Administrar

Sa Pobla, Anys 50 – Les primeres lectures

pobler | 11 Juny, 2017 13:58 | facebook.com

Tal com érem – Sa Pobla, Anys 50 – Les primeres lectures -


El que més m’indignava era el munt de mentides de les classes de política. Horabaixes grisos sentint el relat de les heroïcitats del coronell Moscardó, el militar que s’estimà més veure morir el seu fill que acceptar la rendició davant els rojos. Em sabia de memòria les biografies del general Franco, l’enviat de Déu, beneït pel Vaticà, que havia salvat Espanya del comunisme i la maçoneria universals; de José Antonio, el fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que morí afusellat pels republicans en un penal d´Alacant. L´avorrida cadència del professor falangista explicant les extraordinàries aventures en defensa de la Fe dels conqueridors espanyols d’Amèrica. La valentia d’Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Cristobal Colón i Pedro de Valdivia em foradava les oïdes, talment l’obligat seguiment del rosari a l’església quan, com cada dijous, el mestre ens portava a sentir les recomanacions del rector. (Miquel López Crespí)


El que més m’indignava era el munt de mentides de les classes de política. Horabaixes grisos sentint el relat de les heroïcitats del coronell Moscardó, el militar que s’estimà més veure morir el seu fill que acceptar la rendició davant els rojos. Em sabia de memòria les biografies del general Franco, l’enviat de Déu, beneït pel Vaticà, que havia salvat Espanya del comunisme i la maçoneria universals; de José Antonio, el fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que morí afusellat pels republicans en un penal d´Alacant. L´avorrida cadència del professor falangista explicant les extraordinàries aventures en defensa de la Fe dels conqueridors espanyols d’Amèrica. La valentia d’Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Cristobal Colón i Pedro de Valdivia em foradava les oïdes, talment l’obligat seguiment del rosari a l’església quan, com cada dijous, el mestre ens portava a sentir les recomanacions del rector.

El món de l’ensenyament em semblava irreal, un indret curull de falsedats, exceptuant l´assignatura de Ciencias Naturales, que sempre em seduí. Tantes misses i processons, excursions per anar a veure la verge de Lluc, els sants de la comarca; tantes hores resant el rosari agenollats sobre el trespol fred de l´església, em feien sentir malament. L´univers oficial era completament allunyat del que jo vivia a casa meva i al carrer. De forma instintiva primer i, després, més racionalment, entenia que les imatges de Franco i José Antonio que presidien la classe representaven la tenebror, la manca de llibertat. Tenebrosos fantasmes culpables de guerra on patiren el pare i l´oncle.

El meu autèntic institut era el lloc on anava en acabar les classes. Aleshores marxava al taller del pare, l´indret on, al final de l´horabaixa, compareixien els antics combatents republicans residents al poble. Eren els presoners que la dictadura havia enviat a sa Pobla i que es casaren amb al·lotes de la contrada. Eren reunions a porta tancada, amb amics de confiança. Jo era un oient privilegiat. Xiuxiuejos d’una realitat que no podia explicar-se en veu alta. Si, per una estranya casualitat, compareixia algú estrany a la colla, es canviava ràpidament de conversa. Els comentaris sobre la batalla de l´Ebre, Belchite i Terol es convertien en assenyades explicacions referides als partits de la lliga de futbol i la darrera pel·lícula vista a Can Guixa i Can Pelut.

Va ser aquesta contradicció entre el que m’ensenyaven a l’institut i el que sentia a casa el que m’obrí els ulls? Les lectures que feia en els llargs estius dels cinquanta, quan acompanyava el pare i l’oncle a pintar els xalets dels estiuejants? Reconec que era un al·lot privilegiat. Cada estiu, unes setmanes abans de juliol, els rics comerciants del poble i les autoritats del règim manaven el pare i altres professionals a pintar i arreglar qualsevol desperfecte dels xalets que tenien al Mal Pas i Aucanada. L’oncle em comprava un munt d´obres de Victor Hugo, Miguel de Cervantes, Alexandre Dumas i Lleó Tolstoi que havia comprat a les llibreries de vell. Potser encara no arribava a captar amb profunditat la visió del món dels autors, però em seduïa perdre´m enmig de les històries d’amor i gelosies d’Anna Karènina, la descripció de les grans batalles lliurades pels russos contra Napoleó a Guerra i Pau. No se sap com, però l’oncle pogué salvar de la desfeta nombroses obres de Vicente Blasco Ibáñez, Maux Aub, Antonio Machado i Miguel de Unamuno, juntament amb primeres edicions de poemaris de Rafael Alberti, Miguel Hernández i Federico García Lorca. Una sort immensa poder tenir entre les mans tants llibres que m´obrien senderes d´il·luminació úniques.

El pare i l’oncle desmuntaven les persianes i portes del xalet i les situaven sota els pins, a uns metres de la platja. En aquell temps no existia l’actual turisme de masses i quan encara no havien arribat els estiuejants, les inabastables platges del Port de Pollença i la badia d´Alcúdia eren solament per a nosaltres. A migdia anàvem a dinar a la taverna del port i compartíem un arròs de peix amb els pescadors i els picapedrers que acabaven una nova casa d’estiueig. Hi havia pocs cotxes i els existents eren taxis al servei dels petits hotels de façanes blanques dissimulats enmig de les pinedes. Jo encara vaig veure les corrues de carros que anaven al camp, amb els pagesos que cantaven velles cançons tradicionals, i flastomaven per la pluja que feia malbé l’anyada de patates i mongetes.

En acabar les vacances, tornar a començar el curs em representava un gran sacrifici. Havia viscut els mesos d’estiu en contacte amb la natura, dedicat exclusivament a la lectura, somniant en altres països, en aventures de novel·la, en móns desconeguts. Quina troballa, als tretze anys, llegir Sinuhé, l’egipci de Mika Waltari! Poder navegar pel Nil, amb els esclaus i guerrers del Faraó. Penetrar en els mil secrets dels sacerdots Luxor, participant en les misterioses cerimònies de l’embalsamament. Els ritus màgics oficiats pels servidors del temple i que servien per portar el mort a l’altra vida, més enllà d’on surt el Sol! Navegava, emocionat, per l´interior d´unes aventures ben diferents a les avorrides històries de verges i sants que ens contaven els diumenges a la Congregació. Lents horabaixes sentit la veu monòtona del rector explicant per enèsima vegada les persecucions contra els cristians de Neró i Dioclecià. A vegades, el pare m´havia suggerit algunes idees al respecte, i jo arribava a la conclusió que, possiblement, Crist no era com el rector explicava, quan predicava aconsellant resignació als pobres. Únic sistema, deien, per a poder gaudir eternament de la presència del Pare en el cel. Jo també havia llegit l’Evangeli i em seduïa més la imatge d´un Jesús aïrat, foragitant els mercaders del Temple amb un fuet. No sempre els cristians havien de posar l’altra galta quan rebien un cop! També era possible rebel·lar-se contra la injustícia, l’avarícia i l’egoisme dels qui no respectaven els llocs sagrats, el que més estimam.

En tornar a classe em sentia com un presoner lligat al pupitre amb cadenes de ferro.


Comentaris

  1. Escola

    Jo vaig néixer a l'any 50 i el teu relat és clavat als meus records d'escola. Una escola en blanc i negre, de capellans, crucifixos, Franco, Jose Antonio, el cara el sol... Si ara tingués oportunitat de tornar als meus 10 anys, diria que no. L'has clavat, felicitats!

    Lourdes Masip Torres | 13/06/2017, 10:07
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS