Administrar

Sa Pobla (Albopàs) – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Conversar amb els morts (XIII)

pobler | 04 Gener, 2019 13:13 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Conversar amb els morts (XIII)


La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat. (Miquel López Crespí)


La camiona ha resistit el viatge! A poc a poc, ranquejant, com si el motor s´hagués d´ofegar de l´esforç de fer el camí tan costerut, arribam a l´esplanada del Santuari. Tothom fa un alè. La plaça està deserta. Cap signe de vida. Els trons, a l´altura, ressonen amb força. Talment com si fos el dia del judici final i la ira dels déus volgués demostrar el seu poder. La dona que porta el fill a estudiar amb els blauets s´ha cansat de fer-li recomanacions. Just en el moment que el xofer aparca davant el portalam d´entrada, la ràdio comença a sentir-se sense interferències. Curiosament, en aquell moment transmet una cançó del Dúo Dinámico.

El conductor, que havia estat tot el viatge provant de sentir música, l´apaga amb un gest enèrgic. Com si digués: “Mala pècora! Ara que ja no et necessit, et poses en marxa!”.

Amb el motor apagat sentim més fort el ruixat que continua caient amb força. Les gotes de pluja colpegen el sostre del vehicle i notes com el soroll augmenta d´intensitat. Sortosament, el xofer, previsor i acostumat al temps de la muntanya a l’hivern, ha aparcat a dues passes de l´entrada. Els guàrdies civils són els primers que davallen i, corrent, marxen travessant la plaça cap a la caserna. Amb la mà prov de llevar el baf de la finestra que dificulta la visió. Tan sols veig dues siluetes esvanint-se enmig la boira que de sobte s´ha fet present. A poc a poc, es fan fonedissos els porxets on, en el passat, la pagesia deixava els carros i els animals, la font que presideix l´esplanada, els arbres, sacsejats pel vent tramuntanal.

Quina diferència amb aquells estius de fa uns anys quan, per l´agost, el sol resplendent batia el paisatge i la plaça era plena d´infants juganers, vehicles anant i venint, estiuejants petant la conversa sota els arbres, asseguts a les escales de l´entrada o sota els porxets.

Tot ha canviat. Em fa l´efecte que sóc dins un espai iniciàtic, un indret especial on el miracle, la il·luminació interior, es pot produir d´un moment a l´altre.

El conductor avisa ritualment que la tornada a Inca serà al cap d´una hora. Mir al meu voltant. Qui regressarà al cap de seixanta minuts? La dona que porta el fill als blauets, l´al·lota amb les ensaïmades per al bar? Nosaltres ja no tornarem al poble fins al cap d´unes setmanes.

És hora de davallar.

La pluja ha disminuït d´intensitat. És el moment de travessar els metres que ens separen del portal. La dona i el seu fill són els primers a fer-ho. L´al·lota amb les ensaïmades els segueix i la veig que, juntament amb el conductor, marxen apressats cap al bar de la cantonada. La padrina es tapa amb l´abric i em fa senyals per tal que anem davallant. Acostumada a les pluges d´hivern quan feia feina al camp, no s´immuta gaire amb el ruixat: els pagesos sempre han sabut fer front a les inclemències del temps; plogui o torturi el sol de l´estiu, les feines s´han de fer. Les corregudes per anar a cercar el blat de l´era quan un ruixat inesperat amenaça en fer malbé la collita! El pujar apressat a la torre del molí per recollir les veles el dia que el vent de tramuntana es fa més fort que mai. I els plors continguts del marjalers en veure com el torrent de sant Miquel es desborda envaint la planura, arrasant els sembrats, soterrant sota tones de pedres els camps acabats de llaurar o amb la collita a punt de fructificar!

Som el darrer a sortir. Not les gotes de pluja travessant el jersei. Gotes al cap, al clotell, a les mans. Trepitj els bassiols que hi ha davant l´entrada. Pas pena per les meves sabates noves. Són les dels dies de festa! Es faran malbé? No tenc temps de pensar gaire: amb quatre passes estam dins l´edifici, protegits del diluvi que torna a caure amb la potència de fa uns minuts. Miram si hem agafat les maletes amb la roba, els paquets amb el menjar i els llibres. Tot correcte. No hem deixat res al vehicle. És just en aquest moment quan ens adonam que el responsable de la recepció era al portal amb un gran paraigua a la mà. Sembla que no li hem donat temps per a venir a cercar-nos. Ens saluda amb un somriure i agafa dues de les maletes. La dona amb l´infant no porta equipatge. Tan sols ha vengut per deixar el fill, i marxar de seguida.

L´home tanca el paraigua que ja tenia obert i, amb la maleta en la mà, ens diu que anem amb ell a la recepció. La dona es perd en direcció a les oficines on ha de parlar amb el director dels blauets. Ens acomiadam amablement i els veiem com es perden pels passadissos. De lluny estant tornam a sentir les recomanacions que ha anat fent al jovenet durant tot el viatge. Pens: “Pobre, quin descans que farà quan la mare torni a agafar la camiona i el deixi sol al monestir!”.

Avançam pels corredors en penombra. Ens arriba el ressò de l´aigua colpejant la pedra dels patis interiors. Els grans finestrals dels passadissos en deixen veure el diluvi que cau, inclement, damunt arbres i plantes. L´home que ens ha vengut a esperar camina de presa. El sentim mentre avançam al seu costat.

“Els hiverns sempre són així”, diu mentre ens guia per l´interior del monestir. “Aigua, pluja i, sovint, neu. Això no vol dir que no tengueu dies de sol esplendorós. A vegades no plou durant setmanes i podreu gaudir d´una calma extraordinària, d´un aire purificador excepcional”.

Quan els pares havien trucat per reservar la cambra i la cuina explicaren els motius de la nostra anada a Lluc: els meus problemes de salut, la necessitat de trobar una atmosfera no contaminada. No hi hagué cap inconvenient. Estaven acostumats a aquesta mena de peticions. Eren molts els malalts de tot Mallorca que confiaven en l´ambient protector que envoltava la mare de Déu de Lluc. En determinades èpoques, eren els malalts els que omplien bona part de les cel·les a disposició dels visitants.

Finalment, després d´una llarga caminada, arribam davant la porta de recepció. “Esperau un moment”, ens diu, amablement. “Ara mateix vaig a cercar els llençols, mantes i les claus que us corresponen”.

Tanca la porta de l´oficina i, al cap d´uns segons, obre la finestreta que hi ha al costat. Encuriosit, mir cap a l´interior. A un racó, un frare escriu en un llibre que em sembla de comptabilitat. En veure´ns gira el rostre cap a nosaltres i ens diu un “bon dia” rutinari. De seguida continua amb la seva tasca, il·luminat per una bombeta de pocs vats. Al davant hi veig una vella estufa de llenya que encalenteix l´habitació. Una lleugera onada de calor surt de la finestreta i ens dóna al rostre. És el moment en què not que la temperatura va escalfant de forma imperceptible, però segura.

Pens: ja som aquí, el lloc més sagrat de Mallorca. Un indret que els historiadors afirmen que era conegut abans del cristianisme. Vaig llegir un article on explicava que Lluc provenia del nom lucus, que vol dir “bosc sagrat”. Un lloc amagat entre les muntanyes poblat en el passat pels àrabs. Es parla de l´existència d´una alqueria abans de la conquesta catalana de Jaume I. Coves sagrades en la prehistòria ocupades posteriorment per algun temple en honor a déus romans? Alqueries àrabs? Primera església en el segle XIII, pocs anys després de la colonització catalana? Record que aquell article sobre Lluc explicava que existien documents provant que l´any 1246, setze anys després de la conquesta, ja hi existia una capella dedicada a la Mare de Déu.

Mentre esperàvem que el responsable d´atendre els visitants ens portàs les mantes i els llençols anava situant-me en el món que m´acolliria durant les properes setmanes, lluny del que havia estat la meva vida fins llavors. Què tenien aquestes muntanyes per haver estat escollides per tantes cultures, per les nombroses civilitzacions que les habitaren, com a indret màgic, poblat de déus i fantasmes? D´on provenia l´atracció que exercia damunt tants pobles diferents?

A partir de 1273 es troba documentació sobre nombrosos testaments que van ampliant les propietats de la primitiva alqueria. Cap al 1322 es fa la primera hostatgeria. Algun misteri havia de tenir aquest lloc perdut enmig de les muntanyes per a assolir tanta anomenada. Què era? Quins descobriments podria anar fent?

Començava a pensar que havia estat un encert inventar una malaltia fictícia. Aquella història de la sang als mocadors, el llumí prop del termòmetre. Tothom enganyat! El metge, la família, les curanderes... Tots patint a conseqüència de les mentides d´un jovenet que no vol anar a l´institut i s´estima més viatjar a través de la seva imaginació mitjançant els llibres que li permeten habitar en espais inassolibles per a altres éssers humans. Em feia el ferm propòsit de submergir-me en aquell univers que, a l´hivern, era quasi deshabitat, sense la gentada que hi acudia per les festes assenyalades o a passar l´estiu. Trobaria la primitiva cova d’abans dels talaiots? Qui podria informar-me´n? Hi hauria al museu algun llibre amb la història que m´interessava aprofundir? Algun dels frares podria indicar-me si hi havia restes talaiòtiques pels voltants, alguna columna del possible temple pagà d´abans dels cristians? Em bastava trobar qualsevol objecte per a imaginar-me el passat. La visita als museus sempre ha estat una de les meves il·lusions màximes. A partir d´un anell trobat a una tomba romana, una llàntia, els collars que els arqueòlegs desenterren dels poblats prehistòrics, puc reconstruir una vida imaginària, un món del qual només resta el petit objecte que contempl. Per això quan en viatge d´estudis anàrem a Eivissa i visitàrem el museu del Puig dels Molins m´hagueren de venir a cercar. Tots els professors i alumnes de l´expedició feren el recorregut en un parell de minuts i, cansats de veure reproduccions de fang de la deessa Tanit, collars, plats i llànties trobades a les tombes de l´exterior, havien marxat a berenar al bar del davant. El senyor Antoni Serra hagué de venir a cercar-me. Em trobà embadalit davant un mostrador on s´exposaven curioses agulles d´os, un mirall de bronze que ja no reflectia cap imatge, un amulet de procedència egípcia, munió de peces dels collars que adornaren els ritus funeraris d´aquelles dones pretèrites.

Contemplava les emblanquinades parets dels passadissos com el passatger d´una nau de pel·lícula de ciència ficció mira el coet espacial que l´ha de portar a les estrelles. Escodrinyava els racons que m´envoltaven. On hi havia porta secreta que em podria portar a una altra galàxia? Potser els frares coneixen el camí per marxar del nostre planeta i l´han dissimulada amb un quadre. I si la capella de la Mare de Déu fóra l´entrada a una dimensió oculta de l´espai i el temps?

De cop i volta em demanava si les oracions devien ser una vana provatura de trobar una drecera cap a l´altre món. Potser els creients i peregrins que des de les èpoques més remotes venien fins aquest indret cercaven instintivament la porta secreta del paradís ocult cercat durant tants mil·lennis.

La padrina, dreta al meu costat, no parava de resar el rosari. De tant en tant es treia una estampeta amb la imatge de la mare de Déu de Lluc i la besava de forma reverencial. Sempre portava dins la butxaca aquesta estampa i la de sant Miquel. Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. De ben petit l´havia acompanyada a visitar mèdiums que la posaven en contacte amb els morts, amb qualsevol personatge de la història o sant que demanàs. No em vaig creure mai aquelles rondalles, producte d´una fe malaltissa o de la desesperació humana. Quan la mèdium apagava el llum de la sala on eren reunits els visitants començava el teatre. Aquella dona, amb una bolla de vidre al seu davant, es tapava la cara amb les mans i, modificant un poc la veu, demanava al primer dels presents que havia de contactar amb els morts: “Martina, digués, amb qui vols parlar avui?”.

La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat.

Ja sabia de què aniria tot. La padrina, emocionada, talment parlàs de veritat amb el fill, li demanava quants d´anys li restaven de purgatori, els diners que s´havien de donar a sant Pere o sant Miquel per aconseguir acurçar els anys de patiment abans de poder entrar a veure, per a tota l´eternitat, Déu i la divina cort d´àngels i verges.

Feia tantes vegades que assitia a aquests simulacres de comunicació amb els esperits que procurava anar a les visites ben armat dels més diversos tebeos: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Coyote, Superman, El llanero solitario...

Aleshores s´establia un debat amb el fill mort i la padrina Martina, sempre en referència als anys que li restaven de purgatori. La qüestió era saber els diners que es necessitarien per pagar a sant Pere un acurçament de la condemna. Eren tants i tants els segles que restaria encadenat, que sempre havíem de comparèixer a l´herboristeria amb un munt de bitllets de mil pessetes, que la mèdium s´encarregava de fer arribar a les oficines del cel on apuntaven el donatiu i esborraven els anys de patiment. I és que Madó Coloma no tractava amb pagesos pobres, d´aquells que només podien pagar el contacte amb l´eternitat amb dues gallines, uns quilos de blat o unes dotzenes d´ous. S´havia especialitzat en el tractament de petits propietaris, persones que feien bones anyades als horts i, en molts ocasions, podia fer vendre alguns bocins de terra per anar pagant els contactes.

Era el cas de la padrina. Em demanava quants d´horts desaparegueren any rere any davall les seves dèries. Jo era molt petit, però record les bregues familiars amb el padrí Rafel quan la padrina li deia que havia venut el figueral de son Moix, la sínia de l´Albufera, son Siquier... En més d´una ocasió hi hagué plats espanyats i crits. La repadrina plorava a un racó veient com la hisenda anava desapareixent a una velocitat vertiginosa.

Mentre anava llegint el meu tebeo sentia com la padrina recriminava l´oncle, condemnat a patir en el purgatori:

--T´ho vaig dir moltes vegades i no feres cas. Ves a missa cada diumenge i festa de guardar, no vagis amb els amics a veure dones perdudes a Palma, no agafis d´amagat sacs de mongetes al teu pare. Em miraves i notava com les meves recomanacions t´entraven per una orella i et sortien per l´altra. T´ho vaig explicar ben explicat: cada mala acció feta a la terra és apuntada al cel. No hi ha res que se salvi de la vigilància de Déu Nostre Senyor i els sants que l´envolten. Anaves acumulant anys i més anys de patiment etern i no te n´adonaves. Mira el que haig de fer per a poder enviar-te amb els bons, amb els purs, amb aquells que cregueren en els manaments dels pares i de la santa mare Església.

Després, a la mateixa sessió, demanava de parlar amb el pare i, com si estàs al seu costat, li feia confidència de les novetats de la casa. Li parlava de les matances, els quemaiots, sobrassades i botifarrons que s´havien fet, li donava noves dels antics missatges i jornalers de la família, els que encara eren vius, els que havien mort. A la sala, situada al darrere de la casa, no es sentia res. Si de cas, algun cotxe circulant pel carrer, la veu d´una mare renyant el fill... A l´habitació del costat jo continuava amb els tebeos, submergit en una batalla de tancs, en l´atac de l´aviació alemanya a Londres, en una aventura de Superman salvant milers de persones d´una sobtada inundació, dels extraterrestres que volien destruir la Terra.

Al final de la sessió d´espiritisme, quan la padrina ja havia pagat a madó Coloma, tornàvem en tren al poble. La padrina era feliç. Taral·lejava vells romanços apresos a la seva infantesa, tonades de la feina pagesa. Jo la mirava de reüll: somreia de forma ostensible. Vivia solament per a aquells moments. No hi havia res més que importàs. Poder parlar amb el fill i el pare morts! La seva existència no tenia altre sentit i, com una locomotora que necessita carbó dia i nit, en el fogó anaren desapareixent bona part de les propietats de la família, les joies heretades de generació en generació.


D´un llibre inèdit de Miquel López Crespí


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS