Administrar

Tal com érem (Palma, Anys 70) – Crònica sentimental de la transició – Els diaris de les Illes no volien publicar res (a no ser negatiu) dels partits que no acceptaven els pactes amb el franquisme

pobler | 26 Maig, 2017 13:48 | facebook.com

Tal com érem (Palma, Anys 70) – Crònica sentimental de la transició – Els diaris de les Illes no volien publicar res (a no ser negatiu) dels partits que no acceptaven els pactes amb el franquisme -


Ens sorprenia la velocitat amb la qual els diversos organismes unitaris de l’oposició anaven acceptant els suggeriments que sortien dels misteriosos organismes que negociaven amb els representants del Moviment. El príncep Juan Carlos, designat pel dictador com a futur rei d’Espanya, movia les peces amb prou intel·ligència. Ràdio París informava de les reunions de militars espanyols amb Ceaucescu i Santiago Carrillo. S´anava ordint un pla maquiavèl·lic per enganyar el poble; fer creure que es lluitava per la llibertat quan en realitat el que es pretenia era aturar l´embranzida popular dels setanta. (Miquel López Crespí)


Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà. Els esdeveniments ens desbordaven. Copsàvem tota la problemàtica d´una situació que s´anava complicant irreversiblement. El règim havia entès que era el moment de la reforma, que no podia esperar més si volia aturar l’onada de vagues i manifestacions que sacsejaven pobles i ciutats. D’Europa i els Estats Units arribaven cada dia assenyats consells, promeses de suport econòmic i polític si s´avançava en la direcció que marcaven els poders fàctics. En els despatxos de Berlín, París i Whashington s’anava dissenyant el sistema que substituiria una dictadura en putrefacció. Les vagues generals, i Vitòria ho demostrà de forma decisiva, paralitzaven la indústria, el normal funcionament de la societat. Els calia organitzar urgentment uns sindicats i partits que poguessin controlar la classe obrera. La frase de moda era que ens “havíem d’homologar amb Europa”.

Ens sorprenia la velocitat amb la qual els diversos organismes unitaris de l’oposició anaven acceptant els suggeriments que sortien dels misteriosos organismes que negociaven amb els representants del Moviment. El príncep Juan Carlos, designat pel dictador com a futur rei d’Espanya, movia les peces amb prou intel·ligència. Ràdio París informava de les reunions de militars espanyols amb Ceaucescu i Santiago Carrillo. S´anava ordint un pla maquiavèl·lic per enganyar el poble; fer creure que es lluitava per la llibertat quan en realitat el que es pretenia era aturar l´embranzida popular dels setanta.

Mateu Ferragut, el nostre secretari general, es va mostrar fermament decidit a convocar la roda de premsa.

Encara quedaven companys que no ho acabaven d’entendre. Però era evident que la velocitat dels canvis ens obligava a fer la passa; en cas contrari, si no intentaven comprendre el paper fonamental dels mitjans de comunicació en la conformació de la consciència, ens podríem retirar de la política activa.

Amb en Mateu i alguns corresponsals de Democràcia Proletària, començàrem a organitzar el que faríem en cas de ser detinguts mentre parlàvem amb els periodistes. S’havia de preveure cada detall, cada possible incidència. Una vegada enviat el comunicat a les redaccions... qui ens podia garantir que algú del diari, els espietes de la Social, no anirien a informar sobre els nostres plans? En enviar una nota a la premsa, malgrat que sigui lliurada a una persona de confiança, sempre pot existir una indiscreció, un comentari en el bar on els redactors van a fer el cafè. A mitjans dels setanta encara feien feina als diaris de Ciutat alguns dels periodistes endollats pel règim. Qui no recorda la farsa de lliurar el carnet professional a gent que havia donat suport al Moviment? Els franquistes convertiren en oficials de l´exèrcit aquells qui tenien el batxiller elemental. En acabar la guerra els guanyadors anaren col·locant milers d´aquests personatges a oficines i llocs de comandament. En relació al periodisme, bastava demostrar que havies estat membre de Falange i ja tenies un lloc de responsabilitat a qualsevol publicació. Després, perfeccionaren el sistema. Feien uns ridículs cursets a Madrid. Unes trobades que et servien per a anar pujant esglaons i llocs de direcció. El Moviment anava creant els seus periodistes, els servils que lloaven la dictadura cada dia.

Els col·laboradors del règim més intel·ligents havien procurat anar canviant de camisa a mesura que la situació política estatal i internacional es va anar modificant. Després de la derrota de Hitler, les camises blaves anaren fent-se fonedisses. Amb el temps només eren permeses en determinats actes oficials. A l´hora dels pactes amb els Estats Units, molts ja no volien recordar el seu passat recent. Però restaren al servei del Caudillo nombrosos incondicionals, persones que ho devien tot a la seva fidelitat al falangisme. Ombres d´un passat recent aferrades a les velles consignes de la victòria del trenta-nou, als èxits inicials de les tropes hitlerianes que conqueriren Europa. En començar a escriure a les seccions de Cultura encara vaig conèixer munió d´exdivisionaris que havien sobreviscut al fred de Rússia en els quaranta, curiosos personatges implicats en la repressió contra l´esquerra illenca que sempre es feien els despistats quan els demanaves alguna informació d´aquella època tenebrosa. De cop i volta esdevenien amnèsics quan s´enfrontaven amb la curiositat dels joves. Com si realment mai no haguessin conegut el que va passar en els anys en els quals eren senyors indiscutibles de vides i hisendes. A les tertúlies que organitzaven els excombatents, només xerraven entre ells. Callaven, canviaven de conversa quan t´hi apropaves. Endebades tantes precaucions! Ningú ignorava que es passaven la vida parlant del món que haurien pogut bastir si els russos no haguessin derrotat els alemanys, italians, espanyols, tots els voluntaris nazis de l'Europa antibolxevic a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad. Semblava mentida que, amb les dècades que portaven a la redacció, no sabessin que, a conseqüència de la curvatura del sostre, el ressò de la seva veu arribava sovint nítida i clara fins a les taules on nosaltres preparàvem el suplement de Cultura. Com si durant més de quaranta anys no s´haguessin mogut del racó que ocuparen quan, el juliol del trenta-sis, entraren armats al local i n´expulsaren els antics redactors.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS