Administrar

Els anys de la Nova Cançó

pobler | 02 Juny, 2017 12:05 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els anys de la Nova Cançó – Crònica sentimental de la transició -


Eren els anys de més efervescència de la Nova Cançó. Edigsa i Concèntric publicaven els discos de tots els nous cantants dels Països Catalans. S´enregistraren les melodies de moltíssims artistes. Record haver conegut Mercè Laffite, Raimon, Delfí Abellà, Ramon Muntaner, Enric Barbat... Sense possibilitat d´un funcionament legal de partits i sindicats –la dictadura detenia i afusellava els opositors -, aquelles petites escletxes de llibertat, els recitals, significaven per a nosaltres la porta que ens ajudaria a esbucar el mur de la dictadura. (Miquel López Crespí)


Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta genteta que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Bastien els aeroports damunt talaiots de tres mil anys. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular. (Miquel López Crespí)


Ens presentaríem com a “Servei de Premsa” per dissimular el paper real que desenvolupàvem dins el partit. El que era important era no confirmar mai el que poguessin haver descobert. Per tant, pel que fa a la informació pública i a les declaracions a comissaria, nosaltres només en sabíem el contingut de les notes que l’organització ens deixava a una bústia, però no teníem cap funció orgànica. Havíem de deixar ben aclarit que no érem membres de la direcció i que tampoc en sabíem res del seu funcionament intern. Com a militants, la nostra missió consistia únicament a fer arribar als mitjans de comunicació explicacions referents a la política dels comunistes de les Illes, les intencions que ens movien en la lluita contra el feixisme i, alhora, explicar els motius pels quals ens oposàvem frontalment als pactes, a la reforma del franquisme.

En acabar la reunió, Mateu Ferragut, el secretari general, em digué:

-Creus que podràs trobar un indret adient per fer la presentació? Un local que no estigui fitxat per la policia, algú que ens pugui ajudar i que mai no hagi participat en cap activitat política esquerrana.

Em mirà amb certa preocupació, interrogant, i afegí:

-Tens alguna idea concreta al respecte?

Sí. Ho tenia pensat d’ençà que havia fet la proposta al Comitè de Direcció. Feia anys que coneixia Magdalena Roig, una coneguda galerista que tenia la sala d’exposicions situada al carrer de Sant Feliu, a Palma. Era una dona valenta i decidida. L’home l’havia abandonada de molt joveneta, quan tenia vint-i-quatre anys. S’hagué de guanyar la vida com pogué per surar els dos fills que tengueren. Mai rebutjà cap mena de feina. Va estar uns anys venent productes de bellesa, anant casa per casa, explicant les bondats de la marca que representava. Contava mil anècdotes de la seva feina: els senyors que la feien passar a la sala principal de l´habitatge i, amatents, la convidaven a una copeta en un intent desesperat per lligar la jove venedora. Sempre se’n va saber sortir, de les trampes i suggeriments dels vidus i rendistes avorrits. Sovint aconseguia vendre als mateixos que l´assejaven inútilment una bona partida de productes per a la pell, per a mantenir “el vigor natural de los veinte años”, deia la propaganda comercial!

Ens havíem conegut temps enrere, en els anys de la Nova Cançó, quan compareixen per Ciutat Raimon, Maria del Mar Bonet, Marià Albero, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra... Quina època, aquella! Jo encara anava al taller del pare i era dels únics de la colla que podia disposar de cotxe. Feia servir el vehicle per a portar els cantants als pobles on actuaven i, en cas que la policia prohibís l’actuació, per anar fins a la casa on, d´amagat, cantaven per a reduïts grups de persones.

Na Magdalena Roig volia ser mestra d’escola però el matrimoni ho impedí. Es casà joveníssima amb un famós constructor, un personatge molt ric que mai no va deixar de sortir amb les seves amants després del matrimoni. El va trobar amb una de les secretàries i la seva reacció va ser ràpida i decidida: pegà dues galtades a l´home i llançà per la finestra l’anell d’or de casats.

Ens ho contà un dia que comparegué plorant a l’estudi del pintor Gerard Pons, un amic que també iniciava les seves provatures en el món de la cançó i al qual vaig acompanyar algunes vegades a la Cova del Drac. Eren els anys de més efervescència de la Nova Cançó. Edigsa i Concèntric publicaven els discos de tots els nous cantants dels Països Catalans. S´enregistraren les melodies de moltíssims artistes. Record haver conegut Mercè Laffite, Raimon, Delfí Abellà, Ramon Muntaner, Enric Barbat... Sense possibilitat d´un funcionament legal de partits i sindicats –la dictadura detenia i afusellava els opositors -, aquelles petites escletxes de llibertat, els recitals, significaven per a nosaltres la porta que ens ajudaria a esbucar el mur de la dictadura.

Aquell dia na Magdalena plorava.

Vengué sense res.

Ho havia deixat tot al pis de l’home.

Els vestits, les joies, el Simca 1.000 que li regalà el marit el dia en què ella va fer els vint-i-tres anys. Només agafà la roba dels nins. Dues maletes per als infants i sortí de l´habitatge familiar emportant-se únicament el vestit que duia.

Sé que anàrem a comprar xampany i en Gerard va improvisar un concert que li va dedicar, emocionat. Interpretà traduccions de Jacques Brel, Edith Piaf, George Brassens, Leó Ferré... I també les creacions pròpies que havia fet musicant poemes de Josep M. Llompart i Salvador Espriu. Trucàrem a la colla. Tots compareguérem per fer bulla i donar suport a na Magdalena. En Joan Isern contà tants d’acudits graciosos que em va marejar. Quina capacitat per explicar les històries més divertides i inversemblants! I això que al partit semblava summament seriós i, quan discutíem de política, no feia mai cap incursió en el món de les bromes.

Finalment l’acompanyàrem fins a casa dels pares, on ja havia portat els fills.

Durant una llarga temporada l’ajudàvem en el que podíem. A l’època en què va fer de representant, les amigues li tenien cura dels nins que, aleshores, eren encara molt jovenets. Posteriorment, anà millorant la seva situació. Fent feina com a empleada d’una coneguda galeria s’inicià en el món de l’art. Conegué pintors i escultors. Un especial instint comercial li feia intuir què volien tenir penjat al menjador dels xalets els nous rics que anaven sorgint com a bolets amb la consolidació del turisme. Na Magdalena sempre rebutjà la pastisseria barata i, malgrat que sabia vendre les obres d’art de pintors reconeguts, també va oferir, sovint de forma gratuïta, la sala als joves artistes rupturistes de començaments dels setanta. Miquel Barceló, els artistes de l’Art Pobre, els membres de la Nova Plàstica pogueren mostrar les seves primeres creacions al públic mallorquí.

Subsistí, s´anà recuperant i, a poc a poc, deixà endarrere els anys de patiment en el matrimoni. Pogué reconstruir la seva vida i mantenir els fills i donar-los sabent convèncer els nous rics de la necessitat d’invertir en art. Uns hotelers i constructors a qui no interessava ni la pintura, ni la literatura, ni res que tengués a veure amb la cultura. Però que, si els explicaves que aquella signatura es revaloritzaria amb el temps i, de valer cinc-centes mil pessetes, passaria a valer milions, feien la inversió talment haguessin adquirit uns solars per a especular.

Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta genteta que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Bastien els aeroports damunt talaiots de tres mil anys. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS