Administrar

Antoni Serra analitza l´obra de Miquel López Crespí

pobler | 12 Maig, 2019 20:50 | facebook.com

"Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)

(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)

Un text compl/suplementari

Per Antoni Serra, escriptor.

"Qui les defèn sa vida veu, la fe
i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir".
(Jaume Roig)


Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.


Dedicatòria de la novel·la d'Antoni Serra El cap dins del cercle a Miquel López Crespí.

Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.

Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.


Antoni Serra, Miquel López Crespí i Mònica, filla de l'escriptor de sa Pobla. (Fotografia d'Aina Montaner)

Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.

Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?

El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.

I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.

I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.

I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?

Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...

I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.

«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?

Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.

No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.

I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.

Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...

L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.

L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.

(Son Rapinya, Ciutat)

Desembre, 1984

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS