Administrar

Viatges a Roma – Record de les catacumbes

pobler | 15 Agost, 2018 14:02 | facebook.com

Viatges a Roma – Record de les catacumbes -


Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat. (Miquel López Crespí)


Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat.

Qui sap si va ser precisament la força de l'esperança dels humils allò que, al preu de rius de sang innocentment vessada, corcà els fonaments, aparentment tan sòlids de temples i palaus. Els déus romans es fonien com sucre dins aigua davant l'empenta de la fe dels nouvinguts. Carcasses buides de Júpiter, Mart, Juno o Minerva que els emperadors intentaven defensar sense aconseguir res. Isís, procedent d'Alexandria, provant de guanyar-se els cors dels esclaus. Mitra, arribant des de Persia. En la carta als colossencs, Pau convida a abandonar per sempre més els ritus i les doctrines inútils.

Diu Pau de Tars: "Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. ¿Per què, doncs, us deixau imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món?".

Sota la bota de Roma neixen un home i una dona nous. Què restava dins del cristianisme del rigorós sistema mitraic? Mentre avançava envers la incertesa de l'ignot, a les palpentes pel laberint de passadissos, reconstruïa mentalment l'inici de la meva fe.

A diferència de moltes de les religions del passat que solament exigien certs sacrificis rituals, una adoració superficial que no afectava la vida quotidiana dels seus seguidors, Mitra insistia en la necessitat de menar una "conducta" especial. El seguidor de Mitra, com després el cristià, havia d'acomplir determinats manaments enfocats a propiciar una activa germanor entre els homes. Mitra exigia soldats de la fe, talment com Pau de Tars demanava igualment als primitius seguidors de la doctrina de Jesús.

Pau, en la carta als colossencs, avança en el concepte de germanor mitraic i demana una completa interiorització de la doctrina dels Evangelis exigint, en camí de bastir aquest home i aquesta dona nous, "...sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suportau-vos els uns als altres, i si algú tengués res contra un altre, perdonau-vos-ho".

Cercar l'origen de la germanor entre els homes! "Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona".

Palpava, amb deler, emocionat, amb el cor bategant com els pistons d'una enorme màquina, les antiquíssimes parets, les primitives pintures on, tants segles després d'haver estat treballades, encara es notava l'empremta del pinzell de l'artista o del martell del picapedrer obrint nínxols, caminois en la dura roca calcària, l'espai on aquelles gents alçaren els primigenis altars que anaven forjant els seguidors dels evangelistes.

Caminàvem en un silenci respectuós pels foscos interiors. Just per on avançàvem era on, provant de defugir de les persecucions de Tiberi o de Neró, s'amagaven els màrtirs antics. Aquí bastien, qui sap si sense ser conscients, unes creences diferents de les que regnaven en el desordre exterior. Una religió que xuclava de les rels de la tradició jueva i que, sense cap mena de dubte, feia seu l'Antic Testament obrint-lo a més àmplies perspectives.

Una idea els separava, emperò, dels que encara esperaven el Salvador: per als seguidors de sant Pau i sant Pere, Crist era el Messies anunciat a l'Antic Testament. El fill de Déu ja havia arribat i, després d'anunciar la seva arribada, havia patit persecució i tortura en mans de romans i fariseus.

El poble escollit per Déu no era ja únicament el poble jueu. El fill de Déu havia anunciat que la Bona Nova englobava la humanitat sencera. Aquesta era la diferència essencial amb els patriarques d'Israel que volien mantenir els vells preceptes, els conceptes tancats referents a l'existència d'un poble especial, l'únic escollit per a la salvació, un poble diferent dels altres.

Com explica Pau en la carta als romans: "Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu!".

El Déu Salvador ja no és solament el Déu dels Jueus. Com diu Pau: "O és que Déu és tan sols Déu dels jueus? ¿No ho és també dels pagans? Sí, també ho és dels pagans, ja que Déu és un, i ell, per la fe, fa justs els circumcisos i els incircumcisos".

Un Déu per a tots!

Els cristians portaven una vida ben diferent dels seguidors dels grans fastos de l'exterior. La nova fe aferrà, sobretot, en el cor dels més desvalguts i així anà avançant, des de les catacumbes fins a les cases senyorials, penetrant, silent i vencedora, en el mateixos palaus imperials.

Les catacumbes de Roma! Com si participàs en una expedició misteriosa envers altres mons! Podia veure, ara aquí i ara allà, petites capelles excaves a cop a cop en la pedra, criptes de tota mena de condició, tombes per a esclaus i per a rics, els primers mosaics i frescs de la nostra cultura. Com brillaven en aquella nit perpètua els fragments de marbre i pedres de coloraines que conformaven les obres d'art incrustades a les parets, en la fondària de la terra, a tanta distància de la llum del sol!

La sensació que sentia m'enrampava els nervis! Com si parlàs amb homes i dones de carn i os. Talment visquessin encara i em volguessin fer partícip de les seves experiències. Ombres que em guiaven entre els laberints particulars de les meves ombres interiors. Em miraven de fit a fit als ulls, com si em confirmassin que no m'havia errat en la meva decisió de fer el viatge.

Després del decret de Constantí, les catacumbes, els passadissos bastits per a la supervivència dels perseguits o per a descans etern dels morts, esdevengueren, convenientment ampliades, les tombes oficials dels bisbes de Roma. Quasi tots els papes del segle III reposen a les catacumbes de Sant Calixt. Però això s'esdevenia quan la fe del Messies anunciat a l'Antic Testament ja s'havia ensenyorit de la ciutat i, com la pluja que salva l'anyada després de la sequera, s'escampava, torrencial, per tots els indrets del món llavors conegut.

Les catacumbes eren expressió d'una cultura submergida en la foscúria. Al damunt, prepotent, s'anaven alçant els edificis i ritus de l'Imperi. Un domini que als seus coetanis semblava etern, de munió de falsos déus, de monuments aixecats a l'emperador o a qualsevol aberració animal venguda d'Egipte. Aquí i allà, corrues de desvalguts i centurions romans adorant déus-cocodril, déus-serp, déus-xai, déus-cas... Altres, ajupint-se sota el símbol del sol i de la lluna, provant de llegir el destí dels homes en les entranyes dels animals sacrificats damunt el marbre...

Mentre a l'exterior s'aixecava una Roma de grandioses construccions i d'esclaus, sota terra els artistes cristians, bastien, amb dedicació i extremat amor, bastien delicats dibuixos, reproduïen meravelloses pintures, deixaven per sempre, incrustats en les parets ombrívoles, els bellíssims mosaics que, encara avui, resplendeixen convidant a la meditació i al somni. Aquí romanen enterrats els primers sants. Segons la tradició, en les de Sant Sebastià reposen les despulles d'aquest sant, una víctima en entre milers de les persecucions de Dioclecià. Enllà, la sepultura de Pau.

Trepitjàvem, molt respectuosament, la pols de les galeries, sense gosar alçar la veu, ja que un profund respecte ens dominava. El Guia m'explicava com, en plena Edat Mitjana, els negociants de Roma i una Església encara no depurada dels seus vicis i pecats, sadollaven amb les despulles d'aquestes catacumbes la set irrefrenable de relíquies existent entre tots els estaments socials de la cristiandat.

Quantes tones d'ossos, de dents, de braços, de dits i peus no sortiren d'aquesta foscúria per a convertir-se en or i argent en ser venuts als creients de França, Espanya o Alemanya! Quantes tones d'ossos no foren convertides en pols per a esdevenir la "miraculosa" medecina que curava totes els malalties del planeta!

L'avarícia dels homes provant de treure profit del més sagrat. Sempre igual: les mateixes debilitats humanes a través de totes les èpoques. Però les catacumbes, amb el món secret que servaven per aquells quilòmetres i quilòmetres de passadissos, eren el món marginal que havia minat els fonaments de l'Imperi.

Sentia un vertigen absolut.

Els nerons del passat, les monstruositats de Tiberi i Callígula, la sang innocent vessada per Dioclecià i amb què tots plegats havien regat els carrers de Roma en la convicció que llur poder duraria tota l'eternitat! Els circs on morien els cristians destrossats per les dents i les urpes de les feres salvatges portades d'Àfrica, esdevenien la forma d'entreteniment essencial d'un cruel univers de folls. Els banys públics i els palaus esdevenguts solls de prostitució on no es respectava ni l'edat i la humanitat de tants d'allots i allots forçats a cometre munió d'actes indignes. Els àpats de Messalina, illuminats per cristians convertits en torxes humanes. Suetoni, en la Història dels dotze cèsars descriu les brutalitats de Tiberi. Les persecucions de les vestals dins del mateix temple. Tot plegat un món de corrupció que, exceptuant algunes obres d'Horaci, Catul, Ovidi o Marcial, esdevenia un terrorífic infern per als seguidors dels evangelis.

Ho pronosticà Joan, fill de Zebedeu quan a l'Apocalipsi parla de la Gran Prostituta. La Roma Imperial, l'encarnació del mal producte de la riquesa obtenguda sobre la sang dels innocents; Roma, centre del mal i de les forces diàboliques que amenacen convertir l'univers en un desert. Roma: "Vine, i et mostraré la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s'han prostituït amb ella, i els habitants del món s'han embriagat amb el vi de la seva prostitució".

Amb Constantí, després del decret del 313, els adeptes a l'Evangeli ja podien sortir al carrer, abandonar les catacumbes, mirar de fit a fit las vella aristocràcia romana sense por, segurs del futur que s'obria al seu davant sota el signe invicte de la creu. Pocs anys després, Costanci II declarà superstició el paganisme i decreta que la ignomínia dels sacrificis als falsos déus s'havia d'acabar.

El camí que portava al triomf de la nova religió s'afermava amb força incontrolable. Bona part dels antics administradors imperials esdevenen, ni que fos per simple oportunisme, cristians. L'exèrcit ja fa temps que és en mans d'oficials de creu a l'escut. Ara els cristians basteixen basíliques sobre els temples a Júpiter, a Mart, a Venus o a qualsevol déu o deessa provinent d'orient o el gèlid nord dels germànics. Els temples són elevats emprant els materials, les columnes dels edificis enderrocats. Les estàtues dels emperadors pagans serveixen per a consolidar els fonaments dels temples cristians, i les portes del Senat romà ara flanquegen l'entrada als seguidors del Messies quan entren a Sant Joan del Laterà.

Començava l'eclipsi del poder de Minerva. Cendres damunt el culte a Hèrcules, a Càstor i Pòllux. Quin sentit podien tenir ara els augurs? Ja no era permès obrir de viu en viu el ventre dels animals per a llegir-hi el destí dels homes i les nacions. Des de quan, però, els romans no creien en llurs falsos déus? Si estudiam Livi podrem copsar com els senyors romans més assenyats es mofaven d'uns éssers divins que necessitaven del sacrifici de pollastres per a endevinar el destí de l'emperador en la batalla.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS