Administrar

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (III) - Records de la Mallorca dels anys 60

pobler | 31 Agost, 2018 11:49 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (III) – Records de la Mallorca dels anys 60


Perseguir xuetes


Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després de dinar, repetint un per un --perquè els aprenguéssim de memòria-- els cognoms dels qui --deia, furiós-- ajudaren a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de Formación del Espíritu Nacional assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "(No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". (Miquel López Crespí)


Provava de recordar d´on sorgia aquella dèria que ens dominava, la passió per canviar el món, per acabar amb la injustícia. Potser procedia dels anys d´obligada anada al Campament del Frente de Juventudes, quan ens era necessari anar a la Victòria si volíem aprovar la Formación del Espítiru Nacional, el tètric indret on sacerdots i falangistes ens ensenyaven a perseguit xuetes.

A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure ens feien formar als matins i, drets, braç enlaire, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe.

Em repugnaven les guturals melodies franquistes. No ho podia suportar, em feia fàstic alçar el braç.

Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a cursar el batxillerat, vaig anar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en temps de la guerra, serví de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava hi va estar presoner el pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi hagué molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar del feixisme els pobles de l'estat i ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.

Record que no podia aguantar les mentides --jo ja sabia que eren falsedats-- de la Formación del Espíritu Nacional.

El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial, no era del poble.

Cada matí arribava a l´Institut en una moderna moto Guzzi; una meravella de la locomoció en un temps mancat dels cotxes actuals.

Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els oncles.

Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors d´El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina: qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el poble.

El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un campament del Frente de Juventudes. Era una obligació, si volies aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquer. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.

S'anomenava Campamento de la Victoria.

Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell en combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes.

El primer que ens ensenyaren fou a perseguir els xuetes.

Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després de dinar, repetint un per un --perquè els aprenguéssim de memòria-- els cognoms dels qui --deia, furiós-- ajudaren a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de Formación del Espíritu Nacional assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "(No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?".

Era una follia.

Els pobres allots no sabien on amagar-se.

Tornaven vermells.

Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, alguns grups fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar un odi visceral per tot el que tengués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els Gloriosos defensores del Alcázar o el Imperio Español de Isabel y Fernando.

A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. Prop d'on vivíem, el Frente de Juventudes tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses (organització de campionats esportius o de "cultura" falangista).

La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren --amb assistència de les primeres autoritats-- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva repadrina.

Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi".

Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".

Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Alomar, de Can Moixet, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan ja era tancat i no hi havia ningú dins, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven --tots els allots en sabíem l'amagatall-- i, decidits, hi entràrem sense obrir els llums: no era qüestió que ens atrapassin!

Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens descobrien l'escàndol hauria estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant les consignes de Falange pintades a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segell Frente de Juventudes, les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure: clac!, clac!, clac!. Podies comptar, un, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.

A l'endemà, el professor de Formación del Espíritu Nacional vingué emmurriat.

No va dir res.

Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos.

Per una temporada s'acabà jugar al futbol a l'hora del pati.

El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, demanant-se qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tots, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart.

I no s'errava!

Suàvem sota el càstig silenciós; però, per dins, tant en Sebastià com jo mateix érem immensament feliços.

Era a finals de l'any 1959.

No cal dir que va ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. Ho record com altres deuen recordar un "excellent" en les notes de fi de curs.

Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis.

Intuíem que no servien de res les mentides oficials.

No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. I això era l'únic que ens importava.

Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS