Administrar

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 -(XII) - Una inesperada calma

pobler | 01 Gener, 2019 13:34 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 -(XII) - Una inesperada calma -


La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva. (Miquel López Crespí)


A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.


La camiona anava fent el camí costerut que pujava fins a Lluc. El ruixat havia disminuït, però continuava caient, intermitent, la pluja que ens havia envestit sortint de Caimari. El ressò de motor m´adormia i tenia ganes d´arribar allà dalt per instal·lar-nos com pertocava en la nostra cambra. Situar els llibres al costat del llit, la roba en els armaris. Descansar del viatge. Obrir els ulls a la nova experiència que m´esperava.

La padrina Martina insistia que havia de berenar. Abans de marxar del poble havia preparat uns entrepans de truita per si teníem gana. “Si els compram a un bar, ens costaran molt i tanmateix no seran tan bons com els meus”, deia, alhora que m´oferia el llonguet.

No tenia fam. Les corbes de la carretera m´havien marejat i ara, el que manco desitjava era menjar un entrepà. Tenia por de vomitar. M´havia passat sovint quan, de més petit, anàvem cada any a sentir la Sibil·la al monestir. No hi havia viatge que no em trobàs malament. A vegades pensava si era un càstig diví. Als dotze i tretze anys, quan pujàvem a Lluc, feia trampes per no avorrir-me durant la missa. Em vaig especialitzar a portar, amagada en la coberta d´un llibre d´oracions, alguna novel·la eròtica de Rafael López de Haro publicada en els anys vint.

La missa m´avorria. Com si fos interminable. Però llegint la novel·la, les hores que estàvem dins l´església passaven a velocitat vertiginosa. A moments pensava que estava fent un sacrilegi. De ben petit em deixaven indiferent els rituals salmòdies dels sacerdots, les estereotipades fórmules llatines per a fer creure els ingenus en un contacte amb la divinitat, en una arribada sobtada d´un déu totpoderós sota la invocació d´aquells homes disfressats amb vestits de carnaval. A vegades, les beates que ens acompanyaven es feien creus per la meva aparent religiositat. “El teu nét és una persona excepcional –comentaven-. ”Ja voldria jo que els meus fossin tan devots i seriosos!”.

Si ho haguessin sabut!

Just en el moment que elles pensaven que jo estava en comunicació directa amb els sants, seguint assenyadament els ritus que es feien davant l´altar, ja era a mil quilòmetres de distància, perdut en una aventura amorosa escrita a un Madrid pretèrit. Subtils descripcions de com la protagonista de la novel·la es desvesteix davant el seu seductor amant. La roba que cau al terra, les contradiccions de l´al·lota lluitant entre l´amor que la domina, el desig provocat per les carícies del jove i les restriccions morals provocades per una recatada educació religiosa.

El sacerdot elevava i consagrava l´hòstia just en el mateix moment que jo seguia les mans del protagonista avançant pel cos d´aquella noia que ja s´ha desvestit, és al llit, es vol tapar amb el llençol en un darrer gest de pudor abans de lliurar-se completament a l´amor.

Les campanetes de l´escolà, el fum de l´encens que m´arribava potent, em dificultaven a voltes la concentració. Tan sols eren uns instants. Senyant-me, per a dissimular i fer creure que seguia l´ofici, continuava la lectura amb més interès que mai.

Per això em demanava si el mareig no devia ser un càstig del Senyor per haver profanat l´ofici llegint aquelles aventures eròtiques. I si en l´estranya màgia que seguia la gent amb tanta devoció hi hagués alguna cosa real? Per quins motius tants centenars de persones de tots els oficis, amb estudis i sense, creien fermament en l´arribada de déus provinents d´altres galàxies, en el poder d´àngels i dimonis?

Plegava de llegir quan, lentament, acompanyada solament amb el so de l´orgue, la Sibil·la pujava a la trona i començava la seva impressionant requisitòria anunciant la fi del món. De molt petit quedava embadalit davant les terribles premonicions d´aquell personatge que mostrava la resplendent espasa de la justícia. De sobte, acabat el ritual de la missa, aquella veu potent em transportava a un altre món. Com restar a l´interior d´un temple grec segles abans del naixement de Crist, viatjant cap a Delfos per sentir les profecies de la Sibil·la.

A l´institut, el professor d´història, a tercer de batxillerat, ens havia ensenyat com en temps del Concili de Trent l´Església Catòlica havia suprimit un estol immens de representacions paganes als temples catòlics. Només algunes poques havien resistit l´endemesa purificadora dels catòlics: els cavallets de Pollença, els cossiers d´Algaida, la Sibil.la... Com devien ser les representacions religioses abans de Trent? Balls, música, obres teatrals! I, de cop i volta, tota la riquesa cultural dels pobles representada per aquests antiquíssims costums desapareixia per voluntat de papes, bisbes i cardenals.

Provava d´imaginar-ho malgrat ser conscient que em seria impossible reconstruït aquell passat increïble. Papes incestuosos, com els Borja, corts plenes de cardenals amb amants vicioses, assassinats, enverinaments, guerres de rapinya, mentides amb segell del Vaticà. Uns pontífexs ordidors de croades, de guerres per obtenir terres i esclaus. Ciutats plenes de presons de la Inquisició i places on cremaven dia i nit jueus, bruixes i heretges. Palma, amb les seves places fumejant, curulla de fogueres amb els cossos torturats dels revoltats de les muntanyes, els agermanats, les dones sàvies calumniades i condemnades per bruixeria, el fogó dels jueus davant Bellver, amb Caterina Tarongí que no vol retractar-se de la fe antiga dels pares, defensant la memòria jueva amb la seva vida, amb la carn cremant, desfent-se enmig de les flames sota la mirada cruel d´aristòcrates i sacerdots.

M´era impossible associar el catolicisme a la bondat. Coneixia el missatge evangèlic; però no tenia res a veure la història de l´Església Catòlica amb la pràctica sangonosa dels representants de Déu a la terra.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS