Administrar

Sa Pobla – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel (VII)

pobler | 26 Setembre, 2018 13:48 | facebook.com

Sa Pobla – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel (VII) -


Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir, els meus repadrins, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Totes les vivències hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l’oncle, el batle Verdera, l’ànima de la construcció de l’Escola Graduada juntament amb l’arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l’Argentina. Home, com deia, de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l’arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera. (Miquel López Crespí)


Davallàvem els graons inicials de l´escala d´un pou sense fons.

Què fer amb nosaltres? Què seria el dia de demà del fill estimat? Ara, fos quina fos la decisió del jutge, estàvem fitxats per a tota la vida. Els nostres noms i els papers de l´informe restarien in aeternum en els arxius de la Social.

És el que més temien els pares. Restar fitxat significava que sempre romandríem en mans de les autoritats. A partir d´aquest moment quan hi hagués noves pintades, aldarulls, repartides de fulls volanders seríem els primers que anirien a cercar. També significava entrar a formar part de les llistes negres que circulaven entre les empreses que podien oferir-te feina, perdre punts per ser funcionari. I en fer el servei militar ser destinat a una colònia africana, a les selves impenetrables de Guinea, el desert del Sahara, a fer guàrdies a Ceuta i Melilla o romandre els dos anys de càstig oficial netejant excusats a una caserna perduda enmig dels infinits camps de Castella, lluny de casa, de permisos, dels mínims avantatges de què gaudirien els altres companys d´infortuni.

Sé que no em retraurien l´acció. Segurament n´estaven orgullosos. Però la preocupació perquè m´havien fitxat hi era, forta. El seu rostre no podia amagar una intensa tristor. La mare, malgrat la manca de por que denotaven les seves faccions, no deixava d´agafar-me fort de les mans com si em volgués protegir d´una intensa pedregada. Les altres famílies romanien igual, estàtiques, com si un raig invisible les hagués petrificades en aquell punt concret de l´oficina.

El jutge llegí lentament la resolució del TOP.

La paperassa del nostre interrogatori havia arribat al Tribunal de Menors. Les instruccions, ordres, contraordres, reports de la fiscalia, resolucions de les institucions involucrades ens perjudicaven. Sembla que es trobaven amb un cas inesperat, sorpressiu, i volien fermar molt bé les coses. Famílies, col·legi i societat en general havien de saber que a l´Estat espanyol es continuava fent justícia i la mà ferma del règim no perdonava ningú, malgrat els acusats fossin menors d´edat.

La resolució final del TOP i l´acord del Tribunal de Menors van ser dràstics. Se´m feia màxim responsable del grup Nova Mallorca i, en conseqüència, era condemnat a patir un any internat en un reformatori, l´indret on portaven els petits delinqüents juvenils o joves que no sabien on ficar. En els fons, els lladres de catorze anys, els inesperats batxillers subversius eren mals de tenir a recer.

Què fer amb nosaltres?

No ens podien tancar al manicomi. I molt manco a la presó. Aleshores el reformatori era una terra de ningú on desfer-se d´alguns casos problemàtics.

Els companys en sortiren amb penes més lleus. La família havia de pagar multes que variaven entre cinc-centes i mil pessetes d´aquell temps, amb l´obligació, inajornable, de presentar-se cada mes amb els pares a la seu del Tribunal de Menors. Portarien la llibreta de notes del col·legi i un informe del director del centre informant de la conducta de cada un dels implicats.

Tornàrem a casa capbaixos.

Els pares estaven trists. Intuïen clarament que aquell fet marcava un punt d´inflexió definitiva en la vida del fill. Altra volta la preocupació pels estudis, pel meu futur.

Va ser quan vaig escopir sang per primera vegada. Em vaig portar el mocador a la boca. Em va sorprendre la taca roja. Què passava? De seguida em vaig amagar el mocador a la butxaca. No volia amoïnar encara més els pares. Possiblement eren els nervis. Aleshores no tenia la més mínima idea del que era i significava la tuberculosi. Mai no havia sentit a parlar-ne.

Era per aquesta petita glopada de sang que darrerament em cansava tant? Em costava pujar l´escala que ens portava a classe. M´havia d´aturar al replà i sempre arribava el darrer, quan tots ja havien obert la cartera i tenien els llibres i els quaderns damunt el pupitre. I la suor freda que em dominava sovint? Ben seguir que si continuava empitjorant, si la febre augmentava ho, hauria de dir als pares.

Un dia d´aquests seria qüestió de dir-ho a la mare i més ara que la sang havia fet la seva aparició, brillant i amenaçadora.

Tot plegat tendria greus repercussions en el futur.

A la nit, a casa, hi hagué reunió familiar. Els pares, els padrins materns, l´oncle Josep. La repadrina, silenciosa a un racó del menjador, resava el rosari. El silenci es feia pesant. Se sentien lentes, penetrants, les campanades del rellotge de paret marcant les hores. Fins i tot, na Perleta la cussa, mirava atemorida des del cistell on descansava. Jo era al costat de l´oncle. No sabia què dir. De cop i volta m´adonava que la meva acció havia commogut els fràgils fonaments que ens sostenien.

Qui reaccionà més ràpidament va ser la padrina Martina.

Per a ella jo era, no solament el nét estimadíssim; era quelcom més: el fill que recentment havia mort d´un accident de moto, quan amb la Montesa acudia a regar una finca que teníem prop de cementiri. D´ençà que una mèdium li havia dit que el fill s´havia reencarnat en la meva persona, multiplicà per cent la seva protecció. No hi havia caprici que no em concedís. Si volia una cartera nova en començar el curs, tenia la millor. Si desitjava anar a classe de dibuix, matricular-me en un curset de fotografia, adquirir una nova capseta de llapis de coloraines, una novel·la de Jules Verne o Zane Grey, tot era meu de seguida.

Als pares no els agradava que em permetés tants capricis. Però no hi podien fer res. La padrina disposava dels ingressos proporcionats per les seves finques i podia gaudir del luxe d´aviciar els néts. Era esplèndida. Les germanes tenien de seguida el mateix. Bastava que li ho demanassin i, a l´endemà, sense necessitat d´haver-hi d´insistir, era damunt el seu llit, al pupitre.

La mort del fill als trenta anys la marcà de forma indeleble. Potser embogí i nosaltres no ens n´adonàvem.

L´accident mortal s´esdevengué un dia de juliol del 59. En aquell moment, quan ens arribà la notícia, celebràvem una bona venda de blat de les índies. Els preus havien sobrepassat les expectatives familiars i podríem rescabalar els diners invertits. Érem asseguts al porxo de casa. Els padrins havien vengut a celebrar l´esdeveniment. Semblava un dia feliç. La padrina cantava cançons pageses alhora que vigilava el foc de la cuina, remenant el menjar. Va ser en començar a servir la paella quan un grup de pagesos esvalotats entraren per la porta del jardí amb posat esverat. Venien suats, amb la roba de feina, alguns descalços, a donar-nos la mala nova: l´oncle Miquel s´havia estavellat just feia uns moments a la sortida del cementiri, al primer revolt de la carretera que portava a la cruïlla amb Crestatx, Alcúdia i Palma. Aquell dia havia d´anar a regar a l´hort de Can Verdera, just unes passes rere l´Escola Graduada. Hi hauria pogut anar a peu; tan sols eren uns minuts. Però s´estimà més agafar la potent Montesa just acabada de comprar. Una moto que pocs joves podien tenir: encara era l´època dels carros i les bicicletes. Les motos just acabaven de fer-se presents. Jo gaudia com un boig d´anar amb l´oncle Miquel en aquell giny diabòlic. M´asseia al darrere i m´agafava fort al seu cos quan, com un coet, partia ràpid, fent soroll, accelerant per fer enveja als seus amics del carrer de l´Escola.

Aleshores jo esdevenia el rei de la barriada. Cap dels meus companys tenien familiars amb una moto a disposició. El vent em pegava al rostre descambuixant els cabells. Em sentia un ésser d´un altre planeta amb poders màgics. Qui hauria pogut pensar que tota aquella alegria frenètica acabaria amb llàgrimes, amb dol, en un funeral, en les oracions dels sacerdots acompanyant el cotxe dels morts?

Va ser en aquests dies, en aquell exacte mes de juliol, que la vida de la família va restar trasbalsada per sempre?

Tot el que segueix a la inesperada notícia em sembla avui com un malson, com haver viscut una pel·lícula de terror.

Els pares, els padrins, l´oncle Josep s´aixecaren de la taula i desaparegueren entre la gentada que els esperava a la porta. Vivíem a la sortida del poble, a uns centenars de metres on tengué lloc el desgraciat accident. El carrer anava alçat. La família, apressada, es perdé enmig de la multitud. Jo els seguia de lluny, impulsat per l´onada que empenyia amb força. Al cap de pocs instants ens trobàrem amb la comitiva que, allargassat damunt una escala, portava el cos inerme de l´oncle Miquel. Distingia les veus de la gent com si venguessin de molt lluny. La pols de la carretera, encara sense asfaltar, feia més dantesca l´escena. Em vaig acostar a l´escala. Els quatre pagesos que la transportaven avançaven a bon ritme, cap a l´hospital, amb l´esperança de salvar-li la vida. Jo corria al costat i veia com la sang li regalimava des del cap fins a la pols del terra. Les gotes queien a una velocitat lentíssima. Brillaven amb la llum esclatant d´aquell migdia de juliol. De sobte, es confonien amb la terra i deixaven un rastre que era trepitjat per la munió de pagesos que ens acompanyava.

Em vaig fixar en els seus ulls. Els portava oberts, com si encara volgués veure els camps, els carrers que l´havien alletat d´infant. Per uns moments vaig intuir que no havia mort. Algú se n´havia adonat? El pit pujava i davallava a una velocitat sorprenent. Vivia!

No sé fins quan va durar el malson. Jo anava ben a prop, al costat. Tenia un braç penjant de l´escala que anava amunt i avall segons el moviment del que el portaven.

Quan aquell cos inert em va fregar les cames, vaig sentir un calfred travessant-me de dalt a baix. Era el balanceig de l´escala? A mi em va fer l´efecte d´un últim acomiadament, com si volgués dir adéu al nebot que tant havia estimat.

Després, el malson avançà a una velocitat inusitada. Casa nostra era a dues passes. Era evident que l´oncle moria. Optaren per portar-lo a casa. Entre la pols dels carrers hi veig la negra sotana del rector que arriba fins a l´escala on agonitza i li fa el senyal de la creu damunt el front cobert de sang. El porten al llit dels pares. La cambra és plena de gent. Les veïnes ploren. El pares, els padrins, resten al costat del llit sense saber què fer. El rector s´apropa al moribund, li agafa el cap amb una mà. Sent, enmig de la cridòria del poble que ha envaït l´entrada i les amples sales, la seva veu dient: “Miquel, Miquel... t´apenedeixes dels teus pecats?”. Em va semblar sentir un “Sí!”, imperceptible. Però no ho podria afirmar amb certitud. Qui saps si l´oncle ja era mort, en una altra dimensió de l´espai i el temps. Tenc la vista fixada en els llençols blancs on reposa i m´espanten els rierols de sang que van dibuixant el tèrbol mapa de la Mort en la tela blanca de forma inexorable.


La padrina estava indignada.

--Què s´ha pensat aquesta tropa? Voler tancar en Miquel? No ho consentiré mai, malgrat hagi de vendre un hort, el que faci falta! Sempre trobarem un advocat com pertoca que porti el cas a tribunals superiors!

L´escoltàvem en silenci, en la seguretat que faria el que deia costàs el que costàs.

La seva força d´esperit era capaç de moure muntanyes.

No anava equivocada. La família Verdera! El meu padrí Rafel era el germà del batle Miquel Crespí Pons, el cap d´Unión Patriotica, el partit del dictador Miguel Primo de Rivera. Durant els anys vint, els cacics lligats a la monarquia i el general havien dominat la vida política del poble i de Mallorca. L´oncle Miquel Crespí havia bastit l´Escola Graduada del poble i, malgrat la seva filiació dretana, era ben considerat pels poblers per haver ajudat a resoldre, definitivament, el problema de l´escolarització. D´aquella època, que finí amb l´adveniment de la República, restaven a la família materna munió de relacions amb sectors importants del clergat, els militars i certs sectors de terratinents.

Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir, els meus repadrins, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Totes les vivències hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l’oncle, el batle Verdera, l’ànima de la construcció de l’Escola Graduada juntament amb l’arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l’Argentina. Home, com deia, de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l’arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l’Argentina, d’on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb què tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo petit, a la casa dels pares del batle. I precisament aquell era l’indret on jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que no sabia encara l’alt valor històric d’aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d’uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l’amic arquitecte que dissenyà l’Escola. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l’agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N’hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d’aquells homes de començament de segle!

L’oncle Josep salvà algunes d’aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d’anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrits en català, “la lengua de los separatistas”, devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d’exemplars de Mundo Obrero.

Potser va ser la lectura de Lo Pi de Formentor el que em va condicionar la dedicació posterior a la literatura. El cert és que, a les tertúlies que l’oncle Miquel Crespí i Pons tenia a casa dels seus pares, en el carrer de la Muntanya de sa Pobla, reunions a les quals anaven Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza Piña, mossèn Joan Parera i Sansó, uns homes contradictoris, de diverses ideologies, cadascun a la seva manera i enmig d’un munt de contradiccions que no negarà ningú, anaven posant els fonaments d’una renaixença cultural ben concreta.

Ben cert que la majoria de clergues i sectors de dreta que conreaven la nostra llengua ho feien des d’una perspectiva conservadora. Per a molts d’ells es tractava de servar algunes de les senyes d’identitat del nostre poble, arrabassades d’ençà el decret de Nova Planta. La llengua era una de les seves preocupacions essencials. I cada un dels contertulians ho provava de fer a la seva manera: Miquel Costa i Llobera, mitjançant la poesia i els sermons en defensa del catolicisme militant (malgrat que d’una forma no tan abrandada i virulenta com ho feia mossèn Antoni M. Alcover); Guillem Forteza, mesclant, de forma creadora, l’arquitectura tradicional mallorquina amb els corrents més moderns del racionalisme arquitectònic europeu i bastint, així, unes obres de qualitat inqüestionable; mossèn Joan Parera i Sansó, home reaccionari com n’hi havia pocs, però entestat a servar tradicions i costums de les Illes mitjançant la revista Sa Marjal; i l’oncle Miquel Crespí Pons, portant endavant la modernització de sa Pobla, bastint escoles, una infraestructura cultural que encara perdura en el meu poble, per tal d’elevar el nivell de formació dels poblers i pobleres. Cap d’ells, evidentment, era, esquerrà. Els podem demanar més del que feren? Potser avui dia serien considerats tímids regionalistes, Costa i Guillem Forteza inclosos. Però si ens deixam d’etiquetes i ens fixam en els fets concrets, en els fonaments culturals que crearen amb llur dedicació, veurem que contribuïren a modernitzar la Mallorca caciquil del seu temps i, oracions i filípiques religioses a part, la realitat és que la cultura catalana en sortí enfortida.

De petit, record visites a Palma acompanyant la padrina. Sempre que tenia un problema, alguna injustícia en el repartiment de les quotes de benzina, una apropiació abusiva de blat o mongetes per part de l´Estat, un magatzemista aprofitat que no havia pagat el que pertocava de les patates exportades a Anglaterra, acudia a Palma a parlar amb el don Ricardo Punset, general en la reserva que exercia d´advocat en el carrer de la Mar.

Allunyat del soroll ciutadà, dels cotxes i la gentada que circulava per Palma, dels tramvies atapeïts de ciutadans, els patis d´aquells senyors que anàvem a visitar em seduïen. Els carrers silenciosos, els patis ombrívols, curulls de plantes just acabades de regar per criades amb davantals blancs i còfia emmidonada, tenien un posat misteriós. Com si servassin la presència de les antigues nissagues que els habitaren. Contemplava el fustam impressionant dels sòtils, els antiquíssims arrambadors de ferro forjat, les àmplies escales de marbre amb raconets verds per l´herbei que ocupava escletxes i racons. El sol hi penetrava poques vegades. Potser a l´estiu, a migdia, quan tothom romania amagat a les amples cambres dels pisos podies veure un resplendent raig de sol anant d´un arc a l´altre.

Em sorprenia aquella calma repentina enmig del brogit ciutadà.

A la sala d´espera sempre hi tenia clients. Trucàvem la campaneta de l´entrada i ens obria la secretària, ben vestida i perfumada. L´ampla sala, el rebedor de les visites, mostrava resplendor familiar dels Punset i Servera. Mobles de preu, cisellats pels millors artesans dels segles XVII i XVIII omplien aquella sala curulla de bronzes, cadires d´ample respatller de cuiro, quadres de militars i bisbes, gran nombre de plantes omplint cada racó. A la finestra, mitja dotzena de geranis florits posaven una taca de roig a les ombres i els grisos del casal.

No vaig saber mai què hi havia rere la gran cristallera de coloraines que ens barrava el pas a les altres cambres. Però, llunyà, s´endevinava un món actiu amb criades feinejant, olor de menges exquisides, ràdios cantant cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS