Administrar

Sa Pobla en els anys 40 – Records de la meva mare

pobler | 24 Octubre, 2016 20:40 | facebook.com

Sa Pobla en els anys 40 – Records de la meva mare -


Treballar sempre de sol a sol, malgrat que poguéssim obrir el rebost per a trobar els prestatges plens de queviures? No existia res més enllà, una esperança, per dèbil que fos, on et poguessis aferrar? Restar per sempre sota la influència de la família, de les beates del poble, fermada a uns costums que ens impedien tenir els mateixos drets que els homes? Què m’esperava, anava pensant, mentre la sang del cos començava a glaçar-se, envaïda pel pànic que em dominava. A l’església, els homes asseguts als bancs del davant, les dones, als del darrere, separats per un ampli passadís central; a la platja, amb un llençol de canya, homes i dones igualment separats. Filles de Maria, Acció Catòlica, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, CNS, rosari i Cara al Sol. Novenes a Lluc, Setmana Santa i falda llarga. Xafarderies de poble per pintar-te els llavis. (Miquel López Crespí)


Aquell dia, mentre el pare omplia el carro d’algues i s’aturava de tant en tant a fer la cigarreta, vaig veure el jove presoner pintant un quadre sota els pins. No hi era sol, evidentment. Al costat, assegut a una hamaca de fusta, un comandant llegia un llibre, aixecant-se alguna vegada a contemplar la feina del soldat. Agosarada com era, m’hi vaig apropar emportada per la curiositat. Què deu pintar aquest home? Ho farà bé o malament?

Va ser quan el jove soldat republicà em mira amb un posat de profunda tristor. Com si amb la mirada em volgués fer participar de tot el seu món soterrat sota els filferros del camp.

Quins misteris podia haver-hi per a descobrir en aquella mirada tan suggestiva?

Jo havia acabat d’acomplir els vint-i-un anys i era una al·lota de molt bon veure. Almanco record que tots els jovençans es giraven quan passava al seu costat. No en parlem els diumenges o per les festes de sant Jaume, quan ens posàvem vestit de festa i ens perfumàvem, i ens pintàvem els llavis d’un roig brillant i suggestiu! El sacerdot deia que era pecat portar els vestits massa ajustats al cos i pintar-se i empolsar-se la cara. N’hi havia que fins i tot no volien que anàssim a la perruqueria. Anar al cinema o al ball era un pecat. La mare, emportada per una estranya mena de por, m’havia apuntat a Acció Catòlica. Potser volia que ningú es fixàs en mi. Que la filla fos i actuàs com les altres. Que la meva rebel·lia, que ella palpava cada dia a casa nostra, no esdevengués quelcom d’irreversible i em marcàs per sempre als ulls de la gent.

Nosaltres havíem de donar exemple a les altres al·lotes del poble. En anar pel carrer no podíem mirar els homes a la cara, de front. Sempre havíem de procurar tenir un posat humil, anant cap baix, mirant a terra, procurant no riure mai i molt manco fer sentir la nostra presència en el mercat o a qualsevol indret aixecant la veu o rient. Al cinema només hi podíem anar a veure les pel·lícules que recomanassin a l’església. I al ball, tan sols a mirar com ho feien els altres!, i encara si no era d’aferrat. Les beates deien que els ritmes moderns, el tango, el foxtrot, el pasdoble, els havia portat al món el dimoni només per a corrompre el jovent.

Joves com érem, procuràvem no seguir les indicacions de monges i sacerdots, i quan no ens podien veure, esclatàvem de riure, miràvem amb la cara ben alta, sense acotar els ulls, i si podíem anàvem a veure alguna pel·lícula que no ens havien recomanat a l’església. Una vegada, per sant Jaume, vaig anar al ball amb les amigues, i en tornar a casa la mare m’esperava amb una espardenya a la mà. Als divuit anys no ens deixaven ni anar a veure ballar!

Va ser la llambregada d’aquell soldat presoner el que em va fer somniar un món diferent.

A casa, amb els pares, jo vivia bé, però la vida del poble no em satisfeia. En complir els vint anys vaig tenir una espècie d’il·luminació, i en uns segons em passaren pel cap, com en un malson, tots els anys que em poguessin restar de vida fins a veure’m, com la redepadrina, l’espinada desfeta després de dècades de sembrar mongetes a mà, batre sota l’abrusador sol d’agost o carregar sacs de blat damunt el carro. Aquest era el meu futur? Mai no el podria modificar? Érem uns pagesos benestants per la feina feta, per l’acumulació dels esforços de les generacions i generacions de pagesos i pageses que em precediren. Quan anava a regar mirava la poderosa torre de pedra, el gran safareig ple d’aigua, les canaletes tallades a mà en cantons trets a cop de destral de les pedreres de Muro. Era la feina dels meus familiars, els objectes, torre, sínia, era, safareig, que ells havien bastit amb les mans per tal que jo pogués lluir un vestit nou per sant Jaume o, senzillament, pogués anar al rebost a agafar una tallada de les alfàbies on guardàvem la matança del porc. Reconec que no era tothom, en aquells anys de fam i misèria, que pogués anar al rebost i trobar enfilalls de botifarrons, camaiots i llonganisses per a tot l´any. Algú podria pensar que era una al·lota desagraïda, que no sabia valorar com pertocava el que la família m’havia posat a l´abast. Em demanava si no hi havia res més al món que seguir la tradició establerta durant generacions. Néixer per a treballar a sa marjal, casar-te per a tenir uns fills que tornarien heretar hort i cases. Tot plegat per a finalment sentir com la teva espinada s’anava vinclant amb el pas dels anys fins arribar al dia en què, com la majoria de dones del meu carrer, ja no podies aixecar els ulls al cel per a veure les estrelles.

Treballar sempre de sol a sol, malgrat que poguéssim obrir el rebost per a trobar els prestatges plens de queviures? No existia res més enllà, una esperança, per dèbil que fos, on et poguessis aferrar? Restar per sempre sota la influència de la família, de les beates del poble, fermada a uns costums que ens impedien tenir els mateixos drets que els homes? Què m’esperava, anava pensant, mentre la sang del cos començava a glaçar-se, envaïda pel pànic que em dominava. A l’església, els homes asseguts als bancs del davant, les dones, als del darrere, separats per un ampli passadís central; a la platja, amb un llençol de canya, homes i dones igualment separats. Filles de Maria, Acció Catòlica, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, CNS, rosari i Cara al Sol. Novenes a Lluc, Setmana Santa i falda llarga. Xafarderies de poble per pintar-te els llavis.

Els anys havien passat i amb la victòria de Franco no havien mudat en res els endarrerits costums que ens tenien fermats amb les cadenes de ferro de les oracions i a la presència omnipotent de la Guàrdia Civil. Ans al contrari, les prohibicions s’havien agreujat i fet més irrespirable l’atmosfera que ens envoltava. Més sermons i exercicis espirituals, més anades a les trobades d’Acció Catòlica, i peregrinacions a Lluc a peu o amb carro, i l’honor, deien, que representava anar a l’església a resar el rosari en arribar, cansada, de sa marjal.

Era arribada a un punt que tot se’m feia problemàtic. Talment com si estigués tancada a una presó i sabés que era per sempre. D’on treure les forces per a suportar-ho tot amb resignació, sense que ningú no se n’adonàs, fent el possible per posar bona cara davant les amigues i que ningú no es pensàs que vivies sense alegria. El rosari després de la feina era el que manco podia suportar. Que després d´un dia esgotador, quan podies tenir un moment per rentar-te amb certa tranquil·litat i sopar amb calma, haguéssim de fer-ho aviat, com si el món s’acabàs per anar a avorrir-te a un banc de l’església escoltant les eternes recomanacions del rector, l’atordidora remor de les velles ofegant la joventut.

Va ser quan vaig començar a pensar a marxar del poble, fugir, escapar d’aquell ambient tancat i opressiu. Vés a saber si el veler que pintava aquell presoner sota la pineda de la badia d’Alcúdia era el que em podria portar lluny del futur que, com la gola d´un llop, era a l’aguait.

--Vostè pinta molt bé --vaig dir al jove soldat republicà.

--I vostè és una al·lota preciosa --em contesta, procurant que ni el pare ni l’oficial el poguessin sentir.

I aleshores tot començà a canviar.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS