Administrar

Gabriel Janer Manila i la literatura catalana contemporània

pobler | 21 Abril, 2017 21:19 | facebook.com

Gabriel Janer Manila i la literatura catalana contemporània


Per Miquel López Crespí, escriptor


Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".


L'Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls. Aquest estudi ja havia estat publicat per "Dopesa" l'any 1975. Però en aquell temps no anava acompanyat de la important aportació documental (fotografies, cartells de l'època, nous estudis...) que conté l'edició actual. En l'edició de Dopesa no hi era el treball titulat "Pere Capellà, reivindicació" (conferència pronunciada per Gabriel Janer Manila a la Casa Consistorial de la vila d'Algaida, dia 15 de gener de 1995) ni tampoc "El teatre regional com a metàfora", un article publicat a la revista Randa (número 13). Gabriel Janer Manila (i Josep Melià en el pròleg de l'any 1975) surten en defensa "apassionada" del que s'anomenà "teatro regional". És una aportació summament interessant per a les noves generacions de mallorquins i mallorquines ja que històricament determinats intellectuals catalans (i organitzacions culturals de l'envergadura del Congrés de Cultura Catalana) han escrit i opinat de manera molt crítica sobre aquest tipus d'activitat teatral. Llompart de la Peña, Jaume Vidal Alcover, Antoni Serra, Gregori Mir, Alexandre Ballester o qui signa aquest article sovint vàrem escriure des d'una perspectiva ben diferent de la de Gabriel Janer Manila. I per això és bo tenir al nostre abast una versió alternativa.

L'any 1977, el Congrés de Cultura Catalana definia d'aquesta manera el teatre regional: "En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura". Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: "Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap". I Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d'aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre: "Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l'espai de gairebé un segle... Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s'esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: 'Teatro regional'. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia ésser, un teatre com els altres. Havia d'ésser 'regional', adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s'entossudia a considerar-se vigent. Amb això s'abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder ésser tractats en castellà". A La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214) Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu: "D'aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader 'teatre regional': un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d'En Tous i Maroto i d'En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla 'moralitzadora' del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d'ofendre- 'estupiditzadora'".

L'opinió de Llompart de la Peña (juntament amb la de Joan Fuster o la de Gregori Mir) ha estat la versió "oficial" que durant molts d'anys ha servit de guia als nostres estudiosos del fet teatral. Però Gabriel Janer Manila, a través de la persona i de la biografia de Cristina Valls, actriu destacable i de gran renom dins els límits del teatre anomenat a Mallorca regional, intenta reflectir una mentalitat i unes formes de vida que, avui, ja són història. Perquè, segons Janer Manila, el treball i els dies de Cristina Valls, dona del poble i actriu, va lligada a la història de la gent de l'illa. L'obra que comentam vol ésser -com explica Josep Melià en el pròleg- una "indagació a l'entorn de Cristina Valls i el seu temps". I la conseqüència que se'n treu de les opinions de Janer Manila apunta a la frustració que el poble mallorquí ha patit, tant per no saber aprofitar l'èxit social del teatre vernacle com per perdre'l de manera definitiva; almenys momentàniament. És evident que aquestes darreres opinions deixen obertes les portes per a la controvèrsia i el debat.

Amb l'amic Gabriel Janer Manila mantenc una bona relació. Sembla que tenim els mateixos enemics i hem de suportar les urpades de tants envejosos, la ràbia dels impotents que, desesperats en constatar la seva misèria moral, personal i professional, no saben fer res més que ordir trampes per als intellectuals mallorquins. Genteta negada totalment i absolutament per a realitzar qualsevol cosa de profit, psicòpates de la mentida, l'insult i la tergiversació vegeten dins de la buidor més total i absoluta. Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".

En provar de definir aquella generació, Gabriel Janer Manila recorda (pàg. 115): "Segurament allò que més ens unia era el fet que tots escrivíem per alguna cosa més. Hi havia aquella voluntat de revolta, aquell desig de transformar el món. Posàvem la literatura al servei del compromís polític, no només -encara que també- al servei del compromís estètic".

Aquestes afinitats generacionals -i haver de patir els insults dels mateixos cans rabiosos de l'enveja i la impotència- ha fet que, en més d'una ocasió, per a desesperació dels quatre inútils que ens ataquen, Gabriel Janer Manila hagi presentat alguna de les meves novelles, obres de teatre o poemaris.

Quan pel desembre de 1997 l'Editorial Columna de Barcelona publicava la novella Estiu de Foc (que havia guanyat el Premi Valldaura 1997), Gabriel Janer Manila va publicar en el diari EL MUNDO-EL DÍA DE BALEARES el següent article: "Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.

'Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

'Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

'El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

'I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convençuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

'La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

'Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida".

Posteriorment, i a ran de la publicació per Editorial Moll del pomari Revolta (Collecció "La Balenguera"), Gabriel Janer Manila va ser encarregat de presentar l'obra al Centre de Cultura "Sa Nostra" de Ciutat. Recordant aquella presentació, Gabriel Janer Manila va escriure un article on, sota el títol "Un prodigiós llenguatge poètic", deia: "He tingut la fortuna de presentar públicament un poemari, quasi un catecisme, de Miquel López Crespí, l'entranyable amic, tot just editat per l'editorial Moll a la prestigiosa collecció: la Balenguera. Revolta, que aquest és el títol, és un llibre amb història. El poeta m'ha explicat els infortunis d'aquest text bellíssim: el llarg pelegrinatge per premis i certamens del nostre petit país sense trobar mai una mà que volgués guardonar-lo. [...] A la presentació d'aquest poemari, entre amics i devots, hi assistiren una cinquantena de persones pel cap baix. Això significa un deu per cent de la gent que, segons digué un periòdic que donà xifres, assistiren al recital de la poesia mediterrània -la paraula càlida del vell mar uneix els homes i les dones d'ambdues voreres- que, recentment, se celebrà al teatre Principal de la nostra ciutat. Estic convençut que aquell deu per cent d'assistents es produí gràcies a l'entusiasme per la poesia que havia provocat el recital. Sincerament, si la poesia ha de guanyar-hi tant, crec que, costi el que costi, n'haurien de fer un cada setmana.

'He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.

'També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.

'És evident que la lectura de Revolta, com la de tots els textos literaris, ens condueix a uns referents. I els més propers, probablement deuen ser El Llibre Roig de Mao Zedong i els poemes de Bertolt Brecht que, fa molts d'anys, vaig sentit cantar per primer cop, traduïts a l'italià, a la cantant Milva en un espectacle que havia dirigit Giorgio Strehler.

'De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà 'sense trair els resplendents principis dels avantpassats'; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la 'revolta permanent' com a forma superior d'existència.

'Fa poques setmanes, amb motiu del vintè aniversari de la mort de Jean-Paul Sartre, el diari Le Monde recuperava un antic text publicat el 1946 sobre el compromís de l'escriptor amb el seu temps. És necessari, diu Sartre, escriure per a la pròpia època. Escriure per al temps que ens és propi, no vol dir reflectir-lo passivament. Es pot escriure perquè res es commogui i es pot escriure per canviar-lo. Però és aquest esforç per canviar-lo -continua- que ens installa profundament en el nostre temps".


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS