Administrar

Vividors de la política i pocavergonyes

pobler | 23 Maig, 2018 23:14 | facebook.com

Després de les primeres eleccions -a les quals, prohibits els grups revolucionaris, ens haguérem de presentar sota les sigles d'una agrupació d'electors-, Josep Palau Ribas i Thomàs, amb la carrera just acabada, renunciant a les seves dèries juvenils -va ser el primer de la colla que escrigué contra la República-, pogué presentar-se davant el portal dels partits d'ordre que, vencedors per l'ajut incondicional donat per la banca i els mitjans de comunicació, sense haver fet res en la lluita per la llibertat, esdevenien hereus -a compartir amb els franquistes reciclats- de l'administració de l'Estat.


Vividors de la política i pocavergonyes



El nostre cap de redacció m'ha mostrat una fotografia que sortirà demà en el diari i, mirant-me fixament als ulls, m'ha demanat si conec l'alt responsanble de les finances que, situat en un lloc preferent de la mesa presidencial, fulleja un munt de papers. "Ara és un dels 'homes forts" de la banca mallorquina", comenta, mentre enllesteix la pàgina que demà sortirà impressa. "M'han dit que era molt amic teu en temps de la transició".

El que no sap ni pot imaginar el meu cap de redacció és que aquest individu era un dels màxims dirigents de l'esquerra mallorquina (quan en el pleistocé tanta gent volia canviar la societat). El record a la perfecció, tots i cada un dels seus tics, la manera descurada de vestir, la barba de dies (ara de moda entre executius d'alt standing). Mentre la majoria de companys que estudiaven perdien classes per anar a les reunions o preparar els seminaris de marxisme, pintar consignes cridaneres pels carrers a la nit o, en el pitjors dels casos, eren detinguts i torturats per la policia política del règim, ell, en Josep Palau Ribas i Thomàs -els pares del qual havien estat destacats membres de Falange a les Illes- sempre tenia l'excusa adient per a restar a casa a preparar un examen, presentar-se puntualment, sense fallar mai, a qualsevol prova universitària. Reconec que la utilització que feia del marxisme -sempre per a justificar la seva trajectòria personal, mesquins interessos egoistes- em tenia intrigat. Quan, en una discussió de cèllula, sortia a rotllo la necessària transformació de la cultura, l'ensenyament, per a posar-los al servei del poble, era un expert a recolzar els seus arguments amb cites de Gramsci, Mao o Lenin (curiosament Trotski no li interessà mai i algunes vegades que parlàrem de la degeneració de la revolució soviètica va fer costat a les tesis de la burocràcia estalinista).

Després de les primeres eleccions -a les quals, prohibits els grups revolucionaris, ens haguérem de presentar sota les sigles d'una agrupació d'electors-, Josep Palau Ribas i Thomàs, amb la carrera just acabada, renunciant a les seves dèries juvenils -va ser el primer de la colla que escrigué contra la República-, pogué presentar-se davant el portal dels partits d'ordre que, vencedors per l'ajut incondicional donat per la banca i els mitjans de comunicació, sense haver fet res en la lluita per la llibertat, esdevenien hereus -a compartir amb els franquistes reciclats- de l'administració de l'Estat.

Era evident per a qui tengué una mica de seny, que els partits d'esquerra just acabats d'homologar per l'establishment europeu necessitaven, amb una urgència desesperada, quadres de direcció, personal que es pogués ocupar de les múltiples tasques que plantejava l'ocupació d'oficines institucionals.

Els més honrats, els irreductibles en les idees de justícia i igualtat, no ho tengueren tan fàcil. Una vegada consolidada la reforma, fetes les parts del pastís, el pressupost estatal es repartia sense que cap dels heroics militants d'aquelles voluntarioses organitzacions nacionalistes i esquerranes, pogués ni guaitar la taula on es celebrava l'àpat. La majoria de nosaltres havíem deixat els estudis feia segles: de joves, com és normal, ens seduïa més l'activisme polític que no pas asseure's durant tot el dia davant un professor que no podia emocionar-nos tant com ho feia un full ciclostillat, una revista clandestina. Tothom portava anys de retard en els estudis. Altres havien perdut ja el costum d'arromangar-se davant els llibres de text, estimat-se més, com era lògic en rebels de vint anys, en la lectura de La Revolució Russa de Trostki o les obres completes de Rosa Luxemburg. La convivència en les organitzacions que ens agombolaren havia servit també per a bastir munió de relacions personals entre revolucionaris d'un i altre sexe. Algunes parelles esdevingueren estables, tengueren fills. Altres eren més ocasionals: relacions d'amistat i combat, efímeres, circumstancials. Consolidar una relació volia dir combinar la militància partidista amb la recerca de feines que servissin per a la manutenció, pagar el lloguer, surar la prole; i això, evidentment, anava en perjudici dels estudis. En Ribas i Thomàs, al contrari, no es fermà mai a cap companya. El seu comportament personal amb les allotes del partit era d'un oportunisme fora mida: utilització de tota la seva influència política, dels coneixements damunt els clàssics del pensament socialista per a predicar a favor d'una necessària "revolució sexual i personal" que, indubtablement, només el beneficiava a ell i als seus inconfessables interessos.

El famós personatge (avui al servei de la banca i de màfies polítiques sense escrúpols) era voluble, variava a cada conjuntura, mai no sabies quina posició defensaria en les reunions. Una vegada el trobaves fent costat als sectors més dretans de l'organització, altres als més extremistes. Vist amb la perspectiva que donen els anys, ara que ja ha passat un quart de segle des dels esdeveniments que comentam, hom s'adona que mentre nosaltres ens enfrontàvem amb qualsevol company defensant les idees i opinions que pensàvem més escaients per a portar endavant el canvi social, ell, molt més intelligent, s'anava especialitzant -i això li seria extremament útil en temps de la democràcia, consolidada la reforma- a estar sempre al costat de qui comandava sense importar-li gens ni mica el sentit autèntic d'idees i programes. Totes eren bones per a mantenir-se al costat del poder! Que en una determinada conjuntura la direcció prenia una posició favorable al més ranci i estalinista centralisme democràtic, ell, sense dubtar ni un segon, s'encarregava de blasmar contra "els perillosos esquerranistes que no entenien la necessitat de la disciplina per a poder acabar un dia amb la dictadura". Sovint, el secretari general, en premi als seus importantíssims favors, l'enviava com a delegat plenipotenciari a l'estranger en representació de la nostra organització. A les acaballes de la dictadura, per tal d'anar centralitzant els esforços que ens permetessin acabar amb el feixisme, amb els quaranta anys de manca de llibertat, se celebraven a Roma, a París, a Berlín o Londres, trobades per a coordinar els esforços dels revolucionaris de l'Estat. Per no se sap quines estranyes circumstàncies -segurament la provada capacitat de maniobra que sempre tengué en Ribas i Thomàs davant els membres més influents del Comitè Central-, ell era l'encarregat de representar-nos -acompanyat, no mancaria més! per una camarada, viatges pagats, hotel, etc- a l'estranger.

No és estrany que aquest personal de desguàs estigui avui al servei incondicional del sistema.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS