Administrar

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Lluc en el record (XXVII)

pobler | 05 Maig, 2019 20:43 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Lluc en el record (XXVII)


He engegat la radieta i sentim música clàssica. La locutora anuncia que en la pròxima mitja hora sentirem composicions de Chopin. Maneig les rodetes del so a un nivell que m´acompanyi sense molestar. Faig com si llegís un dels llibres que he portat de Palma. Es preocuparia si em veiés amb els ulls com un plat contemplant les parets. Ella continua amb el jersei, taral·lejant alguna antiga tonada del camp. Obr una de les novel·les de Jules Verne que he portat i, assegut a la vora de la tauleta, m´endins en els meus pensaments provant de trobar algun indici que em permeti trobar la sortida del laberint. (Miquel López Crespí)


La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre.

Quan vull estirar les cames puj fins el museu i m´entretenc en la contemplació dels milers de peces i documents que hi ha. Cada objecte: una història que em puc inventar. És com tenir una enciclopèdia incommensurable a les mans! Somnio escriure una novel·la a partir de les idees que em porten les àmfores, els collarets púnics i romans, les monedes gregues, els plats àrabs, els anells trobats a Pollentia, les arracades de les tombes de Son Bauló. Comprenc que no podré escriure mai res de debò, amb força, sense aprofundir en la història dels pobles que han sacsejat l´illa, que han conformat el nostre caràcter. No pots escriure des del no-res. I una novel·la històrica imagín que requereix, a part d´imaginació, una acurada formació sobre l´època de la qual vols parlar.

Però per viure eternament d´aquesta manera la meva família hauria de ser milionària, i no és aquest el cas. Romandre una temporada a Lluc de cara a guarir-me la fictícia malaltia és una cosa: els pares poden fer el sacrifici econòmic que comporta. Restar unes setmanes al santuari tampoc és una despesa que no poguem assumir: la família vendria tot el que tenim si fos necessari per guarir la salut d´algun dels nostres! No sé fins quan podré mantenir la mentida que ens ha portat aquí. L´altre dia la padrina, mirant amb atenció com menjava, em va dir: “Sembla que t´has recuperat prou bé en només quinze dies. Ja no escups gens de sang, com a Palma. Menges a la perfecció. Fem llargues excursions i camines hores sense tossir. Haurem d´anar fent un pensament. Potser convendria pensar a tornar”.

Tornar a casa, enfrontar-me novament amb el dilema de trobar un col·legi on continuar els estudis o plantar cara i dir als pares que no vols estudiar, que t´estimes molt més anar al taller. Sé que aviat arribarà el dia en què podré mantenir aquesta ficció, la provatura de romandre en un espai de ningú, sense responsabilitats, portat per la inèrcia dels dies. No deu ser una covardia de part meva voler fugir del món, apartar-me d´una societat que no m´agrada? Hauria emprat el grup Nova Mallorca, l´activisme dels catorze anys, per a oblidar les meves responsabilitats? El pare sempre m´ho deia. Record a la perfecció les seves recomanacions en sortir dels jutjats, quan em demanaren uns anys d´internament a un reformatori: “Jo no vull que abandonis les teves idees Però has de comprendre que tens una edat en la qual tothom comença a bastir els fonaments del seu futur. Els que tenen algunes possibilitats econòmiques, estudiant per assolir una carrera, una qualificació que els permeti guanyar-se la vida. D´altres, i per ara no és el teu cas, anant a Formació Professional, entrant a un taller per aprendre un ofici. La política, vivint en una dictadura, només et pot portar problemes”.

Avançàvem per la Rambla per arribar a la parada d´autobus que ens portaria a Son Serra. La mare escoltava en silenci, fent capadetes afirmatives amb el cap. “Els anys passaran a una velocitat vertiginosa. Ara, amb catorze anys, et penses que mai no arribaràs als quaranta, als cinquanta. És una percepció que tots, a la teva edat, hem tengut. Pensa que nosaltres no som eterns. Un dia, no se sap mai quan, desapareixerem. Una malaltia inesperada, un infart, el càncer que sempre és a l´aguait pot trucar a casa nostra, demanant l´entrada sense pietat. Què faràs en el món sense un ofici que et pugui donar de menjar? Fins on pots arribar a caure? Vols ser esclau d´empresaris sense escrúpols, gent que t´explotarà en treballs mal pagats, sense cap mena de consideració?”.

Tenia raó. Però un jove eixelebrat com jo no està prou format per a reconèixer la veritat que pugui haver-hi en els consells dels pares. Encara pens que me´n podré sortir. No puc creure que tots els familiars que m´envolten desapareixeran en un temps marcat en els rellotges. Els padrins encara feinegen. La mare em sembla una joveneta malgrat les arrugues que li comencen a dibuixar caminois pel rostre. Qui pensa en la mort als catorze anys? No puc imaginar que un dia restaré sol en el món i que, en aixecar-me, no em trobaré amb els membres de la família al costat fent-me la vida fàcil i amable.

He engegat la radieta i sentim música clàssica. La locutora anuncia que en la pròxima mitja hora sentirem composicions de Chopin. Maneig les rodetes del so a un nivell que m´acompanyi sense molestar. Faig com si llegís un dels llibres que he portat de Palma. Es preocuparia si em veiés amb els ulls com un plat contemplant les parets. Ella continua amb el jersei, taral·lejant alguna antiga tonada del camp. Obr una de les novel·les de Jules Verne que he portat i, assegut a la vora de la tauleta, m´endins en els meus pensaments provant de trobar algun indici que em permeti trobar la sortida del laberint.

És just quan el soroll de la gent em distreu de les meves reflexions i em fa sortir a guaitar pels passadissos. Hi veig en Nofre del bar de la cantonada, el recepcionista del santuari, un home que no conec i que resultarà ser un taxista d´Inca. També hi han comparegut una parella de la Guàrdia Civil. És l´habitació de Josep Ferrer, l´excombatent republicà amb el qual hem fet tantes conserves aquest hivern de 1963.

En dues passes sóc al davant de la porta de la seva habitació. La padrina, atreta pel rebombori, ha deixat de fer randa i m´acompanya amb el rosari a la mà i greu posat de preocupació.

Mirant des de la porta veig en Nofre provant de reanimar el cos de Josep Ferrer, que em sembla blanquíssim. El nostre amic és al terra, just a uns pams de l´entrada de la cambra. Va en pijama. La primera impressió que tenc en veure´l és que s´ha trobat malament i ha intentat sortir per demanar auxili.

Antoni, el recepcionista, m´informa del que passa: “Anava a portar el braseret i en apropar-me a la porta he sentit uns gemecs. Just en obrir l´he trobat damunt el trespol. Li he netejat la sang de la boca: una glopada immensa. Em mirava amb els ulls oberts, blanc com una patena, sense poder pronunciar paraula. En vistes de la gravetat he trucat de seguida un taxista conegut. L´hem de portar amb urgència a un metge, a Inca, ara que encara alena. El veig molt malament”.

Hi compareixen alguns dels sacerdots del santuari.

L´amic Nofre i el taxista han tornat a col·locar el malalt damunt el matalàs que fa d´improvisada llitera. Els ajuden els sacerdots. M´oferesc a portar el matalàs, però amb un gest m´indiquen que no és necessari, que sobra gent per a fer la feina.

Què ha passat? Un sobtat agreujament de la tisi que el consumia? En el fons sabia a la perfecció que el grau d´avançament de la seva malaltia no permetia cap esperança. Ho notava quan sortíem a fer una volta pel camí del Rosari o quan m´explicava fets de la guerra civil al bar, els dies que no podíem sortir a fer la caminada.

Fa poc es va confessar amb tota sinceritat. Érem sols, a la Font Coberta. Li havia anat just arribar-hi. Suava i, a vegades, es portava el mocador a la boca. Sempre hi havia taques de sang.

Sorneguer, encara tenia humor per dir-me:

--Mires el mocador? No et preocupis! N´he portat una maleteta plena! A aquestes alçades del final de la vida no estarem per un mocador més o manco!

Després, més seriosament, em digué:

--Aquí, sol amb els meus pensaments, em sent bé. El pitjor era ser a casa, amb els fills aprofitant-se de la malaltia, donant-me creu per heretar abans d´hora. No és que hagi pogut estalviar gaire: el pis, l´hort d´arbres fruiters que vaig comprar a Algaida. Però a ells ja els anirien bé aquestes pessetes per ampliar el negoci o, vés a saber!, per anar a fer uns viatges amb les dones. Els puc imaginar a París, al Moulin Rouge, veient el ball del Can-can, el xampany damunt la tauleta i donant propines esplèndides a costa de la meva suor. Ara, si morís a Lluc, estaran feliços. Una nosa menys de què tenir cura, rebre els diners que han estat esperant aquests darrers anys. Una loteria, la mort del pare!

La tos el feia deturar. Li costava pronunciar les frases, suava.

La seva dona havia desaparegut amb les primeres dificultats econòmiques del matrimoni. M´explicà que tot anava bé mentre hi hagué diners i festetes per als amics. Havien fet una petita fortuna convertint una casa a s´Arenal en un petit hotel a començament de l´allau turística. Després, no sabé adaptar-se a la competència. No trobà préstecs per ampliar el negoci i altres negociants més vius acabaren amb els somnis de grandesa de l´esposa.

--Ara, ja ho veus –afegia, amb un posat trist. Aquí, a Lluc, tot sol, sense ningú al costat, amb els fills esperant la meva mort.

Malgrat que tenia prohibit el tabac, obria la capsa de cigarretes i fumava sense aturar, aspirant el fum que era metzina verinosa per als seus pulmons.

--La mort no m´espanta. Fins i tot pot arribar a ser un alliberament o, qui sap, un camí cap a un altre món. Mai no he cregut en l´església i la seva colla de professionals de la mentida. Però quan arribes a una situació com la meva, quan sents com el cos es desfà dia a dia, sense esperança de millorament, i els pulmons esdevenen un xerrac que treballa sense misericòrdia, la fi dels patiments pot ser un camí millor que una penosa supervivència enmig del dolor.

Arribats aquí, la tos no el deixava continuar. Aleshores es tancava en un profund silenci i amb les mans palpava l´aigua freda que sortia de la font en un intent de sentir la fredor del líquid que sortia de l´interior de la terra.

Quan novament es recuperà em digué, amb un prim fil de veu i tota la passió del món en els ulls:

--Un dia em demanares pels republicans dels anys trenta; com eren les manifestacions del Primer de maig, l´ambient en aquella Mallorca dominada pel clergat i els cacics. Encara tenc ben present el darrer Primer de Maig en què vaig participar. Era a Inca, poques setmanes abans del cop d´Estat. Ho record com si fos ara mateix, com si el temps s´hagués detingut en el moment exacte en el qual començava la manifestació.

--A Inca, amb un gran contingent de població obrera dedicada a la indústria de la sabata, era on s´esdevenien les manifestacions del Primer de Maig amb la participació més nombrosa de Mallorca. A Manacor també eren força importants, no ho discutiré. Era un dia de festa gran. La nostra festa. Hi compareixien republicans i sindicalistes dels pobles dels voltants. Jo vaig participar a la darrera manifestació que poguérem fer. La del Primer de Maig del 36, pocs mesos abans de començar la guerra. Érem més de dues mil persones. Jornalers i jornaleres, obreres de les fàbriques, joves, empleades, més d´un petit comerciant. Una gentada mai vista! Uns companys de la UGT em demanaren si tenia inconvenient a portar la bandera roja al capdavant. Rient, els vaig mirar com si m’haguessin insultat. La vaig prémer amb força, amb tota la il·lusió del món. La nostra bandera! L'heroic emblema de la Comuna! L’estendard del proletariat universal. Hi podia haver honor més gran que enlairar l’ensenya dels damnats de la terra? La gent cantava cançons de lluita i de treball. Altres ballaven davant les grans pancartes on les brodadores havien deixat escrites una munió de consignes alliberadores. Llegia els escrits brodats damunt la tela roja: “Salvem el camarada Thälmann de les urpes del feixisme!”, “Reforma agrària immediata. La terra per al qui la treballa!”. Hi havia grups del Partit Comunista i del Partit Socialista uniformats, marxant en perfecta formació militar. Els anarquistes no volien portar uniformes; deien que aquella parafernàlia era una prefiguració de l’autoritarisme. Arreu, onejaven una munió de banderes roges i negres de la CNT. La germanor se sentia, ferma, potent. Tot plegat era un repte als propietaris de terres i fàbriques; una demostració de força davant l’egoisme de la patronal que, en haver-hi vaga, privaven els treballadors del jornal, sense anar a pensar mai què menjarien els treballadors i llurs famílies.

A poc a poc continuà, seguint el fil dels seus records:

--Quan la manifestació enfilà els carrers del centre i passàvem pel davant els casals dels rics comerciants i senyorassos, de la beateria inquera, vaig veure com les portes i finestres es tancaven amb soroll amenaçador. En un determinat moment, els càntics cessaren i el renou que sortia d’aquells edificis es va fer més i més desafiant. El grinyolar de portes que es tancaven semblava idèntic a l’espetec sord d´un tret o, quan eren unes quantes alhora, ben igual a les ràfegues de metralladora. Una premonició de la guerra? Potser sí. Jo anava al capdavant, portant la bandera, i sentia, punyents, com punyals que em penetraven dins la carn, cercant les venes, el cor, les mirades plenes d´odi sucós i tens dels senyors i senyores de missa diària i comunió. Ens vigilaven rere les cortines dels grans salons endomassats. Eren a l´aguait, ordint la tràgica cacera d´esquerrans que començaria ben prest. Esmolaven les urpes, fitant, des de la penombra dels negocis i casals, els rostres d´aquells que anirien a detenir dos mesos després. De cop i volta, per primera vegada en ma vida, vaig ser conscient que ens volien matar. Assassinar-nos i, si fos possible, escorxar-nos de viu en viu. Com al metge de Campanet, que els falangistes el torturaren la nit sencera abans de pegar-li un tret al cap. Li obriren la panxa, li tragueren els budells, li tallaren les parts... Els pagesos que vivien pels voltants el sentiren gemegar fins a la matinada. El pobre home demanava que el matassin, que no el fessin patir més. Però no hi hagué pietat. Aquesta mena de morts eren les que es congriaven en el Primer de Maig del 36. No, no eren solament mirades d´odi ferotge, llambregades verinoses adreçades als manifestants que desfilàvem pels carrers d´Inca. Era, ho notava a cadascun dels porus de la pell, unes ganes esbojarrades de prémer el gallet contra nosaltres, homes i dones, joves i infants. Volien cremar banderes i persones. Com els nobles i inquisidors de feia segles que portaven els descendents dels jueus conversos als foguerons. Els dominics, a les seves cròniques, descrivien com s’obria el ventre de la noia xueta embarassada i el foc consumia mare i fill enmig de les rialles de la gentada que havia anat a veure la cremadissa al bosc de Bellver.

Va encendre una nova cigarreta abans de continuar el relat.

A casa havia sentit moltes històries semblants. El Primer de Maig a València, quan el pare era jove i amb la gent de l´Ateneu anaven fins a la capital del País Valencià a juntar-se amb els seus amics de la CNT i la UGT.

La meva imaginació s´enfosa en aquell univers desaparegut feia segles, cobert per les dunes dels deserts, il·localitzable.

--Passen els segles i la humanitat no canvia. Ben igual que la munió de falangistes que hi havia al cementiri de Ciutat el dia que afusellaren el batle Emili Darder. Centenars de persones per veure, palpar amb la mirada i si és possible amb les mans, la sang que raja del cos desfet per les bales. Talment quan les senyores de la noblesa mallorquina s’enervaven en olorar la flaire de la carn cremada, en sentir els crits dels homes i dones que gemegaven, desesperats, rosegats pel dolor, sota el foc abrusador que els consumia. Gatzara i aplaudiments quan sonà la descàrrega que acabà amb la vida d’Emili Darder. Les al·lotes de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de bracet dels oficials de l’exèrcit i dels voluntaris italians i alemanys que han vengut a “salvar” Mallorca del comunisme, anant a menjar xocolata amb ensaïmades després dels afusellaments. Com llegir un llibre obert, descrivint el que s´esdevendria aviat. Això era el que em deia el llenguatge de les portes quan es tancaven, violentes, al pas de la manifestació del Primer de Maig. Un esbufec semblant als trets que sonarien pels camps de Mallorca a partir del mes de juliol. Una premonició de la Mort planant per muntanyes i valls, pobles i llogarets. Cap indret es salvaria de l’endemesa enemiga. Els senyors tenien ganes de sortir de cacera. Amb l´única diferència que ara no sortirien a caçar llebres o tords. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara la caça seria més cruel i sangonosa: es tractaria d’anar a cercar homes i dones, els que desfilàvem pels amenaçadors carrers senyorials d´Inca.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS