Administrar

El desembarcament del capità Bayo en la literatura catalana de Mallorca: Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), una novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 11 Agost, 2017 12:57 | facebook.com

ENCARA NO HI HA COMANDANTS


Com explicarte el que sento, ara mateix? I, potser sigui aquest l'eix central de la reflexió que et volia fer arribar: quan les bandes de música han deixat d'interpretar els refulgents himnes revolucionaris; quan les banderes, fins ara immaculades en llur vermellor, amb les sigles de la CNT-FAI brodades per noies confederals, desafien planures immenses; quan la veu forta i profunda dels responsables polítics ja no se sent; només notes el fort bategar del teu pols, el renou del motor marxant cap al front, el soroll de les caixes de municions fregant per damunt dels camions... Llavors romans sol, amb la teva consciència de revolucionari, sabent que d'aquí unes hores tindràs la mort ben al davant. (Miquel López Crespí)


Abans d'embarcar, la mare m'ha donat una carta del Joan.

Amb l'agitació dels preparatius, "m'havia oblidat de fertela arribar", explica.

No ho crec, que no hi hagués pensat. Potser hagi trobat més convenient donarmela en el darrer moment, per tal que em faci companyia durant el viatge. I ben cert que ara, anant cap a València, el necessitaria al costat, el meu home, en Joan, que partí el mateix vintitres de juliol, amb Pérez Farràs i Buenaventura Durruti, cap al front d'Aragó.

No vull mentir. L'enyoro.

Sovint penso que hauria d'haver marxat amb ell cap a Saragossa, amb la primera envestida per a anar a salvar els revolucionaris aragonesos. L'Antoni, mon germà, partí també de seguida el vintiquatre de juliol amb les unitats del POUM comandades per Josep Rovira i Jordi Arquer. El POUM no es refia gaire dels militars de carrera o dels polítics a sou de la Generalitat. No vol supeditar els seus homes a cap antic oficial de l'Exèrcit. Al contrari que Durruti, que encara no sé com ni per què ha acceptat la presència de comandaments pròxims al president Lluís Companys. Amb l'expedició a Mallorca, els confederals hem fet el mateix. El capità Bayo, )no és un oficial graduat a l'elitista Acadèmia Militar d'Infanteria de Toledo? D'altra banda, )no s'incorporà voluntàriament al dubtós cos Mehalla Jalifiana de Gomara, l'any 1926, lluitant contra els moros que defensaven la seva independència enfront Espanya i França?

Bona part, per no dir la majoria, dels nostres voluntaris, no ho saben, tot això. Ni que fa poc, abans d'esclatar la guerra, l'exèrcit francès el nomenà pilot honoris causa i li lliurà la Legió d'Honor. Sortosament, en els darrers temps s'havia destacat per una activa participació en la UMRA (la Unió Militar Republicana Antifeixista).

Cert, que no vaig partir amb el meu company i el germà. A l'inici de la revolució, m'aturà la mare, ja d'edat. Qui l'atendria? La Fina, ma germana, treballa al camp, a Godella, prop de València. Casada i amb tres fills, li és completament impossible deixar la llar per a anar cap a Barcelona a tenir cura de la mare.

En Joan, sí; penso sempre en ell, sobretot quan veig les companyes que n'hi ha més d'una en comptes de venir a fer la guerra han vingut espitjades per les urgents i implacables necessitats de la carn.

Restar amb l'enamorat no és complicat, ni tampoc l'Estat Major ho té prohibit. Cada unitat va pel seu compte i els responsables d'una organització no solen ficarse amb el que fan les altres. Una estreta germanor, consolidada amb sang pels carrers de Barcelona el dinou de juliol, fa que els grans problemes ideològics d'ahir sembli que es vagin esvanint.

"No te'n refiïs massa, de la situació dels primers moments," diu la Rosa, del POUM. "Ja veuràs com tots aquests senyorets que no s'han llevat les estrelles que els hi posaren a les acadèmies militars, encara ens faran la punyeta".

Malpensada, la Rosa, maquinant què ens poden fer els quintacolumnistes, els infiltrats dins les nostres files.

La veritat és que no sé què pensar. Fins ara tot ha marxat a la perfecció. Ja veurem fins quan dura la sort.


Vespreja.

Quasi no hi ha estrelles.

A la fi puc trobar un moment de tranquillitat per a llegir la carta d'en Joan.

La missiva està escrita a la trinxera, davant l'enemic, a primera línia, prop de Bujaraloz. Escriu:

"Te'n recordes de la sortida cap al front? Aquella illusió sobre els improvisats tancs i camions, curulls de treballadors i treballadores que, sense uniforme, amb la granota del taller o el mateix vestit de feina de les teixidores o brodadores, cantàvem:


"Negras tormentas agitan los aires,

nubes oscuras nos impiden ver.

Aunque nos oprima el dolor y la muerte,

contra el enemigo nos llama el deber.

A las barricadas, a las barricadas

por el triunfo de la Confederación!".


Fa molt poc, de tot això. Dos dies, podríem dir. Sense saber marcar el pas, amb armes insuficients les poques que havíem pres a l'Exèrcit enmig del carrer, amb les banderes de la CNT-FAI lliurades al vent sobre els cotxes requisats i els camions plens de companys i companyes anant a la mort com qui va a una festa.

'Sembla que ja hagi passat una vida.

'Ara mateix no et podries imaginar la calor que fa en aquesta planura quasi despoblada! Els polls ens mengen. Potser Lenin, a Rússia, a l'any vint, tenia raó quan deia que 'o els bolxevics acabem amb els polls o els polls acabaran amb els bolxevics.' Nosaltres no ho som pas, de bolxevics; basti recordar el final dels anarquistes a Rússia, l'assalt a la ciutadella roja de Konstadt.... Però, sense serho, podríem afirmar, ben clar, que, si no canvien les coses, també poden acabar amb les collectivitzacions que estem fent per terres d'Aragó.

'Aquell dia, el vinti quatre, em fa l'efecte d'un somni, com si ja hagués passat un segle i, assegut a una cadira d'un cine de barriada, veiés els antics documentals d'una guerra sense nom. Sí. Queda lluny l'onejar de les banderes roges i roges i negres, l'entusiasme abrandat de les multituds que ens aplaudien per la Diagonal, sortint cap a Saragossa o, més endavant, a les estacions, entre el fum de les locomotores i els improvisats discursos dels responsables polítics em costa tant de dir 'comissari,' com estan posant de moda els comunistes oficials; no els del POUM, evidentment! de cada unitat que sortia, cantant, cap al front. Com si la guerra i la mort fossin una distracció, com si no hi hagués, enllà, al final de tots els camins que surten de les ciutats, la parca esperant amb forma de bala, granada, explosiu ple de metralla...

'No sé pas si la carta et trobarà abans d'embarcarte. Sàpigues que no et vull desanimar, ara que m'has dit que t'has apuntat voluntària per anar a alliberar Mallorca, Núria. No. Les reflexions que et vull fer no són pas em sabria greu que ho creguessis així per a llevar ànim combatiu de les teves venes. Ben al contrari, com a fills de la classe treballadora... )quin destí més meravellós hi pot haver que morir en combat per a ajudar, amb la nostra insignificant goteta de sang, a bastir un món nou?

'Com explicarte el que sento, ara mateix? I, potser sigui aquest l'eix central de la reflexió que et volia fer arribar: quan les bandes de música han deixat d'interpretar els refulgents himnes revolucionaris; quan les banderes, fins ara immaculades en llur vermellor, amb les sigles de la CNT-FAI brodades per noies confederals, desafien planures immenses; quan la veu forta i profunda dels responsables polítics ja no se sent; només notes el fort bategar del teu pols, el renou del motor marxant cap al front, el soroll de les caixes de municions fregant per damunt dels camions... Llavors romans sol, amb la teva consciència de revolucionari, sabent que d'aquí unes hores tindràs la mort ben al davant.

'N'hi ha que, per oblidar la por, canten durant el viatge, sense parar, fins a restar escanyats. Altres, si han portat vi d'amagat, s'emborratxen per a estar alegres. Les milícies no són un exèrcit professional. Aquí veus coses que semblen mentida. El mateix Durruti ha de bregar fort a les assemblees per a ferse obeir. T'ho dic ben sincerament. No sé el que pot passar si ens trobem davant la urgència de prendre una decissió ràpida. Reunir assemblees en tot moment? I si no les convoquem, com diuen alguns militants comunistes enrolats en les nostres columnes... )com tindrem la seguretat que no tornarà a haverhi militars professions, paràsits, enviant els fills del poble a l'escorxador?

'No et voldria avorrir amb una problemàtica que, ben cert, aviat veuràs tu mateixa. Vés a saber si et trobes amb situacions encara pitjors.

'D'altra banda, em coneixes i ho saps a la perfecció, t'escric per a matar l'ànsia i el desig que tinc de la teva presència. Mai m'hagués imaginat que fos tan dur, viure sense tu al costat! He hagut de sortir amb les columnes confederals, per a saber amb més certesa la necessitat imperiosa que, en tot moment, tinc de tu, de tenir ben a prop els teus llavis, el teu alè, la teva mirada reconfortant. Si sortim vius de tan mortal endemesa ja parlarem amb calma de tot el que la sublevació militar ens està ensenyant.

'Aquí, al camp de batalla, a part dels polls, la brutor ens menja. Arreu pots de llet condensada buits, llaunes de sardines, rosegons de pa, diaris esquinçats, rates mortes..! Per a mi l'olor de la guerra ja serà sempre aquesta fortor d'excrements que ho omple tot; i la del menjar podrit. Si hi ha sort, algun camperol de veritat n'hi ha bastants que simpatitzen amb l'anarquisme llibertari ens porta una gallina. Aleshores és festa, a la trinxera. Mengem de calent!, cosa que no passa cada dia.

'Tu ho saps, sempre he estat anticlerical. I, malgrat que no m'agrada veure cremar obres d'art, sí que entenc que alguns companys mancats de cultura, sense saber llegir ni escriure i que no han tingut mai un llibre a les mans, però sí molta fam i fuetades dels amos a l'esquena, un dia s'emprenyin i, creient acabar d'aquesta manera amb els segles de d'opressió que els han tingut ajupits damunt el solc, cremin un temple. No ho justifico pas, però ho puc entendre. I, sens dubte, el que em fastigueja fins a límits increïbles, és la brutor, la grolleria. Aquí han convertit l'església, no en un magatzem, en un hospital o una escola que, d'altra banda, hagués estat la seva destinació més útil sinó, en... una comuna! Ho pots ben creure. No sé quina revolució podrem bastir sí actuem com a éssers irracionals.

'Alguns companys de la columna estan força empipats. Diuen que la sortida precipitada cap el front ha estat una jugada dels elements burgesos que feinegen a la Generalitat. Una manera d'allunyar dels negocis i fàbriques els murcianos, com ens etiqueten als confederals.

'A les nits hi ha temps per a pensarhi amb deteniment. L'armament que tenim a l'abast és lamentable. Només et diré que el meu fusell és un màuser alemany de l'any... 1893! Rovellat, en tan males condicions que crec que em seria dificílissim encertar un elefant a deu metres de distància.

'Sembla que els encarregats de fernos arribar fusells i canons, municions, desconfiïn de nosaltres i de la nostra decidida voluntat de combat antifeixista. )Potser una amagada política d'anar enfortint les unitats de carrabiners, policia i exèrcit regular, en el camí d'anar reconstruint una poderosa maquinària militar burgesa? Això es comenta en constatar l'evident misèria d'armament que emprem.

'L'enemic només l'he vist de lluny. Les trinxeres franquistes potser siguin a més de cinccents metres d'on ens trobem. Impossible ferir ningú, amb aquests Remington del 1871. No és per riure, perquè tot plegat fa pena.

'Cal que sàpigues que la primera baixa no ha estat per trets de l'enemic: ha estat precisament per l'explosió del pany d'una d'aquestes armes perillosíssimes per als qui les utilitza! en el rostre d'un dels nostres companys.

'Més que no els trets, aquí, sobrevivint en fossats i sèquies, clots cavats enmig de planures interminables, sense arbres, lluny d'un riu, de qualsevol ombra que ens pugui ajudar a 'viure' amb una certa 'comoditat' si és que es pot parlar de 'comoditat' a la guerra sense esclafir a riure, el que de veritat ens pot fer mal són les canonades d'artilleria o els morters. Una bomba enmig de la trinxera o quan ens apleguem per a dinar, podria fer mal de veritat.

'Núria, no sé com podrem continuar en contacte. Faré el possible i més! per a escriure't i ferte arribar les meves cartes. Saps que t'estimo amb tota la meva ànima, no cal que ho torni a dir. Un petó fort, fort, fort, com el darrer dia que estiguérem plegats, just després de les batalles pels carrers de Barcelona".

Jo també t'estimo amb totes les meves forces, Joan. Joan!, Joan!, com un eco el teu nom, ressonant sota aquesta xafogosa nit d'agost de mil noucents trentasis.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS