ajudant els pares.

--Jo tenia setze anys –explica, apropant-se al foc i estenent les mans cap a les flames que s´enfilen, poderoses, cap a la bocassa obscura de la xemeneia--. Havia anat fins a Son Negre a tenir cura de les vaques. Els pares estaven preocupats pet la quantitat de pluja que queia aquell dia nefast. Ells anaren a plegar les veles del molí de Son Mut i a mi em correspongué anar a l’Albufera. No havia vist mai un cel tan negre. Els núvols i el vent que els emportava dibuixaven dibuixos sinistres: déus estranys i horrorosos, amb unes mans grandíssimes, com si volguessin abarcar la planura d´Albopàs, em miraven sense pietat. Els rostres de les màscares del dimoni que sortien per sant Antoni, envoltant els foguerons, perseguint el sant, pul·lulaven per l´espai. Els llamps eren el resultat de les bregues entre els déus i els dimonis. Combat mortal. Esclafits lluminosos i terrífics que, en caure al terra, podien enfonsar cases, el campanar de l'església.

‘Tenia por.

‘Diluviaven rius d´aigua i, a estones, queia una calabruixada impressionant. De res va servir el sac amb el que pretenia cobrir-me!.

Un tro gegantí que fa tremolar els vidres de les finestres detura per uns moments l´explicació de l´amo Joan Siurell.

--L´aigua –reprèn-- començava a pujar i entrar pel carrer Major, i arribava a la plaça, inundant el poble. Aleshores no sabia que ja s´havien desbordat els torrents de Muro i sant Miquel. Si ho hagués sabut no m´hauria atrevit a marxar cap a la vaqueria a posar a recer els animals. Era la inexperiència de la joventut. Mai no havia estat testimoni de res semblant i no podia imaginar el que passaria prop de l´edifici on protegíem les vaques. En arribar a l´hort l´aigua ja m´arribava als genolls i em dificultava els moviments. Impossible posar els animals a cobro. Atemorides pels llamps i els trons, havien marxat i les divisava a una distància llunyana. L´aigua anava pujant i ja m´arribava a l´entrecruix. Mirava si trobava cap arbre per enfilar-me fins que passàs aquella inundació tan feresta; però no hi havia res al meu voltant. Sortosament a l´era hi teníem una muntanya de feixos de canyet, ben lligats, amb una alçada d´un parell de metres. L´aigua ja corria a bona velocitat emportant-se tot el que trobava pel davant. Vaig veure passar munió de garbes, gallines mortes, cans... Vaig començar a tenir por que el corrent em portàs a la mar. Amb esforç i grans dificultats em vaig enfilar fins al capdamunt dels feixos esperant trobar-hi aixopluc. Però la força del corrent ja era tan diabòlica que, de cop i volta, talment anàs damunt una barca de pescar, em vaig veure viatjant per sobre aquella mar desfermada. I si la força de l´aigua rompia la gran garbera de feixos de canyet? Mirant el safareig que teníem prop de la vaqueria vaig calcular que l´aigua ja tenia una alçada de més de tres metres. M´ofegaria sense remissió possible! Mentalment vaig començar el parenostre confiant en un miracle, en la salvació divina. Pel meu cap els records s´acaramullaven a una velocitat vertiginosa: els records dels pares, la seva imatge i la de les dues germanetes que tenia dominaven la meva enfebrida imaginació. Que el seu record sigui el darrer pensament de la meva vida, pensava sense saber on em podria portar aquella mar agitada.

El propietari de la ferreria, un bon catòlic practicant i que moltes vegades no ens ha volgut fer pagar el que l´església ha necessitat del seu negoci s´aixeca, impacient, mira per les finestres per comprar si minva el diluvi que cau.

--Aquesta vegada serà semblant a la plena que us cont --afirma, categòric, abans de tornar a seure al nostre costat--.

--Sortosament, quan no sabia on em portaria la fúria de les aigües, la garbera va ensopegar amb les canaletes de marès d´un indret de Son Fornari. Crec que va ser el que em salvà la vida, impedint que s´espenyàs el munt de feixos i que el corrent em portàs a mar oberta.

El cos de mestre Joan Siurell, emportat per l´emoció, tremola malgrat l´escalfor del foc que tenim al davant. Na Catalina li porta una nova tassa de xocolata en veure´l amb aquella tremolor. Finalment es recupera, ens mira com si sortís d´un malson i, més calmat, va acabant l’exposició dels fets.

--Quan, al cap de més de trenta hores de patiment enfilat dalt de la garbera, vaig poder tornar a casa, ningú no em digué res per no haver pogut salvar les nostres vaques. Ja em donaven per mort i la mare no deixava de plorar. Vaig estar dies dins el llit, suant, amb una febre altíssima. Els metges no sabien si en sortiria, de l´endemesa. Però finalment vaig poder incorporar-me de nou a les tasques familiars. Va ser aleshores quan m´explicaren que tot Albopàs s´havia inundat amb aigua d´un metre d´alçada. Sortosament la força de l´aigua havia romput el cercle d´arena, pins i matoll que tancava la sortida de l´aigua de l´Albufera a la mar, i la maror anà disminuint hora rere hora. El perill havia passat, però els danys foren immensos en terres arrasades, anyades perdudes i bestiar mort, fossin vaques, braus, cavalls o aviram de tota mena.

Em demanava per quins motius, a través de la història, com expliquen les velles cròniques que llig als arxius, el poble havia patit sempre aquesta mena de desgràcies. Deuen haver pecat els feligresos més del que m´imaginava? La hipocresia dels fidels que compareixen a missa, que resen i se senyen, que es confessen i combreguen i després, al cap d´un moment, en sortir del temple, blasfemen i maleeixen Déu Nostre Senyor? Quantes vegades no ho dec haver parlat amb mossèn Antoni M. Alcover, amb Miquel Costa i Llobera? Hem bastit una cristiandat autèntica o no haurem fet més que posar un vestit nou a l´antiga idolatria dels antics? I si no hi hagués en el món, a les nostres parròquies, tanta fe com els sacerdots imaginam? Valoram massa la nostra feina espiritual? I si el que creiem autèntica obediència als manaments divins no fos més que un trist reflex de creences molt més antigues que el cristianisme? És possible que haguem mudat les estàtues dels falsos déus del passat, d´Atena i Venus, de Mart i Afrodita, d’Isis i els faraons, l´estàtua de l´emperador de torn presidint el temple i, tanmateix, el fons de l´ànima del creient continuï com d´ençà fa mil·lennis?

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS