Administrar

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Altes parets. Filferro, barrots – Crònica sentimental de la transició

pobler | 13 Juny, 2017 11:56 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Altes parets. Filferro, barrots – Crònica sentimental de la transició -


Altes parets, filferro arreu, barrots. De cop i volta, mentre avançàvem fins a la porta de l’infern, vaig pensar en les històries que el pare em contava sobre les presons de la postguerra. En uns segons em vengué al cap el que significà per a aquells joves que volgueren canviar el món l’entrada a l’univers de la tortura i els afusellaments en massa. Almanco ara, al final de la dictadura, sabies que era difícil que et torturassin com feia uns anys. Malgrat la censura existent, mai no podrien amagar el que es feia a casernes i comissaries. Per als grups de la resistència armada, pels militants d´ETA i el FRAP, no havia canviat res. Es continuaven emprant els mateixos mètodes criminals: la caputxa damunt el cap, l´electricitat en els genitals, les pallisses a cops de puny i tovalloles banyades, submergir el cap del detingut dins la banyera, privar-te de dormir, interrogatoris a qualsevol hora de la nit, amenaces de violar l´esposa, simulacres d´execucions... Qualsevol dels sistemes de tortura que ensenyaren els sicaris de Himmler a la policia servia per provar de treure informació. (Miquel López Crespí)


Una espècie de camp de concentració. Altes parets, filferro arreu, barrots. De cop i volta, mentre avançàvem fins a la porta de l’infern, vaig pensar en les històries que el pare em contava sobre les presons de la postguerra. En uns segons em vengué al cap el que significà per a aquells joves que volgueren canviar el món l’entrada a l’univers de la tortura i els afusellaments en massa. Almanco ara, al final de la dictadura, sabies que era difícil que et torturassin com feia uns anys. Malgrat la censura existent, mai no podrien amagar el que es feia a casernes i comissaries. Per als grups de la resistència armada, pels militants d´ETA i el FRAP, no havia canviat res. Es continuaven emprant els mateixos mètodes criminals: la caputxa damunt el cap, l´electricitat en els genitals, les pallisses a cops de puny i tovalloles banyades, submergir el cap del detingut dins la banyera, privar-te de dormir, interrogatoris a qualsevol hora de la nit, amenaces de violar l´esposa, simulacres d´execucions... Qualsevol dels sistemes de tortura que ensenyaren els sicaris de Himmler a la policia servia per provar de treure informació.

El secretari del jutjat portava sota el braç la documentació per lliurar a les oficines. Encara sentíem els crits dels manifestants. Les consignes de “Policia assassina!” i “Dissolució dels cossos repressius!” arribaven, nítides, fins a les nostres oïdes.

Érem a punt de penetrar a l´infern dels homes privats de llibertat. Lluny dels aldarulls del carrer, el secretari restava més calmat. Es tornava a trobar en territori conegut: les protectores parets curulles de filferros, les metralletes de la Benemèrita vigilant des de les torretes... Va prémer el timbre dues vegades i sentírem el ressò de passes apropant-se des de la distància. Al cap d´uns instants s’obria el portalam que donava pas al passadís central i, de sobte, ensopegàrem amb la primera visió de la presó de Palma!

Caminàvem lentament en entrar en el fosc reialme d´ombres que se´ns obria al davant. Coneixia prou bé el soterrani de Govern Civil, en els baixos de la sala d’interrogatoris de la Brigada Social. Sabia, pam a pam, el mapa interior de la caserna de la Guàrdia Civil del carrer de General Riera. Recordava la cambra on ens tancaren els guàrdies civils de Lluc, quan hi hagué la concentració antifeixista del Primer de Maig del 75. Havíem visitat el calabós de la Policia Municipal d´Inca... Però no havíem entrat mai a la presó.

Jaume i Guillem em miraren, tranquils, sense temor, com si diguessin: “Bé, ja som aquí. Ara cal explotar al màxim les contradiccions de l´inoperant Plataforma Democràtica, aconseguir que la premsa oficial s’adoni que, a part dels carrillistes, hi ha altres alternatives, republicans i comunistes de debò que creuen en el socialisme com a forma de canviar la societat”.

Un funcionari molt jove ens obrí el portalet metàl·lic de l’entrada i ens examinà de cap a peus amb certa curiositat. Li podia llegir el pensament: “Aquests són els que han organitzat tot l’enrenou del carrer? Vaja, més presos polítics! Com muden les coses! Fins ara només penetraven a l’interior del recinte lladres, assassins, macarres, venedors de drogues... Mai no havia vist tants exsacerdots, periodistes, mestres, funcionaris...”.

El secretari del jutjat li lliurà la documentació i ens donà la mà, desitjant que tenguéssim sort.

Abans de marxar encara tengué temps de dir-nos que, una vegada pagada la fiança, esperava que aviat poguéssim sortir.

Novament se sentí el grinyol de les reixes. Per quins motius les portes de les cel·les de casernes i comissaries sempre fan aquest soroll de pel·lícula de terror? No hi ha cap sistema per silenciar el concert que fan els panys d´habitacles i galeries? Sempre i en tot moment, el mateix so agre del ferro que et penetra fins al fons del cervell i que, de nit, no et deixa descansar. Jaume Calafell va arribar a la conclusió que, alguns dels vigilants eren posseïts per un sadisme malaltís. Els dominava un malsà desig de fer palès el seu poder damunt nosaltres: fer-nos formar cada parell d´hores pel recompte, obligar-nos a netejar les rajoles fins aconseguir que brillassin talment fossin noves... Els sistemes de demostrar una pretesa superioritat eren infinits! Et podien negar l´accès a la petita sala de lectura que, malgrat que hi havia algun diari retallat pel sacerdot del centre, encara podies entrellucar que s´esdevenia més enllà dels murs. I, de nit, en cas de malaltia greu, podien fer com si no et sentissin, trigar temps a obrir-te la porta de la cel·la. Arribar tard, en definitiva. Comparèixer quan ja no hi ha res a fer per guarir-te. Les morts “legals” són sempre possibles i passen en més d´una ocasió. Ningú no ho investiga mai. “Va morir d´un atac de cor!, sentencien. “Qui, sap, potser patia alguna malaltia desconeguda. La mort sobtada sempre ha existit. Una llàstima, pobre home!”, és la conclusió, i arxiven la carpeta amb l´informe. Ara érem enmig de la rotonda que et permetia veure els diversos corredors de l’edifici. Una mena de construcció semblant a la Model de Barcelona i Carabanchel, a Madrid, i que havia vist sovint en fotografies i documentals. En el centre, una torre de control servia per a vigilar bona part de la presó. Bastava un home situat a l´interior per a tenir a l’abast la vida de centenars de persones. Un funcionari ben protegit per pantalles de cristall antibales, amb tot de telèfons a l´abast per avisar la Guàrdia en cas de necessitat.

Què podia passar si s’esdevenia una rebel·lió? Quasi res. Ningú no podia entrar a la torreta ni rompre els vidres que protegien el vigilant. Just en el primer minut que passàs el més petit incident, l´home premia l´alarma. La caserna de la Guàrdia Civil estava aferrada a la presó i la Policia Armada tan sols trigaria cinc minuts en comparèixer des del Passeig Mallorca.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS