Administrar

Sa Pobla – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel (VIII)

pobler | 31 Octubre, 2018 13:24 | facebook.com

Sa Pobla – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel (VIII)


Llorenç Villalonga i el desembarcament del Capità Bayo


Havies de conviure per força, sense poder-hi fer res, amb els assassins i torturadors. Sabies a la perfecció qui havia detingut el socialista Jaume Serra Cardell i els seus companys. Qui els portà a tancar al Fortí d´Illetes? Al costat de casa hi vivia, senyor de vides i hisendes, un ric propietari que havia llogat un cotxe per anar a veure com mataven els socialistes i els carrabiners que s´havien oposat al cop d´Estat. El diumenge, l´únic dia d´esbarjo, quan podies anar a fer una volta per la plaça, trobaves als bars els botxins menjant gambes, rient satisfets. Procuraves fer de no veure´ls, passar de llarg, no trobar-te mai amb la seva mirada tèrbola i ensangonada. (Miquel López Crespí)


Ricardo Punset, el general retirat i advocat de la padrina Martina, va solucionar el problema del meu internament en el reformatori en pocs dies. Era un home summament influent en el Movimento. De jove havia conegut l´oncle Miquel Crespí, el de l´Escola Graduada de sa Pobla. Amb el seu pare, Francesc Punset, un dels grans propietaris agraris de l´illa, havia format part de la comitiva que, juntament amb el fill del rei Alfonso XIII i el general Miguel Primo de Rivera, inauguraren l´escola a finals dels anys vint.

A les fotografies que serv de la família els pots veure vora el fill de rei i el dictador, enmig de les pobleres que, vestides de pagesetes, reten honors a les autoritats.

Si observes la fotografia amb deteniment t´adones de la fugacitat de la vida, de la misèria dels fastos oficials, de com tot canvia a velocitat inusitada, es marceix i esdevé cendra que se´n porta el vent. Tanta parafernàlia, tanta música i cançons queden reduïdes a unes fotografies que s´esgrogueeixen lentament i, al final, et costa distingir els rostres dels que foren protagonistes de la història per un dia.

De jove, rebostejant pels canteranos dels padrins trobava aquestes fotografies protegides per belles capses xineses decorades amb marfil. Altres, menjades per la llum dels anys, estaven penjades a la cambra dels padrins. Les mirava provant de descobrir els misteris de la família. Una història que anava coneixent a fragments, molt a poc a poc. El padrí Rafel, el germà del batle, a vegades m´explicava el viatge que va fer a Madrid amb el batle, quan hi anà per informar el dictador del projecte de construcció de l´escola. El padrí, anys després de la marxa del germà a l´Argentina, em deia que l´entrada de la República va significar un cop molt fort per a la família! Però ell vivia dels somnis d´aquell viatge. M´explicava que a la capital d´Espanya els trens viatjaven sota terra i que, a molts metres de fondària, hi havia bars, botigues, quioscos amb diaris. No en parlem dels cotxes, les avingudes plenes de vehicles, la gent ben vestida, els cines, les sales de festa, els bars curulls de gent desenfeinada. El sentia parlar com aquell qui escolta una rondalla meravellosa. Els seus ulls resplendien com a guspires rutil·lants, els calius del foc que jo alimentava amb rames i troncs de pi i estelles d´olivera.

Què va ser de l´oncle, el batle Verdera que es sentia tan poderós que no dubtava a lliurar cinquanta solars de la seva propietat per a gaudir d´un dia en companyia del dictador? I el fill de rei? Què dir d´aquell personatge tengut per mig sord i tartamut? De veritat s´assabentava de res, sentia la música, els protocol·laris discursos de benvinguda, o era un maniquí útil tan sols per a decorar l´escena?

Fals oripell, com totes les inauguracions amb presència d´autoritats. Pagesetes de mentida, filles dels cacics més rics del poble, dels magatzemistes, el propietari de la farinera, dels cines del poble, sense mancar-hi les nebodes del rector, la filla del metge i del comandant de la Guàrdia Civil. Les pageses de veritat feia hores que eren a marjal, regant, sembrant les mongetes, suades, amb el capell i els manegots per no patir la inclemència sufocant del sol. Potser sentien el ressò llunyà de la banda de l´Ajuntament interpretant l´himne d´Espanya, els pasdobles que tant agradaven al dictador. Si ho sentien, indubtablement el seu comentari devia ser: “Música un dia fener a les deu del matí? Festes de rics que viuen de la nostra suor”. I amb un moviment resignat devien ajupir-se novament damunt el solc continuant l´acostumada feina de sol a sol.

Què sabia la comitiva dels cotxes oficials, els alts comandaments de l´exèrcit i el Govern Civil que acompanyaven el general, del patiment del poble, dels jornalers que, a les sis del matí, ja eren drets, a la plaça del poble, esperant l´almoina d´un dia de feina per a poder menjar? Jo encara he vist les al·lotes de Muro, Búger, Campanet i Santa Margalida, aquelles que no havien estat llogades, marxar altra vegada cap als seus pobles plorant. Aquell dia no hi hauria pa a casa seva. Una nova jornada de desesperança i misèria.

Observ la fotografia amb més atenció. Veig el futur oficial de la guerra civil distret, mirant cap a l´infinit. Què deu pensar? Ben cert que no es pot imaginar al capdavant d´una unitat de les forces faccioses que disparen contra les tropes de Bayo. Encara ha de començar la carrera, anar a estudiar a l´Acadèmia Militar de Saragossa, participar en la guerra del Marroc, relacionar-se amb Franco i Milán Astray, establir contacte amb els colpistes, ser un dels primers que es presenten a Capitania General per fer costat al general Goded el dia que les tropes, a la plaça de Cort, proclamen l´estat de guerra.

L´amistat amb la família materna venia, doncs, de molt lluny. Hi comptava també en aquelles relacions els nombrosos regals en espècie que els Verdera havien fet als Mulet i Servera. Carretades de patata novella quan pertocava, sacs de blat i mongetes, mitja dotzena de gallines, un parell de porcelletes quan arribava Nadal... I paquets amb sobrassades i botifarrons, camaiot, formatges fet a casa nostra. Mai no vaig veure que la padrina pagàs amb diners les consultes que anava a fer a Palma. Potser per això mateix les gestions del general tengueren un èxit immediat. Sembla que va trucar al governador civil i aquest es va posar en contacte amb Madrid ràpidament. De seguida arribaren instruccions als jutjats de Palma. No trigaren gaire a fer arribar un certificat oficial a casa nostra en el qual se´ns comunicava que la condemna a un any de reformatori restava substituïda pel pagament d´una multa semblant a la dels meus companys.

A casa es donaren per conformats.

Malgrat el sacrifici que representava abonar aquells diners, l´essencial era que no m´internassin al reformatori, que, com és evident, els pares consideraven una condemna semblat a la presó.

La padrina Martina havia aconseguit el seu objectiu. Ens ho deia joiosa el dia que rebérem la carta dels jutjats:

--Ja us ho deia que no aniria al reformatori!

Respiràrem alleugerits.

Sort d´aquelles relacions amb el general! El pare, en aquestes circumstàncies, no hauria pogut fer-hi res. Què podia demanar un expresoner de guerra republicà fitxat com a anarquista de la Columna de Ferro, condemnat a treballs forçats en els camps de concentració feixistes? No res, evidentment. Quines eren les amistats del pare? Poques. Tan sols les relacions de feina amb els poblers i amb els presoners que, una vegada sortits del camp de treball, havien quedat a viure al poble. Un grapat de socialistes, comunistes i antifeixistes sense partit que decidiren reorganitzar la vida a Mallorca. Aquelles eternes converses a un racó del taller de Can Ripoll, en acabar la feina! Quina autoritat mallorquina s´hauria entretingut a escoltar les peticions dels vençuts? Tan sols haurien rebut mirades de menysteniment.

Ho record com si fos ara mateix: el poble enmig dels carrers esperant l´arribada de la Verge de Lluc, les cases adomassades, la murta envaint cada racó, la gent esperant veure la Verge, besar el cadafal on la porten. Hi veig dones i homes agenollats amb el rosari a les mans, la gent més gran asseguda a la cadira de bova esperant la desfilada. Han tret dels armaris els vestits de festa; el dia anterior els pagesos i menestrals han anat a la barberia. I l´altra setmana, la venguda dels predicadors dels cursets de cristiandat. L´església plena de gom a gom. Capellans ben endiumenjats oficiant la missa abans dels sermons. Incitació a la lluita contra el pecat que tot ho envaeix. La falda massa curta, l´escot de les dones, el pecat mortal en què viuen aquells que no resen el rosari ni van a l´església cada diumenge i festa de guardar. Jovenots de totes les edats marxant pel poble amb matraques i els més inversemblants dels ginys de fer renou en el dia del Fas. Recordar als xuetes que res no va acabar amb la cremada de Caterina Tarongí en el fogó dels jueus. L´odi i la ràbia predicada des de la trona ben igual a la paüra propagada des del segle XIV. “Els jueus mataren Nostre Senyor Jesucrist!”, diu el rector, vermell d´ira dalt de la trona. I tothom s´ho creu. Baralles a les famílies si un fill o una filla vol sortir a festejar amb algú que porti els cognoms maleïts. “No et deixaré ni un solc de terra si compareixes amb cap xueta!”. I així segle rere segle, any rere any. Una maledicció que mai no acaba. Sempre present, reverdida des de totes les trones dels temples de Mallorca. Com relacionar-se, a no ser per una feina concreta, amb aquest exèrcit inquisitorial? Quina relació es podia establir entre els homes que volgueren canviar el món i els que el volien ben igual que en temps de les croades contra els infidels? O no era la guerra del trenta-sis una croada contra els no creients, contra els pobres que volien escoles en lloc de temples?

Malgrat una aparença de normalitat, els rituals “bon dia” pel carrer, el cert és que els vençuts vivien humiliats. En el fons es sentien al marge d´unes processons, d´una forma de vida lluitant contra la qual havien deixat els millors anys de la seva vida.

Havies de conviure per força, sense poder-hi fer res, amb els assassins i torturadors. Sabies a la perfecció qui havia detingut el socialista Jaume Serra Cardell i els seus companys. Qui els portà a tancar al Fortí d´Illetes? Al costat de casa hi vivia, senyor de vides i hisendes, un ric propietari que havia llogat un cotxe per anar a veure com mataven els socialistes i els carrabiners que s´havien oposat al cop d´Estat. El diumenge, l´únic dia d´esbarjo, quan podies anar a fer una volta per la plaça, trobaves als bars els botxins menjant gambes, rient satisfets. Procuraves fer de no veure´ls, passar de llarg, no trobar-te mai amb la seva mirada tèrbola i ensangonada.

Em vaig salvar del reformatori, doncs.

El pare no hi hauria pogut fer res. Sortosament en aquell moment hi jugaren fort les relacions dels Verdera amb alguns dels vencedors. Qui no tendria esment d´una petició d´un general franquista, d´un “heroi” dels que derrotaren els rojos que desembarcats a Portocristo i foragitaren de l´Illa les milícies del capità Bayo?

L´aleshores comandant Ricardo Punset va ser un dels primers que arribaren al front poques hores després de desembarcats els milicians rojos. Segons expliquen els historiadors, les ordres que donà van ser decisives en la primera topada amb l´enemic, just al riuet del port. Situant les metralladores i els canons de què disposava en quatre punts estratègics va aturar l´avanç roig cap a Manacor. Es parla de més de quatre-cents morts. Una victòria espectacular de les forces franquistes que, de seguida, li valgué el reconeixement de tots els altres comandaments i un telegrama especial de Franco que l´assenyalà com un dels màxims responsables de la defensa de Mallorca.

Mentrestant, Bayo provava d´amagar la derrota; feina inúti: la notícia es propagà entre les fileres de soldats i milicians i hi hagué destacaments que volien retornar a Barcelona i Menorca. Els milicians es consideraven lliures de qualsevol obligació militar: les columnes dels partits encara no havien estat militaritzades i cada unitat només obeïa els seus responsables. Deien que eren homes i dones lliures, que havien vençut l´exèrcit de la monarquia i no tenien cap obligació envers els comandaments militars republicans. Els Visca l´anarquia!” sonaven potents després del cant de l´himne de la CNT-FAI. Cantar A les barricades! era un desafiament constant a Bayo i els oficials d´acadèmia. Ni amb una pistola al cap els podies obligar a complir ordres! T´haurien mort al mateix indret on els amenaçaves! En guerra, la vida d´un home no val dos rals.

Els més porucs reembarcaren els primers dies i Bayo no va poder fer res per barrar el pas a la seva marxa. Els oficials de les naus republicanes es reuniren i demanaren oficialment una retirada honrosa abans no fos massa tard. Madrid, que es trobava amenaçada per les tropes de Franco que pujaven victorioses des de Sevilla, trobà l´excusa adient per ordenar la retirada immediata.

Era fàcil imaginar el comandant Ricardo Punset en el Manacor salvat de las hordas rojas, com deien els diaris incautats pel Movimiento salvador de España. Encara es sentien les darreres canonades de la flota provant de protegir les posicions conquerides pels milicians i, en als bars de sa Bassa l´alt comandament de la defensa feia obrir ampolles de vi per la victòria que es veia segura. Si amb una màquina del temps hom pogués retrocedir fins aquells moments veuríem l´alegria frenètica dels matons de Falange fent acudits amb els militars. Cada vegada que se senten els motors de l´aviació italiana surten a la plaça i alcen els tassons de vi. El Conde Rossi, borratxo, fent la salutació romana de dalt una taula de marbre improvisa un dels seus mítings incitant a l´extermini dels republicans de les Illes. En pronunciar per milèssíma vegada el seu acostumat “Fucilatti, Fucilatti!”, vomita el vi mesclat amb conyac que ha begut i, fent un fals moviment, cau al terra enmig del suc i la sobrassada del berenar. Els voluntaris dels Dragones de la Muerte l´aixequen i l´estiren damunt un sofà, on queda mig adormit, amb el vi que li regalima per la boca. Tot el bar fa pudor d´alcohol i vòmits.

El flamant comandat Ricardo Punset agafa del braç l´escriptor Llorenç Villalonga, que també celebra la victòria, i el treu de l´establiment:

--Anem, Llorenç. Aquesta gent encara em tacarà l´uniforme que he estrenat avui. Quina colla de borratxos, els falangistes i els italians que han vengut a donar suport! Però, què hem de fer? Els necessitam! Sense l´aviació italiana ara serien els rojos que s´engatarien en els bars de sa Bassa!

Llorenç Vilallonga fa un gest afirmatiu amb el cap i surt del bar amb el comandant. Tampoc vol embrutar la camisa de Falange que llueix d´ençà fa uns dies. Li agrada la netedat, els perfums de preu, i ha procurat defugir una presència directa en els combats. La seva professió, un metge dedicat a la psiquiatria, li permet dissimular per la rereguarda, llegir els diaris lluny del front, esperar la victòria sense haver de menjar el ranxo dels soldats, respirar la pols, la insuportable pudor de la pólvora quan disparen els canons i les metralladores.

El capità Bayo encara resistí unes setmanes més les ordres comminatòries de Madrid i els responsables de la flota.

No hi hagué res a fer. L´esperat alçament antifeixista de la població no es produí mai. A Bayo li mancava artilleria, tancs per a batre els nius de metralladores instal·lats sota el comandament de Ricardo Punset i Servera i alt estat major dels feixistes. Els italians, interessats en la creació d´un Mare Nostrum mussolinià, aviat enviaren avions de combat que, diàriament i sense descans, bombardejaven les posicions republicanes. Tot plegat amenaçava amb un desastre irreparable si no decidia reembarcar.

Pel setembre i en una nit, d´amagat dels franquistes, la majoria dels milers de milicians secretament reeixiren a reembarcar i iniciar el camí de tornada a Menorca, València i Barcelona.

Tots els especialistes militars coincideixen a afirmar que la retirada, malgrat les desenes de republicans que no s´adonaren de la marxa dels companys, va ser un èxit. Ningú s´explica encara com va ser possible que un petit exèrcit de més de cinc mil homes pogués abandonar les seves posicions i arribar als vaixells. Hauria pogut esdevenir una autèntica carnisseria.

Les més perjudicades per la fugida de Bayo foren les cinc infermeres llibertàries que no pogueren reembarcar aquella nit. A l´endemà, una vegada fetes presoneres pels falangistes i militars, portades amb els altres detinguts a Manacor, patiren nombroses tortures i finalment, a la nit, varen ser violades per la banda de botxins que les tenia sota custòdia.

Les mataren a l´endemà, a Son Coletes. Sense pietat, vexades, ben igual que els seus companys, insultades i escopides pel nombrós públic que aplaudia els vencedors que les portaven a matar. Sembla que la seva mort, com la de tots els altres presoners, va ser summament cruel. Es digué que els disparen primer a les cames i, ja al terra, hi llançaren al damunt diverses llaunes de benzina i les cremaren vives. Els pagesos dels voltants, alguns dels testimonis d´un espectacle tan dantesc, diuen que els crits dels torturats se sentien d´uns quilòmetres al voltant.

Després, el de sempre: estelles i trocs al damunt dels cossos que encara feien els darrers espasmes.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS