Administrar

Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS

pobler | 16 Setembre, 2017 20:13 | facebook.com

Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS -


Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”. (Miquel López Crespí)


Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!

Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.

Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.

Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.

Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.

La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.

Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.

De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.

Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS