Administrar

Gramsci i els situacionistes

pobler | 08 Desembre, 2016 11:40 | facebook.com

En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació socialista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. (Miquel López Crespí)


Gramsci i els situacionistes



Sovint he escrit articles parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d'una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d'alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l'art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l'art, la cultura i la política no s'hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l'obra d'Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l'intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l'aprofundiment en les qüestions de l'hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l'intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d'una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa "independència" de l'intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l'espanyola d'aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d'una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l'il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d'un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d'aprendre.

En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació socialista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. Quan els situacionistes, Raoul Vaneigem, Guy Debord, entre molts d'altres, disseccionen la societat capitalista en un clàssic de l'assaig, La societat de l'espectacle, ja sabem que el mateix concepte de "gènere" literari és en crisi a l'interior de la nostra consciència. Per això, com he escrit més d'una vegada, el nostre forçat somriure als llavis quan el redactor de la secció de cultura ens demana en el conreu de quin "gènere" ens trobam més còmodes. Com explicar-li la història de les avantguardes, de totes les revolucions que han sacsejat el món, en cinc minuts? És impossible. Hem de fer aproximacions, sempre incompletes, sempre mal interpretades per aquests informadors que, quan ens fan unes preguntes, ja saben el reduït espai que el director atorgarà a les informacions literàries en el seu diari (a no ser que l'escriptor hagi guanyat el Nobel o ajudi a fer els discursos a Sa Majestat el Rei Juan Carlos! Aleshores tot són pàgines de promoció, interessats" aprofundiments" i si ve de cas, nomenament de doctor honoris causa a tan important personatge).

Miquel López Crespí


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS